Una de metges

La rebotiga d’avui la dedico a explicar una història personal d’aquest columnista. A principis de la setmana passada, en una de les quatre capitals catalanes, em vaig fotre de lloros. Els motius: el mal estat de les voreres, la pluja i el meu etern costum d’anar a tot arreu amb kets, van transformar el meu genoll en un meló.

Atès que no podia ni posar el peu a terra, vaig anar al servei d’Urgències d’un hospital català. Beneit com pocs, vaig demanar una cadira de rodes i em van oferir un trasto al que li mancava un suport on poder recolzar la cama adolorida. Bé, almenys vaig poder seure i no haver de barallar-me amb altres pacients per una cadira lliure. Va passar una hora, van passar dos, van passar tres i quan anava a passar la quarta, vaig demanar a la no sempre prou ben valorada recepcionista que em digués si em quedava molt ja que el dolor, (i els que coneixen aquest columnista saben que tinc un llindar bastant alt, no sóc, com diria el Joaquín Sabina “un fulano de la lágrima fácil”), començava a ser insuportable.

A la quarta hora, van tenir a bé atendre’m i em van comentar que tenia un vessament de sang que era el que m’impedia moure la cama. Davant les meves queixes per l’espera em van donar un calmant, fet que agraeixo, i la metgessa em va preguntar, a mig camí entre la burla i la desesperació per no poder fer front a una nit molt complicada, sí servidor, aquest columnista, no esperava quatre hores per pujar-se a una atracció de Port Aventura. Davant el meu ‘No’ rotund, la metgessa em va mirar tal i com m’imagino que els extraterrestres ens deuen mirar als humans: entre sorpresa i resignada i, segurament, sense entendre molt bé la meva resposta.

Ara què hi penso, potser hauria d’haver titulat aquesta rebotiga amb un exabrupte cap als dirigents polítics que permeten que la classe mèdica hagi de treballar en aquestes condicions. No voldria que s’entengués aquesta columna com un atac al col·lectiu de metges, sinó més aviat com un reclam a la classe política, sobretot als que presumeixen de bones polítiques socials, que facin el favor de fer-se responsables d’alguna cosa per una punyetera vegada en sa vida. Els metges necessiten mitjans per poder atendre els pacients i permetre que el debat es traslladi i se centri, simplement, en el mal ús que el ciutadà fa d’Urgències és un poca-soltada i un clar intent de fugir d’estudi.

Article publicat a La Manyana