Oportunitats

Tota crisi gesta milers d’oportunitats. Aquesta frase, tot i semblar una sentència d’un filòsof oriental, conté un elevat tant per cent de veritat i és per això que la faré servir com a leit-motiv de La rebotiga d’aquesta setmana. Per avui, he decidit que ja és hora de parlar de la crisi i ho faré des d’un terreny molt conegut: el cinema.

El Ministeri de Cultura ha fet públic un avenç dels resultats de les pel·lícules espanyoles fins a l’1 de novembre passat, i el resultat no pot se rmés desesperançador. Només dos films, Los crímenes de Oxford y Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra, s’han apropat a la barrera piscològica del milió i mig d’espectadors, ben lluny dels 4 milions de El Orfanato. Darrera de la pel·lícula de l’Àlex de la Iglesia i de la nova adaptació a la gran pantalla dels detectius del gran Ibáñez, trobem a la llista de films espanyols amb més recaptació a Vicky, Cristina, Barcelona i Che, el Argentino que, coses curioses que pasen, a l’hora de rebre diners són españoles i quan se’n van a passejar per aquest mons de Déu, festivals de cinema inclosos, ho fan sota la bandera de les barres i estrelles que sembla que fa més patxoca quan un està convidat a Cannes.

Són molts els diners que es destinen des de tot tipus d’institucions públiques – encara fa mal la patacada econòmica que s’ha fotut la Comunitat de Madrid, 15 milions d’euros de l’ala i 750.000 de recaptació, amb la darrera del Garci, Sangre de mayo- a la producció cinematogràfica, als quals s’hi ha d’incloure el famós tant per cent que les televisions, tant públiques com privades, estan obligats a destinar a fer pel·lícules. Des d’aquesta columna demano que algun partit polític, algun responsable, es plantegi que ha arribat el moment d’eliminar les subvencions públiques i que és l’hora de començar a crear una indústria cinematogràfica, una indústria audiovisual, amb cara i ulls. És una oportunitat que no podem deixar escapar.

PD La situació familiar que m'impedia anar actualitzant el blog poc a poc, i amb molta paciència, va entrant en vies de solucionar-se - des d'aquí, un fort petó al meu germà Joaquim i dir-li que estic molt orgullós d'ell-. Tot i això, no tinc gaire temps per escriure al blog així que, per no deixar-ho, aniré penjant versions dels articles que publico tots els dilluns a La Manyana i miraré de combinar-ho amb temes lliures.

PD 1 Moltes gràcies a tots aquells que durant aquests dies heu passat per aquest raconet i, a més a més, us heu atrevit a deixar algun comentari. Disculpeu que no els hagi respòs però creiu-me que són molt importants. Pinel, muchas gracias.