Un any rodó

En el moment que surti publicada aquesta rebotiga el Barça haurà donat per tancat el millor any de la seva història. L’any triomfal culé ha construït una particular geografia emocional blaugrana. València; Roma; Vila-real (on el Madrid va perdre i el Barça es va proclamar campió de Lliga sense baixar de l’autobús); Mònaco; Bilbao i Abu-Dhabi, restaran per sempre a la memòria dels aficionats blaugranes.

Entre una temporada i l’altra, hi va haver, entremig, l’estiu de la por en el que els vells fantasmes blaugranes es van materialitzar en la figura de l’empresari Florentino Pérez. El culé és així: està poc acostumat a la felicitat. La pluja de milions que Pérez va posar sobre la taula, (milions que, d’altra banda, són part del deute del Real Madrid), i una excel·lent campanya de la premsa de Madrid, sempre disposada a ajudar al club blanc a tornar al seu lloc natural, van fer sorgir els dubtes entre la ‘culerada’.

Per sort, i per decisió de la junta presidida per en Joan Laporta, a la cadira d’entrenador hi seu un tipus amb les idees tan clares com en Pep Guardiola que ha acabat amb tots els dubtes i totes les por que poden provocar els 300 milions d’euros d’inversió madridista. Mantenir el nivell d’excel·lència en el joc mostrat durant la temporada 2008-2009 és impossible, però el que sí és possible és construir un equip que, quan no tenen el dia, s’hi deixen la pell i, a sobre, mostren una fidelitat a un ideari futbolístic que arriba a emocionar. L’any que deixem enrere és un any rodó per a tot aficionat al futbol i encara més pels culés. I si als madridistes no els hi agrada sentir això: què s’hi posin fulles !

Article publicat a La Manyana

PD La foto del post és per en Pep Guardiola, un dels protagonistes de l'any

El jutge Garzón

M’havia promès que no faria una rebotiga sobre el jutge Garzón i sobre el cas Pretòria ja que hi ha un munt de gent opinant sobre el tema, però no me’n puc estar. La recent decisió del jutge estrella de l’Audiència Nacional de deixar en llibertat a Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, els dos ex-alts càrrecs de la Generalitat, sota fiança d’un milió d’euros, m’ha generat un munt de dubtes i, el que és pitjor, una inseguretat jurídica molt i molt gran.

M’agradaria saber quin és el presumpte delicte tan greu que han comès tant Alavedra com Prenafeta per tal de ser detinguts durant un mes i mig, amb una operació espectacular pel mig degudament retransmesa per tots els mitjans, i després deixats en llibertat, previ pagament de 166 milions de les antigues pessetes. Em costa entendre la severitat del jutge Garzón amb els detinguts en l’operació Pretòria i la benevolència del jutge Solaz amb el lladre confès Fèlix Millet i el seu soci, Jordi Montull. No puc evitar veure mala fe en l’actitud del jutge Garzón i deixadesa en la del jutge Solaz i em plantejo si aquest país, abans de reformes d’altres tipus, no necessita, d’una vegada per totes, plantejar-se una reforma del poder judicial.

És just demanar una fiança d’un milió d’euros quan se t’acusa, segons tots els mitjans, d’haver cobrat una comissió de 600 mil? Entenc que no, però com que estem tan polaritzats, tan summament dividits, hi ha mitjans que, en una giravolta fantasiosa, afirmen que un mileurista trigaria 83 anys en poder pagar la fiança que han presentat tant Lluís Prenafeta com Macià Alavedra. Potser és veritat l’afirmació de trists periodistes com Enric Sopena (autor de la demagògica frase dels mileuristes i els 83 anys) però certes actuacions seves, com les del jutge Garzón, deixen anar un flaire a revenja que espanten.

Article publicat a La Manyana

Un país estrany

Quan surti publicada aquesta rebotiga ja haurà passat una setmana del cas de Diego P.V, el jove canari injustament acusat d’haver maltractat i abusat sexualment de la filla de la seva parella. El cas ha estat escandalós i ha servit perquè algunes patums mediàtiques s’hagin donat cops de puny al pit en senyal d’humil penitència i, també, perquè els de sempre puguin continuar amb la seva eterna guerra de trinxeres periodístiques. No s’enganyin, tornarà a passar, ja s’ho poden ben creure.

Encara que ara, i més en dates nadalenques, jurem i prometem que mai més, que serem persones racionals, que aplicarem preceptes tan bàsics com el principi d’innocència, tornarà a passar. I passarà perquè d’un temps ençà s’ha instal·lat a aquest país nostre, un país estrany, el ‘bonisme’ com a dogma. Estem tan convençuts de la nostra superioritat moral perquè donem suport a la lluita contra la violència de gènere, i ajudem a l’ONG de torn i ens sentim culpables perquè en el repartiment genètic ens ha tocat néixer amb tita i no amb òrgans reproductors femenins, que suspenem el nostre do més preuat, l’esperit crític, i seguim el ramat, com ovelles, a voltes pacífiques, a voltes agressives.

El ‘bonisme’ va condemnar i ha estat a punt de destrossar-li la vida a un jove 24 anys, el jove Diego P.V. L’esperit crític ens hauria de portar a demanar-nos com redimonis es pot controlar la filtració de documents personals, com ara el primer informe mèdic, erroni, que assenyalava, en el cas de Diego P.V, un llistat de fets que mai es van produir. L’esperit crític hauria de portar a la premsa a demanar-se si compleix la seva feina, informar dels fets que coneixen, o ja fa temps que la premsa està malalta del virus de l’espectacle mediàtic. El ‘bonisme’ predica l’excel·lència dels sentiments per sobre de la raó, en una fal·làcia que faria envermellir de vergonya a qualsevol professor de Filosofia d’institut. Els sentiments són fruit de la raó, són fruit d’una sèrie de valors que hem acceptat com a propis, i no sorgeixen per generació espontània.

Article publicat a La Manyana

PD No tenia ni idea de quina foto posar a aquesta entrada i m'he decantat per un petit homenatge a un ésser tan entranyable com el fantàstic Papuchi. Com diria ell, tot plegat és molt 'raro, raro, raro....'

Real Madrix C. de F.

Encara que ho sembli, el títol de la rebotiga d’avui no és pas una errata, més aviat intenta ser un joc de paraules enginyós entre Madrid i la magnífica pel·lícula ‘The Matrix’, que, com recordarà el lector, anava de realitats paral·leles i tota la pesca. A partir d’aquest acudit, crec que es pot endevinar, més o menys, quina serà la tesi d’aquesta columna.

Després de l’espectacular inversió realitzada per Florentino Pérez en el seu segon desembarcament a Concha Espina, els mitjans de comunicació de la capital, de Madrid, es van posar a disposició de l’ésser superior, conscients que si la realitat no era la que li convenia a Pérez, doncs se li fabricava una altra, i així l’amo estava content.

Els fets són que en Pep Guardiola, una vegada més, té raó: després de la pasterada de milions que han posat sobre la taula, lo mínim que pot fer el Real Madrid és aspirar al liderat. Els principals diaris esportius de Madrid, el ‘Marca’ i l’’As’, i algunes de les seves plomes més afinades, com ara Tomás Roncero o l’insuportable Tomás Guasch, han aprofitat una sèrie de partits empatats pel Barça per vendre l’argument del canvi de cicle, ‘cambió el viento’ diu un poètic Roncero. I la realitat és que el Barça ha estat prop d’un mes i mig líder, a la mateixa distància que ara estan els de Madrix, però líder. La realitat és que el Barça continua viu a la Copa del Rei i que el Madrix, no. I la realitat és que a la Champions tots dos equips passaran, excepte catàstrofe planetària. Em costa, basant-me en la realitat, entendre el canvi de cicle dels madridistes confessos o ‘quintacolumnistas’.

Si em trasllado a Madrix, recordin, la combinació entre el Real Madrid i ‘The Matrix’, aleshores sí, aleshores tot pinta d’un altre color, el blanc, i en Cristiano Ronaldo, ell tot sol, guanyarà el primer clàssic de la temporada – recordin que aquesta rebotiga s’ha escrit abans del Barça-Madrix-, i en Raúl, etern, farà callar el Camp Nou i en Di Stefano, rejovenit, cavalcarà per la banda, amb la pilota enganxada als peus, per tal de fer caure als blaugranes, i en Gento farà de les seves i en….

Mentre uns viuen a Madrix, la realitat és que en Pep Guardiola continua treballant i la pedrera continua funcionant. No em cansaré mai de dir-ho: gràcies Pep i gràcies president Laporta per haver cregut en el Barça.

