Ha muerto Paul Newman con 83 años de edad y por culpa de un cáncer de pulmón. Sé que a una cierta edad uno tiene un pie más en el otro lado que aquí; sé que la muerte es una de las pocas experiencias que todos vamos a compartir y sé que fumar, habitualmente, acaba pasando factura pero, ¡carajo!, que mal sienta que se vayan personas como Newman: no andamos tan sobrados de gente talentosa. ¡Descanse en paz !
domingo, 28 de septiembre de 2008
sábado, 20 de septiembre de 2008
'Vicky, Cristina, Barcelona': la peli del cap de setmana
Si avui és dissabte, toca cinema. Vinc de veure 'Vicky, Cristina, Barcelona', la darrera pel·lícula d'en Woody Allen. Pel respecte que li tinc a un escriptor extraordinari com el geni de Manhattan, em limitaré a dir que és una caca de vaca, dolenta a matar, aburrida fins al badall, i sense sabor com una verdura feta al vapor en la cuina d'un hospital públic. Per a anàlisis molt més profunds, e infinitament més intel·ligents dels que puc fer jo ara, us remeto al blog d'un periodista que cada cop m'agrada més, Santiago González. Menció especial per a Penélope Cruz, la única artista que se salva en unes vacances pagades d'en Woody Allen a Barcelona.
'Vicky, Cristina, Barcelona' es pot veure als cines Les Gavarres, a Tarragona, i a Andorra als Modern
PD Si la veuen a Tarragona, estalvien el café posterior al nou establiment que hi ha al cantò dels cinemes. Continuarem informant
domingo, 14 de septiembre de 2008
Barça 1- Racing Santander 1
Fa quinze dies escrivia, sobre la derrota del Barça a los Pajaritos, recomanant allò tant nostre de tranquil·litat i bons aliments. Ahir, confirmant que tinc una vena masoquista amagada, em vaig asseure al sofà disposat a veure - per obra i gràcia de la guerra dels Déus del Fútbol- en obert el primer partit del Barça de Guardiola al Camp Nou. Davant, un equip tan poc temible com el Racing de Santander.
Els culès sabran ja de sobres quin és el resultat del matx així doncs, em centro en un aspecte que em preocupa, i bastant, d'aquest actual Barça. Estic plenament convençut, veient com es mou l'equip en els primers partits en els que es juga les garrofes, que el Barça ha baixat un esgraó. Ara per ara, el Barça que perfila Guardiola és un Barça correcte - només faltaria que a casa, i davant del Racing, no crees moltes més ocasions de gol-; 'aseado' - que diuen els castellans-; que dóna gust presentar-lo als sogres per lo seriós i responsable que és però que resulta terriblement gris, terriblement aburrit, terriblement previsible. La manca de connexions neuronals que demostren els jugadors més talentosos d'aquesta temporada - Xavi, Iniesta, Messi- és absolutament preocupant.
Ser del Barça - em disculparan que em posi seriós- significa alguna cosa més que ser seguidor d'un equip de fútbol; ser del Barça significa creure que hi ha una manera correcta i una incorrecta de fer les coses - per guanyar de qualsevol manera ja està el Madrid-; ser del Barça significa que no hi ha ètica sense estètica i en Guardiola ha sacrificat el talent per rodejar-se d'un grup de futbolistes extremadament treballadors però que conviden a fer-lis el salt d'un moment a l'altre. L'esperit del Barça fa dos anys que va dimitir del Camp Nou i fa només uns mesos que va volar cap a Itàlia.Tant de bo m'equivoqui però tinc la impressió que enguany patirem, i patirem com no haviem patit mai.
