jueves, 1 de julio de 2010

Bob, l'Estatut


Titulo aquesta rebotiga amb el fantàstic gag de Polònia perquè l’Estatut de Catalunya ha derivat en una broma. Ho dic sense ànims d’ofendre, ni de treptijar cap altre poll més enllà del necessari. M’explico: el 30 de setembre de l’any 2005 tots els grups amb representació al Parlament de Catalunya aprovaren el nou text estatutari i, plens d’ardor patriòtic, es posaren la mà al pit per cantar Els Segadors. Tots els grups? No, n’hi va haver un, un grapat d’irreductibles, comandats per un senyor que a hores d’ara es dedica a afers de l’aire, que digueren que allò era un enganyifa. Confesso que en un primer moment em va sorprendre les declaracions del senyor amb ales, el senyor Josep Piquè, ja que per a mi Catalunya és quelcom molt important i em semblava que en aquell moment estava veient quelcom important, quelcom que seria recordat com un moment gloriós. Ara fa cinc anys, ho admeto, era un ingenu convençut que tothom es prenia Catalunya en serio, com ens havia ensenyat el president Pujol a tots els de la nostra generació. Pujol, posant-hi més seny que rauxa i amb més encerts que errors, va fer de Catalunya un país que avançava cap a la modernitat i un país que valia la pena prendre’s en serio. El culebrot de l’Estatut ha demostrat que només feia falta una bona dosi de rancúnia, com la d’ERC; molta ambició de poder, com la del PSC; i no tocar de peus a terra, com ICV, per acabar transformant aquell projecte modern del president Pujol en una immensa broma de mal gust. El Tribunal Constitucional l’únic que ha fet és donar pas al darrer gir argumental d’aquesta gran broma en la que el Tripartit II ha transformat Catalunya: ara, els que no van saber fer un Estatut com Déu mana, amb cara i ulls, els que volien garantitzar el dret al paisatge, em demanen a mi, i a 7 milions més de persones, que els hi solucionem el problema acudint a una manifestació el dissabte, 10 de juliol. Doncs mirin, ni aquest dia, ni cap altre, em va bé, així que ja n’hi ha prou d’embolicar-se amb la senyera, deixin a Catalunya en pau, i convoquin eleccions el més aviat possible. A veure si d’aquesta manera, n’arriben uns altres que no siguin tant poca-vergonyes !


Article publicat a La Manyana

Castelldefels


No puc evitar escriure aquesta rebotiga des d’un profund sentiment d’indignació. Em molesta molt veure com autoritats mancades de sensibilitat i patums mediàtiques de baixa volada, no van trigar ni 12 hores en qualificar d’imprudència el brutal accident que va acabar amb la vida de tretze joves la passada revetlla, a Castelldefels. Des d’aquesta columna he carregat, i durament, contra els responsables de RENFE però haig de dir que, amb els cossos de les víctimes encara presents, el president de RENFE es va mostrar molt més assenyat que el president del Govern de la Generalitat de Catalunya. Hi havia quelcom baix en les declaracions de Montilla i no diguem ja del conseller Quim Nadal. És obvi, cau pel seu propi pes, que si no haguessin creuat les vies del tren, els 13 joves encara hi serien. També és obvi, almenys pels que utilitzem habitualment el servei de trens a Catalunya, que la xarxa de rodalies, i la de mitja distància, deixa molt que desitjar. A Castelldefels van creuar les vies i no ho havien de fer però, per què estava tancat el pas elevat quan una regidora del municipi ja havia advertit que la nova estació es podia convertir en una ratera? Per què els treballadors extres contractats no van entrar abans en servei? Puc donar fe que els Euromed avisen sonorament quan ja es troben a l’estació, a una velocitat de vertigen i impossibilitats, físicament, per desviar-se de la via traçada. Puc donar fe que de Tortosa, a La Pobla de Segur, la gent creua, i continuarà creuant, les vies del tren. En definitiva, el Tripartit II perd ocasió rere ocasió per marxar com uns senyors i ho envileixen tot amb tactismes polítics de baixa volada. Tant costava dir que esperarien al resultat de les investigacions per pronunciar-se? Tant li costava al conseller Nadal entendre que les paraules del cónsul d’Equador eren fruit d’un moment d’alta tensió emocional? No es podria haver evitat el conseller Nadal declaracions de xèrif malhumorat com aquesta: “Hauré de parlar amb el cónsul d’Equador i explicar-li quines són les normes d’aquest país?”. Tot plegat és molt i molt trist.

Article publicat a La Manyana

José Saramago


Vaig tenir la immensa sort de poder parlar amb José Saramago en un acte a la Universitat de La Habana la primavera de l’any 2005. El Nobel portuguès presentava una edició reduïda del Quixot subvencionada pel Ministeri d’Educació veneçolà. Saramago havia trencat feia poc amb Cuba pels fets de la primavera del 2003 i el seu divorci del castrisme havia estat sonor. Tot i així, va tornar a l’illa per presentar el Quixot. José Saramago era un dels observadors més lúcids de la condició humana. La seva visió et feia recórrer a aquella definició dels clàssics que diu que els autors de veritat no miren als seus personatges des d’adalt, amb supèrbia, com si fossin Déus; ni tampoc de genolls, com fan els clàssics grecs; sinó que miren a les seves creacions directament als ulls. L’autor portugués va bussejar en el fons de la nostra cara més fosca i va tornar per explicar-no el que havia vist. Guardo el llibre que em va dedicar, i aquells breus instants de conversa, com un tresor de valor inigualable. Crec que conèixer, el mateix dia que mor Saramago, que el president Zapatero es planteja fer entrar al seu Govern a Leire Pajín és una clara mostra del macabre sentit de l’humor de Déu. Saramago era un ateu convençut, però era un ateu que valia la pena ja que molts que s’omplen la boca parlant de fe no coneixen les Sagrades Escriptures ni la meitat de bé que ell les coneixia. Descansi en Pau aquest home que es va atrevir apujar als hombros de gegants per explicar-nos el que es veia des d’allà !

Article publicat a La Manyana

Nuñisme en estat pur


La setmana vinent, amb el nou president del Barça ja ha elegit, dedicaré una rebotiga a parlar del tema. Avui, com que em vaig descomptar, haig de defugir del retrat que vaig prometre del candidat continuïsta, Jaume Ferrer, ja que no tindria gaire sentit continuar parlant de candidats ja que, quan aquesta columna vegi la llum, ja hi haurà un president in pectore. El que si voldria comentar és un fet que ha succeït en els darrers dies de campanya electoral. Un antic directiu del Barça a l’època d’en Joan Gaspart, un senyor que es diu Luís del Val, va fer una roda de premsa per denunciar que, en la venta d’uns terrenys del club, algú havia fet “el negoci de la seva vida”, en paraules del mateix senyor del Val. El senyor del Val, no content amb això, va i afirma que, si guanyen les eleccions Marc Ingla o Jaume Ferrer, portarà aquest tema als jutjtas i si ho fan Rosell o Benedito, ho deixarà en mans d’ells dos, perquè en facin el que vulguin. Cap periodista de la sala li va preguntar res sobre aquesta declaració. Tots els informadors presents es van limitar a prendre bona nota del que no era res més que una burda maniobra dels obscurs temps nuñistes. Amb aquesta jugada, el senyor del Val només pretenia estendre l’ombra del dubte sobre les candidatures de Marc Ingla i Jaume Ferrer. A l’Agustí Benedito no el va posar al mateix sac, perquè necessitava una coartada per evitar que l’acusessin d’afavorir al Sandro Rosell. Doncs miri, ja ho dic jo, i ho dic ben alt, si el senyor que fa aquesta denúncia pública té proves, el que ha de fer és anar a un tribunal i no estendre l’ombra de la sospita. Això és el que tindrem els culés si en Sandro Rosell és elegit president del Barça: nuñisme. I si en Sandro Rosell no surt elegit i l’Agustí Benedito aconsegueix donar-hi la volta, que es prepari, perquè els canons nuñistes volen un Barça pobre d’esperit per poder controlar-lo.