Article publicat a La Manyana

Una travessa política

Corren temps preelectorals i tot columnista que es preuï ja ha fet la seva particular travessa de cara a l’escenari que ens podem trobar a la propera convocatòria electoral que viurem a Catalunya. Els lectors de la rebotiga em disculparan la vanitat i em permetran que la columna d’avui la dedica a explicar la meva travessa política. Em basaré en una notícia que es va conèixer la setmana passada.

La contraportada d’un dels diaris esportius de Barcelona estava dedicada, no acabava d’explicar ben bé com, a la presa de contacte entre una companyia de comunicació política (ST!Politics) i la directiva del FC Barcelona. Al dia següent, i en un diari d’Internet dels més criticats i també més consultats, llegeixo que aquesta mateixa companyia es farà càrrec de la comunicació de Reagrupament, l’associació liderada per l’antic conseller Joan Carretero i que presentarà candidatura a les eleccions a la Generalitat del 2010.

Entenc que la jugada, a partir d’aquesta informació, queda bastant clara. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, no anirà a les llistes de Reagrupament. El moviment independentista i ‘regenerador’ que lidera el metge de Puigcerdà, Joan Carretero, està construït al voltant de la figura de l’antic conseller i, alhora, saltar a Reagrupament implicaria instrumentalitzar el Barça, ja que ambdós compartirien la mateixa companyia de comunicació.

El president Laporta tampoc anirà a les llistes d’ERC ja que poc sentit tindria que deixés la candidatura continuista de la seva obra al capdavant del Barça en mans de la mateixa empresa que gestionarà la comunicació ‘preelectoral i electoral’ de Reagrupament, i després marxés a allistar-se a les files dels adversaris de Carretero. Per tant, la darrera opció que li queda al president Laporta és CiU. Després de la llarga travessia del desert que han protagonitzat els convergents, crec que tampoc portaran Laporta a les llistes però segurament li oferiran una conselleria ja que el president blaugrana atrau a un nou grup de votants independentistes desencisats amb Esquerra, bàsic per desfer la possibilitat aritmètica d’un tripartit III. La ‘Casa Gran’, doncs, sembla abocada cap al sobiranisme.

Fins aquí la meva travessa. És evident que només el temps dirà si l’encerto o m’equivoco, però no em negaran que no és pas entretingut. Convido al lector a fer la seva i, si li sembla oportú, la podem debatre. Per cert, abans d'acabar, felicitats a la gent de ST!Politics per la feina feta.

Article publicat a La Manyana

Laporta

Tinc la impressió que cada cop que li critiquen al president del Barça els seus posicionaments ideològics, la seva pretesa barreja entre política i esport, estan apropant més i més a Joan Laporta a l’arena política. No em sembla la millor manera de respondre a un possible candidat electoral més encara quan, i per primera vegada, el president blaugrana ha comès, al modest entendre d’aquest columnista, un error de traca i mocador.

En una conferència a la seu de la Fundació Catalunya Oberta que el president del Barça va realitzar a finals de la setmana passada, Laporta va manifestar que, en el cas de que volgués entrar en política, es plantejaria, primer, ‘què vol el país, un líder o un màrtir?’ En fer-se aquesta pregunta, el millor president de la història del F.C Barcelona demostra que no és conscient del capital que atresora com a possible polític. És, la pregunta en qüestió, un interrogant de la vella escola, un discurs que forma part d’una classe política que es mou amb paràmetres del segle XIX en l’era de les xarxes socials.

El principal actiu del president Laporta és el seu valor com a personatge d’un relat. En Joan Laporta va guanyar en unes eleccions al règim establert, un règim que semblava etern. En Joan Laporta va arribar, com un desconegut, per fer fora a una directiva vella amb certs tics dictatorials. Va ser una batalla en molts moments heroica, ja que la xarxa d’interessos bastida pel Núñez i companyia era molt i molt gran. El president Laporta va canviar l’esdevenidor d’un club, el destí d’una institució que semblava abocada a conformar-se en viure a l’ombra de la seva nemesi, el Real Madrid. En Joan Laporta va arribar sota el tutelatge espiritual d’un vell profeta que havia estat derrotat per les forces del mal. El president Laporta va cometre errors i se’n va saber redimir, conscient que tenia una missió a acomplir.

Si en Joan Laporta ha de saltar a la política per oferir més del que ja hi ha, humilment, i com a culè, li demanaria que es quedés a casa. Si el president Laporta vol oferir la mateixa il·lusió amb la que ha renovat el Barça, benvingut sigui.

Article publicat a La Manyana

Si de Rudyard Kipling

Si puedes mantener la cabeza cuando todo a tu alrededor pierde la suya y te culpan por ello; Si puedes confiar en ti mismo cuando todos dudan de ti,pero admites también sus dudas; Si puedes esperar sin cansarte en la espera,o, siendo engañado, no pagar con mentiras,o, siendo odiado, no dar lugar al odio,y sin embargo no parecer demasiado bueno, ni hablar demasiado sabiamente;

Si puedes soñar-y no hacer de los sueños tu maestro; Si puedes pensar-y no hacer de los pensamientos tu objetivo; Si puedes encontrarte con el triunfo y el desastrey tratar a esos dos impostores exactamente igual, Si puedes soportar oír la verdad que has dichoretorcida por malvados para hacer una trampa para tontos, O ver rotas las cosas que has puesto en tu vida y agacharte y reconstruirlas con herramientas desgastadas;

Si puedes hacer un montón con todas tus ganancias y arriesgarlo a un golpe de azar,y perder, y empezar de nuevo desde el principioy no decir nunca una palabra acerca de tu pérdida; Si puedes forzar tu corazón y nervios y tendonespara jugar tu turno mucho tiempo después de que se hayan gastadoy así mantenerte cuando no queda nada dentro de tiexcepto la Voluntad que les dice: “¡Resistid!”

Si puedes hablar con multitudes y mantener tu virtud, pasear con reyes y no perder el sentido común; Si ni los enemigos ni los queridos amigos pueden herirte; Si todos cuentan contigo, pero ninguno demasiado; Si puedes llenar el minuto inolvidable con un recorrido de sesenta valiosos segundos. Tuya es la Tierra y todo lo que contiene,y —lo que es más— ¡serás un Hombre, hijo mío!

PD Aquest és el poema que cito en l'article de La Manyana. Un dels poemes més coneguts i un dels que més m'agraden

Kipling i el Barça

Després de l’empat del Barça davant el València, vaig escriure una rebotiga empipat pel que em semblaven uns primers símptomes d’auto-complaença, el gran mal del Barça virtuós. La columna d’avui la preparo tot just després de l’empat a zero davant el Rubin Kazan i les sensacions, que volen que els digui, són totalment diferents. Només la mala sort, i una defensa numantina, van impedir que el club blaugrana s’emportés els sis punts del doble enfrontament contra el campió rus.

N’hi ha que ho veuen d’una altra manera, engendrats com han estat en el tradicional pessimisme culé, i n’hi ha que, plens de mala llet, certifiquen el canvi de cicle i pregunten tonteries com ‘si guanyar el triplet va perjudicar al Barça?’ Una breu nota sobre la cita textual: amb la de periodistes a l’atur que hi ha, seria d’agrair que els companys que estem a la batalla ens exigíssim una mica més i evitéssim el ridícul.

Reprenc el fil principal per arribar a la meva conclusió. Deia que el Barça no es mereixia, de cap de les maneres, treure un sol punt del seu doble enfrontament contra el Rubin Kazan. Desconec si l’equip de Pep Guardiola s’acabarà classificant pels vuitens de finals, tinc la impressió que sí, però voldria dir que, siguin quins siguin els resultats momentanis, em trec el barret davant Guardiola i el seu equip tècnic.

Després de l’extraordinària temporada del triplet han tingut el valor de fer allò que molts prediquen i pocs apliquen. En Rudyard Kipling ho va explicar molt bé: ‘Si puedes hacer un montón con todas tus ganancias y arriesgarlo a un golpe de azar, y perder, y empezar de nuevo desde el principioy no decir nunca una palabra acerca de tu pérdida…’ Gràcies Pep i gràcies president Laporta! El camí que ambdós heu triat després del triplet és l’únic possible per acabar portant al Barça al lloc on tots els culés el volem veure, al cantó dels grans equips de futbol de la història. Els qui ara no tenen fe, els resultats els acabaran convertint. Dels profetes ‘florentinians’ no me n’ocupo, no valen la pena.

Article publicat a La Manyana

Una pregunta

La setmana passada escrivia aquesta rebotiga des de l’emprenyament. Avui ho faig des de la consternació i no tinc gaire clar si prendrem el tema en serio o de conya. Resulta que va i detenen a l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramanet, i, amb ell, cauen Lluís Prenafeta, secretari general de presidència amb governs de Jordi Pujol, i Macià Alavedra, exconseller d’Indústria i Energía i Economia i Finances. El perquè de tot plegat s’ha de situar, com tot en els darrers anys, en el desgavell urbanístic que alguns han pres per una espècie de anyell d’or del que no n’han deixat ni els ossos.

