El millor president

Ja feia dies que tenia ganes de dedicar una rebotiga al president del Barça, Joan Laporta. Les reaccions mediàtiques i socials arrel de la seva presència en una de les manifestacions del passat 11 de setembre, em van fer pujar la mosca al nas. El president del Barça no li fa mal al club manifestant-se independentista ja que el Barça, aquesta gran institució, ha tingut dirigents de l’Opus, espanyolistes convençuts, catalanistes no separatistes i, ja s’ho poden imaginar, de tots els colors en els més de cent anys d’història del club blaugrana.

Joan Laporta, probablement, passarà a la història com el millor president del Barça per haver regenerat les pràctiques d’un club que estava massa cobert de caspa i haver apostat per un projecte que és un model per la resta de clubs del món: no només pels resultats esportius, espectaculars, sinó pels valors que han guiat el club en aquestes darreres temporades.

El president Laporta també ha comès errors, com tothom. Un dels més greus ha estat creure en l’anomenat oasi català. Els primers moviments d’en Joan Laporta, que podrien indicar una futura possible carrera política, han provocat moviments sísmics que han iniciat la maquinària del silenci. Sobre ostracisme o guerra bruta, el president Laporta podria demanar consell al Partit Popular de Catalunya o, si molt m’apura, a Convergència i Unió que ha vist com en els darrers temps, tot i guanyar les eleccions, és incapaç de governar. En aquest context, en el de voler tallar-li les ales abans de començar a volar, és en el que situo l’aparició de la notícia sobre l’espionatge a quatre vicepresidents del Barça dut a terme pel mateix club. La filtració de la notícia, prop de mig any després que succeís, respon, en primer lloc, a un posicionament dels poders fàctics de cara a les futures eleccions a can Barça i, també, a voler embrutar la sortida de qui sens dubte pot acabar sent el millor president de la història del club culè: Joan Laporta.

PD: Per cert, i en opinió d’aquest articulista, imperdonable que el director general Joan Oliver prengués la iniciativa de fer una ‘auditoria de seguretat’ sense avisar al president

PD 2: Una petita medalla per aquesta rebotiga i per La Manyana. Ara que les grans patums mediàtiques ja han trobat les semblances entre Zapatero i els últims temps de Suárez, els primers en apuntar-ho vàrem ser nosaltres, allà pel mes d’agost.

Article publicat a La Manyana

Fèlix Millet

M’agrada molt el cinema i entre les pel·lícules que més m’han agradat destaca ‘Quiz Show’, un film de 1994 dirigit per Robert Redford. Si el lector no recorda la pel·lícula, li refresco la memòria: el 1950, als USA, un noi de casa bona, en Charles van Doren, vol prendre part en un famós concurs televisiu i la productora, veient que en van Doren és més guapo i més fotogènic que el concursant estrella que tenien fins aquell moment, en Herbie Stempel, li passa les preguntes a en Charles van Doren per tal de que jugui amb avantatge. L’escàndol, quan es va descobrir, va ser majúscul i va acabar amb una investigació del Congrès dels Estats Units. En el moment de testificar davant la cambra d’investigació, en Charles van Doren va fer un exercici de penediment i va demanar excuses pel seu comportament del tot inexcusable. Un congressista li va recordar que, a certes edats, els actes públics de penediment són més aviat ridículs.

Aquest llarg pròleg cinematogràfic l’he fet arran de la confessió pública de l’antic president de la Fundació Orfeó-Palau de la Música Catalana, Fèlix Millet. Diu el sr. Millet, en una carta pública que li ha valgut l’aplaudiment dels de sempre, que s’ha apropiat, com a mínim, de 3,3 milions d’euros de la institució que presidia i manifesta que ‘me he equivocado gravemente’.

Home, no fotem! Un error es deixar-se el telèfon a casa, oblidar-se de les claus o no treure el tíquet en el moment d’aparcar; prendre 3,3 milions d’euros és, aquí i a la Xina popular, robar. Si el sr. Millet vol que se’l prengui en serio, hauria de començar per dir les coses pel seu nom.