Article publicat a La Manyana

viernes, 4 de junio de 2010

Marc Ingla


Més sobre les eleccions a can Barça. Confesso que em venia de gust escriure sobre el vuitantè aniversari d’en Clint Eastwood, però el to de la campanya a la presidència blaugrana em porta a fer una altra rebotiga exclusivament culé. Sosté Marc Ingla, el candidat amb aspecte d’executiu amable, que Sandro Rosell ha mantingut reunions amb Boixos Nois i hi afegeix, el candidat Ingla, que si això no ha estat així, doncs “si haig de rectificar, rectifico”. Au, i avall que fa baixada, no? Reconec, de la mateixa manera que abans l’he criticat, que el candidat Rosell està modulant el to del seu missatge i intentant desprendre’s d’aquesta mística de salvador tant i tant molesta, i confesso que del senyor Marc Ingla n’esperava alguna cosa més que l’estratègia del ventilador i la tifa al davant. No és això, senyors, no és això! La presidència del Barça obliga a estar-ne a l’alçada des d’un primer moment. Ser del Barça no és només un orgull, sinó un compromís ferm i decidit amb una sèrie de valors. No s’hi val a jugar brut i després mostra una manca total d’escrúpols, com el senyor Ingla. Què en podem esperar del senyor Ingla si tant se li en fot cinc com cinquanta? A aquest columnista, l’estirabot del candidat Ingla li ha recordat, i molt, les maneres de fer del difunt Jesús Gil i Gil. Per molts, el Barça és quelcom important, un motiu per sentir-se orgullós de ser d’aquest país, país que viu hores molt baixes, i un motiu per tenir esperança en el futur, ara que avui per avui el futur és quelcom molt incert, massa i tot. Al Barça s’hi va a servir un ideal, no a servir-se’n ! L’aposta d’aquest columnista, de moment, continua sent Agustí Benedito, una candidatura que sembla 100% independent. La setmana vinent, Jaume Ferrer, l’hereu desconegut.

Més sobre Sandro Rosell


En el moment d’escriure aquesta rebotiga, Sandro Rosell ha anunciat una querella contra el candidat Marc Ingla per una pressumpta difamació que aquest va fer en el programa d’en Josep Cuní. La història anava sobre uns embolics legals que, presumptament, el sr. Rossell havia tingut durant la seva estància a Brasil. Bé, ni ho sé ni tampoc m’importa gaire. El que sí trobo remarcable, molt remarcable, és la reacció d’en Sandro Rossell, el querellador més ràpid a aquesta vora del Segre. No és pas el primer cop que l’home dels miracles, l’home sense el qual els barcelonistes no hauríem conegut la felicitat, amenaça amb tirar per la via judicial. També ho va fer quan l’afer aquell tant lleig que va apuntar el president Laporta en el seu llibre. És evident que en Sandro Rossell té tot el dret del món a recórrer a la via judicial si considera que els seus interessos han estat perjudicats, però aquesta actitud el que demostra és que no està preparat per assumir la presidència del Barça. En Joan Laporta ha vist com tot el món coneixia que es quedava en calçotets a l’aeroport. En Joan Laporta ha vist com els Boixos Nois l’amenaçaven. En Joan Laporta ha aguantat com un jabalí les envestides d’uns i d’altres. I aquesta fortalesa del president Laporta és el que ha portat el Barça als millors anys de la seva història. Té Sandro Rossell aquesta fortalesa? Diria que no. Tindria Sandro Rossell la humilitat de reconèixer que els llaurers de la glòria no paguen la pena, com l’ha tingut el president Laporta? Diria que no. Ho vaig dir fa una setmana i ho torno a dir ara: en Sandro Rossell no està preparat per dirigir el Barça. En Sandro Rossell vol ser president del barça per destruir el llegat d’en Joan Laporta i el que el Sandro Rossell no sap és que el llegat d’en Joan Laporta ja no li pertany a Joan Laporta, ni a Jaume Ferrer, ni a cap dels candidats, el llegat d’en Joan Laporta, un Barça madur allunyat del victimisme nuñista, li pertany a tots els culés així que, sr. Rossell, si arriba a ser president del Barça estarem vigilants i no permetrem que el Barça torni als grisos temps dels nuñisme.

viernes, 21 de mayo de 2010

Sandro Rosell: hands off !


En el moment d’escriure aquesta rebotiga, Sandro Rosell és el favorit en les enquestes per a ser el nou president del Barça. D’entrada, em sembla una notícia preocupant. Rosell va plegar del Barça l’any 2005 enmig d’un sidral que mai va acabar d’aclarir. A Sandro Rosell la rumorologia li atribueix el fitxatge de Ronaldinho, el de Deco, fins i tot el de Pedro, i no m’estranyaria que, d’aquí a poc temps, llegíssim a les pàgines d’algun mitjà que s’ha iniciat el procés de canonització de Sandro Rosell. Ho confesso: em remouen l’estòmac els salvadors de la pàtria i en Rosell està fent una campanya per venir a salvar-nos del malvat president Laporta. El Barça és una institució amb 111 anys d’història i que està molt per sobre dels personalismes que venen i van.

El candidat Rosell ha de respondre a una pregunta que, de moment, evita: per què va marxar del Barça l’any 2005? Fins que no en sabem la resposta planeja una ombra molt trista sobre la seva candidatura: l’ombra del ressentiment. Sandro Rosell és el canvi ressentit. Sandro Rosell és el salvador d’un club que necessita gent que vingui a servir-lo. El Barça és un sentiment, és molt més que un club, i el president Laporta, tot i els seus nombrosos errors, va saber entendre-ho i va treballar en aquesta línia.

En Sandro Rosell ha de demostrar que és un home de fe, que creu en el Barça, que creu en la pedrera, i que no és un especulador del futbol, un Florentino Pérez qualsevol que no entén l’intangible del Barça i es fixa només en el compte de resultats. El candidat Rosell és víctima d’un silenci prepotent que fa que planegin molts interrogants sobre la seva candidatura. Sandro Rosell, fins que no expliqui per què va marxar del club, mantingui les seves mans fora del Barça: hands off!

jueves, 13 de mayo de 2010

Manolo Lama, com a símptoma


En el moment d’escriure aquestes línies, prop de 50.000 persones demanen, a la xarxa social Facebook, la destitució immediata del periodista esportiu Manolo Lama. Lama, part del tàndem conegut com ‘Los Manolos’, estava la setmana passada a Hamburg, acompanyant a l’Atlètic de Madrid que es disposava a jugar la final de l’Europa League. En el moment d’acomiadar la seva connexió en directe, Manolo Lama va pensar que era una bona idea fer-ho rient-se’n d’un sense sostre alemany. El periodista va instar a una serie d’aficionats a llençar-li monedes al sense sostre per a que pugués veure “el partido calentito”.