L’exèrcit político-mediàtic, agafat a contrapeu ja que aquest cop la iniciativa judicial l’han pres des del malèfic ‘Madriz’, ha pres posicions i n’hi ha que, en els titulars, s’obliden que l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet és socialista, d’aquells que prediquen els 100 anys d’honradesa, i n’hi ha que carreguen tintes contra CiU pels dos militants que fa temps que no tenen un càrrec públic. Tot plegat succeix poques setmanes después que l’inefable Millet se n’anés a casa seva a reflexionar, i molt, sobre lo lleig que és robar.

La conclusió és clara: de la Catalunya dels prodigis hem passat, sense solució de continuitat, a ser els dignes hereus dels malayos marbellís. Fóra interessant, ara que el president Pujol arrassa a les llibreries d’arreu amb la segona part de les seves memòries, veure com el gran líder convergent, inventor del relat de la Catalunya moderna, explica tot el que ha passat. En quin moment, president, hem passat de ser el motor d’Espanya i enveja de la resta de l’estat, a estar plens de malayitos?

M’agradaria poder fer-li aquesta pregunta, també, als seus successors però sospito que el president Montilla ni té un relat ni se l’espera i al president Maragall tant li fa, ja que ell serà per sempre l’alcalde dels Jocs Olímpics. Estaria bé que algú respongués aquesta pregunta abans que Catalunya s’hagi tornat en un immens solar en ruïnes. Avui ja sabem que la corrupció no té denominació d’origen i que no hi ha cap territori lliure d’aquesta lacra.

Article publicat a La Manyana

Emprenyat

Aquesta és una rebotiga escrita des de l’emprenyament. He comptat fins a 100 i li he donat voltes i més voltes per tal de trobar el to adequat a la columna d’avui. Els motius pels quals em confesso emprenyat són diversos. Podríem començar per la bajanada que resulta que tot una senyora vicepresidenta del govern estatal i ministra d’Economia, na Elena Salgado, s’amagui sota un masclisme que només veu ella per carregar contra el clar guanyador del debat dels pressupostos, Mariano Rajoy. Fóra un detall que els responsables públics no ens prenguessin per idiotes.

Em confesso emprenyat, també, per la reaparició, com el Guadiana, d’en Oriol Giralt, personatge molt poc recomanable que li retreu al president del Barça, Joan Laporta, que li parli als seus fills en castellà. S’ha de ser curt de gambals per creure que hi ha cap mena de contradicció entre elegir lliurement la llengua amb la que et dirigeixes als altres i el posicionament ideològic que cadascú pugui tenir.

Com no podia ser de cap altra manera, em confesso emprenyat, i molt, pel cas Millet. No només em molesta que un senyor que ha confessat haver robat tot el que ha pogut i més estigui lliure, sinó que em declaro molest, cabrejat, per la cobertura partidista que certs mitjans de comunicació n’estan fent i per la poca autocrítica que el cas Millet ha generat. Ens en riem de la boda de la filla de l’Aznar i després callem com putes davant el casori de les nenes d’en Fèlix Maria Millet al Palau de la Música i tot a càrrec d’una institució mantinguda amb diners públics. Reclamo, des d’aquí, el meu dret a un canapè d’alguna de les dues bodes: ja que hi vaig contribuir, em sembla que me l’he guanyat!

I per últim, manifesto que tinc la mosca sota el nas perquè el Barça va perdre a casa contra el Rubin Kazan i no vaig sentir a ningú parlar clar i català. El Barça va jugar molt malament contra el València i va tenir una mica de mala sort contra els russos. Ja està dit i no s’ha pas mort ningú, però el que no es pot fer és tornar a caure en l’auto complaença que tant mal ens va fer ara fa un parell d’anys. Vull creure que en Pep Guardiola, conscient del mal que les crítiques públiques d’en Cruyff li feien a la plantilla, ha apostat per llegir-li la cartilla a l’equip dins el vestidor i, de portes enfora, mostrar una confiança que, sens dubte, s’han guanyat.

Article publicat a La Manyana

PD Ara ja fa un temps es va morir el creador d'en Shin Chan. Per manifestar el meu emprenyament, i fer-li un petit homenatge, per totes les bones estones passades, el dibuix d'aquest post és un Shin Chan emprenyat

Amenábar i Ágora

Vaig aprofitar els darrers dies festius per apropar-me al cinema a veure la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, ‘Ágora’. No hi anava gaire convençut però el fet que en les darreres setmanes havia vist grans pel·lícules – entre elles, ‘Malditos Bastardos’; ‘El secreto de sus ojos’ i ‘Distrito 9’- em van dur a la conclusió que, en cas que el film d’Amenábar fos una gran tifa, estava en condicions de soportar-ho. Greu error el meu!

El film d’Amenábar, una de les grans apostes de la minsa indústria cinematogràfica nacional per aixecar el vol enguany, resulta buit de contingut i no és d’estranyar que hagi costat 50 milions d’euros: cal falta molts i molts diners per omplir de sentit dos hores de pel·lícula sense història. Els hi faig cinc cèntims. El film va d’una astrònoma que, en l’època de la Biblioteca d’Alejandria, dóna classes a uns nois que desprès creixen i aquests nois ocupen llocs de responsabilitat i n’hi ha que es discuteixen i n’hi ha que no. Pel mig, i per molt que Alejandro Amenábar ho hagi negat, per activa i per passiva, hi ha unes gotes de càrrega anti-religiosa – li toca el rebre al cristianisme – i molta lloança a l’esperit científic d’una dona avançada al seu temps, l’astrònoma Hypatia.

‘Ágora’ està tenint problemes per trobar distribuïdor als Estats Units ja que als interessats els espanta la posada en escena que Amenábar fa dels cristians. La veritat és que feia temps que no contemplava una posta en escena tan simplista: els dolents, els cristians, van vestits de negres, duen barba, són crèduls i lletjos; els pagans van vestits de blanc, són científics, guapos i a més a més tenen esclaus, que sempre és com més de classe alta que no ser un cristià que no té ni per afaitar-se.

Aquests dies, i si ja han vist les pel·lícules que citava més amunt, a l’inici d’aquesta rebotiga, si volen, es queden a casa i veuen a la tele una sèrie com ‘Flashforward’, fascinant.

Article publicat a La Manyana

La relliscada

Reconec que em fa mandra entrar en el debat sobre si Laporta utilitza la presidència del Barça per les seves ambicions polítiques o no. Em cansa, ja que mostra un clar desconeixement de la història del club blaugrana, i m’aborreix, fins a límits insondables, la crítica ‘farisea’ dels qui carreguen contra Laporta per les seves legítimes ambicions polítiques i ho fan tractant al president del Barça com si ja fos un polític. És difícil trobar un altre context – el de voler tallar-li les ales abans de començar a volar- en el que entendre que mesos després d’una sortida de to d’en Joan Laporta amb un polític professional, el president d’Extremadura, s’esbombi l’esmentada conversació.

És per això que, el que queda de La rebotiga d’aquest dilluns, el dedicaré al que, des del meu modest punt de vista, em sembla una relliscada que pot arribar a ser històrica: l’elecció, per part de l’Acadèmia Sueca, del president Barack Obama com a nou premi Nobel de la Pau. Em confesso fan de l’escriptura del president Obama. El discurs que va fer a New Hampshire, desprès de perdre les primàries davant Hillary Clinton, hauria d’estudiar-se en totes les facultats de Ciències Polítiques i hauria de ser de lectura obligada per a tots els aficionats a la bona literatura. Un discurs per emmarcar, sens dubte! El que resulta molt més agosarat és atorgar-li un Nobel a algú que de moment només ha exhibit molt bones intencions i pocs resultats. No és perquè no en sigui capaç, de cap de les maneres, sinó perquè encara no fa ni un any que ha pres possessió del seu càrrec.

Així doncs, si per ben intencionat li donen la tan preuada medalla, en cas de que aconsegueix la pau en el conflicte israelí-palestí, què hem de fer? Ens inventem un premi mundial que reconegui les virtuts d’aquest extraordinari polític? Una altra hipòtesis: i si en la defensa dels legítims interessos dels USA, Barack Obama ha de prendre alguna decisió impopular, que no agradi a la resta del planeta, què fem? Li retirem el Nobel? Una decisió arriscada la de l’Acadèmia, que s’assembla massa a una una relliscada en tota regla.

