martes, 12 de agosto de 2008

Los Pedros, el Café Gijón i el Museo del Prado




Fa una setmana em trobava brenant al Café Gijón de Madrid quan va entrar en escena, amb la força d'una antiga estrella del teatre, Pedro Ruiz, anteriorment humorista i en l'actualitat filòsof postmodern sense seguidors. En Ruiz va passar a un petit reservat on s'hi va estar mitja hora i en va sortir alçant el mentò i esperant que algun dels presents el reconeguèssim.




Sigui com sigui, i atès que en aquella hora jo devia ser l'únic client de parla castellana que estava al Café, ningú va fer el gest de demanar-li un autògraf a l'antiga estrella del paper cuché i assot incansable del 'felipisme'. Pedro Ruiz, que en la intimitat somia que s'assembla una mica més a George Cloney i una mica menys als éssers que investiga Eudald Carbonell, es va tombar cap als clients donant-nos una segona oportunitat per admirar-lo. A la segona, tampoc va ser la vençuda. L'humorista va sortir per la porta amb la cua entre les cames i juro, solemnement, que no he intentat fer un acudit verd.




A la nit, i desprès de sopar, vam coincidir amb el rodatge de Pedro Almodòvar. El cineasta manxec està rodant la darrera part de la seva pel·lícula a la capital de Espanya i quan ens el vam trobar, estava assajant amb en Lluís Homar, excel·lent actor català que treballa molt més més enllà de l'Ebre que no en aquest racó de món que fa frontera amb França i que encara no sap que vol ser quan sigui gran. Però bé, centrem-nos. Un amable assistent de producció ens va demanar que sortíssim ja que no podiem molestar la feina del geni.




No vaig poder evitar anar-me'n a dormir amb una extranya sensació al cos. Resulta que la trobada amb els Pedros havia estat precidida per una visita ineludible al Museo del Prado. Reconec que passar dels genis de Velàzquez i Goya als nostres particulars intel·lectuals, em va portar a pensar si cada època no tindrà els genis que es mereix. Mentre segles enrere pariem les Menines y Los fusilamientos del 3 de mayo, avui ens hem de conformar amb les gratuïtes lliçons que ningú li ha demanat d'en Pedro Ruiz i el particular univers de l'Almodòvar, davant el qual només tens la possibilitat de caure de genolls i rendir pleitesia al talent de l'antic treballador de Telefònica i guanyador de dos Oscar de l'Acadèmia. Alguna cosa hem fet malament ja que no és fàcil, tot i els segles que han passat, deixar de ser la terra del Quijote, Ramon Llull i tants grans de la literatura, per passar a ser el país de Chimo Bayo i Jordi Gonzàlez.




PD De les olimpiades de Pekín - tot un exemple d'hipocresia informativa-, estic seguint, i amb ganes, la sort de la selecció espanyola de bàsquet. La victòria d'avui davant de Xina ha estat, simplement, impressionant. De Rússia i el que està fent a Ossetia, ja en parlarem un altre dia.




PD 1 Sota el risc de que se'm titlli d'hortera, confesso que escric aquest post escoltant I would do anything for love del Meat Loaf, un personatge que em cau molt bé i més encara després del seu paper a The Fight Club.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Doncs nosaltres estem escoltant l'Eliades Ochoa jajaja!!

Espero que t'hagi anat molt be a "la capital de todos los españoles de bien" i tenim moltes ganes d'anar-hi nosaltres, ara que hi hem estat tan a prop (a Toledo).

Per l'article, estic 100% d'acord amb tot lo que dius i espero amb impaciència les entrades de lo de Georgia i lo de Pekin ;)

PS: Si defensen millor a la final contra els EEUU (si i arriben)i no intenten de jugar com ells, segueixo pensant que als espanyols seràn or olímpic!! (es imperdonable deixarse fe una mitjana de 30 punts per quart!!)

Capitandorra dijo...

Hola xavals, Ho vec complicat lo de l'or olímpic i de veritat que m'agradaria, però la plata no estaria pas malament. És que el partit entre els USA i Espanya va ser una merienda de negros. Els americans naven guanyant de 20 i es tiraven pel terra a lluitar totes les pilotes ! Van sortir enxufadíssims i, si Espanya arriba a la final, surt enxufadíssima, el Pau Gasol se surt, la Bomba Navarro ho clava tot, el Kobe Bryant li surt un ull de poll, i al Lebron James li agafa una depressió perque ha perdut a l'Street Figther, potser perdrem de menys de 20 punts !

Petons