Bob, l'Estatut

Titulo aquesta rebotiga amb el fantàstic gag de Polònia perquè l’Estatut de Catalunya ha derivat en una broma. Ho dic sense ànims d’ofendre, ni de treptijar cap altre poll més enllà del necessari. M’explico: el 30 de setembre de l’any 2005 tots els grups amb representació al Parlament de Catalunya aprovaren el nou text estatutari i, plens d’ardor patriòtic, es posaren la mà al pit per cantar Els Segadors. Tots els grups? No, n’hi va haver un, un grapat d’irreductibles, comandats per un senyor que a hores d’ara es dedica a afers de l’aire, que digueren que allò era un enganyifa. Confesso que en un primer moment em va sorprendre les declaracions del senyor amb ales, el senyor Josep Piquè, ja que per a mi Catalunya és quelcom molt important i em semblava que en aquell moment estava veient quelcom important, quelcom que seria recordat com un moment gloriós. Ara fa cinc anys, ho admeto, era un ingenu convençut que tothom es prenia Catalunya en serio, com ens havia ensenyat el president Pujol a tots els de la nostra generació. Pujol, posant-hi més seny que rauxa i amb més encerts que errors, va fer de Catalunya un país que avançava cap a la modernitat i un país que valia la pena prendre’s en serio. El culebrot de l’Estatut ha demostrat que només feia falta una bona dosi de rancúnia, com la d’ERC; molta ambició de poder, com la del PSC; i no tocar de peus a terra, com ICV, per acabar transformant aquell projecte modern del president Pujol en una immensa broma de mal gust. El Tribunal Constitucional l’únic que ha fet és donar pas al darrer gir argumental d’aquesta gran broma en la que el Tripartit II ha transformat Catalunya: ara, els que no van saber fer un Estatut com Déu mana, amb cara i ulls, els que volien garantitzar el dret al paisatge, em demanen a mi, i a 7 milions més de persones, que els hi solucionem el problema acudint a una manifestació el dissabte, 10 de juliol. Doncs mirin, ni aquest dia, ni cap altre, em va bé, així que ja n’hi ha prou d’embolicar-se amb la senyera, deixin a Catalunya en pau, i convoquin eleccions el més aviat possible. A veure si d’aquesta manera, n’arriben uns altres que no siguin tant poca-vergonyes !

Article publicat a La Manyana

Castelldefels

No puc evitar escriure aquesta rebotiga des d’un profund sentiment d’indignació. Em molesta molt veure com autoritats mancades de sensibilitat i patums mediàtiques de baixa volada, no van trigar ni 12 hores en qualificar d’imprudència el brutal accident que va acabar amb la vida de tretze joves la passada revetlla, a Castelldefels. Des d’aquesta columna he carregat, i durament, contra els responsables de RENFE però haig de dir que, amb els cossos de les víctimes encara presents, el president de RENFE es va mostrar molt més assenyat que el president del Govern de la Generalitat de Catalunya. Hi havia quelcom baix en les declaracions de Montilla i no diguem ja del conseller Quim Nadal. És obvi, cau pel seu propi pes, que si no haguessin creuat les vies del tren, els 13 joves encara hi serien. També és obvi, almenys pels que utilitzem habitualment el servei de trens a Catalunya, que la xarxa de rodalies, i la de mitja distància, deixa molt que desitjar. A Castelldefels van creuar les vies i no ho havien de fer però, per què estava tancat el pas elevat quan una regidora del municipi ja havia advertit que la nova estació es podia convertir en una ratera? Per què els treballadors extres contractats no van entrar abans en servei? Puc donar fe que els Euromed avisen sonorament quan ja es troben a l’estació, a una velocitat de vertigen i impossibilitats, físicament, per desviar-se de la via traçada. Puc donar fe que de Tortosa, a La Pobla de Segur, la gent creua, i continuarà creuant, les vies del tren. En definitiva, el Tripartit II perd ocasió rere ocasió per marxar com uns senyors i ho envileixen tot amb tactismes polítics de baixa volada. Tant costava dir que esperarien al resultat de les investigacions per pronunciar-se? Tant li costava al conseller Nadal entendre que les paraules del cónsul d’Equador eren fruit d’un moment d’alta tensió emocional? No es podria haver evitat el conseller Nadal declaracions de xèrif malhumorat com aquesta: “Hauré de parlar amb el cónsul d’Equador i explicar-li quines són les normes d’aquest país?”. Tot plegat és molt i molt trist.