Article publicat a La Manyana

Roman Polanski

M’ensumo que aquesta temporada hauré de dedicar moltes rebotigues al Barça, no només per la bona feina que fa en Guardiola, sinó per la guerra bruta, tant interna com externa, que viurà l’entitat. Em posicionaré, sempre, en la defensa del Barça de tots aquells atacs externs que vulguin desestabilitzar el club. Pel que fa als merders interns, tinc prou confiança en Joan Laporta com per saber que farà sempre el millor pel Barça.

Així doncs, i sense ànims d’allargar-me gaire més, la rebotiga d’avui la dedicaré al director de cinema, Roman Polanski. Els suposo informats que, a finals del passat mes de setembre, el cineasta franc-polonès va ser detingut a la seva arribada a Suïssa, en compliment d’un ordre d’extradició dels Estats Units que cerquen a Polanski des de fa més de trenta anys perquè respongui sobre unes ‘relacions sexuals il·legals’.

S’ha escrit molt sobre aquesta història i s’escriurà més, encara. Intel·lectuals, principalment d’esquerres, s’han esguerrat les vestidures davant el que consideren un ‘excés de la justícia’. D’altra banda, alguns comunicadors, entre ells alguns que aquest articulista valora especialment, s’han posat puristes i reclamen, sota el sempre auxiliar recurs del ‘personalisme’ –‘i si la víctima hagués estat la seva filla, què en diria vostè?’, criden preocupats- , que el pes de la llei caigui sobre el realitzador de la magnífica ‘Chinatown’ o ‘El Pianista’.

No he escoltat, ni llegit, a cap comentarista que es preguntés si una justícia que triga més de 30 anys en aplicar-se és justa o no? Si una justícia que actua fins i tot en contra del criteri de la víctima, és justa o no? En Roman Polanski va fugir de la justícia davant la sospita que el jutge encarregat del seu cas estava predisposat a ser qualsevol cosa menys just. En Roman Polanski ha passat més de 30 anys amb el codi penal a la mà, veient a quin país podia anar i a quin no, tal i com els vells dictadors. En Roman Polanski ha vist la seva vida condicionada per una situació d’ara fa més de 3 dècades. Dir que en Polanski encara ha de pagar el seu deute amb la justícia, és ser un malparit o, el que és pitjor, un venjador enlloc d’un servidor de la justícia. Llibertat per en Roman Polanski !

Article publicat a La Manyana

El millor president

Ja feia dies que tenia ganes de dedicar una rebotiga al president del Barça, Joan Laporta. Les reaccions mediàtiques i socials arrel de la seva presència en una de les manifestacions del passat 11 de setembre, em van fer pujar la mosca al nas. El president del Barça no li fa mal al club manifestant-se independentista ja que el Barça, aquesta gran institució, ha tingut dirigents de l’Opus, espanyolistes convençuts, catalanistes no separatistes i, ja s’ho poden imaginar, de tots els colors en els més de cent anys d’història del club blaugrana.

Joan Laporta, probablement, passarà a la història com el millor president del Barça per haver regenerat les pràctiques d’un club que estava massa cobert de caspa i haver apostat per un projecte que és un model per la resta de clubs del món: no només pels resultats esportius, espectaculars, sinó pels valors que han guiat el club en aquestes darreres temporades.

El president Laporta també ha comès errors, com tothom. Un dels més greus ha estat creure en l’anomenat oasi català. Els primers moviments d’en Joan Laporta, que podrien indicar una futura possible carrera política, han provocat moviments sísmics que han iniciat la maquinària del silenci. Sobre ostracisme o guerra bruta, el president Laporta podria demanar consell al Partit Popular de Catalunya o, si molt m’apura, a Convergència i Unió que ha vist com en els darrers temps, tot i guanyar les eleccions, és incapaç de governar. En aquest context, en el de voler tallar-li les ales abans de començar a volar, és en el que situo l’aparició de la notícia sobre l’espionatge a quatre vicepresidents del Barça dut a terme pel mateix club. La filtració de la notícia, prop de mig any després que succeís, respon, en primer lloc, a un posicionament dels poders fàctics de cara a les futures eleccions a can Barça i, també, a voler embrutar la sortida de qui sens dubte pot acabar sent el millor president de la història del club culè: Joan Laporta.

PD: Per cert, i en opinió d’aquest articulista, imperdonable que el director general Joan Oliver prengués la iniciativa de fer una ‘auditoria de seguretat’ sense avisar al president

PD 2: Una petita medalla per aquesta rebotiga i per La Manyana. Ara que les grans patums mediàtiques ja han trobat les semblances entre Zapatero i els últims temps de Suárez, els primers en apuntar-ho vàrem ser nosaltres, allà pel mes d’agost.

Article publicat a La Manyana

Fèlix Millet

M’agrada molt el cinema i entre les pel·lícules que més m’han agradat destaca ‘Quiz Show’, un film de 1994 dirigit per Robert Redford. Si el lector no recorda la pel·lícula, li refresco la memòria: el 1950, als USA, un noi de casa bona, en Charles van Doren, vol prendre part en un famós concurs televisiu i la productora, veient que en van Doren és més guapo i més fotogènic que el concursant estrella que tenien fins aquell moment, en Herbie Stempel, li passa les preguntes a en Charles van Doren per tal de que jugui amb avantatge. L’escàndol, quan es va descobrir, va ser majúscul i va acabar amb una investigació del Congrès dels Estats Units. En el moment de testificar davant la cambra d’investigació, en Charles van Doren va fer un exercici de penediment i va demanar excuses pel seu comportament del tot inexcusable. Un congressista li va recordar que, a certes edats, els actes públics de penediment són més aviat ridículs.

Aquest llarg pròleg cinematogràfic l’he fet arran de la confessió pública de l’antic president de la Fundació Orfeó-Palau de la Música Catalana, Fèlix Millet. Diu el sr. Millet, en una carta pública que li ha valgut l’aplaudiment dels de sempre, que s’ha apropiat, com a mínim, de 3,3 milions d’euros de la institució que presidia i manifesta que ‘me he equivocado gravemente’.

Home, no fotem! Un error es deixar-se el telèfon a casa, oblidar-se de les claus o no treure el tíquet en el moment d’aparcar; prendre 3,3 milions d’euros és, aquí i a la Xina popular, robar. Si el sr. Millet vol que se’l prengui en serio, hauria de començar per dir les coses pel seu nom.

Per cert, i torno a la pel·lícula de ‘Quiz Show’, ja que la Generalitat de Catalunya, via Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, és membre d’honor de la Fundació Orfeó-Palau de la Música Catalana, cap la possibilitat de demanar-li responsabilitats al sr. Millet, o fer-lo comparèixer al Parlament?

Article publicat a La Manyana

El model Barcelona

D’un temps ençà, per ser més exactes des de les manifestacions en contra de la guerra d’Iraq, s’ha instal·lat a Catalunya el model Barcelona. El model Barcelona és el model de la retòrica, de les paraules buides de contingut, de la manca d’idees i de qui creu que es pot viure eternament de rentes. M’explico. La ciutat comtal ha crescut a base de projectes faraònics que, en alguns instants, han anat acompanyats d’un relat i un narrador que creien en aquella història.

Els grans narradors dels darrers temps han estat el president Pujol i el president Maragall. El drama de Catalunya és que els de la capital, els barcelonins, no se n’adonen que el conte ja s’ha acabat. Ja no hi ha història, només queden records. I és per aquest motiu que Barcelona aguanta la decadència que calgui perquè viu en la memòria de l’Amics per sempre i els Jocs Olímpics.

Això no seria tan greu sino fos perquè ve acompanyat d’un altre gran drama: a la resta de capitals catalanes no hi ha ningú, cap líder, amb una història a explicar. Lleida cerca aquella idea que l’ajudi a adquirir un rol protagonista dins la societat catalana, que la ajudi a deixar de ser l’eterna oblidada. Tarragona veu com els pitjors vicis de la ciutat comtal s’instal·len a la vella Tàrraco. Girona resta mig adormida.

Mentres l’imaginari internacional de Catalunya s’associa amb les prostítutes del mercat de la Boqueria; amb el pacifisme de Visa d’Or que té el seu màxim representant en el conseller d’Interior, Joan Saura, qui, dia rera dia, cerca maneres de fer-li el ridícul a Catalunya; amb conflictes absurds, com el referéndum d’Arenys de Munt que no deixa de ser res més que un trist brindis al sol; i així la llista podría ser eterna. Cal repensar Catalunya, cal tornar-la a explicar i cal fer-ho sense Barcelona i des de la resta del territori.

Article publicat a La Manyana

Havia de passar

Tard o d’hora, havia de passar, era inevitable: la derivada lògica de l’imperi de lo políticament correcte és l’infantilisme. M’explico. Els suposo informats que comenta la retirada de bosses de plàstic dels diferents supermercats que hi ha arreu el territori. El motiu és l’alta contaminació que provoquen les bosses. Com no podia ser de cap altra manera, en el país de les meravelles on vivim, la mesura ha arribat de la maneta de la seva particular campanya de comunicació, patrocinada per una gran cadena de supermercats.

