jueves, 26 de noviembre de 2009

Real Madrix C. de F.


Encara que ho sembli, el títol de la rebotiga d’avui no és pas una errata, més aviat intenta ser un joc de paraules enginyós entre Madrid i la magnífica pel·lícula ‘The Matrix’, que, com recordarà el lector, anava de realitats paral·leles i tota la pesca. A partir d’aquest acudit, crec que es pot endevinar, més o menys, quina serà la tesi d’aquesta columna.


Després de l’espectacular inversió realitzada per Florentino Pérez en el seu segon desembarcament a Concha Espina, els mitjans de comunicació de la capital, de Madrid, es van posar a disposició de l’ésser superior, conscients que si la realitat no era la que li convenia a Pérez, doncs se li fabricava una altra, i així l’amo estava content.


Els fets són que en Pep Guardiola, una vegada més, té raó: després de la pasterada de milions que han posat sobre la taula, lo mínim que pot fer el Real Madrid és aspirar al liderat. Els principals diaris esportius de Madrid, el ‘Marca’ i l’’As’, i algunes de les seves plomes més afinades, com ara Tomás Roncero o l’insuportable Tomás Guasch, han aprofitat una sèrie de partits empatats pel Barça per vendre l’argument del canvi de cicle, ‘cambió el viento’ diu un poètic Roncero. I la realitat és que el Barça ha estat prop d’un mes i mig líder, a la mateixa distància que ara estan els de Madrix, però líder. La realitat és que el Barça continua viu a la Copa del Rei i que el Madrix, no. I la realitat és que a la Champions tots dos equips passaran, excepte catàstrofe planetària. Em costa, basant-me en la realitat, entendre el canvi de cicle dels madridistes confessos o ‘quintacolumnistas’.


Si em trasllado a Madrix, recordin, la combinació entre el Real Madrid i ‘The Matrix’, aleshores sí, aleshores tot pinta d’un altre color, el blanc, i en Cristiano Ronaldo, ell tot sol, guanyarà el primer clàssic de la temporada – recordin que aquesta rebotiga s’ha escrit abans del Barça-Madrix-, i en Raúl, etern, farà callar el Camp Nou i en Di Stefano, rejovenit, cavalcarà per la banda, amb la pilota enganxada als peus, per tal de fer caure als blaugranes, i en Gento farà de les seves i en….


Mentre uns viuen a Madrix, la realitat és que en Pep Guardiola continua treballant i la pedrera continua funcionant. No em cansaré mai de dir-ho: gràcies Pep i gràcies president Laporta per haver cregut en el Barça.


Article publicat a La Manyana

jueves, 19 de noviembre de 2009

Una travessa política


Corren temps preelectorals i tot columnista que es preuï ja ha fet la seva particular travessa de cara a l’escenari que ens podem trobar a la propera convocatòria electoral que viurem a Catalunya. Els lectors de la rebotiga em disculparan la vanitat i em permetran que la columna d’avui la dedica a explicar la meva travessa política. Em basaré en una notícia que es va conèixer la setmana passada.


La contraportada d’un dels diaris esportius de Barcelona estava dedicada, no acabava d’explicar ben bé com, a la presa de contacte entre una companyia de comunicació política (ST!Politics) i la directiva del FC Barcelona. Al dia següent, i en un diari d’Internet dels més criticats i també més consultats, llegeixo que aquesta mateixa companyia es farà càrrec de la comunicació de Reagrupament, l’associació liderada per l’antic conseller Joan Carretero i que presentarà candidatura a les eleccions a la Generalitat del 2010.


Entenc que la jugada, a partir d’aquesta informació, queda bastant clara. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, no anirà a les llistes de Reagrupament. El moviment independentista i ‘regenerador’ que lidera el metge de Puigcerdà, Joan Carretero, està construït al voltant de la figura de l’antic conseller i, alhora, saltar a Reagrupament implicaria instrumentalitzar el Barça, ja que ambdós compartirien la mateixa companyia de comunicació.


El president Laporta tampoc anirà a les llistes d’ERC ja que poc sentit tindria que deixés la candidatura continuista de la seva obra al capdavant del Barça en mans de la mateixa empresa que gestionarà la comunicació ‘preelectoral i electoral’ de Reagrupament, i després marxés a allistar-se a les files dels adversaris de Carretero. Per tant, la darrera opció que li queda al president Laporta és CiU. Després de la llarga travessia del desert que han protagonitzat els convergents, crec que tampoc portaran Laporta a les llistes però segurament li oferiran una conselleria ja que el president blaugrana atrau a un nou grup de votants independentistes desencisats amb Esquerra, bàsic per desfer la possibilitat aritmètica d’un tripartit III. La ‘Casa Gran’, doncs, sembla abocada cap al sobiranisme.


Fins aquí la meva travessa. És evident que només el temps dirà si l’encerto o m’equivoco, però no em negaran que no és pas entretingut. Convido al lector a fer la seva i, si li sembla oportú, la podem debatre. Per cert, abans d'acabar, felicitats a la gent de ST!Politics per la feina feta.


Article publicat a La Manyana

viernes, 13 de noviembre de 2009

Laporta


Tinc la impressió que cada cop que li critiquen al president del Barça els seus posicionaments ideològics, la seva pretesa barreja entre política i esport, estan apropant més i més a Joan Laporta a l’arena política. No em sembla la millor manera de respondre a un possible candidat electoral més encara quan, i per primera vegada, el president blaugrana ha comès, al modest entendre d’aquest columnista, un error de traca i mocador.