Hi ha quelcom de miserable en l’actitud del sr. Lama. Les coincidències astrals, sempre tant perilloses, fa que Manolo Lama mostri el seu cantó més vil el mateix dia que aquest país es veu obligat a afrontar la retallada més forta en política social de la seva història. Bé, doncs, si ara fa unes setmanes deia que Baltasar Garzón, i tot el que l’envoltava, era el clar símptoma que el projecte cultural de l’esquerra havia fracassat, em reafirmo en el que vaig dir. Lama es va disculpar al seu informatiu afirmant que “yo educo a mis hijos en la solidaridad” i “envío un beso a quienes se hayan podido sentir ofendidos por mi acción, sólo pretendía arrancarle una sonrisa”. L’esquerra divina, l’esquerra zapateril, és així: quan se’ls enganxa en un error, recorren al sentimentalisme més barat.

Tant se me’n fot com educa als seus fills el sr. Lama. Tant se me’n fot si el sr. Lama volia “arrancarle una sonrisa”. El fet és que aquest periodista va creuar una línia que no es pot traspassar mai: la línia de la dignitat. Si el lector d’aquesta secció no em creu, només ha d’entrar a www.youtube.es , introduir les paraules Manolo Lama, humillación, mendigo, i després, quan hagin jutjat per ells mateixos, poden jutjar les inclinacions ideològiques d’aquest columnista.


Article publicat a La Manyana



lunes, 10 de mayo de 2010

Ens hem begut l'enteniment


En aquest país nostre ens hem begut l’enteniment. Ara fa un parell de setmanes, tornava en tren de Barcelona a casa meva, un dissabte a la nit. En arribar a Sant Vicenç de Calders, el tren, de mitja distància, es va aturar. 70 subsaharians van pujar als vagons; molts d’ells sense bitllet. El revisor va baixar a rebre’ls a l’andana ja que l’estació de Sant Vicenç, com moltes de Catalunya, no compta amb personal segons a partir de quina hora i està totalment oberta, amb el que la temptació de pujar sense pagar està sempre present.

Continuo. El revisor, un cop els 70 subsaharians estan a bord del tren, ens informa als passatgers que fins que no comprovi que tota aquesta gent, els 70, tenen bitllet, no arranquem. I el treballador de RENFE afegeix que si algun d’ells no té bitllet i no vol abandonar el vagó, trucarà als Mossos d’Esquadra. Arribats a aquest punt, aquest columnista es sulfura, ja que considera intolerable el xantatge del revisor: què pretenia aquest bon home, que ens aixequéssim contra els 70 busca-vides que anaven a vendre al top-manta? Fem una mica de ficció i pensem que hauria passat si, com altres vegades s’hi ha trobat aquest columnista, al tren hi va algun d’aquells individus de cabell ben curt i cervell ben escàs?

Però quan ja aquest columnista comprova que ha tret bé el bitllet i no ha comprat un viatge al tren dels grillats, és quan un italià ben entrat en anys i que encara cerca la platja sota les llambordes, crida a la rebel·lió contra el revisor. Els Mossos d’Esquadra fan baixar a bona part dels subsaharians i el revisor confessa que l’havien agredit físicament. Li dic al revisor que s’ha equivocat, que no és contra ells contra qui hauria d’actuar, sinó contra la seva empresa, que el fa treballar en aquestes condicions. El revisor no em diu res. Dos dies després, m’assabento, pels mitjans, que els maquinistes de RENFE fan vaga perquè no tenen 50 places d’aparcament cobert. Definitivament, en aquest país nostre ens hem begut l’enteniment.


Article publicat a La Manyana

viernes, 30 de abril de 2010

Eleccions a Can Barça !


Escric aquesta rebotiga fent la digestió, encara, de l’eliminació del Barça a la Champions. Amb uns dies de distància me n’adono que el mal no és tant no anar al Bernabéu sinó que després de creure’ns invencibles vinguins uns italians i ens diguin, a cau d’orella, que som mortals. Ara que ja m’he desfogat, continuo. Corre la brama que parlar d’eleccions abans d’acabar la temporada és desestabilitzar l’equip i aquest columnista creu que això és d’una insensatesa terrible. És què no ens podem plantejar quin futur volem pel Barça mentre gaudim d’un present esplenderòs? Ho he dit per activa i per pasiva: crec que el millor de l’immens llegat que el President Laporta deixa després de dos mandats és el pas del Barça de l’adolescència a la maduresa, amb la inestimable ajuda d’en Pep Guardiola i de tots aquells companys de junta, els presents i els passats, que varen somiar un Barça valent allunyat de la mediocritat d’en Josep Lluís Núñez. Ara, en ple d’estiu, el culé serà cridat a les urnes i dirà la seva. Les alternatives estan clares: un laportisme sense laporta, també anomenat directiva de continuïtat; un Sandro Rossell, que resta com emperador a l’ombra, imaginant el seu retorn aclamat per les multituds de barcelonistes que el veuen com el nou Messies; i després Agustí Benedito. Em permetrà el lector que m’aturi per un segon en aquest tercer candidat. De mica en mica, Benedito va guanyant terreny i ho fa recuperant el millor d’aquell Laporta original. Segueixo la seva tasca a través de les xarxes socials i, francament, la música que entona Agustí Benedito sona molt bé. El candidat està construïnt un projecte il·lusionant, engrescador, honest (va de cara l’home, i no resta amagat rera un silenci prepotent), col·lectiu, amb un Barça de tots, i amb el que hom es permet somiar amb més nits de glòria no gaire llunyanes. Entre padrins de Ronaldinhos, i succedanis del genial original (candidatura continuïsta, per entendre’ns), es cou una alternativa d’algú que s’embruta les mans, pica pedra i somia en veure tot el Barça, l’equip i la institució, al lloc que es mereix, al cantó de les estrelles.

jueves, 22 de abril de 2010

És l'hora dels culés !


Havia escrit una rebotiga sobre les eleccions a can Barça que em reservo per la propera setmana. La derrota davant l’Inter de Milán m’han fent canviar el contingut d’aquesta columna. Quan el lector tingui aquest text entre les mans quedaran 48 hores per saber si arribem, o no, a la tant desitjada final del Bernabéu. Aprofito aquest marge de temps per, des d’aquest espai, dir a tots els culés, a tots aquells que sentim l’escut, que veiem el Camp Nou com casa nostra, que és l’hora de fer un pas endavant: l’equip, i en Pep Guardiola, ens necessita. Ras i curt, ha arribat l’hora de demostrar a tota Europa de quina pasta estem fets els culés.

Hem aguantat durant anys la cantarella del canguelo, la cantarella de que no som un equip campió. Hem aguantat massa temps que se’n riguin del que per nosaltres és molt important: el sentiment que ser del Barça és ser d’alguna cosa més que un club de futbol. Després de més de 100 anys d’història, hem trobat un entrenador que està fet en la filosofia blaugrana i entèn que som superiors a la resta ja que per nosaltres el camí és la victòria, i al triomf s’hi arriba des del ferm compromís amb uns idearis arrelats en el cor de tots aquells que sentim la samarreta blaugrana. El Barça té, aquest dimecres, una cita amb la història i si queiem hem de caure com ho fan els herois: defensant un ideal i donant-ho tot al camp de batalla.

