viernes, 30 de mayo de 2008

Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal: la peli de la setmana




Si avui és divendres, toca cinema. Guardo un record imborrable dels dos anys que vaig passar a San Antonio de los Baños, Cuba, estudiant Cinema a la Escola Internacional de Cine i Televisió. A nivell personal vaig conéixer una pila de gent extraordinària i m'ho vaig passar d'allò més bé. El tema és que no només em vaig divertir sinó que vaig tenir la oportunitat de conversar sobre Andorra amb en Gabriel García Márquez; vaig escoltar a en José Saramago, al paraninf de la Universitat de La Havana, presentant una edició per a estudiants del Quijote; li vaig preguntar al gran Ed Harris com va ser l'experiència de treballar amb en Jim Carrey al 'Show de Truman' ; i vaig fer conya amb els amic sobre com poden considerar un sex-symbol a en Gael García Bernal , que va venir a presentar 'Diarios de la Motocicleta' a l'Escola, si encara no aixeca un pam i mig de terra. Si hagués de posar un sol però a la meva experiència seria que per pocs mesos - 6 per exactes- no vaig poder assistir a la classe magistral que va impartir a les aules de San Antonio una persona a la que considero un geni: Steven Spielberg.






En tot això pensava en sortir de veure la IV d'Indiana Jones el cap de setmana passat. Em va semblar una pel·lícula increible i la seva primera hora em va fer tornar als meus 14 anys, quan tot semblava possible i els somnis no estaven embrutits per les mesquineses de la gent gran. La presentació de l'Indiana, el barret que surt volant de l'interior del cotxe, em va fer posar la pell de gallina. La primera vegada que torno a escoltar, en l'interior d'un cinema, la marxa de 'a la recerca de l'arca perduda', del magnífic John Williams, em deixa a un pas de les llàgrimes. Tot, tot, en Indiana Jones IV és cinema, tal i com entenc el que ha de ser el cinema: el regne dels somnis. M'imagino que, com diria el gran Valdano, aquells que s'han oblidat de somiar no es van divertir amb la darrera entrega de les aventures d'Indiana Jones i la veritat és que no m'estranya. En temps en els que es veneren mediocres i qualsevol patochada s'alça al cel del gran art europeu, el CINEMA, en majúscules, d'Steven Spielberg, George Lucas i tota la colla de genis americans que van sorgir a finals dels 60, començaments dels 70 - recomano vivament el llibre 'Moteros tranquilos, toros salvajes'-, és incomprés.






Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal es pot veure a Andorra al cinema Modern i a Tarragona, al cine Lauren i als Óscar Les Gavarres

Parc de les Granotes, Tarragona, Divendres 30 de maig, 10.15 del matí



















Aquest és l'aspecte que presentava el Parc de les Granotes, de Tarragona, avui divendres 30 de maig a les 10.15 del matí. Durant el temps que hi vaig ser present tres grups d'escolars, vinguts d'arreu de Catalunya, varen creuar el Parc en direcció a l'Amfiteatre. Sobren les paraules !

miércoles, 28 de mayo de 2008

Harto del tema Losantos


El periodista Federico Jiménez Losantos, director de 'La Mañana', magazine matinal de la emisora radiofónica Cope, ha comparecido hoy ante el juez titular del juzgado número 6 de lo penal de Madrid para responder por un posible delito de injurias contra la figura del alcalde de la capital, Alberto Ruíz-Gallardón. Entre otras lindeces, el radiofonista llamó 'hijo de satanás', al alcalde madrileño.

Hasta aquí, todo correcto. Si uno se siente agredido en su honor, como parece que es el caso, tiene todo el derecho del mundo a acudir a los tribunales a pedir el amparo que las leyes les aseguran.


