L'home estúpid

Desprès de donar-hi molts tombs, i d’una ampla recerca pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana, crec que l’adjectiu que millor li escau al director general del Real Madrid, Jorge Valdano, és el d’estúpid. Afirma el diccionari que estúpid és ‘…la persona que molesta, irrita, etc.,per la seva manca d’oportunitat, de discreció, per la seva presumpció,etc.’ Les declaracions de Valdano a l’agència DPA s’ajusten, punt per punt, a la definició d’estúpid.

Diu la veu i el rostre del ser superior, que ‘Cuando el Barcelona fichó a Ibrahimovic sí eché en falta el discurso del obispo de Barcelona’. Es refereix, el lletraferit argentí, a les crítiques, suaus, d’altra banda, que el Cardenal-arquebisbe de Barcelona, que no bisbe, tot sigui dit, va realitzar al Real Madrid pels 96 milions d’euros que va pagar pel fitxatge de Cristiano Ronaldo. L’oportunitat de respondre a Mons. Martínez Sistach era quan el prelat va publicar la seva carta, no prop d’un mes després i quan es compta amb un as amagat a la mànega. La rèplica que Valdano llença contra el Sr. Cardenal no només és inoportuna sinó que mostra la covardia de qui passava per ser un dels homes més ben formats del món del futbol.

Continuem. Sosté Jorge Valdano que ‘Cada uno desde su visión intenta ocupar un lugar en el mundo. El Barcelona lo hace mirando desde Catalunya hacia adentro, el Real Madrid desde España hacia fuera’. És ben veritat que el tòpic dibuixa als argentins com a presumptuosos però no m’imaginava pas que ho poguessin ser tant com en Valdano qui, amb els anys que porta per la pell de brau, es veu capaç de manifestar un anàlisi tant curt de mires com aquest i vestir-ho com una sentència inapel·lable.

Veiem que per aconseguir el títol d’estúpid, Jorge Valdano ja compleix dos requisits dels tres que apunta el diccionari. Anem pel tercer. La mesquina medalla que Valdano s’ha penjat per haver rebutjat, ara fa cinc anys, el fitxatge pel Real Madrid de Gabi Milito, un central que ha donat un rendiment més que estimable tant al Saragossa com al Barça abans de lesionar-se, mostra, com a mínim, una clara manca de discreció.Si volia fer mèrits a càrrec del patiment d’un professional, hagués estat un detall que ho hagués fet en privat.

Per tant, i com a conclusió, des de La rebotiga tenim el plaer d’afirmar que el director general del Madrid és un home estúpid.

Article publicat a La Manyana

420 euros

Vist que el Gamper va ser un laboratori per provar al jovent de la pedrera, i vist que la Supercopa d’Espanya és un títol que arriba molt aviat i, sobretot, tenint, com tinc, plena confiança amb en Pep Guardiola i el president Laporta, aparco el Barça, amb ganes de que comenci ja la Lliga, i dedicaré la rebotiga d’avui a un fet que m’ha cridat molt l’atenció.

Parlo dels famosos 420 euros que el govern de Zapatero ha aprovat com ajuda addicional pels aturats de llarga duració. No entraré en analitzar la conveniència o no d’aquesta ajuda, ni si és la quantitat que ha de ser o no, però el que sí que m’ha fet molta gràcia és l’ús del llenguatge que n’ha fet el president Zapatero. Suposo que ja estan al corrent de que, en una primera versió (no en tinc cap dubte que n’hi haurà una segona), l’ajuda només estava disponible per aquells que es quedaven sense prestació a partir de l d’agost, deixant sense els 420 euros a aquells que portaven molt més temps amb la soga al coll.

A casa, de la manera de fer d’en Zapatero, n’hauríem dit que és una improvisació, un error, una pífia….(el lector pot triar l’adjectiu que més li plagui i que més s’ajusti a les seves necessitats econòmiques). ZP, que és llest com ell sol, li ha donat la volta al tema i el que en el fons no deixa de ser una rectificació en tota regla, ho ha presentat com un gest de generositat, de benevolència, i així, mutatis, mutandi, de la pífia hem passat a‘…estamos dispuestos, dialogando con los sindicatos, a hacer más eficaz la medida y la prestación, desde el punto de vista social, y que abarque al número de personas que lo puedan necesitar’, com va manifestar recentment el president.