L’enemic no només és l’Inter de Milán. L’enemic a qui hem de fer front no té rostre i és eteri. L’enemic que hem de vèncer és el cinisme dels qui, de braços creuats, esperen veure com els idealistes fem la feina i es fan un fart de riure quan ensopeguem. L’enemic que hem de vèncer és l’arrogància dels qui viuen dels rèdits de la història per fer front a un present força obscur. Dimecres, 28 d’abril, a tres quarts de nou del vespre, que tremoli l’enemic perquè el Barça té una cita amb la història: és l’hora dels culés !

lunes, 19 de abril de 2010

Garzón com a símptoma


Escric aquesta rebotiga vestit amb la bata d’analista per tal de passar a disseccionar el que, humilment, creu aquest columnista que és l’estat actual de l’esquerra en aquest país. L’acte en suport del jutge Garzón, la setmana passada a una universitat de Madrid, és el símptoma que el projecte cultural de l’esquerra ha fracassat a Espanya. L’esquerra ha fracassat i crec que és pot dir més clar però no més alt. L’esquerra ha fracassat perquè són les seves formacions les que han manat en aquest país 20, dels últims 31 anys, i no han estat capaços de fer entendre a la ciutadania el funcionament de l’estat de Dret.

De veritat, que tot plegat és de traca i mocador. És de traca i mocador veure com tot un antic senyor fiscal deixa anar les perles que li ve de gust i és queda tant ample convençut que la veritat, no sé si històrica o no, el recolza. És de traca i mocador que tot un senyor director de cinema, con en Pedro Almodóvar, que ha pogut desplegar el seu art amb el suport de les subvencions públiques diu que “no podem permetre que Franco guanyi victòries després de mort”. I servidor, nascut en democràcia, es pregunta què carai hi tindrà a veure Franco amb els problemes legals que pugui o no pugui tenir el senyor Garzón? I aleshores m’imagino que algú, carregat de raó, aixeca el dit al fons de la sala per respondre la meva pregunta i em llança, com una escopinada, que és que la querella l’ha promogut la Falange. I a mi què? La Falange està il·legalitzada? No. S’hauria d’il·legalitzar? Animo a algú valent a iniciar aquest procés, de tot cor, crec que la Falange no té res a fer ni a dir en el nostre país però com que vivim en democràcia, la Falange, fins i tot la Falange, té drets i entre ells està el de recórrer a la justícia si així ho consideren oportú.

L’esquerra, la gauche divine, de ridícul en ridícul va camí d’escriure el seu propi epitafi: “Aquí resten enterrats els somnis mai complerts d’aquells que algun dia volgueren canviar el país i varen veure com el país els canviava a ells”.

Article publicat a La Manyana

viernes, 9 de abril de 2010

Messi és alegria


Escric aquesta rebotiga encara bocabadat per l’exhibició de Leo Messi davant l’Arsenal i amb una profunda tranquil·litat d’esperit el dia abans d’un clàssic vital pels de la capital i important per nosaltres. Confesso que aquest és el Madrid-Barça que estic més tranquil en anys. Si perdem, només els hi haurà costat 300 milions d’euros als madridistes guanyar-nos un dels dos enfrontaments. Si empatem o guanyem, miel sobre hojuelas, que diuen els castellans, però encara quedarà molta lliga com per considerar-nos campions. A més a més, tinc la sensació que la del passat dissabte no serà l’única visita que farem aquesta temporada al Bernabéu.

La columna d’aquest dilluns surt, també, d’intentar aportar el meu punt de vista sobre el tema de quin és l’adjectiu que li escau millor a Leo Messi. M’allunyaré dels referents cinematogràfics, tant propers al periodisme televisiu, i em centraré en el que crec més bàsic: Leo Messi és alegria. Messi és l’alegria del pibe que jugaba a la pelota, que canta Fito Páez. Els que em coneixen em diuen, amb una mica de raó, que vaig dir el mateix sobre Ronaldinho però el pas del temps m’ha permès trobar la diferència entre ambdós: Ronaldinho era un extraordinari acròbata que es va deixar enlluernar per les llums de la fanfàrria mentre que Leo Messi és l’alegria de l’artista dotat única, i exclusivament, pel seu art.

Messi és la jugada impossible, el gol somiat, l’alegria del futbol quan la vida encara no és amarga i tot està per fer i tot és possible. Messi és Picasso que sap que passi el que passi, sigui quin sigui el resultat, ho tornarà a intentar perquè, com artista genial, porta a la sang sempre anar un pas per endavant de la resta de la humanitat. Messi obre camins amb la naturalitat de qui se sap posseïdor d’un do natural, el do de la creació. Messi, i el Barça, són el futbol com l’expressió d’una de les més belles arts.

Article publicat a La Manyana

martes, 30 de marzo de 2010

A favor de l'Església catòlica (i de la crítica assenyada)


Mai m’hauria imaginat que em veuria en la tessitura d’haver d’escriure una columna a favor de l’església catòlica però a mi m’han ensenyat a ser valent i al mateix temps raonable, i com que cap d’aquests dos adjectius estan presents en la crítica que se li fa a l’Església Catòlica arrel dels terribles escàndols d’abusos sexuals de nombrosos sacerdots ara fa anys, em veig obligat a titular així aquesta rebotiga.

Les vestidures destrossades pels fariseus de torn que clamen contra els capellans són vestidures que cobreixen immensos hipòcrites o immensos babaus. Sota la sotana no hi ha res més que un home, amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes. Em sento un pèl estúpid havent d’explicar això, és com si li hagués de dir a homes a fets i drets que els reis són els pares, però el progressisme papanates obliga a tornar a l’abecedari més elemental de la lògica més bàsica. L’Església és una institució formada per éssers humans i, com a tal, imperfecta. L’Església ha tingut, entre les seves files, a Papes assassins, capellans pederastes i monjos guerrers, però l’aportació de l’església a la humanitat és tant i tant gran que per això es manté sobre la pedra en la que la fundà Jesucrist ara fa més de 2.000 anys.

L’Església actual és covarda, està acovardada pels canvis viscuts en la societat, una societat que es mou com un llamp mentre l’Església va molt a poc a poc, deixant-se avançar per altres tortugues institucionals. El Sant Pare hauria de fer-se la foto amb les víctimes, perquè la societat mediàtica en la que vivim és tant frívola que reclama això, gestos mediàtics. El Sant Pare, i això és més important que la foto, hauria d’obrir les portes de l’església i fer fora a tots els delinqüents, entregar-los a la justícia civil, ja que civils són els que han comès terribles delictes contra criatures innocents. No són temps de protocols eclesiàstics ni subtileses semblants!

L’Església, tanmateix, sortirà enfortida d’aquesta profunda càrrega anti-clerical que avui li llencen canons mediàtics molt poc propers a les víctimes i profundament ideologitzats. L’Església sortirà enfortida perquè l’Església, tot i els seus nombrosos errors, fins i tot delictes, és esperança i llibertat. L’esperança que salva als desvalguts de la terra i la llibertat que aporta als que estan sota les cadenes dels tirans. És per això que, passi el que passi, i afegint-me a la petició de justícia que reclamen les víctimes dels abusos, que vull dir que estic a favor de l’Església catòlica i, de passada, de l’ús de la raó com a fonament de la crítica.

