Fèlix Millet

M’agrada molt el cinema i entre les pel·lícules que més m’han agradat destaca ‘Quiz Show’, un film de 1994 dirigit per Robert Redford. Si el lector no recorda la pel·lícula, li refresco la memòria: el 1950, als USA, un noi de casa bona, en Charles van Doren, vol prendre part en un famós concurs televisiu i la productora, veient que en van Doren és més guapo i més fotogènic que el concursant estrella que tenien fins aquell moment, en Herbie Stempel, li passa les preguntes a en Charles van Doren per tal de que jugui amb avantatge. L’escàndol, quan es va descobrir, va ser majúscul i va acabar amb una investigació del Congrès dels Estats Units. En el moment de testificar davant la cambra d’investigació, en Charles van Doren va fer un exercici de penediment i va demanar excuses pel seu comportament del tot inexcusable. Un congressista li va recordar que, a certes edats, els actes públics de penediment són més aviat ridículs.

Aquest llarg pròleg cinematogràfic l’he fet arran de la confessió pública de l’antic president de la Fundació Orfeó-Palau de la Música Catalana, Fèlix Millet. Diu el sr. Millet, en una carta pública que li ha valgut l’aplaudiment dels de sempre, que s’ha apropiat, com a mínim, de 3,3 milions d’euros de la institució que presidia i manifesta que ‘me he equivocado gravemente’.

Home, no fotem! Un error es deixar-se el telèfon a casa, oblidar-se de les claus o no treure el tíquet en el moment d’aparcar; prendre 3,3 milions d’euros és, aquí i a la Xina popular, robar. Si el sr. Millet vol que se’l prengui en serio, hauria de començar per dir les coses pel seu nom.

Per cert, i torno a la pel·lícula de ‘Quiz Show’, ja que la Generalitat de Catalunya, via Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, és membre d’honor de la Fundació Orfeó-Palau de la Música Catalana, cap la possibilitat de demanar-li responsabilitats al sr. Millet, o fer-lo comparèixer al Parlament?

Article publicat a La Manyana

El model Barcelona

D’un temps ençà, per ser més exactes des de les manifestacions en contra de la guerra d’Iraq, s’ha instal·lat a Catalunya el model Barcelona. El model Barcelona és el model de la retòrica, de les paraules buides de contingut, de la manca d’idees i de qui creu que es pot viure eternament de rentes. M’explico. La ciutat comtal ha crescut a base de projectes faraònics que, en alguns instants, han anat acompanyats d’un relat i un narrador que creien en aquella història.

Els grans narradors dels darrers temps han estat el president Pujol i el president Maragall. El drama de Catalunya és que els de la capital, els barcelonins, no se n’adonen que el conte ja s’ha acabat. Ja no hi ha història, només queden records. I és per aquest motiu que Barcelona aguanta la decadència que calgui perquè viu en la memòria de l’Amics per sempre i els Jocs Olímpics.

Això no seria tan greu sino fos perquè ve acompanyat d’un altre gran drama: a la resta de capitals catalanes no hi ha ningú, cap líder, amb una història a explicar. Lleida cerca aquella idea que l’ajudi a adquirir un rol protagonista dins la societat catalana, que la ajudi a deixar de ser l’eterna oblidada. Tarragona veu com els pitjors vicis de la ciutat comtal s’instal·len a la vella Tàrraco. Girona resta mig adormida.

Mentres l’imaginari internacional de Catalunya s’associa amb les prostítutes del mercat de la Boqueria; amb el pacifisme de Visa d’Or que té el seu màxim representant en el conseller d’Interior, Joan Saura, qui, dia rera dia, cerca maneres de fer-li el ridícul a Catalunya; amb conflictes absurds, com el referéndum d’Arenys de Munt que no deixa de ser res més que un trist brindis al sol; i així la llista podría ser eterna. Cal repensar Catalunya, cal tornar-la a explicar i cal fer-ho sense Barcelona i des de la resta del territori.

