Anatomía de un instante

Un dels llibres que més m’ha agradat enguany és ‘Anatomía de un instante’ de Javier Cercas, autor del bestseller ‘Soldados de Salamina’. A la seva darrera obra, en Cercas basteix un anàlisi sobre el 23-F d’on neixen conceptes fàcilment aplicables avui en dia. A ‘Anatomía de un instante’ es diu que la llavor del cop d’estat va ser la suma d’una crisi econòmica esfereïdora; una ETA que encongia el cor del país amb un atemptat rere l’altre; les tensions autonòmiques en les que vivim instal·lats des de la tornada de la democràcia; i unes Forces Armades que se sentien en el punt de mira de la banda terrorista i, al mateix temps, molt lluny de l’estima dels seus conciutadans. En aquests gairebé 30 anys des d’aleshores, l’exèrcit ha guanyat en empatia fins al punt que una víctima seva és una víctima de tots nosaltres.

Però, i això és difícil de rebatre, en tots els darrers punts estem vivint una situació idèntica a la que va desencadenar en el cop d’estat de Tejero. En el moment d’escriure aquest article, els assassins d’ETA han matat dos guàrdies civils a Palma de Mallorca, tot just 24 hores després d’haver intentat repetir la matança de Vic, però aquest cop a Burgos. Sobre la crisi econòmica, que sembla adormida per les altes temperatures, se’n continuarà parlant, i molt, un cop arribi el mes de setembre i acabem amb aquest estrany miratge que és el mes d’agost. De les tensions autonòmiques, només cal veure les reaccions que l’acord de finançament ha provocat a la capital d’Espanya i que ha portat a un alt responsable de la Comunitat de Madrid a demanar-se, en veu alta, ‘¿por qué un catalán vale más de dos veces que un madrileño?’ Bé, és obvi que amb el finançament s’hi pot estar d’acord o en desacord, considerar-lo un bon tracte o un mal tracte, tot depèn del color del vidre des del que es mira, però seria de desitjar que els responsables polítics sortissin de casa havent esmorzat, havent anat al lavabo i havent deixat la demagògia al menjador, on discuteixen de política amb el cunyat de torn.

Estic convençut que en aquest país nostre podem aguantar molt més temps que abans les tensions que van portar al cop d’estat. Crec això ja que si hi ha alguna societat líquida per excel·lència, aquesta és la nostra. Però també crec que la millor manera de conjurar tots aquests mal auguris que ronden pel nostre país, és fer una crida al lideratge, a la Política amb majúscules, als estadistes capaços d’allunyar-se del tacticisme partidista. A les bases de tots els partits, hi ha gent molt vàlida ara només falta que els hi donin el relleu que es mereixen.

Article publicat a La Manyana

Guardiola i el feeling

El periodisme no deixa de ser el self-service del que algun dia apareixerà als llibres d’història. M’explico: amb presses, sense gaire temps per l’anàlisi tranquil i pausat i pressionats per mecanismes industrials, els professionals de la comunicació ens veiem obligats a opinar de lo diví i de lo humà. Quan es perd de vista el fet que la nostra opinió no és pas l’opinió d’un expert, sinó la d’un pastisser de la informació, es cau en el risc de deixar de ser periodista per transformar-se en una altra cosa que, massa sovint, cau en el ridícul.

Explico tot això arran de les reaccions provocades per la primera roda de premsa de la temporada que ha fet l’entrenador del Barça, Pep Guardiola. Diu Guardiola que no vol que continuï Eto’o per una qüestió de feeling i pràcticament tots els mitjans de comunicació se li han tirat a sobre titllant-lo, entre altres llindeses, ‘d’esotèric’. Bé, en el moment d’escriure aquesta columna Eto’o enfila cap a Milán i Ibrahimovic, un extraordinari jugador, encamina les seves passes cap a la ciutat comtal.

