Fa uns dies l’alcalde d’una de les quatre capitals catalanes va manifestar, en una entrevista a un mitjà de comunicació local, que ‘la gente de la cultura tiene que entender que prefiero dar de comer a una familia, antes que darles dinero a ellos’. La frase, llastimosament cada dia que passa menys demagògica, amaga un concepte molt estès en el nostre país sobre el món de la cultura.
Arreu d’Europa es concep la cultura com un sector a subvencionar, com un pou sense fons al que se l’hi aboquen milers de milions d’euros amb l’esperança de poder treure’n algun rèdit polític i penjar-se la medalla de salvadors del patrimoni nacional. No hi ha hagut cap partit capaç d’afrontar un tema que fa massa temps que és a l’aigüera: la necessària modernització del sector de la cultura. La cultura no té perquè ser un sector eternament subvencionat i gens productiu. L’actual sistema d’ajudes i subvencions publiques crea una xarxa clientelar i provoca un greu greuge comparatiu amb altres sectors econòmics. És just que una pel·lícula hagi cobert costos només amb diners públics i abans de ser estrenada? No, està clar que no.
De vegades, però, hi ha excepcions que confirmen la regla. La Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida, que enguany ha arribat a la seva quinzena edició, és un clar exemple de la perfecta convergència entre el suport públic i la iniciativa privada. Felicitats als promotors i organitzadors de la Mostra i a veure si en altres ciutats del territori en van prenent nota de com es pot ajudar a la cultura sense caure en la perillosa disjuntiva que citava al començament d’aquesta rebotiga.
Article publicat a La Manyana
No hay comentarios:
Publicar un comentario