El lema de la campanya és ‘bolsa, caca’ i a servidor li entren ganes d’enviar-los a pastar a fang primer, als creatius que han parit aquesta idea, i tot seguit al cretí de torn que ho trobi graciós o, fins i tot, original. ‘Bolsa, caca’ és la forma que tenen els grans narradors del nostre temps, els publicistes, de prendre’ns per criatures i, a més, criatures amb molt poc seny.

Els adalids de lo políticament correcte, que tenen en el canvi climàtic una de les seves armes preferides, voregen tal grau de fanatisme que ens prenen als altres per canalla que encara no ha passat de la fase anal. El problema de fer una crítica com la que avui he fet en aquesta rebotiga, és que l’arena pública, habitual terreny de debat, s’ha transformat en un camp de batalla en el que tothom lluita per imposar el seu frame. Els frames no donen gaire marge a la dicussió i tot el que queda fora del marc és interpretat com un atac a aquest. Crec que s’han de prendre mesures per, en certs casos, reduir el ritme de consum dels recursos naturals. No crec que per prendre mesures contra el canvi climàtic calgui prendre al personal per idiota.

Article publicat a La Manyana

L'home estúpid

Desprès de donar-hi molts tombs, i d’una ampla recerca pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana, crec que l’adjectiu que millor li escau al director general del Real Madrid, Jorge Valdano, és el d’estúpid. Afirma el diccionari que estúpid és ‘…la persona que molesta, irrita, etc.,per la seva manca d’oportunitat, de discreció, per la seva presumpció,etc.’ Les declaracions de Valdano a l’agència DPA s’ajusten, punt per punt, a la definició d’estúpid.

Diu la veu i el rostre del ser superior, que ‘Cuando el Barcelona fichó a Ibrahimovic sí eché en falta el discurso del obispo de Barcelona’. Es refereix, el lletraferit argentí, a les crítiques, suaus, d’altra banda, que el Cardenal-arquebisbe de Barcelona, que no bisbe, tot sigui dit, va realitzar al Real Madrid pels 96 milions d’euros que va pagar pel fitxatge de Cristiano Ronaldo. L’oportunitat de respondre a Mons. Martínez Sistach era quan el prelat va publicar la seva carta, no prop d’un mes després i quan es compta amb un as amagat a la mànega. La rèplica que Valdano llença contra el Sr. Cardenal no només és inoportuna sinó que mostra la covardia de qui passava per ser un dels homes més ben formats del món del futbol.

Continuem. Sosté Jorge Valdano que ‘Cada uno desde su visión intenta ocupar un lugar en el mundo. El Barcelona lo hace mirando desde Catalunya hacia adentro, el Real Madrid desde España hacia fuera’. És ben veritat que el tòpic dibuixa als argentins com a presumptuosos però no m’imaginava pas que ho poguessin ser tant com en Valdano qui, amb els anys que porta per la pell de brau, es veu capaç de manifestar un anàlisi tant curt de mires com aquest i vestir-ho com una sentència inapel·lable.

Veiem que per aconseguir el títol d’estúpid, Jorge Valdano ja compleix dos requisits dels tres que apunta el diccionari. Anem pel tercer. La mesquina medalla que Valdano s’ha penjat per haver rebutjat, ara fa cinc anys, el fitxatge pel Real Madrid de Gabi Milito, un central que ha donat un rendiment més que estimable tant al Saragossa com al Barça abans de lesionar-se, mostra, com a mínim, una clara manca de discreció.Si volia fer mèrits a càrrec del patiment d’un professional, hagués estat un detall que ho hagués fet en privat.

Per tant, i com a conclusió, des de La rebotiga tenim el plaer d’afirmar que el director general del Madrid és un home estúpid.

Article publicat a La Manyana

420 euros

Vist que el Gamper va ser un laboratori per provar al jovent de la pedrera, i vist que la Supercopa d’Espanya és un títol que arriba molt aviat i, sobretot, tenint, com tinc, plena confiança amb en Pep Guardiola i el president Laporta, aparco el Barça, amb ganes de que comenci ja la Lliga, i dedicaré la rebotiga d’avui a un fet que m’ha cridat molt l’atenció.

Parlo dels famosos 420 euros que el govern de Zapatero ha aprovat com ajuda addicional pels aturats de llarga duració. No entraré en analitzar la conveniència o no d’aquesta ajuda, ni si és la quantitat que ha de ser o no, però el que sí que m’ha fet molta gràcia és l’ús del llenguatge que n’ha fet el president Zapatero. Suposo que ja estan al corrent de que, en una primera versió (no en tinc cap dubte que n’hi haurà una segona), l’ajuda només estava disponible per aquells que es quedaven sense prestació a partir de l d’agost, deixant sense els 420 euros a aquells que portaven molt més temps amb la soga al coll.

A casa, de la manera de fer d’en Zapatero, n’hauríem dit que és una improvisació, un error, una pífia….(el lector pot triar l’adjectiu que més li plagui i que més s’ajusti a les seves necessitats econòmiques). ZP, que és llest com ell sol, li ha donat la volta al tema i el que en el fons no deixa de ser una rectificació en tota regla, ho ha presentat com un gest de generositat, de benevolència, i així, mutatis, mutandi, de la pífia hem passat a‘…estamos dispuestos, dialogando con los sindicatos, a hacer más eficaz la medida y la prestación, desde el punto de vista social, y que abarque al número de personas que lo puedan necesitar’, com va manifestar recentment el president.

Fins a cert punt, té la seva lògica que el president construeixi la realitat com a ell més li convingui i més li plagui; per això és el president i per això té ‘talante’. El que no té cap mena de sentit és que tots nosaltres li riguem la gràcia com portem anys fent.

Article publicat a La Manyana

Aixecareu el vol

M’ha costat un munt escriure aquesta rebotiga. Els que l’hagin seguit des d’un bon començament, saben que l’autor d’aquesta columna és molt ‘futbolero’. M’apassiona el futbol i m’apassiona el Barça. Com a bon culé tinc sempre en el punt de mira al Real Madrid i, en menor mesura, al R.C.D Espanyol.

La recent mort del central perico Dani Jarque ha trastocat la meva ‘fútbolvisió’. Em confesso colpit per la mala sort del club de Cornellà. Em confesso profundament adolorit pel tràgic destí d’un equip que primer veu com perd casa seva i desprès, desprès de molts anys de viure de llogat en un estadi que mai van sentir com una llar, poden tornar a tenir una casa de la que en gaudeixen només una setmana, el temps que va passar de la inauguració de l’estadi al dramàtic traspàs d’en Jarque. Les llargues cues davant la porta 21 de l’estadi són un reflex de la força del sentiment ‘perico’. La directiva blanc-i-blava ha superat, amb escreix, una prova dificilíssima.

Aquests dies s’ha vist, a l’estadi de l’Espanyol, l’altra cara d’un esport moltes vegades dominat per les més baixes passions. El futbol és un dels motors d’aquest país i moltes vegades els seus dirigents obliden les seves responsabilitats i es transformen en un més dels seus seguidors més radicals. Els exemples són nombrosos i no cal recordar-los ja que tots els tenim a la memòria.

La mort d’en Dani Jarque, una desgràcia terrible per a la seva família i per a la seva companya, hauria de ser la llavor que permetés que els dos grans clubs catalans, el Barça i l’Espanyol, es miressin, a partir d’ara, d’una manera diferent i deixessin enrere les diferències que han marcat, fins ara, la relació entre dos veïns que, ho vulguin o no, estan condemnats a entendre’s. Els triomfs del Barça seran els triomfs de tots els catalans quan des del Nou Camp no es miri amb superioritat a l’Espanyol. El destí dels ‘pericos’ serà el de tots nosaltres quan ens vegin com un club català més i no se sentin amenaçats per la preponderància blaugrana. La col·laboració entre ambdós clubs, dos clubs que cuiden i cuidaran la cantera, podria ser molt beneficiosa pel món de l’esport en general. Avançar en aquesta direcció, fer el primer pas per tal de buscar maneres de treballar plegats, seria l’única manera de transformar en realitat els bons sentiments que ha despertat la mort d’en Jarque, una mort que no hauria de caure en el oblit.

El meu condol més profund per a la família del futbolista així com per a dos pericos, en Didac B. i en Josep S., que em van fer veure lo difícil que és ser blanc-i-blau en una terra majoritàriament blaugrana. ‘Pericos’, aixecareu el vol !