Article publicat a La Manyana

Havia de passar

Tard o d’hora, havia de passar, era inevitable: la derivada lògica de l’imperi de lo políticament correcte és l’infantilisme. M’explico. Els suposo informats que comenta la retirada de bosses de plàstic dels diferents supermercats que hi ha arreu el territori. El motiu és l’alta contaminació que provoquen les bosses. Com no podia ser de cap altra manera, en el país de les meravelles on vivim, la mesura ha arribat de la maneta de la seva particular campanya de comunicació, patrocinada per una gran cadena de supermercats.

El lema de la campanya és ‘bolsa, caca’ i a servidor li entren ganes d’enviar-los a pastar a fang primer, als creatius que han parit aquesta idea, i tot seguit al cretí de torn que ho trobi graciós o, fins i tot, original. ‘Bolsa, caca’ és la forma que tenen els grans narradors del nostre temps, els publicistes, de prendre’ns per criatures i, a més, criatures amb molt poc seny.

Els adalids de lo políticament correcte, que tenen en el canvi climàtic una de les seves armes preferides, voregen tal grau de fanatisme que ens prenen als altres per canalla que encara no ha passat de la fase anal. El problema de fer una crítica com la que avui he fet en aquesta rebotiga, és que l’arena pública, habitual terreny de debat, s’ha transformat en un camp de batalla en el que tothom lluita per imposar el seu frame. Els frames no donen gaire marge a la dicussió i tot el que queda fora del marc és interpretat com un atac a aquest. Crec que s’han de prendre mesures per, en certs casos, reduir el ritme de consum dels recursos naturals. No crec que per prendre mesures contra el canvi climàtic calgui prendre al personal per idiota.

Article publicat a La Manyana

L'home estúpid

Desprès de donar-hi molts tombs, i d’una ampla recerca pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana, crec que l’adjectiu que millor li escau al director general del Real Madrid, Jorge Valdano, és el d’estúpid. Afirma el diccionari que estúpid és ‘…la persona que molesta, irrita, etc.,per la seva manca d’oportunitat, de discreció, per la seva presumpció,etc.’ Les declaracions de Valdano a l’agència DPA s’ajusten, punt per punt, a la definició d’estúpid.

Diu la veu i el rostre del ser superior, que ‘Cuando el Barcelona fichó a Ibrahimovic sí eché en falta el discurso del obispo de Barcelona’. Es refereix, el lletraferit argentí, a les crítiques, suaus, d’altra banda, que el Cardenal-arquebisbe de Barcelona, que no bisbe, tot sigui dit, va realitzar al Real Madrid pels 96 milions d’euros que va pagar pel fitxatge de Cristiano Ronaldo. L’oportunitat de respondre a Mons. Martínez Sistach era quan el prelat va publicar la seva carta, no prop d’un mes després i quan es compta amb un as amagat a la mànega. La rèplica que Valdano llença contra el Sr. Cardenal no només és inoportuna sinó que mostra la covardia de qui passava per ser un dels homes més ben formats del món del futbol.

Continuem. Sosté Jorge Valdano que ‘Cada uno desde su visión intenta ocupar un lugar en el mundo. El Barcelona lo hace mirando desde Catalunya hacia adentro, el Real Madrid desde España hacia fuera’. És ben veritat que el tòpic dibuixa als argentins com a presumptuosos però no m’imaginava pas que ho poguessin ser tant com en Valdano qui, amb els anys que porta per la pell de brau, es veu capaç de manifestar un anàlisi tant curt de mires com aquest i vestir-ho com una sentència inapel·lable.

Veiem que per aconseguir el títol d’estúpid, Jorge Valdano ja compleix dos requisits dels tres que apunta el diccionari. Anem pel tercer. La mesquina medalla que Valdano s’ha penjat per haver rebutjat, ara fa cinc anys, el fitxatge pel Real Madrid de Gabi Milito, un central que ha donat un rendiment més que estimable tant al Saragossa com al Barça abans de lesionar-se, mostra, com a mínim, una clara manca de discreció.Si volia fer mèrits a càrrec del patiment d’un professional, hagués estat un detall que ho hagués fet en privat.

