jueves, 1 de julio de 2010

José Saramago


Vaig tenir la immensa sort de poder parlar amb José Saramago en un acte a la Universitat de La Habana la primavera de l’any 2005. El Nobel portuguès presentava una edició reduïda del Quixot subvencionada pel Ministeri d’Educació veneçolà. Saramago havia trencat feia poc amb Cuba pels fets de la primavera del 2003 i el seu divorci del castrisme havia estat sonor. Tot i així, va tornar a l’illa per presentar el Quixot. José Saramago era un dels observadors més lúcids de la condició humana. La seva visió et feia recórrer a aquella definició dels clàssics que diu que els autors de veritat no miren als seus personatges des d’adalt, amb supèrbia, com si fossin Déus; ni tampoc de genolls, com fan els clàssics grecs; sinó que miren a les seves creacions directament als ulls. L’autor portugués va bussejar en el fons de la nostra cara més fosca i va tornar per explicar-no el que havia vist. Guardo el llibre que em va dedicar, i aquells breus instants de conversa, com un tresor de valor inigualable. Crec que conèixer, el mateix dia que mor Saramago, que el president Zapatero es planteja fer entrar al seu Govern a Leire Pajín és una clara mostra del macabre sentit de l’humor de Déu. Saramago era un ateu convençut, però era un ateu que valia la pena ja que molts que s’omplen la boca parlant de fe no coneixen les Sagrades Escriptures ni la meitat de bé que ell les coneixia. Descansi en Pau aquest home que es va atrevir apujar als hombros de gegants per explicar-nos el que es veia des d’allà !

Article publicat a La Manyana

No hay comentarios: