Escenes de la vida diària a Tarragona

El dimarts, al voltant de dos quarts de tres de la tarda, a l'alçada d'Estanislau Figueres, gairebé al tocar amb la Plaça Imperial Tàrraco, una dona de mitjana edat m'atura, en veure'm jugar amb el mòbil que duia a la mà. Em pregunta si se'l puc deixar, necessita fer una trucada. Em reté uns segons ja que no troba la targeta de la persona que vol trucar. Mentre, m'explica que s'acaba de divorciar, que no té feina i que fa dos dies que no menja. Finalment, treu les dades de contacte d'un regidor de l'ajuntament i em diu que el vol trucar, per veure si la convida a dinar. Li donc un euro - no porto gaire cosa més a sobre- perque truqui i li desitjo molta sort.

A mitjans de setmana, el periodista Eduard Castaño signa, al Diari de Tarragona, una estupenda història, per l'impacte humà, d'una dona gran, connectada a un respirador artificial, que està a pùnt de veure la seva vida en perill ja que no pot pagar la factura de la llum. El respirador necessita està connectat les 24 hores del dia. La dona depèn dels ingressos de la seva filla, 300 euros de l'estat i 500 que li passa l'exmarit, i a més té un net que viu amb ells.

Avui, a l'Avinguda Catalunya, a prop del Portal del Roser, em creueo amb un àvia que atura a unes noies joves que caminaven unes passes davant meu. Està desesperada i demana a les noies si coneixen alguna Esglèsia on li puguin donar quelcom per menjar. El marit el té invàlid a casa i, quan ja s'ha guanyat, i de sobres, el dret a descansar, ha de continuar en la lluita diària per la supervivència.

A veure com s'ho fa, aquesta nit, en Pedro Solbes per convèncer-me que no hem entrat en crisis econòmica.

Barack Obama

Fa temps que no feia una nova entrada. Tinc el blog una mica descuidat. M'he embarcat en un projecte personal, d'aquells que no cerquen la glòria, únicament curar una ànima amb certes ferides.

Avui, però, sento la imperiosa necessitat d'escriure. Dóna el cas que el company Joan Maria Piqué, a http://www.elsingulardigital.cat/, ha escrit un deliciós article parafrasejant el discurs del candidat demòcrata a les eleccions dels USA, Barack Obama. A partir de l'article d'en piqué, m'he molestat en cercar més informació sobre n'Obama, en llegir, en la seva versió original, el discurs del candidat negre després d'imposar-se a les primàries de Carolina Sud. Ho haig de dir, sino exploto: QUINA ENVEJA !!!

Sento enveja d'un líder que s'alça sobre la mediocritat general i ofereix un discurs generòs en el que tots els homes de bé hi tenen cabuda, en el que difícilment un pot sentir-se maltractat o menystingut. Un discurs en el que es parla de sobreviure a la por, de lluitar contra la frustació, d'alçar-se i dir no a aquells que ens volen capcots, a aquells que creuen que només fem falta un cop cada quatre anys; quan han de venir, amb desgana, a demanar-nos el vot. És temps de dir que la Catalunya optimista no és la de la somrient Chacón, ni la del 'talentós' ZP. Que la Catalunya optimista és, com explica de manera brillant en Piquè, aquella orgullosa de sortir endavant, dia a dia, de aixecar-se dues hores abans del que cal per anar a treballar, de lluitar contra unes condicions econòmiques cada dia més difícils de suportar. Que la Catalunya optimista, la real, dirà el 9 de març quina relació vol tenir amb Espanya i que digui el que digui, ningú li podrà faltar al respecte, ningú li podrà cridar l'atenció, ningú li podrà posar pal a les rodes, perquè el poder, com diu l'Obama, és a les nostres mans, no a la dels polítics.

Visc a Catalunya i busco, cerco, un líder que em digui que tots plegats treballarem per curar un país malalt de rancúnia, de dolor, de ferides obertes de manera estúpida i que farem una societat justa, on es compleixi la llei, on siguem ciutadans, i no instruments al servei d'interessos partidistes, on podrem dir que no als cínics, que s'equivocaven, i que és possible votar al PP i sentir-se català, que és possible ser d'ERC i ser un nouvingut, que és possible militar a CiU i ser de barri. En definitiva, que és possible avantposar el nostre futur als interessos d'uns lobbys de poder molt allunyats de la societat. La fórmula és senzilla. Són tres paraules: Yes. We. Can