viernes, 21 de mayo de 2010

Sandro Rosell: hands off !


En el moment d’escriure aquesta rebotiga, Sandro Rosell és el favorit en les enquestes per a ser el nou president del Barça. D’entrada, em sembla una notícia preocupant. Rosell va plegar del Barça l’any 2005 enmig d’un sidral que mai va acabar d’aclarir. A Sandro Rosell la rumorologia li atribueix el fitxatge de Ronaldinho, el de Deco, fins i tot el de Pedro, i no m’estranyaria que, d’aquí a poc temps, llegíssim a les pàgines d’algun mitjà que s’ha iniciat el procés de canonització de Sandro Rosell. Ho confesso: em remouen l’estòmac els salvadors de la pàtria i en Rosell està fent una campanya per venir a salvar-nos del malvat president Laporta. El Barça és una institució amb 111 anys d’història i que està molt per sobre dels personalismes que venen i van.

El candidat Rosell ha de respondre a una pregunta que, de moment, evita: per què va marxar del Barça l’any 2005? Fins que no en sabem la resposta planeja una ombra molt trista sobre la seva candidatura: l’ombra del ressentiment. Sandro Rosell és el canvi ressentit. Sandro Rosell és el salvador d’un club que necessita gent que vingui a servir-lo. El Barça és un sentiment, és molt més que un club, i el president Laporta, tot i els seus nombrosos errors, va saber entendre-ho i va treballar en aquesta línia.

En Sandro Rosell ha de demostrar que és un home de fe, que creu en el Barça, que creu en la pedrera, i que no és un especulador del futbol, un Florentino Pérez qualsevol que no entén l’intangible del Barça i es fixa només en el compte de resultats. El candidat Rosell és víctima d’un silenci prepotent que fa que planegin molts interrogants sobre la seva candidatura. Sandro Rosell, fins que no expliqui per què va marxar del club, mantingui les seves mans fora del Barça: hands off!

jueves, 13 de mayo de 2010

Manolo Lama, com a símptoma


En el moment d’escriure aquestes línies, prop de 50.000 persones demanen, a la xarxa social Facebook, la destitució immediata del periodista esportiu Manolo Lama. Lama, part del tàndem conegut com ‘Los Manolos’, estava la setmana passada a Hamburg, acompanyant a l’Atlètic de Madrid que es disposava a jugar la final de l’Europa League. En el moment d’acomiadar la seva connexió en directe, Manolo Lama va pensar que era una bona idea fer-ho rient-se’n d’un sense sostre alemany. El periodista va instar a una serie d’aficionats a llençar-li monedes al sense sostre per a que pugués veure “el partido calentito”.

Hi ha quelcom de miserable en l’actitud del sr. Lama. Les coincidències astrals, sempre tant perilloses, fa que Manolo Lama mostri el seu cantó més vil el mateix dia que aquest país es veu obligat a afrontar la retallada més forta en política social de la seva història. Bé, doncs, si ara fa unes setmanes deia que Baltasar Garzón, i tot el que l’envoltava, era el clar símptoma que el projecte cultural de l’esquerra havia fracassat, em reafirmo en el que vaig dir. Lama es va disculpar al seu informatiu afirmant que “yo educo a mis hijos en la solidaridad” i “envío un beso a quienes se hayan podido sentir ofendidos por mi acción, sólo pretendía arrancarle una sonrisa”. L’esquerra divina, l’esquerra zapateril, és així: quan se’ls enganxa en un error, recorren al sentimentalisme més barat.

Tant se me’n fot com educa als seus fills el sr. Lama. Tant se me’n fot si el sr. Lama volia “arrancarle una sonrisa”. El fet és que aquest periodista va creuar una línia que no es pot traspassar mai: la línia de la dignitat. Si el lector d’aquesta secció no em creu, només ha d’entrar a www.youtube.es , introduir les paraules Manolo Lama, humillación, mendigo, i després, quan hagin jutjat per ells mateixos, poden jutjar les inclinacions ideològiques d’aquest columnista.


Article publicat a La Manyana



lunes, 10 de mayo de 2010

Ens hem begut l'enteniment


En aquest país nostre ens hem begut l’enteniment. Ara fa un parell de setmanes, tornava en tren de Barcelona a casa meva, un dissabte a la nit. En arribar a Sant Vicenç de Calders, el tren, de mitja distància, es va aturar. 70 subsaharians van pujar als vagons; molts d’ells sense bitllet. El revisor va baixar a rebre’ls a l’andana ja que l’estació de Sant Vicenç, com moltes de Catalunya, no compta amb personal segons a partir de quina hora i està totalment oberta, amb el que la temptació de pujar sense pagar està sempre present.

Continuo. El revisor, un cop els 70 subsaharians estan a bord del tren, ens informa als passatgers que fins que no comprovi que tota aquesta gent, els 70, tenen bitllet, no arranquem. I el treballador de RENFE afegeix que si algun d’ells no té bitllet i no vol abandonar el vagó, trucarà als Mossos d’Esquadra. Arribats a aquest punt, aquest columnista es sulfura, ja que considera intolerable el xantatge del revisor: què pretenia aquest bon home, que ens aixequéssim contra els 70 busca-vides que anaven a vendre al top-manta? Fem una mica de ficció i pensem que hauria passat si, com altres vegades s’hi ha trobat aquest columnista, al tren hi va algun d’aquells individus de cabell ben curt i cervell ben escàs?

Però quan ja aquest columnista comprova que ha tret bé el bitllet i no ha comprat un viatge al tren dels grillats, és quan un italià ben entrat en anys i que encara cerca la platja sota les llambordes, crida a la rebel·lió contra el revisor. Els Mossos d’Esquadra fan baixar a bona part dels subsaharians i el revisor confessa que l’havien agredit físicament. Li dic al revisor que s’ha equivocat, que no és contra ells contra qui hauria d’actuar, sinó contra la seva empresa, que el fa treballar en aquestes condicions. El revisor no em diu res. Dos dies després, m’assabento, pels mitjans, que els maquinistes de RENFE fan vaga perquè no tenen 50 places d’aparcament cobert. Definitivament, en aquest país nostre ens hem begut l’enteniment.


Article publicat a La Manyana