Fins a cert punt, té la seva lògica que el president construeixi la realitat com a ell més li convingui i més li plagui; per això és el president i per això té ‘talante’. El que no té cap mena de sentit és que tots nosaltres li riguem la gràcia com portem anys fent.

Article publicat a La Manyana

Aixecareu el vol

M’ha costat un munt escriure aquesta rebotiga. Els que l’hagin seguit des d’un bon començament, saben que l’autor d’aquesta columna és molt ‘futbolero’. M’apassiona el futbol i m’apassiona el Barça. Com a bon culé tinc sempre en el punt de mira al Real Madrid i, en menor mesura, al R.C.D Espanyol.

La recent mort del central perico Dani Jarque ha trastocat la meva ‘fútbolvisió’. Em confesso colpit per la mala sort del club de Cornellà. Em confesso profundament adolorit pel tràgic destí d’un equip que primer veu com perd casa seva i desprès, desprès de molts anys de viure de llogat en un estadi que mai van sentir com una llar, poden tornar a tenir una casa de la que en gaudeixen només una setmana, el temps que va passar de la inauguració de l’estadi al dramàtic traspàs d’en Jarque. Les llargues cues davant la porta 21 de l’estadi són un reflex de la força del sentiment ‘perico’. La directiva blanc-i-blava ha superat, amb escreix, una prova dificilíssima.

Aquests dies s’ha vist, a l’estadi de l’Espanyol, l’altra cara d’un esport moltes vegades dominat per les més baixes passions. El futbol és un dels motors d’aquest país i moltes vegades els seus dirigents obliden les seves responsabilitats i es transformen en un més dels seus seguidors més radicals. Els exemples són nombrosos i no cal recordar-los ja que tots els tenim a la memòria.

La mort d’en Dani Jarque, una desgràcia terrible per a la seva família i per a la seva companya, hauria de ser la llavor que permetés que els dos grans clubs catalans, el Barça i l’Espanyol, es miressin, a partir d’ara, d’una manera diferent i deixessin enrere les diferències que han marcat, fins ara, la relació entre dos veïns que, ho vulguin o no, estan condemnats a entendre’s. Els triomfs del Barça seran els triomfs de tots els catalans quan des del Nou Camp no es miri amb superioritat a l’Espanyol. El destí dels ‘pericos’ serà el de tots nosaltres quan ens vegin com un club català més i no se sentin amenaçats per la preponderància blaugrana. La col·laboració entre ambdós clubs, dos clubs que cuiden i cuidaran la cantera, podria ser molt beneficiosa pel món de l’esport en general. Avançar en aquesta direcció, fer el primer pas per tal de buscar maneres de treballar plegats, seria l’única manera de transformar en realitat els bons sentiments que ha despertat la mort d’en Jarque, una mort que no hauria de caure en el oblit.

El meu condol més profund per a la família del futbolista així com per a dos pericos, en Didac B. i en Josep S., que em van fer veure lo difícil que és ser blanc-i-blau en una terra majoritàriament blaugrana. ‘Pericos’, aixecareu el vol !

Una de cinema

Aquest és un estiu amb poques alegries. La sacralitat del mes d’agost fa que les nostres preocupacions es fonguin com els glaçons de la beguda que ens serveixen al ‘chiringuito’. L’agost és un desert que travessem amb tota la tranquil·litat del món. El problema és que aquest desert arriba també al terreny cultural. , i també ho és a nivell cultural. Tot i això en aquest desert, i des de fa un parell d’anys, apareixen certs miratges cortesia de la productora Pixar. L’any passat ja vam poder gaudir de ‘Wall-E’, una extraordinària pel·lícula d’animació, que venia a prendre el relleu de ‘Ratatouille’.

Aquest agost ha començat amb ‘Up’ la culminació d’artística d’un fantàstic camí iniciat ara ja fa prop d’una dècada pel mag dels ordinadors, John Lasseter. ‘Up’, pels al·lèrgics al cinema de dibuixos animats, suposa un pas més enllà en la història del cinema d’animació, no només per la riquesa tècnica de la que en fa gala sinó per les novetats narratives. Per primer cop en molt temps, una pel·lícula vinculada a la sensibleria de Disney, propietària de Pixar, mostra una mort d’un ésser humà, deixant el traspàs de la mare de Bambi en un joc de nens. No és una qüestió menor ja que fins ara, totes les produccions vinculades a la casa del ratolí es caracteritzaven per presentar una versió adulterada de la vida, amb la idea que als nens, principals consumidors dels productes de l’oncle Walt, no se’ls podia fer patir gaire.