Pero la historia no termina aquí. Resulta que el señor Losantos también es noticia porque la empresa para la que trabaja le ha renovado el contrato cuando se esperaba que no fuese así. El pollo que se ha montado es de considerables dimensiones y, llegados a este punto, puedo manifestar que hemos entrado en un absurdo de dimensiones considerables. Considero que si tuviéramos claro el concepto de 'libertad de expresión' al señor Losantos lo escucharía su familia y tal vez algún despitado que se ha ido demasiado lejos en el dial de la FM, pero como éste es el país que es, no sólo el señor Losantos se lo lleva crudo a costa de incendiar los ánimos del personal, sino que además se ha construido a su alrededor toda una industria antilosantiana que da bastante grima. ¿O es que acaso tiene otra razón de ser un periódico como 'El Plural' donde día sí, día también, reparten estopa y logran contenidos a base de poner a caldo al señor Losantos? ¿O es que acaso los humoristas de este país no se han puesto las botas a base de chistes sobre el señor Losantos? ¿O es que acaso ciertos medios de la prensa escrita no se han hartado de llevar a su portada la última barrabasada del señor Losantos como si en este país no pasara absolutamente nada más?


Voy terminando: digo públicamente que estoy hasta las narices del tema Losantos y manifiesto que si no gusta el susodicho radiofonista, la cosa es muy sencilla, basta con cambiar de emisora o, si mucho me apuran, cerrar la radio y abrir un libro. Contra la libertad de crispar, existe el derecho de no responder.
PD En mi vida he escuchado el programa del señor Losantos. Como no me gusta lo que me han mostrado por otros medios, no lo sintonizo. Soy más del maestro Puyal, en Catalunya Radio, o de Jaume Figueras, cuando hacía radio.

viernes, 23 de mayo de 2008

'Sentencia de Muerte': la peli del cap de setmana


Si avui és divendres, toca cinema. M'hauria agradat parlar de l'Indiana però encara no l'he vista. Amb la gran quantitat d'informació que s'ha publicat al respecte, no resultaria gaire difícil escriure tres o quatre ratlles sobre el retorn de l'Indy però respecto molt el personatge com per fer-li això.


La crítica d'avui és sobre la pel·lícula 'Sentencia de Muerte' amb l'inefable Kevin Bacon, un dels pitjors films que he vist en ma vida i mira que ja n'he vist uns quants. Poca soltada sense cap ni peus, abocador de desenes de milions de dólars, 'Sentencia de Muerte', en una hipotètica llista personal de les pitjors pel·lícules de la història, aconseguiria un meritori segon lloc, darrera de 'Caótica Ana' de Julio 'antesmegustabaelcine' Medem, i no s'enduria la medalla d'or perque, al contrari que la peli de Medem, no té cap tipus de pretensió artístico-intelectual-social, però ni així se salva 'Sentencia de Muerte'.


La pel·lícula resulta ser una actualització espantosa del mític personatge d'en Charles Bronson, el venjador urbà. En Kevin Bacon perpetra una actuació que hauria d'estar emmarcada en totes les escoles d'art com a exemple d'allò que no s'ha de fer. El guionista, o guionistes dels films - m'oloro que algun productor que s'ha volgut passar de llest ha posat cullerada en una història ja de per si mal escrita-, recorren a tòpics - impagables els cotxes negres amb els que els dolents es mouen per la peli així com l'escena final, en una Església en runes - que farien envermellir de vergonya a un nen de dos anys per lo que tenen d'obvis. El director s'afegeix al festival de despropòsits i dimiteix de dirigir uns actors sobreactuats - per què no els hi fan proves d'estupefaents a certs actors abans de posar-los davant la càmara?- així com de donar-li sentit a uns enquadraments de càmara que ja es van quedar antiquats als anys 70 del segle passat. Els espectadors surten rient d'un film que els hi hauria d'haver provocat tensió. En definitiva, si dubten entre començar la novel·la que els hi van regalar per sant Jordi i veure 'Sentencia de muerte', la decisió està clara. I per cert, no intentin reclamar els diners a la guixeta ja que les empreses exhibidores no es fan responsables de la mala qualitat dels productes que exhibeixen.


