Amenábar i Ágora

Vaig aprofitar els darrers dies festius per apropar-me al cinema a veure la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, ‘Ágora’. No hi anava gaire convençut però el fet que en les darreres setmanes havia vist grans pel·lícules – entre elles, ‘Malditos Bastardos’; ‘El secreto de sus ojos’ i ‘Distrito 9’- em van dur a la conclusió que, en cas que el film d’Amenábar fos una gran tifa, estava en condicions de soportar-ho. Greu error el meu!

El film d’Amenábar, una de les grans apostes de la minsa indústria cinematogràfica nacional per aixecar el vol enguany, resulta buit de contingut i no és d’estranyar que hagi costat 50 milions d’euros: cal falta molts i molts diners per omplir de sentit dos hores de pel·lícula sense història. Els hi faig cinc cèntims. El film va d’una astrònoma que, en l’època de la Biblioteca d’Alejandria, dóna classes a uns nois que desprès creixen i aquests nois ocupen llocs de responsabilitat i n’hi ha que es discuteixen i n’hi ha que no. Pel mig, i per molt que Alejandro Amenábar ho hagi negat, per activa i per passiva, hi ha unes gotes de càrrega anti-religiosa – li toca el rebre al cristianisme – i molta lloança a l’esperit científic d’una dona avançada al seu temps, l’astrònoma Hypatia.

‘Ágora’ està tenint problemes per trobar distribuïdor als Estats Units ja que als interessats els espanta la posada en escena que Amenábar fa dels cristians. La veritat és que feia temps que no contemplava una posta en escena tan simplista: els dolents, els cristians, van vestits de negres, duen barba, són crèduls i lletjos; els pagans van vestits de blanc, són científics, guapos i a més a més tenen esclaus, que sempre és com més de classe alta que no ser un cristià que no té ni per afaitar-se.

Aquests dies, i si ja han vist les pel·lícules que citava més amunt, a l’inici d’aquesta rebotiga, si volen, es queden a casa i veuen a la tele una sèrie com ‘Flashforward’, fascinant.

Article publicat a La Manyana

La relliscada

Reconec que em fa mandra entrar en el debat sobre si Laporta utilitza la presidència del Barça per les seves ambicions polítiques o no. Em cansa, ja que mostra un clar desconeixement de la història del club blaugrana, i m’aborreix, fins a límits insondables, la crítica ‘farisea’ dels qui carreguen contra Laporta per les seves legítimes ambicions polítiques i ho fan tractant al president del Barça com si ja fos un polític. És difícil trobar un altre context – el de voler tallar-li les ales abans de començar a volar- en el que entendre que mesos després d’una sortida de to d’en Joan Laporta amb un polític professional, el president d’Extremadura, s’esbombi l’esmentada conversació.

És per això que, el que queda de La rebotiga d’aquest dilluns, el dedicaré al que, des del meu modest punt de vista, em sembla una relliscada que pot arribar a ser històrica: l’elecció, per part de l’Acadèmia Sueca, del president Barack Obama com a nou premi Nobel de la Pau. Em confesso fan de l’escriptura del president Obama. El discurs que va fer a New Hampshire, desprès de perdre les primàries davant Hillary Clinton, hauria d’estudiar-se en totes les facultats de Ciències Polítiques i hauria de ser de lectura obligada per a tots els aficionats a la bona literatura. Un discurs per emmarcar, sens dubte! El que resulta molt més agosarat és atorgar-li un Nobel a algú que de moment només ha exhibit molt bones intencions i pocs resultats. No és perquè no en sigui capaç, de cap de les maneres, sinó perquè encara no fa ni un any que ha pres possessió del seu càrrec.

Així doncs, si per ben intencionat li donen la tan preuada medalla, en cas de que aconsegueix la pau en el conflicte israelí-palestí, què hem de fer? Ens inventem un premi mundial que reconegui les virtuts d’aquest extraordinari polític? Una altra hipòtesis: i si en la defensa dels legítims interessos dels USA, Barack Obama ha de prendre alguna decisió impopular, que no agradi a la resta del planeta, què fem? Li retirem el Nobel? Una decisió arriscada la de l’Acadèmia, que s’assembla massa a una una relliscada en tota regla.

Article publicat a La Manyana

Roman Polanski

M’ensumo que aquesta temporada hauré de dedicar moltes rebotigues al Barça, no només per la bona feina que fa en Guardiola, sinó per la guerra bruta, tant interna com externa, que viurà l’entitat. Em posicionaré, sempre, en la defensa del Barça de tots aquells atacs externs que vulguin desestabilitzar el club. Pel que fa als merders interns, tinc prou confiança en Joan Laporta com per saber que farà sempre el millor pel Barça.