Bé, doncs a ‘Up’, el vell protagonista es queda vidu en una memorable seqüència que passarà a la història del cinema per la seva capacitat de síntesis. Aquest mateix personatge, el vell Carl, agredeix amb el seu bastó a un jove, causant-li una ferida sagnant. En Carl veu com en la seva aventura, la seva aposta per fer realitat el somni de la seva vida, el somni que va tenir amb la seva dona amb qui no van tenir descendència, estarà acompanyat per un nen, en Russell, abandonat pel seu pare i que somia amb completar la seva col·leció de medalles dels minyons escortes. ‘Up’ és imaginació i tendresa, lluny de l’excés d’edulcorants present a la majoria de produccions de l’actual Hollywood. ‘Up’ és un regal pels amants del cinema que els aproparà a l’esperit de les pel·lícules d’en Frank Capra i al vell Spencer Tracy. ‘Up’ és l’opció ideal per quan sentim que les vacances se’ns fan massa curtes i les angoixes del dia a dia se’ns fan presents abans d’hora. ‘Up’ ens diu que quan amenaça ruïna sempre ens quedarà el cel. Vagin a veure la pel·lícula i no cal que em donin les gràcies, per això estem.

Article publicat a La Manyana

Anatomía de un instante

Un dels llibres que més m’ha agradat enguany és ‘Anatomía de un instante’ de Javier Cercas, autor del bestseller ‘Soldados de Salamina’. A la seva darrera obra, en Cercas basteix un anàlisi sobre el 23-F d’on neixen conceptes fàcilment aplicables avui en dia. A ‘Anatomía de un instante’ es diu que la llavor del cop d’estat va ser la suma d’una crisi econòmica esfereïdora; una ETA que encongia el cor del país amb un atemptat rere l’altre; les tensions autonòmiques en les que vivim instal·lats des de la tornada de la democràcia; i unes Forces Armades que se sentien en el punt de mira de la banda terrorista i, al mateix temps, molt lluny de l’estima dels seus conciutadans. En aquests gairebé 30 anys des d’aleshores, l’exèrcit ha guanyat en empatia fins al punt que una víctima seva és una víctima de tots nosaltres.

Però, i això és difícil de rebatre, en tots els darrers punts estem vivint una situació idèntica a la que va desencadenar en el cop d’estat de Tejero. En el moment d’escriure aquest article, els assassins d’ETA han matat dos guàrdies civils a Palma de Mallorca, tot just 24 hores després d’haver intentat repetir la matança de Vic, però aquest cop a Burgos. Sobre la crisi econòmica, que sembla adormida per les altes temperatures, se’n continuarà parlant, i molt, un cop arribi el mes de setembre i acabem amb aquest estrany miratge que és el mes d’agost. De les tensions autonòmiques, només cal veure les reaccions que l’acord de finançament ha provocat a la capital d’Espanya i que ha portat a un alt responsable de la Comunitat de Madrid a demanar-se, en veu alta, ‘¿por qué un catalán vale más de dos veces que un madrileño?’ Bé, és obvi que amb el finançament s’hi pot estar d’acord o en desacord, considerar-lo un bon tracte o un mal tracte, tot depèn del color del vidre des del que es mira, però seria de desitjar que els responsables polítics sortissin de casa havent esmorzat, havent anat al lavabo i havent deixat la demagògia al menjador, on discuteixen de política amb el cunyat de torn.

Estic convençut que en aquest país nostre podem aguantar molt més temps que abans les tensions que van portar al cop d’estat. Crec això ja que si hi ha alguna societat líquida per excel·lència, aquesta és la nostra. Però també crec que la millor manera de conjurar tots aquests mal auguris que ronden pel nostre país, és fer una crida al lideratge, a la Política amb majúscules, als estadistes capaços d’allunyar-se del tacticisme partidista. A les bases de tots els partits, hi ha gent molt vàlida ara només falta que els hi donin el relleu que es mereixen.

Article publicat a La Manyana

Guardiola i el feeling

El periodisme no deixa de ser el self-service del que algun dia apareixerà als llibres d’història. M’explico: amb presses, sense gaire temps per l’anàlisi tranquil i pausat i pressionats per mecanismes industrials, els professionals de la comunicació ens veiem obligats a opinar de lo diví i de lo humà. Quan es perd de vista el fet que la nostra opinió no és pas l’opinió d’un expert, sinó la d’un pastisser de la informació, es cau en el risc de deixar de ser periodista per transformar-se en una altra cosa que, massa sovint, cau en el ridícul.