Article publicat a La Manyana

viernes, 26 de marzo de 2010

El President Joan Laporta


El President Joan Laporta és el millor president de la història del Barça. El projecte del President Joan Laporta i de tots aquells que han passat per la Junta Directiva era tant bo, tant potent, que ha pogut suportar el factor humà que tant de mal li ha fet a Joan Laporta. Laporta ha comès errors, errors anecdòtics que els representants de l’antic règim han intentat transformar, amb molta mala fe, en categories.

Aquest columnista, que no té el plaer de conèixer al President Laporta ni a ningú de la Junta, és un culé agraït i és per això, des de que aquest profund agraïment i fora de tota sospita d’interessos laportistes o anti – laportistes, que vull dir que el President Laporta ha comès un error greu. La gestió de la candidatura continuïsta que havia d’encapçalar Alfons Godall ha estat pèssima. Si la idea de Laporta era anomenar un hereu, ho hauria d’haver fet públic des d’un primer moment. Si Laporta volia tenir un hereu havia d’entendre que els hereus tenen el dret, fins i tot l’obligació, de fer el que els hi roti amb l’herència rebuda.

La imatge que ha transmès el President Laporta, perquè tampoc s’ha pronunciat al respecte, ha estat la de qui volia continuar manant des de l’ombra i la història diu que aquests aspirants a titellaires solen veure com el seu llegat és veu embrutat per sospites d’ambicions desmesurades. El llegat de Laporta és immens, perquè ha ajudat al Barça a passar de l’adolescència a una maduresa espectacular. L’espantós planificament de la seva sortida de la Presidència, i la seva possible entrada en política, fa que aquest llegat no llueixi com hauria de fer-ho.

El President Laporta té encara una oportunitat per sortir com es mereix de la presidència del club blaugrana: ha de plegar, deixar una Junta en funcions d’aquí a les eleccions i fer una crida a la unitat de tot el barcelonisme al voltant d’un projecte, el seu, que s’ha demostrat clarament triomfador i motiu d’orgull de tots els culés. Laporta ha construït un Barça catalanista, internacional, solidari i ètic. Laporta té molts motius per sentir-se orgullós però com a culé agraït li vull dir, des d’aquest rebotiga, que li ha arribat el moment de marxar i recollir els llaures que s’ha guanyat.

Article publicat a La Manyana

jueves, 18 de marzo de 2010

De Papanates i altres herbes


La deriva actual del Progressisme Papanates és preocupant. Les darreres declaracions de la Ministra d’Igualtat, Bibiana Aido, secundada per la totpoderosa vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, feien incidència en la necessitat de convertir el feminisme en matèria troncal en els estudis universitaris i, fins i tot, en la necessitat d’impartir aquesta assignatura a la canalla. Acte seguit, el presentador dels informatius dóna la notícia que un animal li ha fotut un tret a la cara a la seva parella, viva de miracle en el moment d’escriure aquestes línies. L’animal de la pistola, com no podia ser de cap altra manera, tenia una ordre d’allunyament. I a servidor de vostès, aquest columnista, li entra el dubte: la Ministra d’Igualtat, la vicepresidenta econòmica, el president Zapatero – no sigui el cas que em titllin de masclista- són uns bonifacis amb molt mala sort o uns cínics sense ànima.

La primera teoria, la dels bonifacis, vindria a dir que Zapatero i el bonisme està ple de bones intencions però la realitat, crua i tossuda, i els malvats 10 milions d’espanyols – remarco el sarcasme- que no li van votar, impideixen que aquest sigui el país que ZP té al cap. A mi, què volen que els hi digui, no em convenç gaire. La teoria dels cínics sense ànima vindria a dir que darrera la màscara de defensor de les causes minoritàries el que hi ha és un hàbil estratega polític que descomposa la societat en petits grupets, als qui els hi ofereix la protecció del tot poderós Estat a canvi de la seva lleialtat quan arribi la hora de les urnes. Personalment, aquest columnista se situa en un terme mig. Crec que Zapatero és extremadament calculador, també crec que té altes dosis d’avatar, d’adanista vingut al món a salvar-nos dels nostres pecats, i un elevat greu d’incompetència, de manca de preparació pel càrrec.

El que no puc evitar és que se’m regiri l’estómac cada cop que veig a la panxacontenta de la Ministra Aído donant lliçons de moralitat a tort i a dret i mentre, les víctimes per violència de gènere, van caient ja que el govern de l’adanista Zapatero no dóna els recursos necessaris a la justícia per poder fer la seva feina. Tot plegat, si no fos tràgic, seria ridícul.

Article publicat a La Manyana

jueves, 11 de marzo de 2010

El Madrid té el que es mereix


Ho confesso: em moria de ganes d’escriure aquesta rebotiga. Porto prop de mig any mossegant-me la llengua i passant de puntetes per sobre de les múltiples provocacions arribades dels canons mediàtics de Concha Espina. Avui em deixo anar perquè la ocasió s’ho mereix. El Real Madrid dels 250 milions d’euros, la superproducció de Florentino Pérez, ha quedat eliminat, per sisè any consecutiu, als vuitens de final de la Champions League. Me n’alegro? Moltíssim o encara diria més, molt més que moltíssim. Me’n ric de la desgràcia dels altres? No, me’n ric a la cara de la desgràcia del Real Madrid, no dels altres, que em mereixen tot el respecte del món. Me n’alegro més que una victòria del Barça? Doncs miri, benvolgut lector, depèn de la victòria. L’ADN del Barça lliga estètica amb ètica i crec que el Barça ha de ser sempre fidel a un estil, a l’estil que diu que el camí és la victòria i per adoradors d’aquella vella dita que el fi justifica els mitjans, ja tenim al Real Madrid. Prefereixo veure caure al Barça fidel al seu estil que no tornar als grisos temps del Vangaalisme segona part, per posar un exemple.

Per on anava? Ah, sí, que el Real Madrid dels 250 milions d’euros ha caigut eliminat, per sisè any consecutiu, als vuitens de final de la Champions League. Diran els merengons que a nosaltres també ens poden eliminar. Obvi! Però el que poden tenir per segur és que Pep Guardiola no permetrà mai que els seus jugadors li faltin al respecte a l’equip contrari. Diran els merengons que aquesta Champions està desprestigiada, que si Platinato per aquí, Villarato per l’altra banda…Si em permeten el consell, i disculpi el lector que tiri de tòpic, els argentins sempre han tingut fama de bons psicòlegs. Ho dic per si en Valdano, que cobra una bona pasterada de cuartos al Real Madrid, els hi en pot recomanar un!

Els merengons ens tindran moltes ganes al Bernabéu? Totes les de l’Univers. Podem perdre al Bernabéu? Podem. Podem quedar-nos aquest any en blanc? Podem. El que no saben els merengons, i això són molt males notícies per ells, és que passi el que passi, peti qui peti, el Barça persistirà en el seu camí a la recerca de la excel·lència. Per cert, no sé si ja li havia dit, benvolgut lector, que el Real Madrid dels 250 milions d’euros ha quedat eliminat…Bona setmana a tothom, menys als merengons !