Una de cinema

Aquest és un estiu amb poques alegries. La sacralitat del mes d’agost fa que les nostres preocupacions es fonguin com els glaçons de la beguda que ens serveixen al ‘chiringuito’. L’agost és un desert que travessem amb tota la tranquil·litat del món. El problema és que aquest desert arriba també al terreny cultural. , i també ho és a nivell cultural. Tot i això en aquest desert, i des de fa un parell d’anys, apareixen certs miratges cortesia de la productora Pixar. L’any passat ja vam poder gaudir de ‘Wall-E’, una extraordinària pel·lícula d’animació, que venia a prendre el relleu de ‘Ratatouille’.

Aquest agost ha començat amb ‘Up’ la culminació d’artística d’un fantàstic camí iniciat ara ja fa prop d’una dècada pel mag dels ordinadors, John Lasseter. ‘Up’, pels al·lèrgics al cinema de dibuixos animats, suposa un pas més enllà en la història del cinema d’animació, no només per la riquesa tècnica de la que en fa gala sinó per les novetats narratives. Per primer cop en molt temps, una pel·lícula vinculada a la sensibleria de Disney, propietària de Pixar, mostra una mort d’un ésser humà, deixant el traspàs de la mare de Bambi en un joc de nens. No és una qüestió menor ja que fins ara, totes les produccions vinculades a la casa del ratolí es caracteritzaven per presentar una versió adulterada de la vida, amb la idea que als nens, principals consumidors dels productes de l’oncle Walt, no se’ls podia fer patir gaire.

Bé, doncs a ‘Up’, el vell protagonista es queda vidu en una memorable seqüència que passarà a la història del cinema per la seva capacitat de síntesis. Aquest mateix personatge, el vell Carl, agredeix amb el seu bastó a un jove, causant-li una ferida sagnant. En Carl veu com en la seva aventura, la seva aposta per fer realitat el somni de la seva vida, el somni que va tenir amb la seva dona amb qui no van tenir descendència, estarà acompanyat per un nen, en Russell, abandonat pel seu pare i que somia amb completar la seva col·leció de medalles dels minyons escortes. ‘Up’ és imaginació i tendresa, lluny de l’excés d’edulcorants present a la majoria de produccions de l’actual Hollywood. ‘Up’ és un regal pels amants del cinema que els aproparà a l’esperit de les pel·lícules d’en Frank Capra i al vell Spencer Tracy. ‘Up’ és l’opció ideal per quan sentim que les vacances se’ns fan massa curtes i les angoixes del dia a dia se’ns fan presents abans d’hora. ‘Up’ ens diu que quan amenaça ruïna sempre ens quedarà el cel. Vagin a veure la pel·lícula i no cal que em donin les gràcies, per això estem.

Article publicat a La Manyana

Anatomía de un instante

Un dels llibres que més m’ha agradat enguany és ‘Anatomía de un instante’ de Javier Cercas, autor del bestseller ‘Soldados de Salamina’. A la seva darrera obra, en Cercas basteix un anàlisi sobre el 23-F d’on neixen conceptes fàcilment aplicables avui en dia. A ‘Anatomía de un instante’ es diu que la llavor del cop d’estat va ser la suma d’una crisi econòmica esfereïdora; una ETA que encongia el cor del país amb un atemptat rere l’altre; les tensions autonòmiques en les que vivim instal·lats des de la tornada de la democràcia; i unes Forces Armades que se sentien en el punt de mira de la banda terrorista i, al mateix temps, molt lluny de l’estima dels seus conciutadans. En aquests gairebé 30 anys des d’aleshores, l’exèrcit ha guanyat en empatia fins al punt que una víctima seva és una víctima de tots nosaltres.

Però, i això és difícil de rebatre, en tots els darrers punts estem vivint una situació idèntica a la que va desencadenar en el cop d’estat de Tejero. En el moment d’escriure aquest article, els assassins d’ETA han matat dos guàrdies civils a Palma de Mallorca, tot just 24 hores després d’haver intentat repetir la matança de Vic, però aquest cop a Burgos. Sobre la crisi econòmica, que sembla adormida per les altes temperatures, se’n continuarà parlant, i molt, un cop arribi el mes de setembre i acabem amb aquest estrany miratge que és el mes d’agost. De les tensions autonòmiques, només cal veure les reaccions que l’acord de finançament ha provocat a la capital d’Espanya i que ha portat a un alt responsable de la Comunitat de Madrid a demanar-se, en veu alta, ‘¿por qué un catalán vale más de dos veces que un madrileño?’ Bé, és obvi que amb el finançament s’hi pot estar d’acord o en desacord, considerar-lo un bon tracte o un mal tracte, tot depèn del color del vidre des del que es mira, però seria de desitjar que els responsables polítics sortissin de casa havent esmorzat, havent anat al lavabo i havent deixat la demagògia al menjador, on discuteixen de política amb el cunyat de torn.

Estic convençut que en aquest país nostre podem aguantar molt més temps que abans les tensions que van portar al cop d’estat. Crec això ja que si hi ha alguna societat líquida per excel·lència, aquesta és la nostra. Però també crec que la millor manera de conjurar tots aquests mal auguris que ronden pel nostre país, és fer una crida al lideratge, a la Política amb majúscules, als estadistes capaços d’allunyar-se del tacticisme partidista. A les bases de tots els partits, hi ha gent molt vàlida ara només falta que els hi donin el relleu que es mereixen.

Article publicat a La Manyana

Guardiola i el feeling

El periodisme no deixa de ser el self-service del que algun dia apareixerà als llibres d’història. M’explico: amb presses, sense gaire temps per l’anàlisi tranquil i pausat i pressionats per mecanismes industrials, els professionals de la comunicació ens veiem obligats a opinar de lo diví i de lo humà. Quan es perd de vista el fet que la nostra opinió no és pas l’opinió d’un expert, sinó la d’un pastisser de la informació, es cau en el risc de deixar de ser periodista per transformar-se en una altra cosa que, massa sovint, cau en el ridícul.

Explico tot això arran de les reaccions provocades per la primera roda de premsa de la temporada que ha fet l’entrenador del Barça, Pep Guardiola. Diu Guardiola que no vol que continuï Eto’o per una qüestió de feeling i pràcticament tots els mitjans de comunicació se li han tirat a sobre titllant-lo, entre altres llindeses, ‘d’esotèric’. Bé, en el moment d’escriure aquesta columna Eto’o enfila cap a Milán i Ibrahimovic, un extraordinari jugador, encamina les seves passes cap a la ciutat comtal.

Si enlloc de feeling hagués parlat de management, ara aplaudiríem Guardiola fins i tot amb les orelles per una altra mostra de sentit comú. Només cal anar a l’hemeroteca per recordar com el Barça de Ronaldinho, Rijkaard i Deco ens va fer somiar a París i ens va fer plorar al Bernabéu, amb poc menys de dos anys de diferència. A servidor, el feeling proclamat per Guardiola li sembla que va més encaminat a evitar l’autocomplaença que tants problemes va donar en el passat i és evident que, números en mà, no respon a motius purament futbolístics. Així doncs, des d’aquesta rebotiga tinc el feeling que la temporada es comença a construir sobre uns bons ciments i, com va dir el mestre, no s’ha d’oblidar que sempre és més difícil el segon any que el primer.

Per cert, i perquè aquesta columna no sigui sempre flors i violes blaugranes, espero que la presentació de l’Ibrahimovic s’allunyi del patró de focs artificials al que estan acostumats a la capital. Seria una mala senyal que, ara, tot just ara, que el Barça es fa gran, ens deixéssim intimidar per la fanfàrria artificial del sr. Florentino Pérez i la seva cort de mariatxis.

Article publicat a La Manyana

El cas Rayan

Reprenc La rebotiga amb la intenció d’oferir un nou enfoc a un cas que ha saltat als papers darrerament i que m’ha colpit, i molt. Parlo de la mort del bebé prematur Rayán, el fill de la primera víctima mortal a Espanta per la grip A. El cas posa la pell de gallina pel que té d’infortuni i per la virulència amb la que despulla la nostra falsa seguretat, el nostre fals control en el que vivim cómodament instal·lats. Però l’enfoc d’aquest article no és pas filosòfic, sinó més aviat metodològic.

M’explico. M’espanta, m’aterroritza, que els gerents de l’Hospital madrileny Gregorio Marañón, escenari del ‘terrorífic error’ que va acabar amb la vida del petit Rayan, no haguessin previst la possibilitat d’una errada, la possibilitat de l’error. D’un temps ençà trobo que ens allunyem d’aquella sèrie de valors que ens van inculcar quan érem petits i, amb el pas del temps, els canviem per un mal concepte del lliure mercat que, en la seva versió hispana, ni és lliure, ni és mercat, i té molt més a veure amb el Lazarillo de Tormes que no pas amb el lliberalisme d’arrel anglosaxona.

