Castelldefels

No puc evitar escriure aquesta rebotiga des d’un profund sentiment d’indignació. Em molesta molt veure com autoritats mancades de sensibilitat i patums mediàtiques de baixa volada, no van trigar ni 12 hores en qualificar d’imprudència el brutal accident que va acabar amb la vida de tretze joves la passada revetlla, a Castelldefels. Des d’aquesta columna he carregat, i durament, contra els responsables de RENFE però haig de dir que, amb els cossos de les víctimes encara presents, el president de RENFE es va mostrar molt més assenyat que el president del Govern de la Generalitat de Catalunya. Hi havia quelcom baix en les declaracions de Montilla i no diguem ja del conseller Quim Nadal. És obvi, cau pel seu propi pes, que si no haguessin creuat les vies del tren, els 13 joves encara hi serien. També és obvi, almenys pels que utilitzem habitualment el servei de trens a Catalunya, que la xarxa de rodalies, i la de mitja distància, deixa molt que desitjar. A Castelldefels van creuar les vies i no ho havien de fer però, per què estava tancat el pas elevat quan una regidora del municipi ja havia advertit que la nova estació es podia convertir en una ratera? Per què els treballadors extres contractats no van entrar abans en servei? Puc donar fe que els Euromed avisen sonorament quan ja es troben a l’estació, a una velocitat de vertigen i impossibilitats, físicament, per desviar-se de la via traçada. Puc donar fe que de Tortosa, a La Pobla de Segur, la gent creua, i continuarà creuant, les vies del tren. En definitiva, el Tripartit II perd ocasió rere ocasió per marxar com uns senyors i ho envileixen tot amb tactismes polítics de baixa volada. Tant costava dir que esperarien al resultat de les investigacions per pronunciar-se? Tant li costava al conseller Nadal entendre que les paraules del cónsul d’Equador eren fruit d’un moment d’alta tensió emocional? No es podria haver evitat el conseller Nadal declaracions de xèrif malhumorat com aquesta: “Hauré de parlar amb el cónsul d’Equador i explicar-li quines són les normes d’aquest país?”. Tot plegat és molt i molt trist.

Article publicat a La Manyana