Això tot just comença

Doncs ja està. Ja hem arribat al final de temporada i ho hem fet de la millor manera possible: Copa, Lliga i Champions. En Pep Guardiola i en Joan Laporta han escrit un relat que només podia tenir un final d’aquest tipus. Les bases d’aquesta història, d’aquest conte tan bonic que hem viscut els culés, no cal anar a buscar-les molt lluny, ja que les tenim més a prop del que creiem. El cor d’aquesta novel·la de somni es troba a la Masia, al cantó del Camp Nou, i el primer en adonar-se’n, el primer en sospitar que el Barça del futur s’havia de començar a construir des d’allí, va ser l’holandès genial, en Johan Cruyff.

En Johan va decidir que el protagonista del seu relat havia de ser prim, baixet, poca-cosa físicament i que mai, mai, sota cap concepte, s’havia de separar de la millor amiga d’un futbolista: la pilota. Partint d’aquesta premisa, sorgiren en Luis Milla, en Guillermo Amor, en Pep Guardiola, l’Iván de la Peña, en Xavi, l’Iniesta, en Cesc, en Mikel Arteta, en Sergio Busquets...Alguns han arribat al primer equip, altres triomfen arreu del món mostrant el seu ADN blaugrana.

La factoria blaugrana s’ha anat ampliant i al voltant d’aquesta gent, d’aquests mags de la pilota, ha anat preparant escuders de primera clase, companys que entenen com ningú el que significa jugar al Barça i ser del Barça. La Masia ha parit un porter lo suficientment sonat com en Víctor Valdés que no té por de quedar-se sol davant la davantera contrària. La Masia ha donat llum a un jugador que està obligat a defensar sempre, petit qui peti i passi el que passi, l’escut gloriós del Barça. Parlo, per si no ho havien endevinat, del gran Carles Puyol i, perquè no dir-ho, de la seva versió millorada tècnicament, en Gerard Piquè. En aquest repàs no hi poden mancar el nen de Linyola, en Bojan, i la joia de la corona, en Leo Messi.

Vaig acabant. La Masia és una identitat i quan diem que el Barça és més que un club ens referim precisament a això: on uns tiren d’hemeroteca i estan orgullosos de Copes d’Europa que no van veure, altres podem presumir de saber qui som i cap a on volem anar.

I per últim, un missatge cap a la resta d'equips, que cerquen desesperadament l'antídot per parar un Barça que sembla no tenir límits. Parafrasejant el que en Clinton li va dir a en Bush pare, els hi vull recordar que el secret del Barça ‘és la Masia, estúpids’. Ja poden fitxar a qui els hi doni la gana perquè tard o d’hora tornarem a donar llum a una generació extraordinària. Jo, si no fos culé, no li tindria por a l’Iniesta, en Xavi i companyia; em preocuparia pel xaval de 12 anys que, vingut de qualsevol lloc del món, creua les portes de la Masia i es disposa a emprendre un viatge extraordinari que, avui per avui, sembla no tenir fi. Gràcies Barça pel somni que tot just comença !

Article publicat a La Manyana

PD A la llunyania diviso l'estadi del Madrid i el mes de maig del 2010: la culminació d'un somni?