Emprenyat

Aquesta és una rebotiga escrita des de l’emprenyament. He comptat fins a 100 i li he donat voltes i més voltes per tal de trobar el to adequat a la columna d’avui. Els motius pels quals em confesso emprenyat són diversos. Podríem començar per la bajanada que resulta que tot una senyora vicepresidenta del govern estatal i ministra d’Economia, na Elena Salgado, s’amagui sota un masclisme que només veu ella per carregar contra el clar guanyador del debat dels pressupostos, Mariano Rajoy. Fóra un detall que els responsables públics no ens prenguessin per idiotes.

Em confesso emprenyat, també, per la reaparició, com el Guadiana, d’en Oriol Giralt, personatge molt poc recomanable que li retreu al president del Barça, Joan Laporta, que li parli als seus fills en castellà. S’ha de ser curt de gambals per creure que hi ha cap mena de contradicció entre elegir lliurement la llengua amb la que et dirigeixes als altres i el posicionament ideològic que cadascú pugui tenir.

Com no podia ser de cap altra manera, em confesso emprenyat, i molt, pel cas Millet. No només em molesta que un senyor que ha confessat haver robat tot el que ha pogut i més estigui lliure, sinó que em declaro molest, cabrejat, per la cobertura partidista que certs mitjans de comunicació n’estan fent i per la poca autocrítica que el cas Millet ha generat. Ens en riem de la boda de la filla de l’Aznar i després callem com putes davant el casori de les nenes d’en Fèlix Maria Millet al Palau de la Música i tot a càrrec d’una institució mantinguda amb diners públics. Reclamo, des d’aquí, el meu dret a un canapè d’alguna de les dues bodes: ja que hi vaig contribuir, em sembla que me l’he guanyat!

I per últim, manifesto que tinc la mosca sota el nas perquè el Barça va perdre a casa contra el Rubin Kazan i no vaig sentir a ningú parlar clar i català. El Barça va jugar molt malament contra el València i va tenir una mica de mala sort contra els russos. Ja està dit i no s’ha pas mort ningú, però el que no es pot fer és tornar a caure en l’auto complaença que tant mal ens va fer ara fa un parell d’anys. Vull creure que en Pep Guardiola, conscient del mal que les crítiques públiques d’en Cruyff li feien a la plantilla, ha apostat per llegir-li la cartilla a l’equip dins el vestidor i, de portes enfora, mostrar una confiança que, sens dubte, s’han guanyat.

Article publicat a La Manyana

PD Ara ja fa un temps es va morir el creador d'en Shin Chan. Per manifestar el meu emprenyament, i fer-li un petit homenatge, per totes les bones estones passades, el dibuix d'aquest post és un Shin Chan emprenyat