Si enlloc de feeling hagués parlat de management, ara aplaudiríem Guardiola fins i tot amb les orelles per una altra mostra de sentit comú. Només cal anar a l’hemeroteca per recordar com el Barça de Ronaldinho, Rijkaard i Deco ens va fer somiar a París i ens va fer plorar al Bernabéu, amb poc menys de dos anys de diferència. A servidor, el feeling proclamat per Guardiola li sembla que va més encaminat a evitar l’autocomplaença que tants problemes va donar en el passat i és evident que, números en mà, no respon a motius purament futbolístics. Així doncs, des d’aquesta rebotiga tinc el feeling que la temporada es comença a construir sobre uns bons ciments i, com va dir el mestre, no s’ha d’oblidar que sempre és més difícil el segon any que el primer.

Per cert, i perquè aquesta columna no sigui sempre flors i violes blaugranes, espero que la presentació de l’Ibrahimovic s’allunyi del patró de focs artificials al que estan acostumats a la capital. Seria una mala senyal que, ara, tot just ara, que el Barça es fa gran, ens deixéssim intimidar per la fanfàrria artificial del sr. Florentino Pérez i la seva cort de mariatxis.

Article publicat a La Manyana

El cas Rayan

Reprenc La rebotiga amb la intenció d’oferir un nou enfoc a un cas que ha saltat als papers darrerament i que m’ha colpit, i molt. Parlo de la mort del bebé prematur Rayán, el fill de la primera víctima mortal a Espanta per la grip A. El cas posa la pell de gallina pel que té d’infortuni i per la virulència amb la que despulla la nostra falsa seguretat, el nostre fals control en el que vivim cómodament instal·lats. Però l’enfoc d’aquest article no és pas filosòfic, sinó més aviat metodològic.

M’explico. M’espanta, m’aterroritza, que els gerents de l’Hospital madrileny Gregorio Marañón, escenari del ‘terrorífic error’ que va acabar amb la vida del petit Rayan, no haguessin previst la possibilitat d’una errada, la possibilitat de l’error. D’un temps ençà trobo que ens allunyem d’aquella sèrie de valors que ens van inculcar quan érem petits i, amb el pas del temps, els canviem per un mal concepte del lliure mercat que, en la seva versió hispana, ni és lliure, ni és mercat, i té molt més a veure amb el Lazarillo de Tormes que no pas amb el lliberalisme d’arrel anglosaxona.

Me n’alegro que el director de l’Hospital donés la cara però si hagués fet bé la seva feina, si hagués estat un bon gerent, no hauria hagut de passar per un dels pitjors tràngols de la seva vida professional, com ell mateix va declarar. La seva obligació era dotar a l’Hospital dels mecanismes suficients de forma tal que l’error quedés reduït a la seva mínima expressió. Va fallar com a responsable i, per tant i donades les dimensions de l’error, hauria de dimitir.

Un altre tema és la vergonyosa reacció dels sindicats que poc han trigat en saltar a la premsa per defensar uns drets que, en el dia a dia, deixen que es vagin perdent, adormits com estan per les grans quantitats de subvencions oficials. Si alguna cosa havien de dir els sindicats d’infermeria, si alguna idea volien transmetre a l’opinió pública, aquesta hauria d’haver estat el condol a un jove pare de família que, als 22 anys, veu com tot allò pel que havia lluitat ha desaparegut en poc menys d’un parell de mesos. Utilitzar els diaris per protestar per una mala situació laboral quan feia temps que no se’ls sentia, i enmig d’una situació tan trista, és ben patètic.

Abans de finalitzar, aprofito l’espai que em queda per traslladar el meu més sincer condol a una família destrossada per l’infortuni i el meu desig que, entre tant patiment, puguin trobar una mica de pau: bé que s’ho mereixen !

Article publicat a La Manyana

Honduras

El darrer diumenge del mes de juny hi va haver un cop d’estat a Honduras. El president derrocat, Manuel Zelaya, pretenia realitzar un referéndum que permetés la modificació de la Constitució hondurenya. El motiu que amagava Manuel Zelaya per tal de fer aquesta consulta, i sempre segons les forces colpistes, és obrir la porta a la seva reelecció en perpetuitat.

Més enllà d’acusacions que encara s’han de provar, el fet és que una part de l’exèrcit hondureny, en un cop d’estat en tota regla, ho reconegui Obama o no, va detenir al president Zelaya al seu domicili, el va embarcar en un avió rumb a Costa Rica i des d’allí, on va estar-s’hi poc menys d’un dia, el president Zelaya va buscar suports en diferents organismes internacional on tots, la Casa Blanca inclosa, l’han reconegut com l’actual president hondureny tot i el nomenament de Roberto Micheletti, fins al moment president del Congrés hondureny i nomenat per aquesta mateixa cámara com a president interí del país.