'Sentencia de muerte' es pot veure a Tarragona als cinemes Oscar les Gavarres i a Andorra, per sort, no es pot veure. Afortunadament, l'Indy està fent fora de les pantalles molta porqueria.

martes, 20 de mayo de 2008

Felicitats però no és noticia


La ministra de Defensa Carme Chacón va donar ahir a llum, a l'Hospital Sant Joan de Déu, al seu primer fill, un nadó que, afortunadament, ha vingut sa i que durà per nom Miquel. La mare i la criatura, segons informen els mitjans, es troben en perfecte estat de salut.


Ja ahir, quan els informatius van recollir la noticia de l'ingrés de la ministra a l'Hospital, em vaig sentir temptat d'escriure quatre ratlles però em vaig contenir a la espera de que tot anés bé ja que de mal pensats el món n'està ple. A més a més, aquest és un blog d'una persona molt vinculada amb el món de la informació així que analitzaré la història des del meu particular punt de vista i prego, una vegada més, als mal pensats que s'abstinguin de dir alguna cosa.


Anem a pams. Primer, la hipòtesis: el tractament mediàtic de l'embaràs de la ministra i del naixement del seu primer fill és excessiu - inclosa la pàgina sencera que El Periódico li ha atorgat-.


Segon, l'argumentació. Punt 1. Que una dona es quedi embarassada no es noticia ja que per biologia les dones estan preparades per donar llum i els homes, no. Punt 2. Que una dona que viu en parella es quedi en estat, tampoc és noticia ja que és un estadi pel qual absolutament totes les parelles, siguin de la condició que siguin, es plantegen en algun moment o altre de la seva vida en comú. Punt 3. Que una dona, amb responsabilitats de govern, doni a llum i vagi tot bé és motiu de alegria, per als implicats i per a tothom en general, i demostra que vivim en un país desenvolupat, Espanya, i no afortunadament a la República del Congo, un dels països del món amb la taxa més alta de mortalitat infantil segons la ONG save the children. Punt 4. Atès que de sexes només n'hi ha dos, masculí i femení, les possibilitats que el nadò fos nen o nena eren del 50%, així doncs que la ministra Chacón hagi donat a llum un nen entra dintre lo raonablement esperable i realment seria noticia si la ministra, o qualsevol altra dona, hagués portat al món un Minotaure - avís per a navegants: aquest darrer apunt estava dit amb ironia-.


Tercer, la rèplica. La ministra Chacón té una important responsabilitat de govern i per tant el seu estat de salut pot afectar en el dia a dia del país. Hi estic d'acord i l'únic que necessito saber és que la ministra està bé i que, mentre estigui amb una baixa merescuda, la substituirà l'Alfredo Pérez Rubalcaba. La ministra Chacón és la primera dona espanyola que dóna a llum sent ministra. És veritat i si la memòria no m'enganya -acceptant que parlem de temes biològics i naturals i no malpensem que darrera el cobriment mediàtic de l'embaràs de la ministra hi ha un pla de comunicació- el president Zapatero és el primer president d'Espanya amb els ulls clars i no recordo que El Periódico li dediqués una pàgina sencera al tema.


Quart, conclusió. Des d'aquest humil racó de la blogesfera, les meves més sinceres felicitacions a la ministra i al seu espòs, els hi desitjo lo millor però el que estant vivint només hauria de ser notícia en el seu cercle d'amistats i familiars més íntim i proper.

viernes, 16 de mayo de 2008

Ironman: la peli del cap de setmana


Poc a poc vaig decidint que fer amb aquest blog i com que avui és divendres, oficialitzo que des d'aquesta setmana, tots els divendres publicaré una crítica de cine. Ho faig, en part, per nostalgia dels temps en els que feia de crític i en part perquè em ve degust. Com sempre, adverteixo, hi haurà alguna crítica en català i alguna altra en castellà i, sobretot, els anàlisis que aquí trobareu seran totalment subjectius i moguts pel senzill dogma d'allò que m'ha divertit i allò que m'ha aburrit.