Article publicat a La Manyana


PD La foto de l'article és el Santiago Bernabéu...Només una pregunta, merengons, què teniu por que aixequem la quarta al vostre santuari? Ja, ja, ja...

jueves, 4 de marzo de 2010

Toros


No he anat mai en ma vida a una plaça de toros. Crec que tampoc he vist una ‘corrida’ per televisió. Em sento lleugerament atret per la mística que envolta a José Tomàs. No m’agraden els escrits de Hemingway sobre toros i no m’interessa, gens ni mica, si a Orson Welles li agradaven els toros i si el Fary s’ho va muntar amb Ava Gardner o no. Tampoc m’acabo de trobar del tot còmode als zoològics. Sempre que en visito un no puc evitar enrecordar-me’n d’aquella genial tira còmica d’en Calvin i Hobbes en la que el Calvin li diu, tot emocionat, al seu tigre de peluix, que aniran al zoo i li demana si el vol acompanyar, i el tigre de peluix que, gràcies a la màgia del còmic, parla, li contesta, tot sarcàstic que d’acord, que ell l’acompanya al zoo només si després van a visitar una presó.

Feta aquesta llarga aclaració personal, tant necessària en la Catalunya absurda i políticament correcta en la que vivim, confesso que no estic d’acord en que es prohibeixin els toros i em sembla que el Parlament de Catalunya està per alguna cosa més que per debatre sobre una parida com aquesta. No m’escandalitzen en excés les declaracions del filòsof Jesús Mosterín en les que compara els toros amb l’ablació femenina o la violència de gènere, nou manament del catecisme progresista. Les trobo del tot lògiques si tenim en compte que ens hem instal·lat en el marc mental del ‘bonisme’, una de les aberracions filosòfiques més grans que mai hagin existit. Tampoc em commouen excessivament els parlaments dels toreros i dels defensors de la festa.

Em sembla que tot plegat és molt més senzill: demanar que no es prohibeixin els toros és posicionar-se a favor de la llibertat. Els toros, avui per avui, és una qüestió de llibertats individuals. És una llàstima que el progressisme ‘papanates’, en feliç expressió de Quim Monzó manllevada al periodista Jordi Barbeta, hagi ressucitat econòmicament una festa que la pròpia lògica del lliure mercat estava a un pas de fer desaparèixer.

Per cert, i abans de tancar la rebotiga d’avui, confesso que si algun animalista se li acudeix demanar que prohibeixin el foie, pel patiment de l’ànec, em presentaré al Parlament per reclamar el meu dret a menjar-me el fetge de tant gustós animal. Fins la setmana vinent.

Article publicat a La Manyana

jueves, 25 de febrero de 2010

John Cobra


Ho sento, no me’n sé estar. Sóc conscient que el sentit comú i les mínimes normes d’educació convidarien a dedicar aquesta rebotiga al anàlisi del cactus siberià abans que parlar d’aquest homínid que ha copat, i coparà, tants titulars gràcies al seu estirabot a televisió espanyola, la tele de tots. No me’n puc estar perquè el personatge, John Cobra, és una fantàstica metàfora de l’estat actual de la qüestió.

Anem a pams. Resulta que el suposat cantant de rap, i ‘cariño’ de la sempre dolça Anne Igartiburu, és un ex – presidiari. El desqualifica aquest fet per presentar-se a un concurs en el que se cerca candidat per Eurovisió ? Home, d’entrada no, ja que si em permeten que em posi un pèl demagògic (exercici altament recomanable, ni que sigui un cop per setmana, per evitar pujades de tensió), grans artistes, com ara Oscar Wilde, han passat per la presó, injustament en el cas de l’escriptor irlandès, i ben merescut en bastants altres. El fet és que, fins a l’arribada del bonisme, tots aquells que passaven per l’hotel reixes, d’una forma o altra, modificaven la seva conducta. En John Cobra, no. En John Cobra ha passat per la presó i no sent ni una mica de vergonya per aquest fet i, el que és més probable, m’imagino que tampoc entén perquè va restar dos anys privat de llibertat.

Així doncs, tenim a un subjecte sense responsabilitats, molt proper a l’home sense atributs, davant una munió d’espectadors disposats a idolatrar un festival tan hortera com el d’Eurovisió. El resultat era previsible. Entre uns que idolatren a la Massiel i un altre, convençut de ser una víctima, un rebelde porque el mundo lo ha hecho así, el que podia sorgir era el que va sorgir: l’home sense atributs engegant a menjar-li els atributs a una colla d’adoradors del catecisme progressista, que reneguen de la Fe, i ho consideren un concepte antic, i mostren una profunda idolatria cap a monstres televisius, com l’esmentada ‘tanquita de Leganés’.

A mi, el que em ve de gust és engegar-los a tots plegats a pastar fang, a uns i als altres. Deixin a la gent normal en pau i si el John Cobra vol guanyar-se la vida fent el pallasso al circ de la tele, a mi ja m’està bé, però no em vulguin fer creure que això és important !


Article publicat a La Manyana

viernes, 19 de febrero de 2010

Cinema Espanyol


Són molts els temes als que podria dedicar La rebotiga d’avui. Podria bastir quatre idees sobre el debat de la crisi que va tenir lloc al Congrés. M’aburreix una mica tornar a donar tombs sobre el mateix sobre, el que aquest país viu des de que va esclatar la crisi econòmica. Podria dedicar quatre línies als madridistes que fa una setmana ja es veien campions de Lliga i que després de caure a Lyo demanen el cap de Manuel Pellegrini. Així de coherents són els merengues i la seva troupe mediàtica! També podria fer una columna parlant del Barça, però és tanta la confiança que em mereix l’equip blaugrana, és tant l’orgull que sento del Barça de Guardiola i Laporta, que sobren les paraules. Sé, perquè ho han demostrat, que s’hi deixaran la pell sempre, compromesos amb una determinada ètica i estètica que es la marca de la casa del Futbol Club Barcelona.

Del que sí vull parlar, perquè em ve molt de gust, és dels premis Goya que es van entregar la setmana passada. Els suposo informats que ‘Celda 211’ va ser la gran triomfadora de la nit. M’imagino que per molts de vostès, benvolguts lectors, serà una notícia que els deixa indiferents, ni fu, ni fa. A mi em va alegrar molt i ara explico els motius d’aquesta alegria. El director de ‘Celda 211’ és un antic crític de cinema, Daniel Monzón, que es va posicionar sempre a favor del cinema entretingut, ben fet i sense cap mena de complexos. ‘Celda 211’ és una raresa en el panorama cinematogràfic espanyol que em faria molta il·lusió que es transformés en norma. ‘Celda 211’ té un actor en estat de gràcia, Luis Tosar, que si no tinguéssim la tendència que tenim a mirar-nos el melic, el portaríem als altars com el Robert de Niro patri. ‘Celda 211’ trenca amb els dos pilars sobre els que s’ha sostès el cinema espanyol des de fa anys: la suposada ‘espanyolada’, que amaga algunes autèntiques perles, i la pretesa cerca de l’expressió artística, que ha parit bunyols de l’alçada d’un campanar. ‘Celda 211’ demostra aquella antiga dita que la feina ben feta no té fronteres.

Article publicat a La Manyana

jueves, 11 de febrero de 2010

Una de metges


La rebotiga d’avui la dedico a explicar una història personal d’aquest columnista. A principis de la setmana passada, en una de les quatre capitals catalanes, em vaig fotre de lloros. Els motius: el mal estat de les voreres, la pluja i el meu etern costum d’anar a tot arreu amb kets, van transformar el meu genoll en un meló.

