miércoles, 31 de diciembre de 2008

Molt bon any i moltes gràcies !


Molt bon any a tothom i moltes gràcies per tot ! Moltes gràcies a tots els que avui us heu enrecordat del meu cumpleanys i m'heu felicitat - avui en faig 30- com per exemple la Laura, el Javi, la Glòria, l'Oriol, el Miquel, el Thomas, ma germana, la Valeria, l'Ezequiel, el Gil, l'Àlex, el Federico, l'Alicia, el David, els meus pares - sempre els meus pares, passi el que passi !-,l'Adama, i a molts a més, mil gràcies ! I a aquells que us heu oblidat, moltes gràcies també i no patiu, són coses que passen !


A més, aquest ha estat un any especial, un any que guardaré en la memòria, per tot el que li ha passat al meu germà Joaquim i hi ha hagut tanta gent que s'ha preocupat per ell, que m'ha ofert el seu suport, que m'ha fet sentir estimat i amb forces, i jo només voldria tenir l'oportunitat d'estar a l'alçada de tanta bondat, d'haver après de tanta qualitat humana. Un miler de gràcies a tothom !

lunes, 29 de diciembre de 2008

Balanç de l'any: adéu al 2008


Sembla inevitable que, mancant dos dies pel 31 de desembre, aquesta rebotiga estigui destinada a fer un balanç, personal i intransferible, de l’any que dimecres deixem enrere. L’adjectiu amb el que segurament molts qualificarien el 2008 és ‘crisi’ i sens dubte l’aspecte econòmic ha tingut una rellevància cabdal durant aquest 365 dies. D’en Jerome Kerviel a en Bernard Madoff; de Lehman Brothers a la patacada immobiliària; de la ‘refundació del capitalisme’ als ‘plans de salvament’; ha estat un any en que totes les notícies vinculades amb el món financer ens han fet contindre la respiració, convençuts que, tard o d’hora, ens tocarà el rebre. Sort que la selecció espanyola de futbol va decidir que anava sent hora de trencar amb la nostra maldestra història i el 29 de juny, diumenge, 40 anys després de l’anterior gesta, un solitari gol de Fernando Torres ens va fer creure que el somni d’una nit d’estiu pot esdevenir una bonica realitat.


Parlant de somnis, estic convençut que els aficionats al setè art recordarem aquest any com l’any en que es van apagar els ulls més macos de Hollywood. Paul Newman va decidir posar el ‘the end’ a la seva particular pel·lícula biogràfica i els amants del cinema ens trobem una mica més orfes. En el moment de redactar aquestes línies, m’assabento que també hem perdut el premi Nobel de Literatura, Harold Pinter, sens dubte una mala noticia.


No podria pas acabar un balanç anual sense fer un parell de pinzellades locals. A Catalunya hem debatut fins a l’infinit, i una mica més enllà, sobre el finançament i servidor l’únic que espera és que, arribin els diners que arribin, serveixin per fer front a les necessitats socials que, sens dubte, s’agreujaran durant tot aquest 2009. I a nivell de Lleida, sembla que el tema de les obres d’art sacre que estan en disputa entre Lleida i Barbastro ‘està resolt a nivell eclesiàstic’ però hi manca la resolució legal i civil. Tant de bo el 2009 posi punt i final a aquesta història ! Que tinguin una molt bona entrada d’any i que el 2009 sigui molt millor que el 2008!


Coda 1: Seria injust oblidar-me de l'extraordinària final de bàsquet masculí dels Jocs Olímpics de Pekín !


Coda 2: A veure si el Nàstic dóna una alegria !


Article, sense les codes, publicat a La Manyana

jueves, 18 de diciembre de 2008

Amos de l'Univers


Una de les primeres novel·les que recordo haver gaudit plenament és ‘La foguera de les vanitats’, de l’escriptor i periodista nord-americà Tom Wolfe. Crec que tenia poc més de 10 anys quan em vaig apropar a aquest llibre atret – és un mal que encara arrossego ara- pel color groc característic d’Anagrama. Recordo que vaig gaudir un munt amb les estrafolàries aventures del yuppie – ‘amo de l’univers’- que poc temps després va encarnar a la gran pantalla en Tom Hanks, i del periodista perdut, alcohòlic i bohemi, que investigava els negocis poc honestos d’en Hanks i a qui li prestava la perxa un ja sufridor d’alopècia Bruce Willis.


