Aixecareu el vol

M’ha costat un munt escriure aquesta rebotiga. Els que l’hagin seguit des d’un bon començament, saben que l’autor d’aquesta columna és molt ‘futbolero’. M’apassiona el futbol i m’apassiona el Barça. Com a bon culé tinc sempre en el punt de mira al Real Madrid i, en menor mesura, al R.C.D Espanyol.

La recent mort del central perico Dani Jarque ha trastocat la meva ‘fútbolvisió’. Em confesso colpit per la mala sort del club de Cornellà. Em confesso profundament adolorit pel tràgic destí d’un equip que primer veu com perd casa seva i desprès, desprès de molts anys de viure de llogat en un estadi que mai van sentir com una llar, poden tornar a tenir una casa de la que en gaudeixen només una setmana, el temps que va passar de la inauguració de l’estadi al dramàtic traspàs d’en Jarque. Les llargues cues davant la porta 21 de l’estadi són un reflex de la força del sentiment ‘perico’. La directiva blanc-i-blava ha superat, amb escreix, una prova dificilíssima.

Aquests dies s’ha vist, a l’estadi de l’Espanyol, l’altra cara d’un esport moltes vegades dominat per les més baixes passions. El futbol és un dels motors d’aquest país i moltes vegades els seus dirigents obliden les seves responsabilitats i es transformen en un més dels seus seguidors més radicals. Els exemples són nombrosos i no cal recordar-los ja que tots els tenim a la memòria.

La mort d’en Dani Jarque, una desgràcia terrible per a la seva família i per a la seva companya, hauria de ser la llavor que permetés que els dos grans clubs catalans, el Barça i l’Espanyol, es miressin, a partir d’ara, d’una manera diferent i deixessin enrere les diferències que han marcat, fins ara, la relació entre dos veïns que, ho vulguin o no, estan condemnats a entendre’s. Els triomfs del Barça seran els triomfs de tots els catalans quan des del Nou Camp no es miri amb superioritat a l’Espanyol. El destí dels ‘pericos’ serà el de tots nosaltres quan ens vegin com un club català més i no se sentin amenaçats per la preponderància blaugrana. La col·laboració entre ambdós clubs, dos clubs que cuiden i cuidaran la cantera, podria ser molt beneficiosa pel món de l’esport en general. Avançar en aquesta direcció, fer el primer pas per tal de buscar maneres de treballar plegats, seria l’única manera de transformar en realitat els bons sentiments que ha despertat la mort d’en Jarque, una mort que no hauria de caure en el oblit.

El meu condol més profund per a la família del futbolista així com per a dos pericos, en Didac B. i en Josep S., que em van fer veure lo difícil que és ser blanc-i-blau en una terra majoritàriament blaugrana. ‘Pericos’, aixecareu el vol !