Atès que no podia ni posar el peu a terra, vaig anar al servei d’Urgències d’un hospital català. Beneit com pocs, vaig demanar una cadira de rodes i em van oferir un trasto al que li mancava un suport on poder recolzar la cama adolorida. Bé, almenys vaig poder seure i no haver de barallar-me amb altres pacients per una cadira lliure. Va passar una hora, van passar dos, van passar tres i quan anava a passar la quarta, vaig demanar a la no sempre prou ben valorada recepcionista que em digués si em quedava molt ja que el dolor, (i els que coneixen aquest columnista saben que tinc un llindar bastant alt, no sóc, com diria el Joaquín Sabina “un fulano de la lágrima fácil”), començava a ser insuportable.

A la quarta hora, van tenir a bé atendre’m i em van comentar que tenia un vessament de sang que era el que m’impedia moure la cama. Davant les meves queixes per l’espera em van donar un calmant, fet que agraeixo, i la metgessa em va preguntar, a mig camí entre la burla i la desesperació per no poder fer front a una nit molt complicada, sí servidor, aquest columnista, no esperava quatre hores per pujar-se a una atracció de Port Aventura. Davant el meu ‘No’ rotund, la metgessa em va mirar tal i com m’imagino que els extraterrestres ens deuen mirar als humans: entre sorpresa i resignada i, segurament, sense entendre molt bé la meva resposta.

Ara què hi penso, potser hauria d’haver titulat aquesta rebotiga amb un exabrupte cap als dirigents polítics que permeten que la classe mèdica hagi de treballar en aquestes condicions. No voldria que s’entengués aquesta columna com un atac al col·lectiu de metges, sinó més aviat com un reclam a la classe política, sobretot als que presumeixen de bones polítiques socials, que facin el favor de fer-se responsables d’alguna cosa per una punyetera vegada en sa vida. Els metges necessiten mitjans per poder atendre els pacients i permetre que el debat es traslladi i se centri, simplement, en el mal ús que el ciutadà fa d’Urgències és un poca-soltada i un clar intent de fugir d’estudi.

Article publicat a La Manyana

jueves, 4 de febrero de 2010

A pastar fang


M’acullo a la benevolència de La Manyana per titular La rebotiga d’avui amb un exabrupte. Ja pot estar tranquil el lector que no és pas ell el destinatari del titular, només faltaria. A qui envio a pastar fang és a un seguit de personatges que, d’un temps ençà, i instal·lats en la supèrbia més absoluta, es dediquen a posar pals a les rodes amb teories embogides al somni que els culés vivim en el darrer any i mig.

Els noms d’aquells que m’agradaria veure pasturant entre el fang són els següents: en primer lloc, Tomás Roncero, presumpte periodista d’un diari esportiu madrileny, per pesat i aburrit. En segon lloc, a Alfredo Relaño i Eduardo Inda, directors de dos de les principals capçaleres esportives del país. El seu paper en la difusió de la teoria del Villarato passarà a la història com un dels ridículs més grans del periodisme esportiu. En tercer lloc, en Tomàs Guasch, per maleducat. En Guasch va ser un dels que, sota la manta de la broma, de l’acudit que només li feia gràcia a ell, es va inventar la parida del ‘cagómetro’.

Voldria afegir, també, que tots ells estan fent que ja no li tingui cap mena de respecte al Real Madrid. Hi va haver un temps, ho confesso, que la samarreta blanca em feia por i que m’aferrava als derbis amb la fe d’aquell que espera un miracle per tal de salvar una temporada desastrosa. Ara, avui per avui, el Madrid em mereix el mateix respecte que en Fèlix Millet i la seva tropa, presumptes senyors que amaguen sota grans quantitats de bitllets d’euros les més baixes passions. Els canons mediàtics madrilenys li fan molt de mal al club de Concha Espina ja que li impideixen iniciar el necessari procés d’auto-crítica previ al retorn a la glòria.

Aquest columnista, com ja ho hauran endevinat, és culé, culé d’aquells de pedra-picada que no s’amagava dels seus colors quan en Joan Gaspart ens feia passar vergonya, o quan en Rijkaard va veure com el somni d’una nit d’estiu s’esmicolava en el violent 4-0 del Bernabéu. Aquest culé creu que el conte escrit per la directiva del president Joan Laporta i l’entrenador Pep Guardiola és massa maco perquè quatre grillats el vulguin emmerdar amb els seus deliris de grandesa. Benvolguts autors del Villarato, el Cagómetro i parides diverses, poden vostès anar-se’n a pastar fang!

Article publicat a La Manyana

miércoles, 27 de enero de 2010

L'extrany cas del Conseller Saura


El conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, va manifestar, ara fa uns dies, sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan, que “no permetré que ningú posi en dubte la feina dels bombers”. Davant aquestes manifestacions, aquest columnista va sortir corrents a consultar el Doctor House, per si s’hi podia fer alguna cosa, i en House, un cop assabentat de qui era el pacient, va dimitir i ara es dedica a tocar el piano en bars de mala mort dels barris baixos de Los Ángeles. Si servidor pogués, i sapigues tocar el piano, faria el mateix però com que té un compromís amb La Manyana passo a exposar els motius pels quals crec que el conseller Saura es comporta d’aquesta manera.

La primera hipòtesi seria que el titular del Departament d’Interior té més barra que esquena, una barra estratosfèrica, que diria un polític-poeta sevillà. És possible però no em convenç. Acceptar aquesta idea porta implícit acceptar que el polític d’Iniciativa és una mala persona i que per això no dimiteix havent-hi cinc bombers caiguts en acte de servei. De tot cor, no crec que en Joan Saura sigui una mala persona.

La segona hipòtesi, la més probable, és que el líder d’Iniciativa pateixi algun tipus de desgavell que el fa instal·lar-se en una realitat paral·lela on hi viu perfectament convençut de la superioritat moral de les seves idees. Aposto per aquesta segona via ja que és la que emmarca millor tots els disbarats que, des que va assumir la cartera d’Interior, hem patit a Catalunya. Fem un breu repàs cronològic: el cas dels presumptes maltractaments dels Mossos d’Esquadra a la comissaria de Les Corts; l’atonyinada d’estudiants el passat mes de març a la Universitat de Barcelona; el kubotán, que més semblava d’en Son Gokú que no d’una altra cosa; la pistola-performance en una manifestació a favor del poble palestí a la que el Conseller va assistir; els problemes amb la comunitat jueva; la canalla d’Iniciativa criticant a la cantant Noa en un acte en el que actuava convidada pel Departament que dirigeix en Saura; i finalment el tràgic incendi d’Horta de Sant Joan.

Només des del ferm convenciment de la superioritat de les teves idees, de la teva bona fe, és pot assumir tants i tants errors, tanta i tanta mala gestió, sense anar-te’n a casa. Només partint de la base que ets ‘l’esquerra intel·ligent i de debò’ pots empassar-te tants i tants de problemes sense patir una úlcera. Males notícies pel conseller Saura: tot i que pensi el contrari, sortirà de la Generalitat com un dels pitjors consellers dels últims 30 anys.


Article publicat a La Manyana

domingo, 24 de enero de 2010

Els desvergonyits





Segona rebotiga dedicada a l’incendi d’Horta de Sant Joan i la vergonyosa actuació del conseller d’Interior, Joan Saura, i el titular de la cartera de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar. En el moment d’escriure aquesta columna, dijous 21 de gener, Saura i Baltasar continuen sent membres del govern d’Entesa de la Generalitat de Catalunya. El president, José Montilla, no els ha destituït i, per tant, es pot interpretar que amb el seu silenci legitima la lamentable actuació dels dos polítics d’Iniciativa en el tràgic cas de l’incendi d’Horta i la mort dels cinc bombers lleidatans.




