Eleccions a Can Barça !

Escric aquesta rebotiga fent la digestió, encara, de l’eliminació del Barça a la Champions. Amb uns dies de distància me n’adono que el mal no és tant no anar al Bernabéu sinó que després de creure’ns invencibles vinguins uns italians i ens diguin, a cau d’orella, que som mortals. Ara que ja m’he desfogat, continuo. Corre la brama que parlar d’eleccions abans d’acabar la temporada és desestabilitzar l’equip i aquest columnista creu que això és d’una insensatesa terrible. És què no ens podem plantejar quin futur volem pel Barça mentre gaudim d’un present esplenderòs? Ho he dit per activa i per pasiva: crec que el millor de l’immens llegat que el President Laporta deixa després de dos mandats és el pas del Barça de l’adolescència a la maduresa, amb la inestimable ajuda d’en Pep Guardiola i de tots aquells companys de junta, els presents i els passats, que varen somiar un Barça valent allunyat de la mediocritat d’en Josep Lluís Núñez. Ara, en ple d’estiu, el culé serà cridat a les urnes i dirà la seva. Les alternatives estan clares: un laportisme sense laporta, també anomenat directiva de continuïtat; un Sandro Rossell, que resta com emperador a l’ombra, imaginant el seu retorn aclamat per les multituds de barcelonistes que el veuen com el nou Messies; i després Agustí Benedito. Em permetrà el lector que m’aturi per un segon en aquest tercer candidat. De mica en mica, Benedito va guanyant terreny i ho fa recuperant el millor d’aquell Laporta original. Segueixo la seva tasca a través de les xarxes socials i, francament, la música que entona Agustí Benedito sona molt bé. El candidat està construïnt un projecte il·lusionant, engrescador, honest (va de cara l’home, i no resta amagat rera un silenci prepotent), col·lectiu, amb un Barça de tots, i amb el que hom es permet somiar amb més nits de glòria no gaire llunyanes. Entre padrins de Ronaldinhos, i succedanis del genial original (candidatura continuïsta, per entendre’ns), es cou una alternativa d’algú que s’embruta les mans, pica pedra i somia en veure tot el Barça, l’equip i la institució, al lloc que es mereix, al cantó de les estrelles.

És l'hora dels culés !

Havia escrit una rebotiga sobre les eleccions a can Barça que em reservo per la propera setmana. La derrota davant l’Inter de Milán m’han fent canviar el contingut d’aquesta columna. Quan el lector tingui aquest text entre les mans quedaran 48 hores per saber si arribem, o no, a la tant desitjada final del Bernabéu. Aprofito aquest marge de temps per, des d’aquest espai, dir a tots els culés, a tots aquells que sentim l’escut, que veiem el Camp Nou com casa nostra, que és l’hora de fer un pas endavant: l’equip, i en Pep Guardiola, ens necessita. Ras i curt, ha arribat l’hora de demostrar a tota Europa de quina pasta estem fets els culés.

Hem aguantat durant anys la cantarella del canguelo, la cantarella de que no som un equip campió. Hem aguantat massa temps que se’n riguin del que per nosaltres és molt important: el sentiment que ser del Barça és ser d’alguna cosa més que un club de futbol. Després de més de 100 anys d’història, hem trobat un entrenador que està fet en la filosofia blaugrana i entèn que som superiors a la resta ja que per nosaltres el camí és la victòria, i al triomf s’hi arriba des del ferm compromís amb uns idearis arrelats en el cor de tots aquells que sentim la samarreta blaugrana. El Barça té, aquest dimecres, una cita amb la història i si queiem hem de caure com ho fan els herois: defensant un ideal i donant-ho tot al camp de batalla.

L’enemic no només és l’Inter de Milán. L’enemic a qui hem de fer front no té rostre i és eteri. L’enemic que hem de vèncer és el cinisme dels qui, de braços creuats, esperen veure com els idealistes fem la feina i es fan un fart de riure quan ensopeguem. L’enemic que hem de vèncer és l’arrogància dels qui viuen dels rèdits de la història per fer front a un present força obscur. Dimecres, 28 d’abril, a tres quarts de nou del vespre, que tremoli l’enemic perquè el Barça té una cita amb la història: és l’hora dels culés !