Començo amb Ironman i així solvento el deute pendent que tinc amb els meus germans, en Joaquim i en Guillem, que em van escriure entusiasmats amb la peli i demanant-me la meva opinió. Us haig de dir que Ironman, d'entrada, no em feia ni fred ni calor i que més aviat era una proposta que em tirava un pél cap enrere. La Gwyneth Paltrow té el mateix atractiu sexual que els llops marins, entre zero y menys que zero - déu n'hi do la nota cultureta estil Bret Easton Ellis que m'acabo de marcar- i d'en Robert Downey Jr. m'interessa més informar-me sobre les seves estades a la presó que no veure'l sobreactuar a la gran pantalla. Però resulta que Ironman compta amb en Jeff Bridges; i amb en Terrence Howard i que a més a més el guió té el punt just de sarcasme per no tractar a l'espectador com a ruc i que a sobre en Robert Downey Jr. té el detall de deixar de banda les seves nombroses adiccions i regalar-nos una petita mostra del seu talent que, si trobés el director escaient, el podria catapultar a la Història del setè art.


En definitiva, Ironam, en una cartellera seca d'estrenes i dominada per presumptes obres d'art europees, és una opció sensacional per veure'n una de superherois autèntics, dels de veritat - estil Batman- i que no van ensenyant els calçotets per sobre la roba com la nenassa d'en Superman.


Ironman la podeu veure a Tarragona tant als Lauren com a les Gavarrers, consulteu cinetgn.blogspot.com i a Andorra al Cinema Modern.

miércoles, 14 de mayo de 2008

NO ÉS AIXÒ, LEHENDAKARI, NO ÉS AIXÒ


ETA ha puesto un coche bomba ante la casa cuartel de la Guardia Civil en Legutiano, Álava, y ha acabado con la vida del agente Juan Manuel Piñuel Villalón, casado,de 41 años, y padre de un hijo. Ante un nuevo latigazo del terror etarra, el lehendakari vasco, Juan José Ibarretxe, ha declarado, tras la condena del atentado, que : "¡Cuánto daño hace ETA a quien quiere profundizar en la identidad!" Y a mí, como me pilla nostálgico, me entran ganas de decirle al lehendakari Ibarretxe que no, company, no és això, que el daño se lo han hecho a la viuda y a su hijo y nos lo llevan haciendo a todos y mire, por si se le ha olvidado, le copio la letra de la canción de Lluís Llach, para recordar viejos ideales. ¡De nada!


Companys, no és això


No era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels.

Potser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,ni paraules de pau amb garrots,ni el comerç que es fa amb els nostres drets,drets que són, que no fan ni desfan nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això; ens diran que ara cal esperar.

I esperem, ben segur que esperem.És l'espera dels que no ens aturarem fins que no calgui dir: no és això.

martes, 13 de mayo de 2008

El Michael Moore español


Ángel Martín presenta, junto a Patricia Conde, el programa' Sé lo que hicisteis...' en el que todos los días, y en varias tandas - como muy sarcásticamente recuerda Martín -, desmenuzan las vísceras de la prensa rosa e imponen un poco de sentido común en el panorama mediático español. Con toneladas de mala leche, Martín ha vuelto a colar un gol por la escuadra de los mass-media de la piel toro. Si hace unos meses se inventó, junto al resto del equipo, una página web falsa de apoyo a Julián Muñoz, ahora se ha sacado de la manga una plataforma de apoyo a la prensa del corazón cuya puesta de largo ha sido el muy mediático juicio de Telma Ortiz. Como no podía ser de otra manera, casi todos los plumillas y aguanta-alcachofas-muchos de ellos de la denominada prensa seria- han picado el anzuelo y están logrando hacer de Ángel Martín el Michael Moore español ya que, con mucho sentido del humor, está mostrando las vergüenzas de un país que quiere ser serio sin trabajar por ello y resulta víctima de los sangrientos chascarrillos de un tipo que lo único que hace es tener los pies bien firmes en el suelo. Desde este modesto espacio de la blogesfera le pido a Ángel y a todo el equipo de 'Sé lo que hicisteis...' que sigan siendo valientes, que se calzen el equipo de guerra y que una vez hayan acabado la prensa rosa hinquen sus esmolados dientes en la morralla de la prensa generalista. Vuestro trabajo servirá para limpiar y aclarar el panorama mediático español.


