El joc dels despropòsits

Nova rebotiga parant atenció a la crisi esdevinguda arrel de la càrrega dels Mossos contra els joves estudiants antiBolonia.

Fem un breu resum dels principals titulars apareguts des de la batussa del passat 18 de març: El conseller Saura escriu ‘una carta d’amor als Mossos’ – les cometes són meves-; Els Mossos s’autoexculpen en un informe filtrat a la premsa; El conseller Saura ofereix un pacte sindical als Mossos en plena crisi; Un grup d’estudiants antiBolonia es tanca de nou en diverses facultats de Barcelona; El conseller Saura té previst fer fora del seu càrrec al director general de la Policia, Rafael Olmos; Convocada una manifestació d’estudiants a Barcelona i altres capitals catalanes el dijous 26 de març; Els estudiants afirmen que no es manifestaran per la Rambla si s’ho prohibeixen els Mossos – Alerta! Que diu el crític. Hem arribat al punt que és notícia obeir a la autoritat-; Els estudiants expliquen que comptaran amb el seu propi servei d’ordre – com diuen els castellans: ¡Cría cuervos, que te sacarán los ojos !

De veritat que, tot plegat, és un immens joc de despropòsits que ni tant se vols resulta divertit. Continuem. El sr. Saura té previst comparèixer el dimarts, 31 de març, al Parlament, per presentar l’informe sobre l’actuació dels Mossos. No es descarta la presència, com a convidats, de Gaby, Fofo i Miliki per tal de dibuixar un somriure en una societat bocabadada i esmaperduda. La rumorologia afirma que el nét del Che Guevara, que ha visitat Barcelona en els darrers dies, pot substituir a Olmos al capdavant la policia catalana. Entren ganes de demanar’ls-hi que s’ho facin mirar tots plegats. A la vida es pot fer tot, menys el ridícul. Per cert, encara que el lector no se’n pugui avenir, només la frase sobre els tres mítics pallassos de la tele i l'altra sobre el nét del Che Guevara són falses, tota la resta és veritat de la bona.

Article publicat a La Manyana

PD He pres la imatge de la web del Polonia. El Conseller Saura està copiant descaradament al Saura d'en Toni Soler i els seus

Saura ha de plegar

Havia escrit una rebotiga parlant d’Almodóvar i la seva nova pel·lícula ‘Los abrazos rotos’. Estava apunt d’enviar-la a ‘La Manyana’ quan he llegit les primeres declaracions del conseller d’Interior, Joan Saura, sobre la càrrega policial que el passat dimecres, 18 de març, els Mossos van dur a terme contra els estudiants anomenats anti-Bolonya. En aquesta càrrega van resultar ferits diversos manifestants, així com Mossos i periodistes, degudament identificats. No és de rebut que en les primeres declaracions que fa el màxim responsable de la polícia catalana afirmi, com recullen diversos mitjans de comunicació, que ‘els periodistes no anaven prou identificats’. Quina identificació més necesita el sr. Conseller, a banda del braçalet i la càmara de televisió?

La presència de Joan Saura al capdavant d’una conselleria tant complicada com Interior suposa una amenaça constant pel crèdit dels Mossos d’Esquadra. Són ja varis els casos d’errors greus del conseller, des de la pistola-performance fins a la càrrega que va transformar el centre de Barcelona en una batalla campal, passant per les sentències que, dia sí, dia també, condemnen a policies catalans per abusos d’autoritat i, en alguns casos, maltractaments.

Crec en la necessitat de l’existència dels Mossos; crec que és un cos sobradament democràtic però em fa por que la presència d’un líder tant feble, tant volàtil, com el sr. Saura acabi perjudicant la imatge d’una institució necesaria. No em considero un innocent i entenc que Iniciativa té una determinada quota de poder intocable i que el manteniment d’aquesta quota és el preu que el tripartit ha de pagar per continuar governant. No espero miracles i per això demano a la resta de líders de la formació eco-socialista que facin fora a Joan Saura, abans de que se’ls endugui per davant, i que qualsevol d’ells es posi al capdavant d’Interior. Segur que ho fa millor que l’actual titular.

Article publicat a La Manyana

Barça ( i II)

Ni puc, ni sé, ni me’n vull estar. El Liverpool va acomiadar al Real Madrid d’Europa amb 4 gols que van destrossar l’arrogància blanca. El Barça es va classificar per a quarts de final de la Champions League, regalant una primera part de luxe que convida a somiar amb la primavera romana. Per davant, abans de cantar victòria, queda un camí molt complicat on els clubs anglesos, amb especial atenció al Manchester United i als d’Anfield Road, es mostren com els escolls més difícils de superar.

Avui, quan encara falten dos mesos llargs perquè els títols, si finalment arriben, omplin la vitrina del museu blaugrana, vull felicitar al president Joan Laporta per haver apostat, en moments molt complicats, per reforçar la identitat del club i no deixar-se endur pels cants de sirena resultadistes, per aquells que creuen en allò tant cínic de ‘qui dia passa, any empeny’ i que són incapaços de parir cap idea, de bastir cap projecte que pugui entusiasmar, que pugui il·lusionar a un col·lectiu, a una societat, tant mancada de fe com la nostra. Gràcies, president, per no deixar que el Barça es transformi en un club qualsevol ! Gràcies, president, per defensar una història que va començar allà pels anys 90 del segle passat, quan un holandès genial va asseure’s a la banqueta del nostre equip !

