Catalunya no és això

El regidor d'Alternativa Baix Gaià, Lluís Suñé, s'ha vist involucrat en una forta tempesta política per haver publicat, al seu blog personal, una campanya en la que, presuntament, es fa broma sobre les balances fiscals i es tracta al poble extremeny, i més concretament als seus nens, amb un indisimulat menyspreu i una marcada ignorància. Suñé s'ha apresurat a disculpar-se, també mitjançant el seu blog, però aquest blogger creu que no n'hi ha prou.

El polític de Torredembarra hauria de presentar la dimisió després d'haver demostrat que li manca qualsevol tipus de tacte o sensibilitat per tal de tractar els assumptes públics. Suñé hauria de ser conscient que el que ha publicat era una invitació en tota regla a tensar, una mica més encara, les relacions entre Catalunya i Espanya. Excuses, doncs, les mínimes ja que es tracta d'un regidor que en el seu moment va ser objecte d'una altra broma per part d'un jove polític tarragoní i no va dubtar, en Suñé, en embolicar-se ràpidament amb la bandera del victimisme. En cas de que no vulgués dimitir, si en Lluís Suñé fos coherent hauria de passar a militar a les files d'algun partit antisistema ja que resulta difícilment compatible formar part d'un partit polític que governa a Catalunya , (ABG és la marca d'Iniciativa a Torredembarra), i fomentar actituds com les que fomenta mitjançant el seu blog.

Abans d'acabar, però, aquest blogger voldria deixar constància - davant els previsibles atacs de catalanofobia- que l'actitud d'en Suñé no és la de Catalunya i que Catalunya, com diria el poeta, no és això, companys, no és això.

PD Amb la imatge del post vull deixar clar que Catalunya i Espanya haurien de començar a coneguer-se l'una i l'altra

La peli de la setmana: Hancock

Si avui és dilluns, toca cinema. Recupero, temporalment, la meva secció de crítica cinematogràfica que, a partir d'ara i aprofitant que a l'estiu, cada cuca viu, surtirà de manera aleatòria ja que pràcticament tothom està de vacances i qualsevol dia és bo per refugiar-se de la calor del mes d'agost en una sala de cine ben refrigerada.

Però recuperem el que deiem. Si avui és dilluns, toca cinema i la peli de la que parlaré és 'Hancock', protagonitzada per en Will Smith. L'estiu és una época de grans estrenes als Estats Units i com que tard o d'hora els hi acabem copiant absolutament tot als nordamericans, la canícula peninsular s'ha transformat en el temps ideal per gaudir dels grans blockbusters de Hollywood. Per blockbuster s'entèn aquella superproducció destinada a reventar les guixetes de mig món i part de l'univers.

La primera que ha arribat - a l'espera de 'El Caballero Oscuro'- és Hancock, pel·lícula no apta per intel·lectuals i altament recomanable per veure en bona companyia i acompanyat d'una gran bossa de crispetes. Sense cap altra intenció que fer passar una bona estona, la història narra la descoberta d'un superheroi bastant sapastre- una espècie de Superlópez americanitzat- que gràcies a la bona voluntat d'un tipus de bon cor, descobreix que dins seu també hi rau un superheroi que pot ésser estimat per tothom. Sé que dit així, no sona gaire atractiu però si hi afegim una correcta actuació d'en Will Smith, una Charlize Theron que cada dia que passa està més bonica, uns efectes especials poc carregants, i un sentit de l'humor gamberro sense trencar els motlles de lo políticament correcte, els 6 euros de l'entrada no senten tant malament.

Hancock es pot veure a Tarragona a Les Gavarres i als Laurens i a Andorra, al cinema Modern

Diego Armando Maradona y Leo Messi

Resulta que la selección Argentina de fútbol quiere contar con el jugador del Fútbol Club Barcelona Leo Messi para los juegos olímpicos de Pekín. Resulta que la fecha de los juegos coincide con la previa de la Champions League que el Barça - el club de mis amores- tiene que jugar por su mala cabeza.

El Barça, aplicando aquél dicho de que quien paga, manda, se niega a ceder a la estrella azulgrana antes de jugársela en la previa de la Champions.La albiceleste monta en cólera y pide que Messi defienda los cólores de su patria caiga quien caiga. En medio de este follón, Messi, como siempre, se dedica a lo mejor que sabe hacer, jugar al fútbol, y ha goleado en los dos partidos amistosos que ha jugada hasta ahora el club azulgrana. Como el fútbol mueve mucho dinero, ambas partes están presionando al 'pibito' con sus mejores armas para que se decante hacia alguno de los dos lados y entre tanto cacao, Diego Armando Maradona ha metido chucharada y ha declarado, públicamente, que 'a Leo Messi le falta carácter'.

Hasta aquí, todo bien. Parece normal que Maradona se decante por la selección Argentina y que intente arrimar el ascua a su sardina. Lo sorprendente es que nadie, absolutamente nadie, ha levantado el dedo y le ha preguntado a Diego Armando Maradona, el eterno 10 del fútbol, la mano de Dios, el pibe, si alguien que ha estado al borde de la muerte por una sobredosis de drogas está en condiciones de dar lecciones de carácter a nadie. ¡Increíble! Sólo una petición: dejen a Messi tranquilo, por favor.