Me n’alegro que el director de l’Hospital donés la cara però si hagués fet bé la seva feina, si hagués estat un bon gerent, no hauria hagut de passar per un dels pitjors tràngols de la seva vida professional, com ell mateix va declarar. La seva obligació era dotar a l’Hospital dels mecanismes suficients de forma tal que l’error quedés reduït a la seva mínima expressió. Va fallar com a responsable i, per tant i donades les dimensions de l’error, hauria de dimitir.

Un altre tema és la vergonyosa reacció dels sindicats que poc han trigat en saltar a la premsa per defensar uns drets que, en el dia a dia, deixen que es vagin perdent, adormits com estan per les grans quantitats de subvencions oficials. Si alguna cosa havien de dir els sindicats d’infermeria, si alguna idea volien transmetre a l’opinió pública, aquesta hauria d’haver estat el condol a un jove pare de família que, als 22 anys, veu com tot allò pel que havia lluitat ha desaparegut en poc menys d’un parell de mesos. Utilitzar els diaris per protestar per una mala situació laboral quan feia temps que no se’ls sentia, i enmig d’una situació tan trista, és ben patètic.

Abans de finalitzar, aprofito l’espai que em queda per traslladar el meu més sincer condol a una família destrossada per l’infortuni i el meu desig que, entre tant patiment, puguin trobar una mica de pau: bé que s’ho mereixen !

Article publicat a La Manyana

Honduras

El darrer diumenge del mes de juny hi va haver un cop d’estat a Honduras. El president derrocat, Manuel Zelaya, pretenia realitzar un referéndum que permetés la modificació de la Constitució hondurenya. El motiu que amagava Manuel Zelaya per tal de fer aquesta consulta, i sempre segons les forces colpistes, és obrir la porta a la seva reelecció en perpetuitat.

Més enllà d’acusacions que encara s’han de provar, el fet és que una part de l’exèrcit hondureny, en un cop d’estat en tota regla, ho reconegui Obama o no, va detenir al president Zelaya al seu domicili, el va embarcar en un avió rumb a Costa Rica i des d’allí, on va estar-s’hi poc menys d’un dia, el president Zelaya va buscar suports en diferents organismes internacional on tots, la Casa Blanca inclosa, l’han reconegut com l’actual president hondureny tot i el nomenament de Roberto Micheletti, fins al moment president del Congrés hondureny i nomenat per aquesta mateixa cámara com a president interí del país.

Es tracta d’un cop d’estat postmodern en el que no se li diuen a les coses pel seu nom i que, a l’entendre d’aquest columnista, són les restes dels vuit anys de govern Bush. M’explico: els colpistes aseguren que ells no han fet cap cop d’estat i es limiten a asegurar que han complert amb la llei i que si Zelaya torna a Tegucigalpa anirá dret a la presó. Els colpistes hondurenys cobreixen els sesu actes amb tota la verborrea d’aquests extranys temps líquids que vivim. Les coses són com són i, sigui quina sigui la motivació, accedir al poder per les vies de les armes és un cop d’Estat aquí i a qualsevol part del món. En un enfrontament com el que viu Honduras s’ha de lluitar per preservar el significat de les paraules, l’única garantia de poder accedir a la veritat.

Deia, també, que la situació del páis centreamericà és fruit de la política del president del Bush i ho justifico afirmant que la manca d’atenció que el darrer president dels Estats Units va dedicar a Llatinoamericà va obrir la porta al populisme petroler de Chávez, curiós aliat d’un antic terratinent com Zelaya i que poc ha trigat en afirmar que derrocaran a Micheletti; i al feixisme, representat pels colpistes hondurenys i que va donar cobertura a tantes i tantes dictadures que van obrir les venes d’Amèrica Llatina ara ja fa tants anys que la ferida semblava cicatritzada. Per desgràcia, ens equivocàvem !

Article publicat a La Manyana

PD Les fotos d'aquest post me les envien directament d'Honduras i mostren l'enfrontament entre l'exèrcit i els ciutadans que s'oposen al cop d'Estat.Pel que em comenten, hi ha ciutats que s'han aixecat en contra dels colpistes ¡Ánimo Gaby!

Laporta té raó

El president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, ha manifestat, sobre els darrers fitxatges multimilionaris de Florentino Pérez, que el model del Real Madrid és un ‘model imperialista’. Ràpidament des de la capital, i utilitzant el tan popular ‘gracejo madrileño’, se li ha dit de tot al president Laporta i lo més suau, en la contraportada dominical de l’edició del diumenge 14 de juny del diari més llegit d’Espanya, és que el president del Barça està ‘gordo’.

Bé, més enllà del brillant anàlisi sobre l’actualitat blaugrana que sempre fan des de Madrid, val la pena dir, cal dir, que el president Laporta té raó. Té raó quan diu que el model del club de Chamartín és imperialista ja que imperialista és la supèrbia amb la que han desacreditat els comentaris provinents des de més enllà de la capital.

La conyeta, la ironia, amb la que a Madrid es rep l’opinió del Barça tricampió amaga la ferma convicció que el Real és el centre del món i que lo del tricampionat – el Barça és el cinquè equip en la història del futbol que l’aconsegueix, i el primer espanyol en fer-ho- ha estat un error de la història que el ‘ser superior’ s’encarregarà de corregir. Però és que a més el president Laporta també té raó quan diu que pagar el que està pagant el Madrid per les seves noves incorporacions, és inflaccionar el mercat. Té tanta raó el president, que el mateix Real Madrid ha patit de la seva pròpia medicina veient com el València, club on juga el davanter asturià David Villa, s’ha despenjat demanant-li més diners a Florentino per deixar anar a Villa, pretès pel Real Madrid.

Tot això no deixen de ser assumptes propis de la casa blanca que a servidor, com que és culé, poc li importen. El que sí em sap greu, i molt, és veure el penós estat del periodisme esportiu d’aquest país nostre. Ningú, ni un sol company, ha aixecat la veu i ha demanat si no resulta un pél arriscat donar-li 94 milions d’euros al finalista de la Champions les dues darreres temporades, el Manchester United. Cap company de la professió s’ha plantejat que pot fer algú tan brillant com sir Alex Ferguson amb tants i tants cuartos a la butxaca. Les crítiques cap a la gestió de Florentino Pérez s’han situat més a prop de la moralina barata que de l’anàlisi rigurós. Les lloances cap a la gestió de Florentino, simplement provoquen vergonya aliena i fan que em plantegi perquè no li vaig fer cas a ma mare quam em va aconsellar que estudiés una carrera de veritat.

Panificadora Rovira

Rovira és el cognom de la família propietària d’una panificadora allà a terres valencianes. La Guàrdia Civil els hi ha tancat l’empresa ja que presenta, segons han recollit diversos mitjans de comunicació, ‘greus deficiències de seguretat i higiene’. Això, d’entrada, sembla un fet molt greu però el desgavell no s’atura aquí.

Els Rovira tenien contractats a 7 immigrants sense-papers, fet que, si no vaig malentès, és il·legal. La família Rovira, també, va veure com una màquina amputava el braç a un dels seus empleats i, tan panxos ells, van decidir portar el treballador a l’hospital. Ja que l’accidentat no tenia papers, i conscients els Rovira que això és un fet que comporta serioses responsabilitats legals, el van deixar aprop del centre mèdic demanant-li que digués que havia estat un accident.

Els Rovira, conscients que en temps de crisi cal augmentar la productivitat i no es pot perdre ni un minut, van tornar a la fàbrica per reempendre la producció. Abans, però, van netejar la sang derramada i, emparant-se en els amplis coneixements mèdics que els hi aporta tenir una panificadora, van decidir llençar el braç amputat a les deixalles ja que, i així ho han manifestat davant el jutge, ‘ l’extremitat estava en molt mal estat’. Els Rovira deuen ser gent amb molta, molta sort ja que, a l’espera del judici corresponent, el magistrat que porta el cas els ha deixat en llibertat amb càrrecs i sense fiança.

Hi ha estudis científics que diuen que l’ésser humà només té uns quants gens més que un cuc; veient com actuen éssers de la nostra espècie, com la família Rovira esmentada en aquest text, m’atreveixo a afirmar que hi ha éssers humans que no tenen cap mena de diferència genètica amb les rates.


Article publicat a La Manyana

Los peores Óscar

Por motivos que no vienen a cuento, me estoy poniendo al día de las películas de Hollywood candidatas a los últimos premios de la Academia, los Óscar, y puedo decir, sin temor a equivocarme, que, tras el visionado de 'Frost contra Nixon' y 'El Luchador', los Óscar 2009 fueron los peores en mucho tiempo, y no sólo porque se atrevieran a premiar a Penélope Cruz.