Així doncs, i sense ànims d’allargar-me gaire més, la rebotiga d’avui la dedicaré al director de cinema, Roman Polanski. Els suposo informats que, a finals del passat mes de setembre, el cineasta franc-polonès va ser detingut a la seva arribada a Suïssa, en compliment d’un ordre d’extradició dels Estats Units que cerquen a Polanski des de fa més de trenta anys perquè respongui sobre unes ‘relacions sexuals il·legals’.

S’ha escrit molt sobre aquesta història i s’escriurà més, encara. Intel·lectuals, principalment d’esquerres, s’han esguerrat les vestidures davant el que consideren un ‘excés de la justícia’. D’altra banda, alguns comunicadors, entre ells alguns que aquest articulista valora especialment, s’han posat puristes i reclamen, sota el sempre auxiliar recurs del ‘personalisme’ –‘i si la víctima hagués estat la seva filla, què en diria vostè?’, criden preocupats- , que el pes de la llei caigui sobre el realitzador de la magnífica ‘Chinatown’ o ‘El Pianista’.

No he escoltat, ni llegit, a cap comentarista que es preguntés si una justícia que triga més de 30 anys en aplicar-se és justa o no? Si una justícia que actua fins i tot en contra del criteri de la víctima, és justa o no? En Roman Polanski va fugir de la justícia davant la sospita que el jutge encarregat del seu cas estava predisposat a ser qualsevol cosa menys just. En Roman Polanski ha passat més de 30 anys amb el codi penal a la mà, veient a quin país podia anar i a quin no, tal i com els vells dictadors. En Roman Polanski ha vist la seva vida condicionada per una situació d’ara fa més de 3 dècades. Dir que en Polanski encara ha de pagar el seu deute amb la justícia, és ser un malparit o, el que és pitjor, un venjador enlloc d’un servidor de la justícia. Llibertat per en Roman Polanski !

Article publicat a La Manyana

El millor president

Ja feia dies que tenia ganes de dedicar una rebotiga al president del Barça, Joan Laporta. Les reaccions mediàtiques i socials arrel de la seva presència en una de les manifestacions del passat 11 de setembre, em van fer pujar la mosca al nas. El president del Barça no li fa mal al club manifestant-se independentista ja que el Barça, aquesta gran institució, ha tingut dirigents de l’Opus, espanyolistes convençuts, catalanistes no separatistes i, ja s’ho poden imaginar, de tots els colors en els més de cent anys d’història del club blaugrana.

Joan Laporta, probablement, passarà a la història com el millor president del Barça per haver regenerat les pràctiques d’un club que estava massa cobert de caspa i haver apostat per un projecte que és un model per la resta de clubs del món: no només pels resultats esportius, espectaculars, sinó pels valors que han guiat el club en aquestes darreres temporades.

El president Laporta també ha comès errors, com tothom. Un dels més greus ha estat creure en l’anomenat oasi català. Els primers moviments d’en Joan Laporta, que podrien indicar una futura possible carrera política, han provocat moviments sísmics que han iniciat la maquinària del silenci. Sobre ostracisme o guerra bruta, el president Laporta podria demanar consell al Partit Popular de Catalunya o, si molt m’apura, a Convergència i Unió que ha vist com en els darrers temps, tot i guanyar les eleccions, és incapaç de governar. En aquest context, en el de voler tallar-li les ales abans de començar a volar, és en el que situo l’aparició de la notícia sobre l’espionatge a quatre vicepresidents del Barça dut a terme pel mateix club. La filtració de la notícia, prop de mig any després que succeís, respon, en primer lloc, a un posicionament dels poders fàctics de cara a les futures eleccions a can Barça i, també, a voler embrutar la sortida de qui sens dubte pot acabar sent el millor president de la història del club culè: Joan Laporta.

PD: Per cert, i en opinió d’aquest articulista, imperdonable que el director general Joan Oliver prengués la iniciativa de fer una ‘auditoria de seguretat’ sense avisar al president

PD 2: Una petita medalla per aquesta rebotiga i per La Manyana. Ara que les grans patums mediàtiques ja han trobat les semblances entre Zapatero i els últims temps de Suárez, els primers en apuntar-ho vàrem ser nosaltres, allà pel mes d’agost.

Article publicat a La Manyana

Fèlix Millet

M’agrada molt el cinema i entre les pel·lícules que més m’han agradat destaca ‘Quiz Show’, un film de 1994 dirigit per Robert Redford. Si el lector no recorda la pel·lícula, li refresco la memòria: el 1950, als USA, un noi de casa bona, en Charles van Doren, vol prendre part en un famós concurs televisiu i la productora, veient que en van Doren és més guapo i més fotogènic que el concursant estrella que tenien fins aquell moment, en Herbie Stempel, li passa les preguntes a en Charles van Doren per tal de que jugui amb avantatge. L’escàndol, quan es va descobrir, va ser majúscul i va acabar amb una investigació del Congrès dels Estats Units. En el moment de testificar davant la cambra d’investigació, en Charles van Doren va fer un exercici de penediment i va demanar excuses pel seu comportament del tot inexcusable. Un congressista li va recordar que, a certes edats, els actes públics de penediment són més aviat ridículs.

