Zohan: la pel·lícula de la setmana

Amb l'Adam Sandler passa que o et fascina o l'odies. Jo, personalment, i atès que tinc un sentit de l'humor bastant simple, reconec que és un còmic que em fa riure molt. He gaudit de pràcticament totes les seves pel·lícules i va demostrar que podia ser un gran hereu de Buster Keaton a 'Embriagado de Amor', d'en Paul Thomas Anderson.

La seva darrera pel·lícula, 'Zohan:licencia para peinar', és la culminació del Sanderlisme en estat pur. En aquest film, l'Adam Sandler encarna a un poderós agent del Mossad que, fastiguejat de viure en constant enfrontament, decideix fingir la seva pròpia mort per fer realitat el seu somni: ser perruquer. La trama es desenvolupa com totes les de les pelis d'en Sandler, amb molt d'humor gruixut, molts acudits penials - és una paraula que no sé si existeix i no crec que sigui gaire difícil esbrinar el seu significat- i amb alguns gags senzillament genials. La virtut d'aquest film resideix en que fa humor d'una situació dramàtica i això em porta a una discussió d'aquestes de sobretaula, que sempre m'ha fascinat: es pot fer humor de tot? Personalment, no tinc gaire clara la resposta: a vegades crec que sí i altres que no; però mentre hom esbrina la seva posició en aquest debat, no és gens mala idea fer-ho veient 'Zohan', un film estúpidament divertit

'Zohan' es pot veure a Tarragona, a Les Gavarres i als Lauren, i a Andorra, als Cinemes Modern

PD Aprofito aquesta entrada per felicitar a en Pinel per haver augmentat la família ! Desitjo que hagi anat tot molt bé

Vodafone

Anem a pams. L'estiu del 2007 vaig tenir la pèssima ocurrència de canviar el meu estatus 'movilià', és a dir: vaig passar de ser client de targeta de Vodafone a signar, amb sang, un contracte de permanència de 18 mesos amb aquesta companyia. A canvi, i per un preu molt assequible, passava a ser l'orgullós propietari d'un telèfon que, excepte el dinar, ho podia fer tot i més. Poc sospitava que el meu calvari estava a punt de començar.

Durant mesos, el meu telèfon va prendre vida pròpia fins al punt que ell decidia quines trucades filtrava i quines no, mitjançant el senzill mecanisme de, a vegades, fer anar el timbre de la trucada i altres no. No pocs problemes em va comportar disposar d'una tecnologia infinitament més llesta que jo.

La culminació d'aquest absurd va ser quan, per un error de l'empresa, Vodafone va decidir tallar-me la línia durant un parell de mesos. Però, demostrant que la justícia existeix, el passat 13 d'agost, mentre gaudia de 'El caballero oscuro', el meu telèfon pervers va decidir desaparèixer, qui sap si acollonit per la demostració de força que Batman duia a terme a la sala de cinema. Vaig trucar al servei d'atenció al client de Vodafone - una autèntica entelequia, ja que sempre tinc el dubte de si estaré parlant amb un senyor de la Patagònia o amb un jove del Baix Llobregat- per demanar que em suspenguessin la línia. Neuròtic que és un, vaig tornar a trucar un parell de cops per confirmar que me l'havien suspès correctament - tinc més fe en les promeses electorals de Ramon Calderón que no en Vodafone- i la meva sorpresa va arribar ahir quan la noia que m'atenia em va explicar que el meu contracte de permanència s'havia allargat fins al maig del 2009. Li pregunto per què i em respon que en quan se suspèn la línia, el contracte automàticament s'amplia pel temps que ha estat suspesa. Li dic si això apareix al contracte i, avergonyida, i amb veu baixa - suposo que si ho senten els seus capataços de Vodafone l'assotarien a la plaça pública- em confessa que no.

Corolari d'aquesta història: si necessiten comunicar-se amb algú i han de triar entre Vodafone i el vell sistemes de les senyals de fum, no ho dubtin: tindran molts menys mals de caps si fan servir la gran manta índia.

PD Per si no ha quedat prou clar: Vodafone és un desastre, així que millor no involucarar-s'hi.

Medalla de plata

Sense que serveixi de precedent, aquest matí m'he llevat a les 8 en punt per poder veure la final de bàsquet masculí dels Jocs Olímpics. La veritat és que la selecció espanyola, aquesta selecció, m'ha fet gaudir com mai i, tot i la vergonyosa derrota que el combinat americà ens va infringir en el partit de la primera ronda, la meva devoció per l'esport de la cistella ha pogut més que l'empipada que portava sobre.

La selecció nacional ha començat enxufadíssima però lo bo de veritat ha arribat al final del tercer quart i durant els darrers 10 minuts quan semblava que l'or no era del tot impossible. En Rudy Fernàndez s'ha sortit, en Pau Gasol - tot i el cansament acumulat- ho ha bordat, en Ricky Rubio és l'esperança d'un futur engrescador i en Navarro, la Bomba, volia demostrar als americans el talent que no va poder acabar d'ensenyar a la llunyana Memphis. La nota negativa: un arbritatge molt per sota de les circumstàncies i l'insistència de l'Aito de defensar en una zona 2-3 que els americans, el Redeem Team, destrossava a base de tres punts i un home a la part alta de la botella. El resultat final , 107-118, ha estat el millor exemple del gran partit de bàsquet que aquestes dues grans seleccions han ofert. L'or, no està tan lluny i, de moment, la plata és la culminació d'una generació extraordinària de jugadors. Felicitats !

