Bob, l'Estatut

Titulo aquesta rebotiga amb el fantàstic gag de Polònia perquè l’Estatut de Catalunya ha derivat en una broma. Ho dic sense ànims d’ofendre, ni de treptijar cap altre poll més enllà del necessari. M’explico: el 30 de setembre de l’any 2005 tots els grups amb representació al Parlament de Catalunya aprovaren el nou text estatutari i, plens d’ardor patriòtic, es posaren la mà al pit per cantar Els Segadors. Tots els grups? No, n’hi va haver un, un grapat d’irreductibles, comandats per un senyor que a hores d’ara es dedica a afers de l’aire, que digueren que allò era un enganyifa. Confesso que en un primer moment em va sorprendre les declaracions del senyor amb ales, el senyor Josep Piquè, ja que per a mi Catalunya és quelcom molt important i em semblava que en aquell moment estava veient quelcom important, quelcom que seria recordat com un moment gloriós. Ara fa cinc anys, ho admeto, era un ingenu convençut que tothom es prenia Catalunya en serio, com ens havia ensenyat el president Pujol a tots els de la nostra generació. Pujol, posant-hi més seny que rauxa i amb més encerts que errors, va fer de Catalunya un país que avançava cap a la modernitat i un país que valia la pena prendre’s en serio. El culebrot de l’Estatut ha demostrat que només feia falta una bona dosi de rancúnia, com la d’ERC; molta ambició de poder, com la del PSC; i no tocar de peus a terra, com ICV, per acabar transformant aquell projecte modern del president Pujol en una immensa broma de mal gust. El Tribunal Constitucional l’únic que ha fet és donar pas al darrer gir argumental d’aquesta gran broma en la que el Tripartit II ha transformat Catalunya: ara, els que no van saber fer un Estatut com Déu mana, amb cara i ulls, els que volien garantitzar el dret al paisatge, em demanen a mi, i a 7 milions més de persones, que els hi solucionem el problema acudint a una manifestació el dissabte, 10 de juliol. Doncs mirin, ni aquest dia, ni cap altre, em va bé, així que ja n’hi ha prou d’embolicar-se amb la senyera, deixin a Catalunya en pau, i convoquin eleccions el més aviat possible. A veure si d’aquesta manera, n’arriben uns altres que no siguin tant poca-vergonyes !

Article publicat a La Manyana