Per cert, i torno a la pel·lícula de ‘Quiz Show’, ja que la Generalitat de Catalunya, via Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, és membre d’honor de la Fundació Orfeó-Palau de la Música Catalana, cap la possibilitat de demanar-li responsabilitats al sr. Millet, o fer-lo comparèixer al Parlament?

Article publicat a La Manyana

El model Barcelona

D’un temps ençà, per ser més exactes des de les manifestacions en contra de la guerra d’Iraq, s’ha instal·lat a Catalunya el model Barcelona. El model Barcelona és el model de la retòrica, de les paraules buides de contingut, de la manca d’idees i de qui creu que es pot viure eternament de rentes. M’explico. La ciutat comtal ha crescut a base de projectes faraònics que, en alguns instants, han anat acompanyats d’un relat i un narrador que creien en aquella història.

Els grans narradors dels darrers temps han estat el president Pujol i el president Maragall. El drama de Catalunya és que els de la capital, els barcelonins, no se n’adonen que el conte ja s’ha acabat. Ja no hi ha història, només queden records. I és per aquest motiu que Barcelona aguanta la decadència que calgui perquè viu en la memòria de l’Amics per sempre i els Jocs Olímpics.

Això no seria tan greu sino fos perquè ve acompanyat d’un altre gran drama: a la resta de capitals catalanes no hi ha ningú, cap líder, amb una història a explicar. Lleida cerca aquella idea que l’ajudi a adquirir un rol protagonista dins la societat catalana, que la ajudi a deixar de ser l’eterna oblidada. Tarragona veu com els pitjors vicis de la ciutat comtal s’instal·len a la vella Tàrraco. Girona resta mig adormida.

Mentres l’imaginari internacional de Catalunya s’associa amb les prostítutes del mercat de la Boqueria; amb el pacifisme de Visa d’Or que té el seu màxim representant en el conseller d’Interior, Joan Saura, qui, dia rera dia, cerca maneres de fer-li el ridícul a Catalunya; amb conflictes absurds, com el referéndum d’Arenys de Munt que no deixa de ser res més que un trist brindis al sol; i així la llista podría ser eterna. Cal repensar Catalunya, cal tornar-la a explicar i cal fer-ho sense Barcelona i des de la resta del territori.

Article publicat a La Manyana

Havia de passar

Tard o d’hora, havia de passar, era inevitable: la derivada lògica de l’imperi de lo políticament correcte és l’infantilisme. M’explico. Els suposo informats que comenta la retirada de bosses de plàstic dels diferents supermercats que hi ha arreu el territori. El motiu és l’alta contaminació que provoquen les bosses. Com no podia ser de cap altra manera, en el país de les meravelles on vivim, la mesura ha arribat de la maneta de la seva particular campanya de comunicació, patrocinada per una gran cadena de supermercats.

El lema de la campanya és ‘bolsa, caca’ i a servidor li entren ganes d’enviar-los a pastar a fang primer, als creatius que han parit aquesta idea, i tot seguit al cretí de torn que ho trobi graciós o, fins i tot, original. ‘Bolsa, caca’ és la forma que tenen els grans narradors del nostre temps, els publicistes, de prendre’ns per criatures i, a més, criatures amb molt poc seny.

Els adalids de lo políticament correcte, que tenen en el canvi climàtic una de les seves armes preferides, voregen tal grau de fanatisme que ens prenen als altres per canalla que encara no ha passat de la fase anal. El problema de fer una crítica com la que avui he fet en aquesta rebotiga, és que l’arena pública, habitual terreny de debat, s’ha transformat en un camp de batalla en el que tothom lluita per imposar el seu frame. Els frames no donen gaire marge a la dicussió i tot el que queda fora del marc és interpretat com un atac a aquest. Crec que s’han de prendre mesures per, en certs casos, reduir el ritme de consum dels recursos naturals. No crec que per prendre mesures contra el canvi climàtic calgui prendre al personal per idiota.

Article publicat a La Manyana