En el moment d’escriure aquesta rebotiga, Sandro Rosell és el favorit en les enquestes per a ser el nou president del Barça. D’entrada, em sembla una notícia preocupant. Rosell va plegar del Barça l’any 2005 enmig d’un sidral que mai va acabar d’aclarir. A Sandro Rosell la rumorologia li atribueix el fitxatge de Ronaldinho, el de Deco, fins i tot el de Pedro, i no m’estranyaria que, d’aquí a poc temps, llegíssim a les pàgines d’algun mitjà que s’ha iniciat el procés de canonització de Sandro Rosell. Ho confesso: em remouen l’estòmac els salvadors de la pàtria i en Rosell està fent una campanya per venir a salvar-nos del malvat president Laporta. El Barça és una institució amb 111 anys d’història i que està molt per sobre dels personalismes que venen i van.
El candidat Rosell ha de respondre a una pregunta que, de moment, evita: per què va marxar del Barça l’any 2005? Fins que no en sabem la resposta planeja una ombra molt trista sobre la seva candidatura: l’ombra del ressentiment. Sandro Rosell és el canvi ressentit. Sandro Rosell és el salvador d’un club que necessita gent que vingui a servir-lo. El Barça és un sentiment, és molt més que un club, i el president Laporta, tot i els seus nombrosos errors, va saber entendre-ho i va treballar en aquesta línia.
En Sandro Rosell ha de demostrar que és un home de fe, que creu en el Barça, que creu en la pedrera, i que no és un especulador del futbol, un Florentino Pérez qualsevol que no entén l’intangible del Barça i es fixa només en el compte de resultats. El candidat Rosell és víctima d’un silenci prepotent que fa que planegin molts interrogants sobre la seva candidatura. Sandro Rosell, fins que no expliqui per què va marxar del club, mantingui les seves mans fora del Barça: hands off!