Per tant, i com a conclusió, des de La rebotiga tenim el plaer d’afirmar que el director general del Madrid és un home estúpid.

Article publicat a La Manyana

420 euros

Vist que el Gamper va ser un laboratori per provar al jovent de la pedrera, i vist que la Supercopa d’Espanya és un títol que arriba molt aviat i, sobretot, tenint, com tinc, plena confiança amb en Pep Guardiola i el president Laporta, aparco el Barça, amb ganes de que comenci ja la Lliga, i dedicaré la rebotiga d’avui a un fet que m’ha cridat molt l’atenció.

Parlo dels famosos 420 euros que el govern de Zapatero ha aprovat com ajuda addicional pels aturats de llarga duració. No entraré en analitzar la conveniència o no d’aquesta ajuda, ni si és la quantitat que ha de ser o no, però el que sí que m’ha fet molta gràcia és l’ús del llenguatge que n’ha fet el president Zapatero. Suposo que ja estan al corrent de que, en una primera versió (no en tinc cap dubte que n’hi haurà una segona), l’ajuda només estava disponible per aquells que es quedaven sense prestació a partir de l d’agost, deixant sense els 420 euros a aquells que portaven molt més temps amb la soga al coll.

A casa, de la manera de fer d’en Zapatero, n’hauríem dit que és una improvisació, un error, una pífia….(el lector pot triar l’adjectiu que més li plagui i que més s’ajusti a les seves necessitats econòmiques). ZP, que és llest com ell sol, li ha donat la volta al tema i el que en el fons no deixa de ser una rectificació en tota regla, ho ha presentat com un gest de generositat, de benevolència, i així, mutatis, mutandi, de la pífia hem passat a‘…estamos dispuestos, dialogando con los sindicatos, a hacer más eficaz la medida y la prestación, desde el punto de vista social, y que abarque al número de personas que lo puedan necesitar’, com va manifestar recentment el president.

Fins a cert punt, té la seva lògica que el president construeixi la realitat com a ell més li convingui i més li plagui; per això és el president i per això té ‘talante’. El que no té cap mena de sentit és que tots nosaltres li riguem la gràcia com portem anys fent.

Article publicat a La Manyana

Aixecareu el vol

M’ha costat un munt escriure aquesta rebotiga. Els que l’hagin seguit des d’un bon començament, saben que l’autor d’aquesta columna és molt ‘futbolero’. M’apassiona el futbol i m’apassiona el Barça. Com a bon culé tinc sempre en el punt de mira al Real Madrid i, en menor mesura, al R.C.D Espanyol.

La recent mort del central perico Dani Jarque ha trastocat la meva ‘fútbolvisió’. Em confesso colpit per la mala sort del club de Cornellà. Em confesso profundament adolorit pel tràgic destí d’un equip que primer veu com perd casa seva i desprès, desprès de molts anys de viure de llogat en un estadi que mai van sentir com una llar, poden tornar a tenir una casa de la que en gaudeixen només una setmana, el temps que va passar de la inauguració de l’estadi al dramàtic traspàs d’en Jarque. Les llargues cues davant la porta 21 de l’estadi són un reflex de la força del sentiment ‘perico’. La directiva blanc-i-blava ha superat, amb escreix, una prova dificilíssima.

Aquests dies s’ha vist, a l’estadi de l’Espanyol, l’altra cara d’un esport moltes vegades dominat per les més baixes passions. El futbol és un dels motors d’aquest país i moltes vegades els seus dirigents obliden les seves responsabilitats i es transformen en un més dels seus seguidors més radicals. Els exemples són nombrosos i no cal recordar-los ja que tots els tenim a la memòria.