En una conferència a la seu de la Fundació Catalunya Oberta que el president del Barça va realitzar a finals de la setmana passada, Laporta va manifestar que, en el cas de que volgués entrar en política, es plantejaria, primer, ‘què vol el país, un líder o un màrtir?’ En fer-se aquesta pregunta, el millor president de la història del F.C Barcelona demostra que no és conscient del capital que atresora com a possible polític. És, la pregunta en qüestió, un interrogant de la vella escola, un discurs que forma part d’una classe política que es mou amb paràmetres del segle XIX en l’era de les xarxes socials.


El principal actiu del president Laporta és el seu valor com a personatge d’un relat. En Joan Laporta va guanyar en unes eleccions al règim establert, un règim que semblava etern. En Joan Laporta va arribar, com un desconegut, per fer fora a una directiva vella amb certs tics dictatorials. Va ser una batalla en molts moments heroica, ja que la xarxa d’interessos bastida pel Núñez i companyia era molt i molt gran. El president Laporta va canviar l’esdevenidor d’un club, el destí d’una institució que semblava abocada a conformar-se en viure a l’ombra de la seva nemesi, el Real Madrid. En Joan Laporta va arribar sota el tutelatge espiritual d’un vell profeta que havia estat derrotat per les forces del mal. El president Laporta va cometre errors i se’n va saber redimir, conscient que tenia una missió a acomplir.


Si en Joan Laporta ha de saltar a la política per oferir més del que ja hi ha, humilment, i com a culè, li demanaria que es quedés a casa. Si el president Laporta vol oferir la mateixa il·lusió amb la que ha renovat el Barça, benvingut sigui.

Article publicat a La Manyana

jueves, 5 de noviembre de 2009

Si de Rudyard Kipling


Si puedes mantener la cabeza cuando todo a tu alrededor pierde la suya y te culpan por ello; Si puedes confiar en ti mismo cuando todos dudan de ti,pero admites también sus dudas; Si puedes esperar sin cansarte en la espera,o, siendo engañado, no pagar con mentiras,o, siendo odiado, no dar lugar al odio,y sin embargo no parecer demasiado bueno, ni hablar demasiado sabiamente;


Si puedes soñar-y no hacer de los sueños tu maestro; Si puedes pensar-y no hacer de los pensamientos tu objetivo; Si puedes encontrarte con el triunfo y el desastrey tratar a esos dos impostores exactamente igual, Si puedes soportar oír la verdad que has dichoretorcida por malvados para hacer una trampa para tontos, O ver rotas las cosas que has puesto en tu vida y agacharte y reconstruirlas con herramientas desgastadas;


Si puedes hacer un montón con todas tus ganancias y arriesgarlo a un golpe de azar,y perder, y empezar de nuevo desde el principioy no decir nunca una palabra acerca de tu pérdida; Si puedes forzar tu corazón y nervios y tendonespara jugar tu turno mucho tiempo después de que se hayan gastadoy así mantenerte cuando no queda nada dentro de tiexcepto la Voluntad que les dice: “¡Resistid!”


Si puedes hablar con multitudes y mantener tu virtud, pasear con reyes y no perder el sentido común; Si ni los enemigos ni los queridos amigos pueden herirte; Si todos cuentan contigo, pero ninguno demasiado; Si puedes llenar el minuto inolvidable con un recorrido de sesenta valiosos segundos. Tuya es la Tierra y todo lo que contiene,y —lo que es más— ¡serás un Hombre, hijo mío!
PD Aquest és el poema que cito en l'article de La Manyana. Un dels poemes més coneguts i un dels que més m'agraden

Kipling i el Barça


Després de l’empat del Barça davant el València, vaig escriure una rebotiga empipat pel que em semblaven uns primers símptomes d’auto-complaença, el gran mal del Barça virtuós. La columna d’avui la preparo tot just després de l’empat a zero davant el Rubin Kazan i les sensacions, que volen que els digui, són totalment diferents. Només la mala sort, i una defensa numantina, van impedir que el club blaugrana s’emportés els sis punts del doble enfrontament contra el campió rus.


N’hi ha que ho veuen d’una altra manera, engendrats com han estat en el tradicional pessimisme culé, i n’hi ha que, plens de mala llet, certifiquen el canvi de cicle i pregunten tonteries com ‘si guanyar el triplet va perjudicar al Barça?’ Una breu nota sobre la cita textual: amb la de periodistes a l’atur que hi ha, seria d’agrair que els companys que estem a la batalla ens exigíssim una mica més i evitéssim el ridícul.


Reprenc el fil principal per arribar a la meva conclusió. Deia que el Barça no es mereixia, de cap de les maneres, treure un sol punt del seu doble enfrontament contra el Rubin Kazan. Desconec si l’equip de Pep Guardiola s’acabarà classificant pels vuitens de finals, tinc la impressió que sí, però voldria dir que, siguin quins siguin els resultats momentanis, em trec el barret davant Guardiola i el seu equip tècnic.


Després de l’extraordinària temporada del triplet han tingut el valor de fer allò que molts prediquen i pocs apliquen. En Rudyard Kipling ho va explicar molt bé: ‘Si puedes hacer un montón con todas tus ganancias y arriesgarlo a un golpe de azar, y perder, y empezar de nuevo desde el principioy no decir nunca una palabra acerca de tu pérdida…’ Gràcies Pep i gràcies president Laporta! El camí que ambdós heu triat després del triplet és l’únic possible per acabar portant al Barça al lloc on tots els culés el volem veure, al cantó dels grans equips de futbol de la història. Els qui ara no tenen fe, els resultats els acabaran convertint. Dels profetes ‘florentinians’ no me n’ocupo, no valen la pena.

Article publicat a La Manyana