Escric aquesta rebotiga encara bocabadat per l’exhibició de Leo Messi davant l’Arsenal i amb una profunda tranquil·litat d’esperit el dia abans d’un clàssic vital pels de la capital i important per nosaltres. Confesso que aquest és el Madrid-Barça que estic més tranquil en anys. Si perdem, només els hi haurà costat 300 milions d’euros als madridistes guanyar-nos un dels dos enfrontaments. Si empatem o guanyem, miel sobre hojuelas, que diuen els castellans, però encara quedarà molta lliga com per considerar-nos campions. A més a més, tinc la sensació que la del passat dissabte no serà l’única visita que farem aquesta temporada al Bernabéu.
La columna d’aquest dilluns surt, també, d’intentar aportar el meu punt de vista sobre el tema de quin és l’adjectiu que li escau millor a Leo Messi. M’allunyaré dels referents cinematogràfics, tant propers al periodisme televisiu, i em centraré en el que crec més bàsic: Leo Messi és alegria. Messi és l’alegria del pibe que jugaba a la pelota, que canta Fito Páez. Els que em coneixen em diuen, amb una mica de raó, que vaig dir el mateix sobre Ronaldinho però el pas del temps m’ha permès trobar la diferència entre ambdós: Ronaldinho era un extraordinari acròbata que es va deixar enlluernar per les llums de la fanfàrria mentre que Leo Messi és l’alegria de l’artista dotat única, i exclusivament, pel seu art.
Messi és la jugada impossible, el gol somiat, l’alegria del futbol quan la vida encara no és amarga i tot està per fer i tot és possible. Messi és Picasso que sap que passi el que passi, sigui quin sigui el resultat, ho tornarà a intentar perquè, com artista genial, porta a la sang sempre anar un pas per endavant de la resta de la humanitat. Messi obre camins amb la naturalitat de qui se sap posseïdor d’un do natural, el do de la creació. Messi, i el Barça, són el futbol com l’expressió d’una de les més belles arts.
Article publicat a La Manyana
No hay comentarios:
Publicar un comentario