Explico tot això arran de les reaccions provocades per la primera roda de premsa de la temporada que ha fet l’entrenador del Barça, Pep Guardiola. Diu Guardiola que no vol que continuï Eto’o per una qüestió de feeling i pràcticament tots els mitjans de comunicació se li han tirat a sobre titllant-lo, entre altres llindeses, ‘d’esotèric’. Bé, en el moment d’escriure aquesta columna Eto’o enfila cap a Milán i Ibrahimovic, un extraordinari jugador, encamina les seves passes cap a la ciutat comtal.

Si enlloc de feeling hagués parlat de management, ara aplaudiríem Guardiola fins i tot amb les orelles per una altra mostra de sentit comú. Només cal anar a l’hemeroteca per recordar com el Barça de Ronaldinho, Rijkaard i Deco ens va fer somiar a París i ens va fer plorar al Bernabéu, amb poc menys de dos anys de diferència. A servidor, el feeling proclamat per Guardiola li sembla que va més encaminat a evitar l’autocomplaença que tants problemes va donar en el passat i és evident que, números en mà, no respon a motius purament futbolístics. Així doncs, des d’aquesta rebotiga tinc el feeling que la temporada es comença a construir sobre uns bons ciments i, com va dir el mestre, no s’ha d’oblidar que sempre és més difícil el segon any que el primer.

Per cert, i perquè aquesta columna no sigui sempre flors i violes blaugranes, espero que la presentació de l’Ibrahimovic s’allunyi del patró de focs artificials al que estan acostumats a la capital. Seria una mala senyal que, ara, tot just ara, que el Barça es fa gran, ens deixéssim intimidar per la fanfàrria artificial del sr. Florentino Pérez i la seva cort de mariatxis.

Article publicat a La Manyana

El cas Rayan

Reprenc La rebotiga amb la intenció d’oferir un nou enfoc a un cas que ha saltat als papers darrerament i que m’ha colpit, i molt. Parlo de la mort del bebé prematur Rayán, el fill de la primera víctima mortal a Espanta per la grip A. El cas posa la pell de gallina pel que té d’infortuni i per la virulència amb la que despulla la nostra falsa seguretat, el nostre fals control en el que vivim cómodament instal·lats. Però l’enfoc d’aquest article no és pas filosòfic, sinó més aviat metodològic.

M’explico. M’espanta, m’aterroritza, que els gerents de l’Hospital madrileny Gregorio Marañón, escenari del ‘terrorífic error’ que va acabar amb la vida del petit Rayan, no haguessin previst la possibilitat d’una errada, la possibilitat de l’error. D’un temps ençà trobo que ens allunyem d’aquella sèrie de valors que ens van inculcar quan érem petits i, amb el pas del temps, els canviem per un mal concepte del lliure mercat que, en la seva versió hispana, ni és lliure, ni és mercat, i té molt més a veure amb el Lazarillo de Tormes que no pas amb el lliberalisme d’arrel anglosaxona.

Me n’alegro que el director de l’Hospital donés la cara però si hagués fet bé la seva feina, si hagués estat un bon gerent, no hauria hagut de passar per un dels pitjors tràngols de la seva vida professional, com ell mateix va declarar. La seva obligació era dotar a l’Hospital dels mecanismes suficients de forma tal que l’error quedés reduït a la seva mínima expressió. Va fallar com a responsable i, per tant i donades les dimensions de l’error, hauria de dimitir.

Un altre tema és la vergonyosa reacció dels sindicats que poc han trigat en saltar a la premsa per defensar uns drets que, en el dia a dia, deixen que es vagin perdent, adormits com estan per les grans quantitats de subvencions oficials. Si alguna cosa havien de dir els sindicats d’infermeria, si alguna idea volien transmetre a l’opinió pública, aquesta hauria d’haver estat el condol a un jove pare de família que, als 22 anys, veu com tot allò pel que havia lluitat ha desaparegut en poc menys d’un parell de mesos. Utilitzar els diaris per protestar per una mala situació laboral quan feia temps que no se’ls sentia, i enmig d’una situació tan trista, és ben patètic.

Abans de finalitzar, aprofito l’espai que em queda per traslladar el meu més sincer condol a una família destrossada per l’infortuni i el meu desig que, entre tant patiment, puguin trobar una mica de pau: bé que s’ho mereixen !

Article publicat a La Manyana