Aquest llarg pròleg cinematogràfic l’he fet arran de la confessió pública de l’antic president de la Fundació Orfeó-Palau de la Música Catalana, Fèlix Millet. Diu el sr. Millet, en una carta pública que li ha valgut l’aplaudiment dels de sempre, que s’ha apropiat, com a mínim, de 3,3 milions d’euros de la institució que presidia i manifesta que ‘me he equivocado gravemente’.

Home, no fotem! Un error es deixar-se el telèfon a casa, oblidar-se de les claus o no treure el tíquet en el moment d’aparcar; prendre 3,3 milions d’euros és, aquí i a la Xina popular, robar. Si el sr. Millet vol que se’l prengui en serio, hauria de començar per dir les coses pel seu nom.

Per cert, i torno a la pel·lícula de ‘Quiz Show’, ja que la Generalitat de Catalunya, via Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, és membre d’honor de la Fundació Orfeó-Palau de la Música Catalana, cap la possibilitat de demanar-li responsabilitats al sr. Millet, o fer-lo comparèixer al Parlament?

Article publicat a La Manyana

El model Barcelona

D’un temps ençà, per ser més exactes des de les manifestacions en contra de la guerra d’Iraq, s’ha instal·lat a Catalunya el model Barcelona. El model Barcelona és el model de la retòrica, de les paraules buides de contingut, de la manca d’idees i de qui creu que es pot viure eternament de rentes. M’explico. La ciutat comtal ha crescut a base de projectes faraònics que, en alguns instants, han anat acompanyats d’un relat i un narrador que creien en aquella història.

Els grans narradors dels darrers temps han estat el president Pujol i el president Maragall. El drama de Catalunya és que els de la capital, els barcelonins, no se n’adonen que el conte ja s’ha acabat. Ja no hi ha història, només queden records. I és per aquest motiu que Barcelona aguanta la decadència que calgui perquè viu en la memòria de l’Amics per sempre i els Jocs Olímpics.

Això no seria tan greu sino fos perquè ve acompanyat d’un altre gran drama: a la resta de capitals catalanes no hi ha ningú, cap líder, amb una història a explicar. Lleida cerca aquella idea que l’ajudi a adquirir un rol protagonista dins la societat catalana, que la ajudi a deixar de ser l’eterna oblidada. Tarragona veu com els pitjors vicis de la ciutat comtal s’instal·len a la vella Tàrraco. Girona resta mig adormida.

Mentres l’imaginari internacional de Catalunya s’associa amb les prostítutes del mercat de la Boqueria; amb el pacifisme de Visa d’Or que té el seu màxim representant en el conseller d’Interior, Joan Saura, qui, dia rera dia, cerca maneres de fer-li el ridícul a Catalunya; amb conflictes absurds, com el referéndum d’Arenys de Munt que no deixa de ser res més que un trist brindis al sol; i així la llista podría ser eterna. Cal repensar Catalunya, cal tornar-la a explicar i cal fer-ho sense Barcelona i des de la resta del territori.

Article publicat a La Manyana

Havia de passar

Tard o d’hora, havia de passar, era inevitable: la derivada lògica de l’imperi de lo políticament correcte és l’infantilisme. M’explico. Els suposo informats que comenta la retirada de bosses de plàstic dels diferents supermercats que hi ha arreu el territori. El motiu és l’alta contaminació que provoquen les bosses. Com no podia ser de cap altra manera, en el país de les meravelles on vivim, la mesura ha arribat de la maneta de la seva particular campanya de comunicació, patrocinada per una gran cadena de supermercats.

El lema de la campanya és ‘bolsa, caca’ i a servidor li entren ganes d’enviar-los a pastar a fang primer, als creatius que han parit aquesta idea, i tot seguit al cretí de torn que ho trobi graciós o, fins i tot, original. ‘Bolsa, caca’ és la forma que tenen els grans narradors del nostre temps, els publicistes, de prendre’ns per criatures i, a més, criatures amb molt poc seny.

Els adalids de lo políticament correcte, que tenen en el canvi climàtic una de les seves armes preferides, voregen tal grau de fanatisme que ens prenen als altres per canalla que encara no ha passat de la fase anal. El problema de fer una crítica com la que avui he fet en aquesta rebotiga, és que l’arena pública, habitual terreny de debat, s’ha transformat en un camp de batalla en el que tothom lluita per imposar el seu frame. Els frames no donen gaire marge a la dicussió i tot el que queda fora del marc és interpretat com un atac a aquest. Crec que s’han de prendre mesures per, en certs casos, reduir el ritme de consum dels recursos naturals. No crec que per prendre mesures contra el canvi climàtic calgui prendre al personal per idiota.

Article publicat a La Manyana