Una travessa política

Corren temps preelectorals i tot columnista que es preuï ja ha fet la seva particular travessa de cara a l’escenari que ens podem trobar a la propera convocatòria electoral que viurem a Catalunya. Els lectors de la rebotiga em disculparan la vanitat i em permetran que la columna d’avui la dedica a explicar la meva travessa política. Em basaré en una notícia que es va conèixer la setmana passada.

La contraportada d’un dels diaris esportius de Barcelona estava dedicada, no acabava d’explicar ben bé com, a la presa de contacte entre una companyia de comunicació política (ST!Politics) i la directiva del FC Barcelona. Al dia següent, i en un diari d’Internet dels més criticats i també més consultats, llegeixo que aquesta mateixa companyia es farà càrrec de la comunicació de Reagrupament, l’associació liderada per l’antic conseller Joan Carretero i que presentarà candidatura a les eleccions a la Generalitat del 2010.

Entenc que la jugada, a partir d’aquesta informació, queda bastant clara. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, no anirà a les llistes de Reagrupament. El moviment independentista i ‘regenerador’ que lidera el metge de Puigcerdà, Joan Carretero, està construït al voltant de la figura de l’antic conseller i, alhora, saltar a Reagrupament implicaria instrumentalitzar el Barça, ja que ambdós compartirien la mateixa companyia de comunicació.

El president Laporta tampoc anirà a les llistes d’ERC ja que poc sentit tindria que deixés la candidatura continuista de la seva obra al capdavant del Barça en mans de la mateixa empresa que gestionarà la comunicació ‘preelectoral i electoral’ de Reagrupament, i després marxés a allistar-se a les files dels adversaris de Carretero. Per tant, la darrera opció que li queda al president Laporta és CiU. Després de la llarga travessia del desert que han protagonitzat els convergents, crec que tampoc portaran Laporta a les llistes però segurament li oferiran una conselleria ja que el president blaugrana atrau a un nou grup de votants independentistes desencisats amb Esquerra, bàsic per desfer la possibilitat aritmètica d’un tripartit III. La ‘Casa Gran’, doncs, sembla abocada cap al sobiranisme.

Fins aquí la meva travessa. És evident que només el temps dirà si l’encerto o m’equivoco, però no em negaran que no és pas entretingut. Convido al lector a fer la seva i, si li sembla oportú, la podem debatre. Per cert, abans d'acabar, felicitats a la gent de ST!Politics per la feina feta.

Article publicat a La Manyana

Laporta

Tinc la impressió que cada cop que li critiquen al president del Barça els seus posicionaments ideològics, la seva pretesa barreja entre política i esport, estan apropant més i més a Joan Laporta a l’arena política. No em sembla la millor manera de respondre a un possible candidat electoral més encara quan, i per primera vegada, el president blaugrana ha comès, al modest entendre d’aquest columnista, un error de traca i mocador.

En una conferència a la seu de la Fundació Catalunya Oberta que el president del Barça va realitzar a finals de la setmana passada, Laporta va manifestar que, en el cas de que volgués entrar en política, es plantejaria, primer, ‘què vol el país, un líder o un màrtir?’ En fer-se aquesta pregunta, el millor president de la història del F.C Barcelona demostra que no és conscient del capital que atresora com a possible polític. És, la pregunta en qüestió, un interrogant de la vella escola, un discurs que forma part d’una classe política que es mou amb paràmetres del segle XIX en l’era de les xarxes socials.

El principal actiu del president Laporta és el seu valor com a personatge d’un relat. En Joan Laporta va guanyar en unes eleccions al règim establert, un règim que semblava etern. En Joan Laporta va arribar, com un desconegut, per fer fora a una directiva vella amb certs tics dictatorials. Va ser una batalla en molts moments heroica, ja que la xarxa d’interessos bastida pel Núñez i companyia era molt i molt gran. El president Laporta va canviar l’esdevenidor d’un club, el destí d’una institució que semblava abocada a conformar-se en viure a l’ombra de la seva nemesi, el Real Madrid. En Joan Laporta va arribar sota el tutelatge espiritual d’un vell profeta que havia estat derrotat per les forces del mal. El president Laporta va cometre errors i se’n va saber redimir, conscient que tenia una missió a acomplir.