Garzón com a símptoma

Escric aquesta rebotiga vestit amb la bata d’analista per tal de passar a disseccionar el que, humilment, creu aquest columnista que és l’estat actual de l’esquerra en aquest país. L’acte en suport del jutge Garzón, la setmana passada a una universitat de Madrid, és el símptoma que el projecte cultural de l’esquerra ha fracassat a Espanya. L’esquerra ha fracassat i crec que és pot dir més clar però no més alt. L’esquerra ha fracassat perquè són les seves formacions les que han manat en aquest país 20, dels últims 31 anys, i no han estat capaços de fer entendre a la ciutadania el funcionament de l’estat de Dret.

De veritat, que tot plegat és de traca i mocador. És de traca i mocador veure com tot un antic senyor fiscal deixa anar les perles que li ve de gust i és queda tant ample convençut que la veritat, no sé si històrica o no, el recolza. És de traca i mocador que tot un senyor director de cinema, con en Pedro Almodóvar, que ha pogut desplegar el seu art amb el suport de les subvencions públiques diu que “no podem permetre que Franco guanyi victòries després de mort”. I servidor, nascut en democràcia, es pregunta què carai hi tindrà a veure Franco amb els problemes legals que pugui o no pugui tenir el senyor Garzón? I aleshores m’imagino que algú, carregat de raó, aixeca el dit al fons de la sala per respondre la meva pregunta i em llança, com una escopinada, que és que la querella l’ha promogut la Falange. I a mi què? La Falange està il·legalitzada? No. S’hauria d’il·legalitzar? Animo a algú valent a iniciar aquest procés, de tot cor, crec que la Falange no té res a fer ni a dir en el nostre país però com que vivim en democràcia, la Falange, fins i tot la Falange, té drets i entre ells està el de recórrer a la justícia si així ho consideren oportú.

L’esquerra, la gauche divine, de ridícul en ridícul va camí d’escriure el seu propi epitafi: “Aquí resten enterrats els somnis mai complerts d’aquells que algun dia volgueren canviar el país i varen veure com el país els canviava a ells”.

Article publicat a La Manyana

Messi és alegria

Escric aquesta rebotiga encara bocabadat per l’exhibició de Leo Messi davant l’Arsenal i amb una profunda tranquil·litat d’esperit el dia abans d’un clàssic vital pels de la capital i important per nosaltres. Confesso que aquest és el Madrid-Barça que estic més tranquil en anys. Si perdem, només els hi haurà costat 300 milions d’euros als madridistes guanyar-nos un dels dos enfrontaments. Si empatem o guanyem, miel sobre hojuelas, que diuen els castellans, però encara quedarà molta lliga com per considerar-nos campions. A més a més, tinc la sensació que la del passat dissabte no serà l’única visita que farem aquesta temporada al Bernabéu.

La columna d’aquest dilluns surt, també, d’intentar aportar el meu punt de vista sobre el tema de quin és l’adjectiu que li escau millor a Leo Messi. M’allunyaré dels referents cinematogràfics, tant propers al periodisme televisiu, i em centraré en el que crec més bàsic: Leo Messi és alegria. Messi és l’alegria del pibe que jugaba a la pelota, que canta Fito Páez. Els que em coneixen em diuen, amb una mica de raó, que vaig dir el mateix sobre Ronaldinho però el pas del temps m’ha permès trobar la diferència entre ambdós: Ronaldinho era un extraordinari acròbata que es va deixar enlluernar per les llums de la fanfàrria mentre que Leo Messi és l’alegria de l’artista dotat única, i exclusivament, pel seu art.

Messi és la jugada impossible, el gol somiat, l’alegria del futbol quan la vida encara no és amarga i tot està per fer i tot és possible. Messi és Picasso que sap que passi el que passi, sigui quin sigui el resultat, ho tornarà a intentar perquè, com artista genial, porta a la sang sempre anar un pas per endavant de la resta de la humanitat. Messi obre camins amb la naturalitat de qui se sap posseïdor d’un do natural, el do de la creació. Messi, i el Barça, són el futbol com l’expressió d’una de les més belles arts.

Article publicat a La Manyana