Tot plegat és molt senzill. Acceptant la tesi del conseller Baltasar que les seves mentides són un error, cal explicar que els errors tenen conseqüències i assumir aquestes conseqüències és ser responsable. No és de rebut que dos homes adults, amb càrrecs públics de molt alt nivell, es limitin a demanar disculpes per l’espantosa gestió de l’incendi. La política ha de ser un exercici de responsabilitat i el que està fent, en aquest cas, Francesc Baltasar és un ‘tantmenfotisme’ escandalós ja que hi ha cinc vides perdudes que, en paraules del bomber supervivent, no ho haurien estat ‘si haguessin disposat de la informació que necessitaven’.




La compareixença d’ambdós polítics el passat dilluns en la comissió parlamentària va ser un d’aquells moments que provoquen vergonya aliena. L’actuació de Baltasar i Saura va avergonyir als presents, a la gent dels pobles afectats que sabien que se’ls havia mentit des d’un bon començament, i va ser una manca de respecte pels absents. Per absents faig referència, també, a tots aquells polítics que van lluitar pel retorn de l’autogovern a Catalunya. La Generalitat no es va refer per això. El Parlament Català és un lloc massa seriós perquè aquests dos saltataulells de la política li faltin al respecte d’aquesta manera.




Vull confessar que crec que el primer tripartit tenia tot el sentit del món: després de 23 anys de govern convergent era bo donar pas a l’alternativa. El tripartit II va néixer sota la sospita de ser una conxorxa de perdedors arrapats a les cadires i al cotxe oficial. Si el president Montilla fa fora aquests dos desvergonyits, en Joan Saura i en Francesc Baltasar, serà el millor llegat que deixarà a la institució que avui presideix:li restituirà l’honor i el respecte que els constants ‘errors’ dels consellers d’Iniciativa li han pres.




Article publicat a La Manyana

jueves, 14 de enero de 2010

Un tema seriós


La rebotiga d’avui la dedico a un tema seriós, un tema greu i de suma importància tant pels veïns de les terres de Lleida com pels habitants d’Horta de Sant Joan, el bonic poble de la Terra Alta que tant va marcar a Pablo Picasso. Les darreres notícies aparegudes sobre el tràgic incendi del passat 21 de juliol que va acabar amb la vida de cinc membres de la unitat del Graf de Lleida m’han remogut l’estòmac.

M’ha fastiguejat la complaença, la indignant tranquil·litat del conseller de Medi Ambient, el membre d’ICV, Francesc Baltasar. Baltasar ha considerat un ‘error’, i no un engany, haver atribuït, com va fer, a un llamp l’origen de l’incendi quan avui hi ha dos galifardeus tancats a la presó com a presumptes responsables de la tragèdia. Es nota que el conseller no trepitja el territori i des de la torre de cristall del Govern, tant li fot cinc, com cinquanta. Si avui diu negre, i demà ha d’afirmar que és blanc, cap problema, que la casa és gran i avall, que fa baixada. No cal assumir cap responsabilitat ja que l’actuació de Baltasar va ser fruit d’un error i, com tothom sap, qui té boca, s’equivoca. Dimitir? Ep, això són figues d’un altre paner, i per què hauria de dimitir el sr. Conseller de Medi Ambiet per un ‘error’ d’aquest tipus? Fins aquí, tot entraria dintre la macabra lògica de la vida política del Tripartit II: el que compta és la cadira i si per això ens hem d’empassar un gripau, porta la sal de fruites que ajudarà a pair-ho.

El que ja és de vòmit és la següent jugada que, a nivell mediàtic, ha realitzat el govern de la Generalitat. La filtració a TV3, televisió pública depenent del Govern, de l’informe que insinua que la mort dels 5 bombers lleidatans és fruit d’una mala actuació d’aquests professionals, és una d’aquelles maniobres que hauria de passar a la història de la infàmia. Desviar la pressió mediàtica que viu el Govern centrant el focus d’atenció en les 5 víctimes mortals és, clar i català, fastigós. La filtració de les fotos dels pasarells, presuntament incendiaris, a un diari s’emmarca dins el mateix moviment. El llamp d’en Francesc Baltasar ha quedat oblidat i ara, en primer pla de l’actualitat, hi ha la cara de tòtil d’un dels dos detinguts i les dramàtiques converses que els bombers, caiguts en acte de servei, van mantenir minuts abans de perdre la vida. Els dirigents polítics que han permès això se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya !

Article publicat a La Manyana

PD La vinyeta és l'única que recull el que realment es mereixen els bombers caiguts en acte de servei: un gest d'agraïment etern !

jueves, 7 de enero de 2010

Ja em perdonaran



M’imagino que els lectors de la rebotiga tindran el detall de disculpar que el primer article, un cop tornat de la meva visita a la recontra, l’escrigui des de l’empipament. La meva empipada té l’origen en el partit de la setmana passada entre el Barça i el Sevilla. L’arbitratge d’en Pérez Burrull va ser lamentable, vorejant el ridícul, però no és d’ell de qui vull parlar, sinó dels fantasmes de Madrid, els ens abstractes de la premsa madrilenya esportiva que es dediquen a crear una realitat paral·lela per tal de fer caure el Barça triomfant d’en Pep Guardiola i el president Joan Laporta. La meva empipada també té l’origen en la falsa modèstia, en la falsa humilitat que tant ens caracteritza darrerament.

M’ha agradat, i molt, que periodistes com l’Emilio Pérez de Rozas hagin aixecat el dit i assenyalat als creadors d’aquest Matrix madridista, el director de l’As, Alfredo Relaño, pare del ‘Villarato’, i Eduardo Inda, responsable del diari Marca. Lamentablement en Pérez de Rozas és un dels pocs, per no dir l’únic, que és valent a aquest cantó de l’Ebre. Les coses s’han de dir clar i en català i aquests senyors, en Relaño i l’Inda, des de la segona epifania d’en Florentino Pérez, s’han dedicat a menystenir els éxits del Barça; a servir una pretesa causa madridista que li fa més mal que bé al club de Concha Espina i a crear un estat d’opinió que ha volgut amagar els sis títols culés sota els caríssims focs d’artifici que en Pérez ha pagat amb els diners del Real Madrid.

No ho sé pas si el Barça superarà l’eliminatòria de la Copa del Rei contra el Sevilla però sé que s’hi deixaran pell, que persistiran, que seran fidels a l’estil que tantes alegries ens ha donat, i ho faran perquè al capdavant hi ha un home que és digne de tota confiança: en Pep Guardiola. No ho sé pas si el Real Madrid guanyarà algun títol a final de temporada, però sé que en cas de que es tornin a quedar en blanc el sr. Relaño i el sr. Inda no vindran a Barcelona a demanar disculpes als seguidors madridistes per haver-lis escalfat el cap amb històries per no dormir. M’imagino que es quedaran tranquilament al seu despatx a més de 600 quilòmetres i s’inventaran una altra parida. A més de falsos, són covards.

Article publicat a La Manyana

PD He estat uns dies sense publicar. Durant aquest temps he fet una cobertura extra a La Manyana i no he volgut atabalar publicant sis articles de cop.

PD 1 Les fotos són dels srs. Alfredo Relaño i Eduardo Inda. El més prim és l'Inda, director de Marca. El de les ulleres és en Relaño, director de l'As