Si en Joan Laporta ha de saltar a la política per oferir més del que ja hi ha, humilment, i com a culè, li demanaria que es quedés a casa. Si el president Laporta vol oferir la mateixa il·lusió amb la que ha renovat el Barça, benvingut sigui.

Article publicat a La Manyana

Si de Rudyard Kipling

Si puedes mantener la cabeza cuando todo a tu alrededor pierde la suya y te culpan por ello; Si puedes confiar en ti mismo cuando todos dudan de ti,pero admites también sus dudas; Si puedes esperar sin cansarte en la espera,o, siendo engañado, no pagar con mentiras,o, siendo odiado, no dar lugar al odio,y sin embargo no parecer demasiado bueno, ni hablar demasiado sabiamente;

Si puedes soñar-y no hacer de los sueños tu maestro; Si puedes pensar-y no hacer de los pensamientos tu objetivo; Si puedes encontrarte con el triunfo y el desastrey tratar a esos dos impostores exactamente igual, Si puedes soportar oír la verdad que has dichoretorcida por malvados para hacer una trampa para tontos, O ver rotas las cosas que has puesto en tu vida y agacharte y reconstruirlas con herramientas desgastadas;

Si puedes hacer un montón con todas tus ganancias y arriesgarlo a un golpe de azar,y perder, y empezar de nuevo desde el principioy no decir nunca una palabra acerca de tu pérdida; Si puedes forzar tu corazón y nervios y tendonespara jugar tu turno mucho tiempo después de que se hayan gastadoy así mantenerte cuando no queda nada dentro de tiexcepto la Voluntad que les dice: “¡Resistid!”

Si puedes hablar con multitudes y mantener tu virtud, pasear con reyes y no perder el sentido común; Si ni los enemigos ni los queridos amigos pueden herirte; Si todos cuentan contigo, pero ninguno demasiado; Si puedes llenar el minuto inolvidable con un recorrido de sesenta valiosos segundos. Tuya es la Tierra y todo lo que contiene,y —lo que es más— ¡serás un Hombre, hijo mío!

PD Aquest és el poema que cito en l'article de La Manyana. Un dels poemes més coneguts i un dels que més m'agraden

Kipling i el Barça

Després de l’empat del Barça davant el València, vaig escriure una rebotiga empipat pel que em semblaven uns primers símptomes d’auto-complaença, el gran mal del Barça virtuós. La columna d’avui la preparo tot just després de l’empat a zero davant el Rubin Kazan i les sensacions, que volen que els digui, són totalment diferents. Només la mala sort, i una defensa numantina, van impedir que el club blaugrana s’emportés els sis punts del doble enfrontament contra el campió rus.

N’hi ha que ho veuen d’una altra manera, engendrats com han estat en el tradicional pessimisme culé, i n’hi ha que, plens de mala llet, certifiquen el canvi de cicle i pregunten tonteries com ‘si guanyar el triplet va perjudicar al Barça?’ Una breu nota sobre la cita textual: amb la de periodistes a l’atur que hi ha, seria d’agrair que els companys que estem a la batalla ens exigíssim una mica més i evitéssim el ridícul.

Reprenc el fil principal per arribar a la meva conclusió. Deia que el Barça no es mereixia, de cap de les maneres, treure un sol punt del seu doble enfrontament contra el Rubin Kazan. Desconec si l’equip de Pep Guardiola s’acabarà classificant pels vuitens de finals, tinc la impressió que sí, però voldria dir que, siguin quins siguin els resultats momentanis, em trec el barret davant Guardiola i el seu equip tècnic.