Spanair

He trigat un parell de dies en escriure alguna cosa sobre l'accident de Barajas. La brutalitat de la tragèdia m'ha deixat sense saber que dir i crec que hi ha vegades que val més la pena callar que omplir-se la boca amb paraules buides. Sobre les víctimes, només voldria recollir l'hermosa frase que recull el periodista Santiago González al seu blog del diari 'El Mundo': 'Que la tierra les sea leve y que nuestra conmoción lleve nuestras condolencias a sus familiares'.

Sobre la companyia, Spanair, només afegir que si ells, després de l'accident, no veuen motius per revisar els altres aparells que tenen idèntics al sinistrat, jo tampoc vec motius per comprar un bitllet de la seva companyia i convido a tothom a prescindir dels serveis de Spanair, dintre de l'exercici dels meus drets com a consumidor.

Los Pedros, el Café Gijón i el Museo del Prado

Fa una setmana em trobava brenant al Café Gijón de Madrid quan va entrar en escena, amb la força d'una antiga estrella del teatre, Pedro Ruiz, anteriorment humorista i en l'actualitat filòsof postmodern sense seguidors. En Ruiz va passar a un petit reservat on s'hi va estar mitja hora i en va sortir alçant el mentò i esperant que algun dels presents el reconeguèssim.

Sigui com sigui, i atès que en aquella hora jo devia ser l'únic client de parla castellana que estava al Café, ningú va fer el gest de demanar-li un autògraf a l'antiga estrella del paper cuché i assot incansable del 'felipisme'. Pedro Ruiz, que en la intimitat somia que s'assembla una mica més a George Cloney i una mica menys als éssers que investiga Eudald Carbonell, es va tombar cap als clients donant-nos una segona oportunitat per admirar-lo. A la segona, tampoc va ser la vençuda. L'humorista va sortir per la porta amb la cua entre les cames i juro, solemnement, que no he intentat fer un acudit verd.

A la nit, i desprès de sopar, vam coincidir amb el rodatge de Pedro Almodòvar. El cineasta manxec està rodant la darrera part de la seva pel·lícula a la capital de Espanya i quan ens el vam trobar, estava assajant amb en Lluís Homar, excel·lent actor català que treballa molt més més enllà de l'Ebre que no en aquest racó de món que fa frontera amb França i que encara no sap que vol ser quan sigui gran. Però bé, centrem-nos. Un amable assistent de producció ens va demanar que sortíssim ja que no podiem molestar la feina del geni.

No vaig poder evitar anar-me'n a dormir amb una extranya sensació al cos. Resulta que la trobada amb els Pedros havia estat precidida per una visita ineludible al Museo del Prado. Reconec que passar dels genis de Velàzquez i Goya als nostres particulars intel·lectuals, em va portar a pensar si cada època no tindrà els genis que es mereix. Mentre segles enrere pariem les Menines y Los fusilamientos del 3 de mayo, avui ens hem de conformar amb les gratuïtes lliçons que ningú li ha demanat d'en Pedro Ruiz i el particular univers de l'Almodòvar, davant el qual només tens la possibilitat de caure de genolls i rendir pleitesia al talent de l'antic treballador de Telefònica i guanyador de dos Oscar de l'Acadèmia. Alguna cosa hem fet malament ja que no és fàcil, tot i els segles que han passat, deixar de ser la terra del Quijote, Ramon Llull i tants grans de la literatura, per passar a ser el país de Chimo Bayo i Jordi Gonzàlez.

PD De les olimpiades de Pekín - tot un exemple d'hipocresia informativa-, estic seguint, i amb ganes, la sort de la selecció espanyola de bàsquet. La victòria d'avui davant de Xina ha estat, simplement, impressionant. De Rússia i el que està fent a Ossetia, ja en parlarem un altre dia.

PD 1 Sota el risc de que se'm titlli d'hortera, confesso que escric aquest post escoltant I would do anything for love del Meat Loaf, un personatge que em cau molt bé i més encara després del seu paper a The Fight Club.

Wall-e: la pel·lícula de la setmana

Si avui és dimarts, toca cinema. Surto del meu retir breument per comentar-vos que, si podeu, si esteu a prop d'un cinema, si la calor no us ha estovat massa les neurones, i la amanida russa detorn no se us ha emportat la sensibilitat per la tassa del water, passeu a veure Wall-e, abans que 'El Caballero Oscuro' arrassi a les pantalles de tot el país. Qualsevol cosa que pugui escriure sobre la darrera meravella d'animació de Pixar es quedaria curta, comparada amb el plaer de veure aquest film.

Agost

Per quelcom més, no ho sé, però per si alguna cosa serveix el mes d'agost és per relaxar les rutines del dia a dia i és per això que, durant uns dies, aquest blog no s'actualitzarà amb la regularitat habitual (cada 3 dies). Espero que tots els que estigueu de vacances, les gaudiu al màxim !