Igualitarisme

Rebotiga amb caire reflexiu. El món està construït a base d’antònims: bo-dolent; sa-malalt; gran-petit; gras-prim; bonic-lleig, i així, multitud d’exemples. D’un temps ençà, una vocació igualitària s’ha instal·lat entre nosaltres. Vocació empobridora i profundament tramposa, ja que qui tendeix a igualar parteix sempre d’una posició clarament superior. Posem un exemple, que potser s’entendrà millor. El col·lectiu homosexual era, abans de la febre de lo ‘políticament correcte’- la bandera dels promotors de la igualtat-, un pou sense fons de creativitat i, a partir de l’igualitarisme heterosexual, s’ha instal·lat en una rutina força mediocre, canviant a l’esbojarrat Boy George per l’avorrit Jesús Vázquez.

Continuem. Deia que la vocació igualitària és profundament tramposa i un clar exemple el tenim amb la política del Govern espanyol pel que fa al tema del finançament de Catalunya. Nomenen ministre a un senyor com en Manuel Chaves que, primer, s’ha preocupat de resoldre el seu propi problema – allò tant nostrat de ‘¿qué hay de lo mío?’- i que ara ha de venir a igualar-nos a tots ja que és el moment de deixar enrere l’època de les reivindicacions, com digué la senyora vicepresidenta. Ara que no els hi convé, aquesta gent s’embolcalla amb la bandera de la igualtat, cosida amb estrelles de solidaritat, i ens demana que fem muts i a la gàbia i ‘arrimemos el hombro’.

Doncs què volen que els hi digui, Catalunya no és igual, i no té les mateixes necessitats, que Andalusia, i Andalusia no és igual que Castella-La Manxa i Castella-La Manxa no és igual que...I així fins a l’infinit.En un país normal el tema del finançament ni tant se vols s’hauria de reclamar, n’hi hauria prou amb fer que es complís la llei.

Article publicat a La Manyana