Article publicat a La Manyana

José Saramago

Vaig tenir la immensa sort de poder parlar amb José Saramago en un acte a la Universitat de La Habana la primavera de l’any 2005. El Nobel portuguès presentava una edició reduïda del Quixot subvencionada pel Ministeri d’Educació veneçolà. Saramago havia trencat feia poc amb Cuba pels fets de la primavera del 2003 i el seu divorci del castrisme havia estat sonor. Tot i així, va tornar a l’illa per presentar el Quixot. José Saramago era un dels observadors més lúcids de la condició humana. La seva visió et feia recórrer a aquella definició dels clàssics que diu que els autors de veritat no miren als seus personatges des d’adalt, amb supèrbia, com si fossin Déus; ni tampoc de genolls, com fan els clàssics grecs; sinó que miren a les seves creacions directament als ulls. L’autor portugués va bussejar en el fons de la nostra cara més fosca i va tornar per explicar-no el que havia vist. Guardo el llibre que em va dedicar, i aquells breus instants de conversa, com un tresor de valor inigualable. Crec que conèixer, el mateix dia que mor Saramago, que el president Zapatero es planteja fer entrar al seu Govern a Leire Pajín és una clara mostra del macabre sentit de l’humor de Déu. Saramago era un ateu convençut, però era un ateu que valia la pena ja que molts que s’omplen la boca parlant de fe no coneixen les Sagrades Escriptures ni la meitat de bé que ell les coneixia. Descansi en Pau aquest home que es va atrevir apujar als hombros de gegants per explicar-nos el que es veia des d’allà !

Article publicat a La Manyana

Nuñisme en estat pur

La setmana vinent, amb el nou president del Barça ja ha elegit, dedicaré una rebotiga a parlar del tema. Avui, com que em vaig descomptar, haig de defugir del retrat que vaig prometre del candidat continuïsta, Jaume Ferrer, ja que no tindria gaire sentit continuar parlant de candidats ja que, quan aquesta columna vegi la llum, ja hi haurà un president in pectore. El que si voldria comentar és un fet que ha succeït en els darrers dies de campanya electoral. Un antic directiu del Barça a l’època d’en Joan Gaspart, un senyor que es diu Luís del Val, va fer una roda de premsa per denunciar que, en la venta d’uns terrenys del club, algú havia fet “el negoci de la seva vida”, en paraules del mateix senyor del Val. El senyor del Val, no content amb això, va i afirma que, si guanyen les eleccions Marc Ingla o Jaume Ferrer, portarà aquest tema als jutjtas i si ho fan Rosell o Benedito, ho deixarà en mans d’ells dos, perquè en facin el que vulguin. Cap periodista de la sala li va preguntar res sobre aquesta declaració. Tots els informadors presents es van limitar a prendre bona nota del que no era res més que una burda maniobra dels obscurs temps nuñistes. Amb aquesta jugada, el senyor del Val només pretenia estendre l’ombra del dubte sobre les candidatures de Marc Ingla i Jaume Ferrer. A l’Agustí Benedito no el va posar al mateix sac, perquè necessitava una coartada per evitar que l’acusessin d’afavorir al Sandro Rosell. Doncs miri, ja ho dic jo, i ho dic ben alt, si el senyor que fa aquesta denúncia pública té proves, el que ha de fer és anar a un tribunal i no estendre l’ombra de la sospita. Això és el que tindrem els culés si en Sandro Rosell és elegit president del Barça: nuñisme. I si en Sandro Rosell no surt elegit i l’Agustí Benedito aconsegueix donar-hi la volta, que es prepari, perquè els canons nuñistes volen un Barça pobre d’esperit per poder controlar-lo.

Article publicat a La Manyana

Marc Ingla

Més sobre les eleccions a can Barça. Confesso que em venia de gust escriure sobre el vuitantè aniversari d’en Clint Eastwood, però el to de la campanya a la presidència blaugrana em porta a fer una altra rebotiga exclusivament culé. Sosté Marc Ingla, el candidat amb aspecte d’executiu amable, que Sandro Rosell ha mantingut reunions amb Boixos Nois i hi afegeix, el candidat Ingla, que si això no ha estat així, doncs “si haig de rectificar, rectifico”. Au, i avall que fa baixada, no? Reconec, de la mateixa manera que abans l’he criticat, que el candidat Rosell està modulant el to del seu missatge i intentant desprendre’s d’aquesta mística de salvador tant i tant molesta, i confesso que del senyor Marc Ingla n’esperava alguna cosa més que l’estratègia del ventilador i la tifa al davant. No és això, senyors, no és això! La presidència del Barça obliga a estar-ne a l’alçada des d’un primer moment. Ser del Barça no és només un orgull, sinó un compromís ferm i decidit amb una sèrie de valors. No s’hi val a jugar brut i després mostra una manca total d’escrúpols, com el senyor Ingla. Què en podem esperar del senyor Ingla si tant se li en fot cinc com cinquanta? A aquest columnista, l’estirabot del candidat Ingla li ha recordat, i molt, les maneres de fer del difunt Jesús Gil i Gil. Per molts, el Barça és quelcom important, un motiu per sentir-se orgullós de ser d’aquest país, país que viu hores molt baixes, i un motiu per tenir esperança en el futur, ara que avui per avui el futur és quelcom molt incert, massa i tot. Al Barça s’hi va a servir un ideal, no a servir-se’n ! L’aposta d’aquest columnista, de moment, continua sent Agustí Benedito, una candidatura que sembla 100% independent. La setmana vinent, Jaume Ferrer, l’hereu desconegut.