PD La banda sonora de este post es'Champs Elysee' de Joe Dassin, en honor al gran Carlos Sastre que tanto nos ha hecho disfrutar en la etapa d'Alpe d'Huez y que hoy se ha proclamado merecido ganador del Tour de Francia

PD 1 Como me gusta mucho el fútbol, ilustro el post con una imagen del Maradona futbolista. El astro caído está presente en la memoria de todos

Bruce Springsteen

El Boss ha actuat dos nits seguides a Barcelona i ha renovat el seu lideratge amb dos concerts que quedaran a la memòria dels afortunats que hi han pogut assistir. Per motius que no venen a compte, m'ha estat impossible disposar d'una entrada però, en l'hipotètic cas que es conformin els rumors que ell i la E-Street Band es retiren, sempre em quedarà el record de l'estiu del 2003, a Montjuic, quan vaig entendre perquè és tant i tant gran aquest home en un altre memorable concert del qual en vaig gaudir en la companyia d'un gran amic.

Deixo el link d'una d eles cançons que més m'agraden del Boss, Jungleland, amb un solo extraordinari de saxo d'en Clarence Clemons, el saxofonista de la banda, en Big Man. És fantàstica.

PD A la foto, el Boss amb en Clarence Clemons i, per mi, un dels millors bateries del món, Max Weinberg.

Una relliscada

És evident que equivocar-se és d'humans i que una relliscada la pot tenir tothom. El tema està que quan el que s'equivoca treballa en mitjans de comunicacions, la seva pífia és pública i per tant més dolorosa. Els que coneixem el terreny, hem de desenvolupar un alt grau d'humilitat, i una cuirassa ben gruixuda, per saber aguantar les crítiques als nostres errors.

Tot aquest pròleg sorgeix del fet que avui, revisant la revista de l'Ajuntament de Tarragona, he conegut que en Pablo Milanés - cantautor cubà i un dels fundadors, juntament amb Silvio Rodríguez, de la Nueva Trova Santiaguera- actuarà al Camp de Mart, el proper 19 d'agost i dins el marc de les festes de sant Magí. L'alegria que sento és gran ja que, personalment, no tinc el gust de conéixer a en Pablo, però sí a alguns dels seus familiars més propers i la simple possibilitat de tornar-los a veure, em posa molt content. El tema està - i ara recupero el concepte del primer paràgraf- en que la fotografia que acompanya la informació de la pàgina 29 em sobta molt ja que en Pablo Milanés no està com exactament el recordava. D'acord amb que últimament em falla molt la memòria, però dubto que tant, així que, començo a barrinar i barrinar i, vés per on, trobo la solució. Resulta que la foto que acompanya la informació és d'en Chucho Valdés - un altre excel·lent músic cubà- i no d'en Pablo Milanés. És una relliscada, però important ja que es tracta d'una revista que arribarà a tota la ciutat. Podeu comprovar el que dic, clicant en aquest link.

PD El de la primera foto d'aquest post és en Pablo Milanés, el de la segona en Chucho Valdés, fill d'en Bebo.

Albert Roig

El del posat seriós de la foto és l'Albert Roig, fins a l'1 de setembre d'enguany director del diari 'Bondia', primer mitjà gratuït de premsa escrita del Principat d'Andorra. Durant 9 mesos, vaig treballar a les seves ordres i avui ha anunciat , al seu blog personal, que deixa la direcció del diari on ens vam conèixer.

Ja he deixat escrit en altres entrades d'aquest blog que l'Albert és un tio que em cau rematadament bé. Podem discrepar en certs posicionaments ideològics, podem no estar d'acord amb alguna pel·lícula i tampoc tenir el mateix punt de vista sobre com enfocar una notícia, però em sembla un paio honest, una persona com cal, un cap dels d'abans, dels que es prenen la molestia d'atendre els seus treballadors, dels que donen la cara pels seus periodistes quan el poderós de torn ve a tocar els nassos perquè una informació no li ha agradat - va sortir en la meva defensa un parell de cops-, i amb una certa mànega ampla que permetia i ajudava a crear un ambient laboral fantàstic. M'ha escrit explicant-me que s'embarca en una nova aventura - no m'ha autoritzat a fer públic quina és- i jo, des d'aquí, vull dedicar-li aquesta entrada.

Molta sort Albert !

PD Escric aquest post escoltant 'Till the End of time', de Devotchka i part de la banda sonora de 'Little Miss Sunshine', un film fascinant amb un Steve Carell fantàstic. Ho podeu escoltar aquí: http://www.youtube.com/watch?v=2BtxhqfNnwY

Línies vermelles

Per línies vermelles es pot entendre aquells conceptes que no estem disposats a canviar, que no estem disposats a creuar de cap de les maneres, es posi la gent com es posi i ens ofereixin el que ens ofereixin. Per desgràcia, vivim uns temps en els quals tot és discutible i els valors absoluts s'associen amb l'inmovilisme.

