viernes, 4 de junio de 2010

Marc Ingla


Més sobre les eleccions a can Barça. Confesso que em venia de gust escriure sobre el vuitantè aniversari d’en Clint Eastwood, però el to de la campanya a la presidència blaugrana em porta a fer una altra rebotiga exclusivament culé. Sosté Marc Ingla, el candidat amb aspecte d’executiu amable, que Sandro Rosell ha mantingut reunions amb Boixos Nois i hi afegeix, el candidat Ingla, que si això no ha estat així, doncs “si haig de rectificar, rectifico”. Au, i avall que fa baixada, no? Reconec, de la mateixa manera que abans l’he criticat, que el candidat Rosell està modulant el to del seu missatge i intentant desprendre’s d’aquesta mística de salvador tant i tant molesta, i confesso que del senyor Marc Ingla n’esperava alguna cosa més que l’estratègia del ventilador i la tifa al davant. No és això, senyors, no és això! La presidència del Barça obliga a estar-ne a l’alçada des d’un primer moment. Ser del Barça no és només un orgull, sinó un compromís ferm i decidit amb una sèrie de valors. No s’hi val a jugar brut i després mostra una manca total d’escrúpols, com el senyor Ingla. Què en podem esperar del senyor Ingla si tant se li en fot cinc com cinquanta? A aquest columnista, l’estirabot del candidat Ingla li ha recordat, i molt, les maneres de fer del difunt Jesús Gil i Gil. Per molts, el Barça és quelcom important, un motiu per sentir-se orgullós de ser d’aquest país, país que viu hores molt baixes, i un motiu per tenir esperança en el futur, ara que avui per avui el futur és quelcom molt incert, massa i tot. Al Barça s’hi va a servir un ideal, no a servir-se’n ! L’aposta d’aquest columnista, de moment, continua sent Agustí Benedito, una candidatura que sembla 100% independent. La setmana vinent, Jaume Ferrer, l’hereu desconegut.

Més sobre Sandro Rosell


En el moment d’escriure aquesta rebotiga, Sandro Rosell ha anunciat una querella contra el candidat Marc Ingla per una pressumpta difamació que aquest va fer en el programa d’en Josep Cuní. La història anava sobre uns embolics legals que, presumptament, el sr. Rossell havia tingut durant la seva estància a Brasil. Bé, ni ho sé ni tampoc m’importa gaire. El que sí trobo remarcable, molt remarcable, és la reacció d’en Sandro Rossell, el querellador més ràpid a aquesta vora del Segre. No és pas el primer cop que l’home dels miracles, l’home sense el qual els barcelonistes no hauríem conegut la felicitat, amenaça amb tirar per la via judicial. També ho va fer quan l’afer aquell tant lleig que va apuntar el president Laporta en el seu llibre. És evident que en Sandro Rossell té tot el dret del món a recórrer a la via judicial si considera que els seus interessos han estat perjudicats, però aquesta actitud el que demostra és que no està preparat per assumir la presidència del Barça. En Joan Laporta ha vist com tot el món coneixia que es quedava en calçotets a l’aeroport. En Joan Laporta ha vist com els Boixos Nois l’amenaçaven. En Joan Laporta ha aguantat com un jabalí les envestides d’uns i d’altres. I aquesta fortalesa del president Laporta és el que ha portat el Barça als millors anys de la seva història. Té Sandro Rossell aquesta fortalesa? Diria que no. Tindria Sandro Rossell la humilitat de reconèixer que els llaurers de la glòria no paguen la pena, com l’ha tingut el president Laporta? Diria que no. Ho vaig dir fa una setmana i ho torno a dir ara: en Sandro Rossell no està preparat per dirigir el Barça. En Sandro Rossell vol ser president del barça per destruir el llegat d’en Joan Laporta i el que el Sandro Rossell no sap és que el llegat d’en Joan Laporta ja no li pertany a Joan Laporta, ni a Jaume Ferrer, ni a cap dels candidats, el llegat d’en Joan Laporta, un Barça madur allunyat del victimisme nuñista, li pertany a tots els culés així que, sr. Rossell, si arriba a ser president del Barça estarem vigilants i no permetrem que el Barça torni als grisos temps dels nuñisme.