Més sobre les eleccions a can Barça. Confesso que em venia de gust escriure sobre el vuitantè aniversari d’en Clint Eastwood, però el to de la campanya a la presidència blaugrana em porta a fer una altra rebotiga exclusivament culé. Sosté Marc Ingla, el candidat amb aspecte d’executiu amable, que Sandro Rosell ha mantingut reunions amb Boixos Nois i hi afegeix, el candidat Ingla, que si això no ha estat així, doncs “si haig de rectificar, rectifico”. Au, i avall que fa baixada, no? Reconec, de la mateixa manera que abans l’he criticat, que el candidat Rosell està modulant el to del seu missatge i intentant desprendre’s d’aquesta mística de salvador tant i tant molesta, i confesso que del senyor Marc Ingla n’esperava alguna cosa més que l’estratègia del ventilador i la tifa al davant. No és això, senyors, no és això! La presidència del Barça obliga a estar-ne a l’alçada des d’un primer moment. Ser del Barça no és només un orgull, sinó un compromís ferm i decidit amb una sèrie de valors. No s’hi val a jugar brut i després mostra una manca total d’escrúpols, com el senyor Ingla. Què en podem esperar del senyor Ingla si tant se li en fot cinc com cinquanta? A aquest columnista, l’estirabot del candidat Ingla li ha recordat, i molt, les maneres de fer del difunt Jesús Gil i Gil. Per molts, el Barça és quelcom important, un motiu per sentir-se orgullós de ser d’aquest país, país que viu hores molt baixes, i un motiu per tenir esperança en el futur, ara que avui per avui el futur és quelcom molt incert, massa i tot. Al Barça s’hi va a servir un ideal, no a servir-se’n ! L’aposta d’aquest columnista, de moment, continua sent Agustí Benedito, una candidatura que sembla 100% independent. La setmana vinent, Jaume Ferrer, l’hereu desconegut.
