Anatomía de un instante

Un dels llibres que més m’ha agradat enguany és ‘Anatomía de un instante’ de Javier Cercas, autor del bestseller ‘Soldados de Salamina’. A la seva darrera obra, en Cercas basteix un anàlisi sobre el 23-F d’on neixen conceptes fàcilment aplicables avui en dia. A ‘Anatomía de un instante’ es diu que la llavor del cop d’estat va ser la suma d’una crisi econòmica esfereïdora; una ETA que encongia el cor del país amb un atemptat rere l’altre; les tensions autonòmiques en les que vivim instal·lats des de la tornada de la democràcia; i unes Forces Armades que se sentien en el punt de mira de la banda terrorista i, al mateix temps, molt lluny de l’estima dels seus conciutadans. En aquests gairebé 30 anys des d’aleshores, l’exèrcit ha guanyat en empatia fins al punt que una víctima seva és una víctima de tots nosaltres.

Però, i això és difícil de rebatre, en tots els darrers punts estem vivint una situació idèntica a la que va desencadenar en el cop d’estat de Tejero. En el moment d’escriure aquest article, els assassins d’ETA han matat dos guàrdies civils a Palma de Mallorca, tot just 24 hores després d’haver intentat repetir la matança de Vic, però aquest cop a Burgos. Sobre la crisi econòmica, que sembla adormida per les altes temperatures, se’n continuarà parlant, i molt, un cop arribi el mes de setembre i acabem amb aquest estrany miratge que és el mes d’agost. De les tensions autonòmiques, només cal veure les reaccions que l’acord de finançament ha provocat a la capital d’Espanya i que ha portat a un alt responsable de la Comunitat de Madrid a demanar-se, en veu alta, ‘¿por qué un catalán vale más de dos veces que un madrileño?’ Bé, és obvi que amb el finançament s’hi pot estar d’acord o en desacord, considerar-lo un bon tracte o un mal tracte, tot depèn del color del vidre des del que es mira, però seria de desitjar que els responsables polítics sortissin de casa havent esmorzat, havent anat al lavabo i havent deixat la demagògia al menjador, on discuteixen de política amb el cunyat de torn.

Estic convençut que en aquest país nostre podem aguantar molt més temps que abans les tensions que van portar al cop d’estat. Crec això ja que si hi ha alguna societat líquida per excel·lència, aquesta és la nostra. Però també crec que la millor manera de conjurar tots aquests mal auguris que ronden pel nostre país, és fer una crida al lideratge, a la Política amb majúscules, als estadistes capaços d’allunyar-se del tacticisme partidista. A les bases de tots els partits, hi ha gent molt vàlida ara només falta que els hi donin el relleu que es mereixen.

Article publicat a La Manyana