D’un temps ençà, per ser més exactes des de les manifestacions en contra de la guerra d’Iraq, s’ha instal·lat a Catalunya el model Barcelona. El model Barcelona és el model de la retòrica, de les paraules buides de contingut, de la manca d’idees i de qui creu que es pot viure eternament de rentes. M’explico. La ciutat comtal ha crescut a base de projectes faraònics que, en alguns instants, han anat acompanyats d’un relat i un narrador que creien en aquella història.
Els grans narradors dels darrers temps han estat el president Pujol i el president Maragall. El drama de Catalunya és que els de la capital, els barcelonins, no se n’adonen que el conte ja s’ha acabat. Ja no hi ha història, només queden records. I és per aquest motiu que Barcelona aguanta la decadència que calgui perquè viu en la memòria de l’Amics per sempre i els Jocs Olímpics.
Això no seria tan greu sino fos perquè ve acompanyat d’un altre gran drama: a la resta de capitals catalanes no hi ha ningú, cap líder, amb una història a explicar. Lleida cerca aquella idea que l’ajudi a adquirir un rol protagonista dins la societat catalana, que la ajudi a deixar de ser l’eterna oblidada. Tarragona veu com els pitjors vicis de la ciutat comtal s’instal·len a la vella Tàrraco. Girona resta mig adormida.
Mentres l’imaginari internacional de Catalunya s’associa amb les prostítutes del mercat de la Boqueria; amb el pacifisme de Visa d’Or que té el seu màxim representant en el conseller d’Interior, Joan Saura, qui, dia rera dia, cerca maneres de fer-li el ridícul a Catalunya; amb conflictes absurds, com el referéndum d’Arenys de Munt que no deixa de ser res més que un trist brindis al sol; i així la llista podría ser eterna. Cal repensar Catalunya, cal tornar-la a explicar i cal fer-ho sense Barcelona i des de la resta del territori.
Article publicat a La Manyana
No hay comentarios:
Publicar un comentario