Ho deia al començament d’aquest article: ni puc amagar l’orgull de ser del Barça; ni sé dubtar d’aquest equip; i, sobretot, no me’n vull estar de dir que ser del Barça és molt maco i que ser culé és dir que hi ha una ètica, que les formes importen i que la fi no justifica, mai de la vida, els mitjans. Ah, me n’oblidava: els del canguelo que vagin esperant el seu particular salvador, en Florentino, i segueixin amb les seves campanyes mediàtiques; mentre, nosaltres continuarem fent l’únic que sabem fer, jugar a futbol !

Article publicat a La Manyana

PD La foto del post correspon a l'Estadi Olímpic de Roma, seu de la final de la Champions d'enguany. Hi arribarà el Barça? S'admeten apostes....

Slumdog Millionaire: la peli de l'any

Feia temps que havia vist el llibre de '¿Quiere ser millonario?' per alguna de les botigues que visito habitualment. El resum de la contraportada em convidava a pensar en una narració potent, ben trobada i, la veritat, és que per una cosa, o per l'altra, no m'acabava de decidir a comprar-lo. Bé, sí que hi ha un motiu i aquest és, com sempre, monetari. Pels amants de la lectura, una mitjana de 20 euros, o més, per una edició més o menys correcta, resulta un cop important a la cartera. Per posar un exemple: si prop del 50% de la gent té un sou mileurista, fem una regla de tres i veiem com comprar-se un llibre suposa el 5% de la nòmina mileurista. Però aquesta és una entrada de cine i no pas d'economia.

El fet és que quan vaig veure els nominats als Oscar i vaig veure que la pel·lícula amb més nominacions estava basada en aquella novel·la que feia temps que rondava, vaig anar ràpidament a comprar-la. Evidentment, '¿Quiere ser millonario?' estava esgostat a totes les llibreries de Tarragona i me'n vaig fer amb una còpia al FNAC de Barcelona. Vaig devorar el llibre a l'aviò, de camí cap a Mèxic, i de tornada a Tarragona vaig anar, directe, a veure la pel·lícula. Per primer cop, en molt temps, he gaudit d'una adaptació literària molt ben feta. El film canvia línies argumentals de la novel·la i ho fa amb sabiduria, fent guanyar a la història amb potencial dramàtic. En Danny Boyle repren la fortalesa fílmica que va mostrar a 'Trainspotting' i els actors, sobretot el germa mafiós, estan fantàstics. 'Slumdog Millionaire' és una excel·lent pel·lícula i un fantàstic avís per a navegants per a aquells que encara creuen que, al cinema, quan més gran, més car i més espectacular, millor. L'important és, com sempre, el relat i en relats tant bons com el de 'Slumdog Millionaire' millor no avançar gaire informació i convidar a tothom a anar-la a veure.

Barça

Se m’acumulen els temes sobre la taula. Per una banda, el projecte de llei del Cine de Catalunya es mereix quelcom més que un article d’opinió, potser una tesi doctoral, i tot. A l’altre cantó, l’espantós paper que un anteriorment prestigiós mitjà de comunicació està jugant en el cas de la trama investigada pel jutge Garzón. Les dades de l’atur són massa serioses com per intentar parlar-ne en tant poc espai i, a més, em manquen els coneixements necessaris com per oferir un anàlisi rigorós.

Així doncs, i vist l’estat actual de la situació, del que escriuré, avui, serà del Barça. Vull escriure sobre el Barça ja que me n’he cansat de ‘canguelos’ i tonteries vàries nascudes allà baix, a Madrid. En el moment d’escriure aquestes línies, el club blaugrana s’ha classificat per a la final de la Copa del Rey que jugarà ,el dimecres 13 de maig, a València, contra l’Athletic de Bilbao. ‘El Athletic ilusiona a España con la Copa 24 años después’, diu un dels diaris digitals més llegits del país. ‘El Barça entra en la final por la puerta de atrás’, sentencia un altre mitjà de los madriles. A servidor, habitualment tranquil, comença a esgotar-se-li la paciència amb tanta tonteria i creu que ja va sent hora de deixar anar un clar i contundent ‘mecagoencony’ i dir que el Barça és el rei de Copes, i que la guanyarà, ja que és millor equip que l’Athlètic de Bilbao; que és millor estar primer, a 4 punts del segon, que no anar segon, a 4 punts del primer; que és millor rebre el Lyon a casa, amb un empat al partit d’anada, que no haver d’anar a remuntar a Anfield; i que, definitivament, és mil vegades millor, més maco, més emotiu, més emocionant, ser del Barça que del Real Madrid. Ah ! I els dodotis i el canguelo, que se’l posin on els hi càpiga, que aquí som adults que juguem a fútbol, i no nens, o esclaus, que s’espanten davant l’amo !

Article publicat a La Manyana