Voy por partes. 'Frost contra Nixon' es una estupenda obra dirigida por un incapaz director de cine que responde al nombre de Ron Howard. Howard ya demostró en 'Una mente maravillosa' que elige los emplazamientos de cámara con el mismo criterio que yo relleno el boleto del Euromillón: puro y simple azar. Ron Howard es incapaz de reconocer la cumbre dramática de la historia que tiene entre manos y cuando ha alcanzado un momento fantástico, gracias a la increíble interpretación de Frank Langella como Nixon, va y se saca de la manga un final de esos para tontos que le obliga a uno a plantearse si realmente los americanos son tontos o lo son sus directores de cine. En el caso que me ocupa, me decanto claramente por la segunda opción.

'El Luchador' es una de esas pelis tonti-progres que gustan mucho a los gafapastas. Contar no es que cuente nada, más bien resulta un documental al estilo de National Geographic sobre la mutación de Mickey Rourke en una vaca loca, pero cuanta sensibilidad y cuanta tontería hay en en cada uno de sus planos. El primer hecho importante a nivel narrativo, el primer punto de giro, llega en el minuto 30 y durante la primera media hora larga de la película hemos estado viendo a Rourke en una situación que ya nos imaginamos desde los títulos de crédito. Una película redudante, previsible, colección de tópicos y que provoca que servidor se plantee si no hubiese sido mejor que los productores hubiesen donado el dinero al Real Madrid, después de la pasta que se han gastado con CR7 cualquier ayuda es buena. Que pena que un director tan cañero como Aronofsky haya descubierto, a estas alturas, que de mayor quiere ser artista y no simplemente uno de los realizadores más interesantes del panorama cinematográfico.

Ya está entre nosotros

Ya está. Ya llegó. Tras meses, casi años, de culebrón, el gran Cristiano Ronaldo ha fichado por el Real Madrid por el módico precio de 96 millones de euros y sin que se conozca, al menos en el momento de escribir esta entrada, el pellizco que se llevará en concepto de salario.

No descubro nada si confieso que soy culé hasta la médula pero como lo cortés no quita lo valiente, afirmo que me alegro, y mucho, del fichaje de Cristiano por el Real Madrid. Me alegro porque no hay nada más complicado que encontrar tu lugar en el mundo y a mí me da en la nariz que CR7 y el club de Chamartín están hechos el uno para el otro. Me alegro, también, porque Cristiano Ronaldo puede traer consigo la lluvia necesaria para que los pequeños brotes verdes de nuestra economía se conviertan en robustos robles que nos devuelvan a la senda del crecimiento.

Los de la prensa rosa deben estar en estos instantes reclutando paparazzis en cantidades industriales para cubrir las andanzas del mozo portugués por la capital del Reino. No sólo los medios se llevarán una gran alegría con CR7 sinó que los zapateros, si son listos, ya estarán incrementando su producción de zapatos de tacón de vértigo para que las lagartaneras de turno, visto que las han rechazado en el último casting de Gran Hermano, puedan hacer guardia en las discotecas de los madriles a la caza y captura del antes terror de Old Trafford y, desde hoy, gloria del sagrado club blanco. Pero es que además los concesionarios de automóbiles también empiezan a afilar sus colmillos viendo el sangriento filete cargado de dinero que ven al contemplar la egregia figura de Cristiano Ronaldo.

Sé que algún purista me dirá que en realidad Cristiano Ronaldo es un jugador de futbol y que a lo mejor no se adapta al estilo de juego del Madrid; o tal vez no logra encajar con su nuevo entrenador, el adusto chileno Manuel Pellegrini. Esta última opción no resulta del todo descabellado, ya que el majo delantero portugués ha tenido sus más y sus menos con toda una institución futbolística como Sir Alex Ferguson. Si no respetó al veterano técnico escocés, ¿es mucho suponer que poco o nada le va a importar la opinión de Pellegrini? Cabe, incluso, que CR7 se lesione en algún encontronazo con el defensa central del Jérez - ¡ánimo, que ascendéis seguro!- y entonces los 96 millones de euros irán directamente a la enfermería.

A este purista hipotético yo le respondería que no entiende nada de nada y que en el Madrid, como ha dictado 'el ser superior', tienen que jugar los mejores, y en qué disciplina deportiva sean 'los mejores' poco importa ante el dinamismo económico que supone gastarse semejante cantidad de pasta. De todo corazón, me alegro del fichaje de CR7 por el Madrid y a los amigos merengues, que alguno tengo, les deseo suerte, creo que lo necesitan más que nunca.

Millenium

Amb l’arribada de l’estiu els afortunats que encara tenen feina es plantegen com omplir el temps lliure que tant han esperat durant tot l’any. Una de les opcions més habituals és aprofitar les vacances per tal de treure’s la mala consciència de sobre i llegir allò que durant l’hivern, ja sigui per manca de temps o manca de ganes, s’ha anat deixant sobre la tauleta de nit. Entre els llibres que s’acumulen destaquen, o al menys això es pot deduir de la llista dels més venuts, la trilogia de novel·la negra del periodista suec, Stieg Larsson. Parlo de ‘Millenium’ i els tres exemplars que la composen: ‘Els homes que no estimaven les dones’; ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidò de gasolina’; i ‘La reina al palau dels corrents d’aire’, de propera publicació.

D’entrada, la novel·la negra, gènere en el que es mou Larsson, no em sol atreure gaire ja que sempre sol ser el mateix: un heroi desencantat que ha de resoldre un misteri enrevessat i amb un munt de girs argumentals. Em vaig apropar als cinemes per veure ‘Millenium’, l’adaptació de la primera novel·la d' Stieg Larsson, amb l’esperança de trobar arguments que em reforcessin la manca de ganes de ser un més dels fans del difunt periodista suec. El fet és que em vaig trobar una pel·lícula molt i molt correcta, de factura impecable, de gènere i de gènere ben tractat, tot i ser un film europeu. A més, el film em va permetre entendre el perquè de l’èxit de Larsson.

L'autor suec és el primer escriptor del gènere negre que revoluciona la novel·la atorgant-li a la seva protagonista femenina, la Lisbeth Salander, un rol de lideressa. Dóna gust veure una noia en el cinema que no necessita del protagonista masculí per realitzar-se; dóna gust veure una noia que fa el que li dóna la gana i quan li dóna la gana i, a més, té temps per salvar d’una mort cruel al suposat heroi de la història, el periodista Mikael Blomkvist.

En temps políticament correctes com els que vivim, Stieg Larsson proposa un personatge femení autènticament femenista i molt allunyat dels ‘miembros y miembras’ que patim avui en dia. Tan aviat com pugui em llançaré sobre la trilogia de Millenium.

Article publicat a La Manyana

Entronització

Assistim, des de que ha finalitzat la temporada futbolística 08/09, a l’entronització del senyor Florentino Pérez, mag de la totxana i nou capataç d’una nau, el Real Madrid, que fa molt temps que navega a la dèriva. El senyor Pérez, ja ho he deixat escrit en algun altre lloc, representa el model social i econòmic que està en crisi i que, tot i això, es resisteix a desaparèixer, tal i com els amants del vinil es neguen a passar-se al mp3. La primera jugada del nou cap del club de Concha Espina ha estat pagar entre 65 i 75 milions d’euros pel jugador brasiler del Milán, Kaká. Afirma l’amo de l’empresa ACS, Florentino, que té previst gastar-se prop de 200 milions d’euros per portar els millors jugadors del món al Santiago Bernabéu. A Madrid senten 200 milions i ‘chorrean’ de plaer davant semblant exhibició de ‘poderío’ del ‘Tito Floren’.

El president Laporta ha intentat posar una mica de seny entre tanta disbauxa financera i ha manifestat que el Barça s’ajustarà al mercat futbolístic. Els aficionats madridistes, seguint la coral dels periodistes pro-Florentino, han carregat contra el president blaugrana recuperant vells conceptes com el ‘canguelo’ i altres joies del periodisme esportiu made in Madrid.

Faria bé, el president Laporta, en no fer pública cap mena d’opinió sobre les accions de Florentino Pérez, fins i tot si aquestes accions poden perjudicar al Barça. El madridisme està plenament convençut de la seva superioritat; el senyor Pérez està plenament convençut que està dotat de poders taumaturgs; i la prensa filo-merengue, amb personatges com en Tomàs Guasch al capdavant, està plenament convençuda que tenen als culés controlats i que saben perfectament com som.

No hi ha res a fer amb aquesta gent, president ! Més val que continuem el nostre camí, humilment, en silenci, i entenguem d’una vegada per totes que ni que guanyéssim 10 títols en una temporada, els de Madrid estarien disposats a acceptar-nos com iguals. Ni ens entenen ni volen fer-ho.

Article publicat a La Manyana