PD Puedo compartir casi todas las críticas que se le hacen a Michael Moore, pero desde una concepción anglosajona de los medios de comunicación es indudable que su trabajo es altamente necesario

viernes, 9 de mayo de 2008

Cinema al centre de Tarragona



El company Octavi Saumell publica un article força complert a l'edició d'avui del Diari de Tarragona en el que avança que en el futur Teatre Tarragona es faran projeccions de pel·lícules i d'aquesta manera es podrà gaudir d'un cinema al centre de la ciutat, 'reanimant el comerç del primer tram de la Rambla Nova, que ara està bastant desertitzat', segons paraules de l'Alcalde Jospe Fèlix Ballesteros i que l'Octavi recull.




Anem a pams i espero que l'Octavi, la bonhomia personificada, no se m'empipi per un parell d'apunts que faré. D'entrada, qualsevol activitat que promogui el cinema em sembla bé i positiva per raons personals que ara no venen al cas però el projecte, tal com està explicat a l'article del Diari, em planteja una sèrie de qüestions que em fan dubtar de la seva viabilitat i si algunes d'aquestes preguntes ja han estat respostes anteriorment en qualsevol altre fòrum, m'acullo al fet que encara no fa dos anys que visc a Tarragona i per tant demano clemència.




Primer, no queda clar si el recinte comptarà amb una o més sales de projecció. La pregunta no és menor ja que en depèn la sostenibilitat econòmica del futur cinema al centre de Tarragona. En un context en el que l'afluència d'espectadors al cinema decreix constantment, no hi ha cap empresari exhibidor que s'ho jugui tot a una sola pantalla; a no ser que estiguem pensant amb el Grup Balañà i l'explotació comercial que fan de l'històric Cine Coliseum a la Gran Via de Barcelona. En cas que el projecte que l'Ajuntament de Tarragona tingui en ment sigui semblant al del Grup Balañà, el consistori ha d'anar molt en compte a qui dóna la concesió ja que els Balañà es poden permetre el luxe de mantenir el Coliseum perquè tenen un bon plegat de multisales repartides per la Ciutat Comtal - són un grup- si no fos així ja faria temps que se l'haguessin venut.




En cas que hi hagi més d'una sala en el futur Teatre Tarragona, s'ha de tenir present el monopoli de les empreses distribuïdores que fa que, al cap i a la fi, en tots els cinemes d'Espanya s'acabi veient pràcticament el mateix. Poso un exemple, per si no he estat prou clar: val la pena tenir tres cinemes relativament a prop - Teatre Tarragona, Lauren i Oscar- per a que tots tres acabi exhibint 'A todo Gas 3'? Jo diria que no ja que l'únic provocaria és que un dels tres sortís molt perjudicat econòmicament. Per tant, si el futur Teatre Tarragona compta amb vàries sales d'exhibició el model ha seguir hauria de ser el dels cinemes Verdi o els Renoir, de Barcelona i Madrid, que sobreviuen gràcies a que la seva oferta cinematogràfica complementa a l'existent i no satura el mercat, com passaria en cas que s'atorgués la concessió a un gran exhibidor com els que ja estan presents a la ciutat de Tarragona.




Si pensem que en una sala es fan, habitualment, entre tres i cinc passis diaris - depenent si és cap de setmana o entre setmana- crec, sense ànim d'ofendre a ningú, que resulta com a mínim agosarat dir que la presència d'un cinema ajudarà a revitalitzar el comerç. Entre setmana, la gent que va al cinema hi va - si hi va-, ho fa en la franja nocturna així que, com a molt - i no és poc-, suposarà una ajuda per als locals de restauració que hi ha al primer tram de la Rambla Nova. El diumenge les botigues tanquen i per tant només ens queda el dissabte per justificar que un cinema ajudi a revitalitzar el comerç. Si tenim en compte que les sessions són de tarda, l'ajuda es redueix a unes quantes hores.




