Los Pedros, el Café Gijón i el Museo del Prado

Fa una setmana em trobava brenant al Café Gijón de Madrid quan va entrar en escena, amb la força d'una antiga estrella del teatre, Pedro Ruiz, anteriorment humorista i en l'actualitat filòsof postmodern sense seguidors. En Ruiz va passar a un petit reservat on s'hi va estar mitja hora i en va sortir alçant el mentò i esperant que algun dels presents el reconeguèssim.

Sigui com sigui, i atès que en aquella hora jo devia ser l'únic client de parla castellana que estava al Café, ningú va fer el gest de demanar-li un autògraf a l'antiga estrella del paper cuché i assot incansable del 'felipisme'. Pedro Ruiz, que en la intimitat somia que s'assembla una mica més a George Cloney i una mica menys als éssers que investiga Eudald Carbonell, es va tombar cap als clients donant-nos una segona oportunitat per admirar-lo. A la segona, tampoc va ser la vençuda. L'humorista va sortir per la porta amb la cua entre les cames i juro, solemnement, que no he intentat fer un acudit verd.

A la nit, i desprès de sopar, vam coincidir amb el rodatge de Pedro Almodòvar. El cineasta manxec està rodant la darrera part de la seva pel·lícula a la capital de Espanya i quan ens el vam trobar, estava assajant amb en Lluís Homar, excel·lent actor català que treballa molt més més enllà de l'Ebre que no en aquest racó de món que fa frontera amb França i que encara no sap que vol ser quan sigui gran. Però bé, centrem-nos. Un amable assistent de producció ens va demanar que sortíssim ja que no podiem molestar la feina del geni.

No vaig poder evitar anar-me'n a dormir amb una extranya sensació al cos. Resulta que la trobada amb els Pedros havia estat precidida per una visita ineludible al Museo del Prado. Reconec que passar dels genis de Velàzquez i Goya als nostres particulars intel·lectuals, em va portar a pensar si cada època no tindrà els genis que es mereix. Mentre segles enrere pariem les Menines y Los fusilamientos del 3 de mayo, avui ens hem de conformar amb les gratuïtes lliçons que ningú li ha demanat d'en Pedro Ruiz i el particular univers de l'Almodòvar, davant el qual només tens la possibilitat de caure de genolls i rendir pleitesia al talent de l'antic treballador de Telefònica i guanyador de dos Oscar de l'Acadèmia. Alguna cosa hem fet malament ja que no és fàcil, tot i els segles que han passat, deixar de ser la terra del Quijote, Ramon Llull i tants grans de la literatura, per passar a ser el país de Chimo Bayo i Jordi Gonzàlez.

PD De les olimpiades de Pekín - tot un exemple d'hipocresia informativa-, estic seguint, i amb ganes, la sort de la selecció espanyola de bàsquet. La victòria d'avui davant de Xina ha estat, simplement, impressionant. De Rússia i el que està fent a Ossetia, ja en parlarem un altre dia.

PD 1 Sota el risc de que se'm titlli d'hortera, confesso que escric aquest post escoltant I would do anything for love del Meat Loaf, un personatge que em cau molt bé i més encara després del seu paper a The Fight Club.