PD Escric aquest post escoltant 'Let's see how far we've come' ,dels Matchbox 20. Doncs això, a veure fins on arribarà en Laporta en la seva aposta per Guardiola....
miércoles, 10 de septiembre de 2008
Video no apto para nerviosos
Por fin he logrado colgar un video en mi blog. Es muy divertido, el susto es potente así que, si le dais al play, es bajo vuestra responsabilidad, jajajajaja
Lance Armstrong
Un dels meus referents vitals, per circumstàncies personals, ha estat el ciclista Lance Armstrong. El 7 vegades campió del Tour de França, després d'haver superat un càncer testicular, ha anunciat que l'any que ve tornarà a participar a la Grande Boucle. Des de la seva marxa, el Tour, gràcies a una pèssima direcció i a l'espantòs paper jugat pels mitjans de comunicació, s'ha vist embolicat en històries molt tèrboles i, francament, veure a esportistes acompanyats per gendarmes en un cotxe policial, resulta patètic.
El ciclista texà diu que torna a montar-se a la bici per cridar l'atenció sobre la lluita contra el càncer i jo, com antic malalt de càncer, li vull donar les gràcies. Gràcies a ell, i a tots els que treballen per erradicar aquesta malaltia i a les families dels malalts, un suport bàsic, i gràcies a la meva familia, per aguantar-me aleshores i seguirme aguantant ara.
sábado, 6 de septiembre de 2008
Che: la pel·lícula de la setmana
Si avui és dissabte, toca cinema. Vinc de veure 'Che': el Argentino'. Quan vivia a La Habana, vaig tenir l'ocasió de toparme de morros amb en Benicio del Toro, que aquell any el passava viatjant constantment a Cuba per documentarse. Dic que em vaig topar de morros, ja que no se m'acut cap altra expressió que defineixi mllor la topada que vaig tenir amb l'immens del Toro. Anava amb un amic noruec, 'vikingo-gay' li diem, a assistir a la festa d'inauguració del Festival del Nuevo Cine Latinoamericano. La festa es celebrava a l'Hotel Nacional de La Habana, una autèntica meravella arquitectònica. Pujava per les escales cap a la recepció quan l'Sveinung, nom propi del 'vikingo-gay', em va avisar que tenia a Benicio del Toro darrera meu però no va especificar a quina distància, així que la topada entre dos cranis tant ben dotats com el seu i el meu - en del Toro és un altre que, com jo, s'ha de fer els barrets a mida- es veia a venir. Per cert, i com a nota al peu, avanço que es podria escriure un llibre només amb les personalitats famoses amb les que he tingut l'ocasió de topar: Narcís Serra, Loquillo, Benicio del Toro, Shimon Peres - topada evitada pel sempre efectiu servei secret israelià-....
Però bé, deiem que si avui és dissabte, toca cinema i la pel·lícula de la que volia escriure era 'Che: el Argentino'. En poques paraules: m'ha encantat. M'ha agradat molt, moltíssim. És una pel·lícul a amb la solidesa d'una roca, contundent com un cop de puny i maca com una posta de sol - perdò per la cursilada-. L'Steven Soderbergh, director del film, es llueix amb una realització suggerent, en la que no tracta a l'espectador com imbècil, donant-s'ho tot mastegat, i firma un excel·lent film en el que sobresurt un del Toro sensacional. Avanço, també, que la pel·lícula no és fàcil, que està molt ben documentada i que és molt honesta. Si hom busca entreteniment, hi ha ofertes millors. Si hom vol veure bon cinema, el Che hauria d'estar en la llista de prioritats.
'Che, el Argentino' es pot veure a Tarragona, als Lauren i a les Gavarres, i a Andorra, al Cinema Modern
Los viejos amigos
Entre mis extensos conocimientos hortero-musicales se encuentra, en un lugar muy alto de mis preferencias, Loquillo. El roquero del tupé interminable y la espalda trapezoidal me ha acompañado en muchas noches de perrería por la ciudad condal. El 'cadillac solitario' ha sido la banda sonora de madrugadas sin fin en la mejor de las compañías. Si no me falla la memoria, el 'Loco' tiene una canción, 'Cuando pienso en los viejos amigos' en la que versiona un bello poema de Luís Alberto de Cuenca.