Es tracta d’un cop d’estat postmodern en el que no se li diuen a les coses pel seu nom i que, a l’entendre d’aquest columnista, són les restes dels vuit anys de govern Bush. M’explico: els colpistes aseguren que ells no han fet cap cop d’estat i es limiten a asegurar que han complert amb la llei i que si Zelaya torna a Tegucigalpa anirá dret a la presó. Els colpistes hondurenys cobreixen els sesu actes amb tota la verborrea d’aquests extranys temps líquids que vivim. Les coses són com són i, sigui quina sigui la motivació, accedir al poder per les vies de les armes és un cop d’Estat aquí i a qualsevol part del món. En un enfrontament com el que viu Honduras s’ha de lluitar per preservar el significat de les paraules, l’única garantia de poder accedir a la veritat.

Deia, també, que la situació del páis centreamericà és fruit de la política del president del Bush i ho justifico afirmant que la manca d’atenció que el darrer president dels Estats Units va dedicar a Llatinoamericà va obrir la porta al populisme petroler de Chávez, curiós aliat d’un antic terratinent com Zelaya i que poc ha trigat en afirmar que derrocaran a Micheletti; i al feixisme, representat pels colpistes hondurenys i que va donar cobertura a tantes i tantes dictadures que van obrir les venes d’Amèrica Llatina ara ja fa tants anys que la ferida semblava cicatritzada. Per desgràcia, ens equivocàvem !

Article publicat a La Manyana

PD Les fotos d'aquest post me les envien directament d'Honduras i mostren l'enfrontament entre l'exèrcit i els ciutadans que s'oposen al cop d'Estat.Pel que em comenten, hi ha ciutats que s'han aixecat en contra dels colpistes ¡Ánimo Gaby!

Laporta té raó

El president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, ha manifestat, sobre els darrers fitxatges multimilionaris de Florentino Pérez, que el model del Real Madrid és un ‘model imperialista’. Ràpidament des de la capital, i utilitzant el tan popular ‘gracejo madrileño’, se li ha dit de tot al president Laporta i lo més suau, en la contraportada dominical de l’edició del diumenge 14 de juny del diari més llegit d’Espanya, és que el president del Barça està ‘gordo’.

Bé, més enllà del brillant anàlisi sobre l’actualitat blaugrana que sempre fan des de Madrid, val la pena dir, cal dir, que el president Laporta té raó. Té raó quan diu que el model del club de Chamartín és imperialista ja que imperialista és la supèrbia amb la que han desacreditat els comentaris provinents des de més enllà de la capital.

La conyeta, la ironia, amb la que a Madrid es rep l’opinió del Barça tricampió amaga la ferma convicció que el Real és el centre del món i que lo del tricampionat – el Barça és el cinquè equip en la història del futbol que l’aconsegueix, i el primer espanyol en fer-ho- ha estat un error de la història que el ‘ser superior’ s’encarregarà de corregir. Però és que a més el president Laporta també té raó quan diu que pagar el que està pagant el Madrid per les seves noves incorporacions, és inflaccionar el mercat. Té tanta raó el president, que el mateix Real Madrid ha patit de la seva pròpia medicina veient com el València, club on juga el davanter asturià David Villa, s’ha despenjat demanant-li més diners a Florentino per deixar anar a Villa, pretès pel Real Madrid.

Tot això no deixen de ser assumptes propis de la casa blanca que a servidor, com que és culé, poc li importen. El que sí em sap greu, i molt, és veure el penós estat del periodisme esportiu d’aquest país nostre. Ningú, ni un sol company, ha aixecat la veu i ha demanat si no resulta un pél arriscat donar-li 94 milions d’euros al finalista de la Champions les dues darreres temporades, el Manchester United. Cap company de la professió s’ha plantejat que pot fer algú tan brillant com sir Alex Ferguson amb tants i tants cuartos a la butxaca. Les crítiques cap a la gestió de Florentino Pérez s’han situat més a prop de la moralina barata que de l’anàlisi rigurós. Les lloances cap a la gestió de Florentino, simplement provoquen vergonya aliena i fan que em plantegi perquè no li vaig fer cas a ma mare quam em va aconsellar que estudiés una carrera de veritat.