La mort d’en Dani Jarque, una desgràcia terrible per a la seva família i per a la seva companya, hauria de ser la llavor que permetés que els dos grans clubs catalans, el Barça i l’Espanyol, es miressin, a partir d’ara, d’una manera diferent i deixessin enrere les diferències que han marcat, fins ara, la relació entre dos veïns que, ho vulguin o no, estan condemnats a entendre’s. Els triomfs del Barça seran els triomfs de tots els catalans quan des del Nou Camp no es miri amb superioritat a l’Espanyol. El destí dels ‘pericos’ serà el de tots nosaltres quan ens vegin com un club català més i no se sentin amenaçats per la preponderància blaugrana. La col·laboració entre ambdós clubs, dos clubs que cuiden i cuidaran la cantera, podria ser molt beneficiosa pel món de l’esport en general. Avançar en aquesta direcció, fer el primer pas per tal de buscar maneres de treballar plegats, seria l’única manera de transformar en realitat els bons sentiments que ha despertat la mort d’en Jarque, una mort que no hauria de caure en el oblit.

El meu condol més profund per a la família del futbolista així com per a dos pericos, en Didac B. i en Josep S., que em van fer veure lo difícil que és ser blanc-i-blau en una terra majoritàriament blaugrana. ‘Pericos’, aixecareu el vol !

Una de cinema

Aquest és un estiu amb poques alegries. La sacralitat del mes d’agost fa que les nostres preocupacions es fonguin com els glaçons de la beguda que ens serveixen al ‘chiringuito’. L’agost és un desert que travessem amb tota la tranquil·litat del món. El problema és que aquest desert arriba també al terreny cultural. , i també ho és a nivell cultural. Tot i això en aquest desert, i des de fa un parell d’anys, apareixen certs miratges cortesia de la productora Pixar. L’any passat ja vam poder gaudir de ‘Wall-E’, una extraordinària pel·lícula d’animació, que venia a prendre el relleu de ‘Ratatouille’.

Aquest agost ha començat amb ‘Up’ la culminació d’artística d’un fantàstic camí iniciat ara ja fa prop d’una dècada pel mag dels ordinadors, John Lasseter. ‘Up’, pels al·lèrgics al cinema de dibuixos animats, suposa un pas més enllà en la història del cinema d’animació, no només per la riquesa tècnica de la que en fa gala sinó per les novetats narratives. Per primer cop en molt temps, una pel·lícula vinculada a la sensibleria de Disney, propietària de Pixar, mostra una mort d’un ésser humà, deixant el traspàs de la mare de Bambi en un joc de nens. No és una qüestió menor ja que fins ara, totes les produccions vinculades a la casa del ratolí es caracteritzaven per presentar una versió adulterada de la vida, amb la idea que als nens, principals consumidors dels productes de l’oncle Walt, no se’ls podia fer patir gaire.

Bé, doncs a ‘Up’, el vell protagonista es queda vidu en una memorable seqüència que passarà a la història del cinema per la seva capacitat de síntesis. Aquest mateix personatge, el vell Carl, agredeix amb el seu bastó a un jove, causant-li una ferida sagnant. En Carl veu com en la seva aventura, la seva aposta per fer realitat el somni de la seva vida, el somni que va tenir amb la seva dona amb qui no van tenir descendència, estarà acompanyat per un nen, en Russell, abandonat pel seu pare i que somia amb completar la seva col·leció de medalles dels minyons escortes. ‘Up’ és imaginació i tendresa, lluny de l’excés d’edulcorants present a la majoria de produccions de l’actual Hollywood. ‘Up’ és un regal pels amants del cinema que els aproparà a l’esperit de les pel·lícules d’en Frank Capra i al vell Spencer Tracy. ‘Up’ és l’opció ideal per quan sentim que les vacances se’ns fan massa curtes i les angoixes del dia a dia se’ns fan presents abans d’hora. ‘Up’ ens diu que quan amenaça ruïna sempre ens quedarà el cel. Vagin a veure la pel·lícula i no cal que em donin les gràcies, per això estem.

Article publicat a La Manyana