Y de hecho, el tema de este post es los viejos amigos. Hace unas semanas, un antiguo amigo de la época del Colegio Mayor, con el que hacía años que no nos veíamos, me llamo ya que abandonaba su residencia leridana para pasar una tarde en el Camp de Tarragona. Albert, que así se llama el susodicho, tenía ganas de volverme a ver porque guardaba muy buen recuerdo de un servidor. Fuimos a tomar unas cervezas en la Rambla Nova y fue como si el tiempo no hubiese pasado. Una auténtica gozada y en tiempos en los que esto no está muy de moda, quisiera darle las gracias a Albert por regalarme una tarde estupenda.
En la misma línea, aprovecho para anunciar que el lunes, si todo va bien, debuto como articulista en un periódico de Lleida. Lo que son las casualidades.
PD ¡Qué chulo, y que grande, es el Loco!
jueves, 4 de septiembre de 2008
Catedral de Tarragona
Per motius que no venen a cuento, visito amb regularitat la Catedral de Tarragona. Avui he tingut la immensa oportunitat de poder veure l'interior de la Catedral a 20 metres d'alçada. Resulta que estant fent les obres de remodelació de l'antic orgue i, com que la cabra tira al monte, m'he enfilat per la bastida, amb el consentiment previ dels supervisors, amb una il·lusió bàrbara. Si som capaços de superar certs prejudicis que hom pugui tenir, les Catedrals haurien de ser lloc de visita obligatòria per la seva arquitectura corprenedora i, també, perquè les seves pedres guarden la nostra història. Si teniu un segon, apropeu-vos a la Catedral que tingueu més propera; val molt la pena !
Us deixo tres fotos que he pogut prendre a les altures. A la primera,d'abaix a adalt, veureu en primer pla una verge del retaule del orgue amb el rossetò de la nau central al fons. A la segona, els tubs de l'orgue presos des d'un contrapicat. A la tercera, un mossèn llegeix la Bíblia. Ja em direu què us semblen però jo estic especialment entusiasmat en com m'han sortit aquestes fotos.
PD A la meva edat, i estic descobrint lo molt que m'agrada la fotografia. Em plantejo, fins i tot, prendre algun curset.
lunes, 1 de septiembre de 2008
Tranquil·litat i bons aliments: Numància 1- Barça 0
Doncs ja està. Ha començat la Lliga de primera divisió , em costa dir-li 'adelante', i el Numància s'ha imposta al Barça per un gol a zero. Els blaugranes varen poder donar-li la volta al marcador en diverses ocasions però el travesser i la jubilació mental de Thierry Henry que va començar tot just va trepitjar el Camp Nou, van fer que el Barça comenci la Lliga amb zero punts.
El fet, en si mateix, no és preocupant. Perdre és una de les tres possibilitats que es plantejen quan un disputa un partit de fútbol i molt millor perdre el primer partit de Lliga que no l'últim, en el que t'estàs jugant el títol. El que resulta francament sorprenent és el recurs fàcil al tòpic dels mitjans de comunicació que han analitzat el partit i el fet que no n'hi hagi cap que hagi deixat constància que el Barça, com equip, ha baixat un esgraó. M'explico. Mentre teniem en Ronaldinho sabiem que, tot i que el Gaucho no tingués el dia, es podia esperar un cop de geni que desencallés partits complicats com el d'ahir; en haver renunciat al talent, el Barça s'encomana a Leo Messi i, quan aquest no està inspirat, no hi ha ningú capaça de trencar defenses numantines com la palplantada per l'equip sorià a l'estadi de Los Pajaritos. Més val que ens n'anem fent a la idea però la màgia, l'intangible que fa del fútbol un esport maravellós, ha volat lluny del Camp Nou ! Tant de bo m'equivoqui !
PD En Pep Guardiola té una tasca molt difícil per davant i si no ens volem carregar part del patrimoni sentimental del Barça, més val que li donem una mica de temps així doncs: tranquil·litat i bons aliments !
Suscribirse a:
Entradas (Atom)