Entenc, i comparteixo, certes raons sentimentals per tal de recuperar un concepte de cinema antic però cal tenir present, abans de prendre certes decisions, que el negoci del cinema ha evolucionat molt i que - afortunada o desafortunadament, aquest no és l'objecte d'aquesta entrada- l'exhibició de pel·lícules és una activitat d'oci, majoritariament, l'espai natural de la qual són els grans centres comercials. Admeto que ha triunfat el concepte americà del cinema però tampoc em fa patir gaire això.


PD Il·lustro el post amb una imatge de la ubicació del Teatre Tarragona que he extret del blog de l'Octavi. Les obres estan molt més avançades

jueves, 8 de mayo de 2008

Txiki Berigistain ha de dimitir i Laporta ha de ser honest




Després de l'inmens ridícul d'ahir al Bernabéu, és hora de fer balanç i demanar responsabilitats. Anema a pams.




Primer, en Frank Rijkaard. Es tracta d'un entrenador que ha donat al club alguns dels millors moments de futbol en molts anys i només per això, se li ha de donar les gràcies. El que no és acceptable es que la estructura esportiva del club l'hagi deixat sol davant un vestuari descontrolat i el que no és assumible és que si no es veia amb cor de tirar això endavant, no dimitís.




Segon, les estrelles. L'Henry és una estafa i no la dic més grossa perquè sino em vindrien a buscar els Mossos. L'Eto'o és un bocamoll que va dimitir d'estar al Bernabéu i li va passar el marrón a un xaval com en Bojan així que, porta. En Ronaldinho està 'lost in translation' però com amb en Rijkaard, gràcies per tot i que le vaya bonito. En Messi és el futur, la pedra sobre la que s'ha de reconstruir el club.




Tercer, la pedrera. En Puyol necessita unes llargues vacances. En Xavi no ha estat mai un líder, no exerceix mai de líder i no s'espera que faci de líder. L'Iniesta és l'escuder ideal que necessita en Messi, per qualitat, per compromís, per feina i per un munt d'adjectius positius que desconec però que el d'Albacete es mereix sens dubte.


Quart, en Begiristain. En teoria les seves responsabilitats són de Director Esportiu del club; a la pràctica se li agraeix que hagi après català, que sigui simpàtic, l'extraordinari gol que li va marcar al Logronyés amb una encara més extraordinària passada d'en Koeman de més de 40 metres i poca cosa més, ja que el seu balanç com a Director Esportiu és pèssim. Només una idea: és el responsable d'haver fitxat a en Santi Ezquerro. Si tingués vergonya es deixaria aconsellar pels que saben de fútbol - si és que en queda algun a Can Barça-; tornaria el seu sou dels dos darrers anys i després, discretament, se n'aniria a jugar al golf amb en Johan Cruyff.


Cinquè, en Joan Laporta. Ja he dit que no crec que hagi de dimitir. Amb cinc anys ha fet molt pel Barça i és per això que encara se li exigeix més. El que si ha de fer és parlar clar, ser honest i afirmar que si l'aposta per l'any que ve és en Pep Guardiola, no esperem gaires títols. Seria una injusticia suprema exigir-li resultats inmediats a un entrenador novell i a més a més cremaria una de les cares més visibles de la joia de la corona del patrimoni sentimental culè: el Dream Team. Només amb sinceritat els seguidors del Barça li tornarem a donar un vot de confiança. I que en Laporta vigili el bàsquet, que les coses pel Palau no van gaire millor.




PD Després del mal trangol d'ahir, es mereixen jugar el partit del diumenge amb un Camp Nou buit, sense espectadors, així que m'atreveixo a fer una crida i convocar una vaga culé per un dia.


Uf! Ja m'he desfogat. Vosaltres que en penseu?