Panificadora Rovira

Rovira és el cognom de la família propietària d’una panificadora allà a terres valencianes. La Guàrdia Civil els hi ha tancat l’empresa ja que presenta, segons han recollit diversos mitjans de comunicació, ‘greus deficiències de seguretat i higiene’. Això, d’entrada, sembla un fet molt greu però el desgavell no s’atura aquí.

Els Rovira tenien contractats a 7 immigrants sense-papers, fet que, si no vaig malentès, és il·legal. La família Rovira, també, va veure com una màquina amputava el braç a un dels seus empleats i, tan panxos ells, van decidir portar el treballador a l’hospital. Ja que l’accidentat no tenia papers, i conscients els Rovira que això és un fet que comporta serioses responsabilitats legals, el van deixar aprop del centre mèdic demanant-li que digués que havia estat un accident.

Els Rovira, conscients que en temps de crisi cal augmentar la productivitat i no es pot perdre ni un minut, van tornar a la fàbrica per reempendre la producció. Abans, però, van netejar la sang derramada i, emparant-se en els amplis coneixements mèdics que els hi aporta tenir una panificadora, van decidir llençar el braç amputat a les deixalles ja que, i així ho han manifestat davant el jutge, ‘ l’extremitat estava en molt mal estat’. Els Rovira deuen ser gent amb molta, molta sort ja que, a l’espera del judici corresponent, el magistrat que porta el cas els ha deixat en llibertat amb càrrecs i sense fiança.

Hi ha estudis científics que diuen que l’ésser humà només té uns quants gens més que un cuc; veient com actuen éssers de la nostra espècie, com la família Rovira esmentada en aquest text, m’atreveixo a afirmar que hi ha éssers humans que no tenen cap mena de diferència genètica amb les rates.


Article publicat a La Manyana

Los peores Óscar

Por motivos que no vienen a cuento, me estoy poniendo al día de las películas de Hollywood candidatas a los últimos premios de la Academia, los Óscar, y puedo decir, sin temor a equivocarme, que, tras el visionado de 'Frost contra Nixon' y 'El Luchador', los Óscar 2009 fueron los peores en mucho tiempo, y no sólo porque se atrevieran a premiar a Penélope Cruz.

Voy por partes. 'Frost contra Nixon' es una estupenda obra dirigida por un incapaz director de cine que responde al nombre de Ron Howard. Howard ya demostró en 'Una mente maravillosa' que elige los emplazamientos de cámara con el mismo criterio que yo relleno el boleto del Euromillón: puro y simple azar. Ron Howard es incapaz de reconocer la cumbre dramática de la historia que tiene entre manos y cuando ha alcanzado un momento fantástico, gracias a la increíble interpretación de Frank Langella como Nixon, va y se saca de la manga un final de esos para tontos que le obliga a uno a plantearse si realmente los americanos son tontos o lo son sus directores de cine. En el caso que me ocupa, me decanto claramente por la segunda opción.

'El Luchador' es una de esas pelis tonti-progres que gustan mucho a los gafapastas. Contar no es que cuente nada, más bien resulta un documental al estilo de National Geographic sobre la mutación de Mickey Rourke en una vaca loca, pero cuanta sensibilidad y cuanta tontería hay en en cada uno de sus planos. El primer hecho importante a nivel narrativo, el primer punto de giro, llega en el minuto 30 y durante la primera media hora larga de la película hemos estado viendo a Rourke en una situación que ya nos imaginamos desde los títulos de crédito. Una película redudante, previsible, colección de tópicos y que provoca que servidor se plantee si no hubiese sido mejor que los productores hubiesen donado el dinero al Real Madrid, después de la pasta que se han gastado con CR7 cualquier ayuda es buena. Que pena que un director tan cañero como Aronofsky haya descubierto, a estas alturas, que de mayor quiere ser artista y no simplemente uno de los realizadores más interesantes del panorama cinematográfico.