Aquest pròleg ve a compte ja que avui ha començat, a la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Tarragona, el judici en contra de Luigi D., ciutadà dominicà de 19 anys acusat de matar al bebè de la seva parella a cops. L'advocat de la defensa, poden acceptar el veredicte de culpabilitat i no anant a judici, ha argumentat que el seu defensat, en Luigi, portava moltes hores jugant al 'Mortal Kombat', a la Playstation, i que això li va fer perdre la raó i el poc seny que segurament té i emprendre-la a cops de puny contra un nadó de pocs mesos. L'argument resulta asquerós i tot i que tothom té dret a una defensa, l'advocat havia d'aconsellar, per dignitat, al seu client que es declarés culpable i que arribés a un acord amb la Fiscalia Pública. Lo contrari significa traspassar una línia vermella ben clara, dir el que ha dit l'advocat significa argumentar que no hi ha bé ni mal, que tot depèn de les circumstàncies i la veritat és que si que n'hi ha de bé i de mal i que ja portem massa casos - Josef Fritzl, Luigi D.- per voler continuar negant-ho.

PD La imatge del post correspon a l'edifici de Reus on van succeir els fets el passat 1 de septembre de 2007

Toc d'Atenció

La moció de censura contra Joan Laporta no ha triomfat. L'Oriol Giralt, impulsor de la mesura, va aconseguir un bon resultat, el 60%, però es va quedar a 6 punts percentuals del que marquen els estatuts del FC Barcelona per aconseguir fer fora a l'actual Junta Directiva i convocar eleccions. Fins aquí, tot normal.

Les reaccions al resultat de les urnes han demostrat que aquesta era una moció més personalista que no pas barcelonista. En Giralt, i els que li han donat suport, cercaven acabar amb en Laporta i per això recorren a un argument tant fastigós com que fa 10 anys el president Laporta, aleshores censurador de l'etern Nuñez, va assegurar que tot i guanyar la moció, en Nuñez havia de dimitir ja que tenia un 40% del barcelonisme està en contra. Utilitzo un adjectiu contundent perquè demanar que algú sigui coherent amb un pensament de fa 10 anys, és negar-li la capacitat d'evolucionar, de progressar, al president Laporta. És veritat que estem fets d'un material inamovible, sòlid, que se li en diuen conviccions, però també és cert que no naixem ensenyats, i que l'experiència serveix per redreçar un rumb que només els fanàtics insisteixen en mantindre inamovible.

En Laporta de l'Elefant Blau era un Laporta innocent, que volia cambiar el món i sense experiència de poder. En Laporta del 2008, és un president que ha guanyat 2 lligues, una Copa d'Europa - la segona en més de 100 anys d'història del club- i una supercopa i que ens ha donat el millor futbol del continent. En Laporta del 2008 és un president que s'ha equivocat en moltes coses, que ha desatès les seccions, però a qui resulta absurd intenta desallotjar d'una plaça que ha aconseguit passant tres cops per les urnes, argumentant que un cop a l'aeroport es va baixar els pantalons o que té passió pels loros.

Tot i això, aquest humil blogger voldria fer una crida a la grandesa de Laporta perquè entengui que el resultat d'aquesta moció no és un vot blanc, sinó un toc d'atenció, una demanda d'excel·lència, de virtuosisme - el famós cercle- que fa temps que ha abandonat l'actual president del Barça. Per això, se li dóna una oportunitat de redreçar el rumb dels darrers dos anys i això passar per marcar el camí cap a la resurrecció i anar-se'n a casa amb la satisfacció de la feina ben feta.

¡Bienvenida, Ingrid!

La diputada secuestrada durante casi 7 largos años por las FARC, Ingrid Betancourt, ha sido liberada en una operación en la que no se ha vertido ni una sola gota de sangre.

El presidente Álvaro Uribe, tantas veces criticado, ha logrado, sin disparar un solo tiro, la liberación de 15 secuestrados por las Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC). Sólo cabe felicitar a Colombia, y a los colombianos, por lo que tiene esta operación militar de primera piedra en el largo camino hacia la paz.

Este blogger quiere darle la bienvenida a Ingrid , y a los otros rehenes, a la libertad, donde pertenecen y de donde nunca nada ni nadie puede volver a sacarlos.

Por cierto: aún quedan otros, aún hay centenares de individuos, de seres humanos, a quienes las FARC mantiene secuestrados en un juego macabro de imposible explicación. La lucha debe continuar.

PD Ilustro el post con una imagen de Ingrid Betancourt, recién liberada, acariciando tiernamente a su madre. Esta foto me gusta especialmente

PD Esta entrada ha sido modificada ante el malentendido que ha producido con una persona por la que siento un honesto aprecio. Nada más lejos de mi intención que causarle algún tipo de malestar pero también quiero dejar por escrito lo molesto que resulta tener que estar luchando, constantemente, contra el maniqueismo mental que ve enemigos donde sólo hay gente de buena voluntad que se alegra por las buenas noticias. ¡Una pena!