Explico tot això ja que no puc evitar pensar en Tom Wolfe des de que s’ha sabut el cas de l’estafa d’en Bernard Madoff. Aquest lladregot americà ha confessat als seus fills que ha estafat la fantàstica xifra de 50.000 milions de dòlars, un número que no estic del tot segur que sigui capaç d’imaginar. Ho feia des de la seva empresa al cor de Manhattan i envoltat d’una aurèola de mag de les finances que, ara per ara, fa riure. L’home, a més, va ser el president de la borsa Nasdaq, jugada que vindria a ser com deixar al llop vigilant el galliner, una mala idea de totes, totes. Són molts rics els que s’han enxampat els dits amb en Madoff ja que aquest no robava a qualsevol i havies de tenir un determinat estatus social per tal de deixar que et fotés mà a la cartera. Els entesos, com passa sempre, asseguren ara que hi havia motius per a la sospita però, com passa sempre, fins que no s’han vist amb l’aigua al coll no se n’han adonat que, com diuen els castellans, ‘no es oro todo lo que reluce’.


La caiguda d’en Bernard Madoff és la caiguda de la primera peça del castell de cartes en el qual vivim: per quan un Tom Wolfe per narrar, de formar magistral, l’ensorrament que estem vivint dia a dia?


PD Article publicat a La Manyana

viernes, 12 de diciembre de 2008

Oportunitats


Tota crisi gesta milers d’oportunitats. Aquesta frase, tot i semblar una sentència d’un filòsof oriental, conté un elevat tant per cent de veritat i és per això que la faré servir com a leit-motiv de La rebotiga d’aquesta setmana. Per avui, he decidit que ja és hora de parlar de la crisi i ho faré des d’un terreny molt conegut: el cinema.


El Ministeri de Cultura ha fet públic un avenç dels resultats de les pel·lícules espanyoles fins a l’1 de novembre passat, i el resultat no pot se rmés desesperançador. Només dos films, Los crímenes de Oxford y Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra, s’han apropat a la barrera piscològica del milió i mig d’espectadors, ben lluny dels 4 milions de El Orfanato. Darrera de la pel·lícula de l’Àlex de la Iglesia i de la nova adaptació a la gran pantalla dels detectius del gran Ibáñez, trobem a la llista de films espanyols amb més recaptació a Vicky, Cristina, Barcelona i Che, el Argentino que, coses curioses que pasen, a l’hora de rebre diners són españoles i quan se’n van a passejar per aquest mons de Déu, festivals de cinema inclosos, ho fan sota la bandera de les barres i estrelles que sembla que fa més patxoca quan un està convidat a Cannes.


Són molts els diners que es destinen des de tot tipus d’institucions públiques – encara fa mal la patacada econòmica que s’ha fotut la Comunitat de Madrid, 15 milions d’euros de l’ala i 750.000 de recaptació, amb la darrera del Garci, Sangre de mayo- a la producció cinematogràfica, als quals s’hi ha d’incloure el famós tant per cent que les televisions, tant públiques com privades, estan obligats a destinar a fer pel·lícules. Des d’aquesta columna demano que algun partit polític, algun responsable, es plantegi que ha arribat el moment d’eliminar les subvencions públiques i que és l’hora de començar a crear una indústria cinematogràfica, una indústria audiovisual, amb cara i ulls. És una oportunitat que no podem deixar escapar.
PD La situació familiar que m'impedia anar actualitzant el blog poc a poc, i amb molta paciència, va entrant en vies de solucionar-se - des d'aquí, un fort petó al meu germà Joaquim i dir-li que estic molt orgullós d'ell-. Tot i això, no tinc gaire temps per escriure al blog així que, per no deixar-ho, aniré penjant versions dels articles que publico tots els dilluns a La Manyana i miraré de combinar-ho amb temes lliures.
PD 1 Moltes gràcies a tots aquells que durant aquests dies heu passat per aquest raconet i, a més a més, us heu atrevit a deixar algun comentari. Disculpeu que no els hagi respòs però creiu-me que són molt importants. Pinel, muchas gracias.