Més sobre Sandro Rosell

En el moment d’escriure aquesta rebotiga, Sandro Rosell ha anunciat una querella contra el candidat Marc Ingla per una pressumpta difamació que aquest va fer en el programa d’en Josep Cuní. La història anava sobre uns embolics legals que, presumptament, el sr. Rossell havia tingut durant la seva estància a Brasil. Bé, ni ho sé ni tampoc m’importa gaire. El que sí trobo remarcable, molt remarcable, és la reacció d’en Sandro Rossell, el querellador més ràpid a aquesta vora del Segre. No és pas el primer cop que l’home dels miracles, l’home sense el qual els barcelonistes no hauríem conegut la felicitat, amenaça amb tirar per la via judicial. També ho va fer quan l’afer aquell tant lleig que va apuntar el president Laporta en el seu llibre. És evident que en Sandro Rossell té tot el dret del món a recórrer a la via judicial si considera que els seus interessos han estat perjudicats, però aquesta actitud el que demostra és que no està preparat per assumir la presidència del Barça. En Joan Laporta ha vist com tot el món coneixia que es quedava en calçotets a l’aeroport. En Joan Laporta ha vist com els Boixos Nois l’amenaçaven. En Joan Laporta ha aguantat com un jabalí les envestides d’uns i d’altres. I aquesta fortalesa del president Laporta és el que ha portat el Barça als millors anys de la seva història. Té Sandro Rossell aquesta fortalesa? Diria que no. Tindria Sandro Rossell la humilitat de reconèixer que els llaurers de la glòria no paguen la pena, com l’ha tingut el president Laporta? Diria que no. Ho vaig dir fa una setmana i ho torno a dir ara: en Sandro Rossell no està preparat per dirigir el Barça. En Sandro Rossell vol ser president del barça per destruir el llegat d’en Joan Laporta i el que el Sandro Rossell no sap és que el llegat d’en Joan Laporta ja no li pertany a Joan Laporta, ni a Jaume Ferrer, ni a cap dels candidats, el llegat d’en Joan Laporta, un Barça madur allunyat del victimisme nuñista, li pertany a tots els culés així que, sr. Rossell, si arriba a ser president del Barça estarem vigilants i no permetrem que el Barça torni als grisos temps dels nuñisme.

Sandro Rosell: hands off !

En el moment d’escriure aquesta rebotiga, Sandro Rosell és el favorit en les enquestes per a ser el nou president del Barça. D’entrada, em sembla una notícia preocupant. Rosell va plegar del Barça l’any 2005 enmig d’un sidral que mai va acabar d’aclarir. A Sandro Rosell la rumorologia li atribueix el fitxatge de Ronaldinho, el de Deco, fins i tot el de Pedro, i no m’estranyaria que, d’aquí a poc temps, llegíssim a les pàgines d’algun mitjà que s’ha iniciat el procés de canonització de Sandro Rosell. Ho confesso: em remouen l’estòmac els salvadors de la pàtria i en Rosell està fent una campanya per venir a salvar-nos del malvat president Laporta. El Barça és una institució amb 111 anys d’història i que està molt per sobre dels personalismes que venen i van.

El candidat Rosell ha de respondre a una pregunta que, de moment, evita: per què va marxar del Barça l’any 2005? Fins que no en sabem la resposta planeja una ombra molt trista sobre la seva candidatura: l’ombra del ressentiment. Sandro Rosell és el canvi ressentit. Sandro Rosell és el salvador d’un club que necessita gent que vingui a servir-lo. El Barça és un sentiment, és molt més que un club, i el president Laporta, tot i els seus nombrosos errors, va saber entendre-ho i va treballar en aquesta línia.

En Sandro Rosell ha de demostrar que és un home de fe, que creu en el Barça, que creu en la pedrera, i que no és un especulador del futbol, un Florentino Pérez qualsevol que no entén l’intangible del Barça i es fixa només en el compte de resultats. El candidat Rosell és víctima d’un silenci prepotent que fa que planegin molts interrogants sobre la seva candidatura. Sandro Rosell, fins que no expliqui per què va marxar del club, mantingui les seves mans fora del Barça: hands off!