Després de l’extraordinària temporada del triplet han tingut el valor de fer allò que molts prediquen i pocs apliquen. En Rudyard Kipling ho va explicar molt bé: ‘Si puedes hacer un montón con todas tus ganancias y arriesgarlo a un golpe de azar, y perder, y empezar de nuevo desde el principioy no decir nunca una palabra acerca de tu pérdida…’ Gràcies Pep i gràcies president Laporta! El camí que ambdós heu triat després del triplet és l’únic possible per acabar portant al Barça al lloc on tots els culés el volem veure, al cantó dels grans equips de futbol de la història. Els qui ara no tenen fe, els resultats els acabaran convertint. Dels profetes ‘florentinians’ no me n’ocupo, no valen la pena.

Article publicat a La Manyana

Una pregunta

La setmana passada escrivia aquesta rebotiga des de l’emprenyament. Avui ho faig des de la consternació i no tinc gaire clar si prendrem el tema en serio o de conya. Resulta que va i detenen a l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramanet, i, amb ell, cauen Lluís Prenafeta, secretari general de presidència amb governs de Jordi Pujol, i Macià Alavedra, exconseller d’Indústria i Energía i Economia i Finances. El perquè de tot plegat s’ha de situar, com tot en els darrers anys, en el desgavell urbanístic que alguns han pres per una espècie de anyell d’or del que no n’han deixat ni els ossos.

L’exèrcit político-mediàtic, agafat a contrapeu ja que aquest cop la iniciativa judicial l’han pres des del malèfic ‘Madriz’, ha pres posicions i n’hi ha que, en els titulars, s’obliden que l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet és socialista, d’aquells que prediquen els 100 anys d’honradesa, i n’hi ha que carreguen tintes contra CiU pels dos militants que fa temps que no tenen un càrrec públic. Tot plegat succeix poques setmanes después que l’inefable Millet se n’anés a casa seva a reflexionar, i molt, sobre lo lleig que és robar.

La conclusió és clara: de la Catalunya dels prodigis hem passat, sense solució de continuitat, a ser els dignes hereus dels malayos marbellís. Fóra interessant, ara que el president Pujol arrassa a les llibreries d’arreu amb la segona part de les seves memòries, veure com el gran líder convergent, inventor del relat de la Catalunya moderna, explica tot el que ha passat. En quin moment, president, hem passat de ser el motor d’Espanya i enveja de la resta de l’estat, a estar plens de malayitos?

M’agradaria poder fer-li aquesta pregunta, també, als seus successors però sospito que el president Montilla ni té un relat ni se l’espera i al president Maragall tant li fa, ja que ell serà per sempre l’alcalde dels Jocs Olímpics. Estaria bé que algú respongués aquesta pregunta abans que Catalunya s’hagi tornat en un immens solar en ruïnes. Avui ja sabem que la corrupció no té denominació d’origen i que no hi ha cap territori lliure d’aquesta lacra.

Article publicat a La Manyana

Emprenyat

Aquesta és una rebotiga escrita des de l’emprenyament. He comptat fins a 100 i li he donat voltes i més voltes per tal de trobar el to adequat a la columna d’avui. Els motius pels quals em confesso emprenyat són diversos. Podríem començar per la bajanada que resulta que tot una senyora vicepresidenta del govern estatal i ministra d’Economia, na Elena Salgado, s’amagui sota un masclisme que només veu ella per carregar contra el clar guanyador del debat dels pressupostos, Mariano Rajoy. Fóra un detall que els responsables públics no ens prenguessin per idiotes.

Em confesso emprenyat, també, per la reaparició, com el Guadiana, d’en Oriol Giralt, personatge molt poc recomanable que li retreu al president del Barça, Joan Laporta, que li parli als seus fills en castellà. S’ha de ser curt de gambals per creure que hi ha cap mena de contradicció entre elegir lliurement la llengua amb la que et dirigeixes als altres i el posicionament ideològic que cadascú pugui tenir.

Com no podia ser de cap altra manera, em confesso emprenyat, i molt, pel cas Millet. No només em molesta que un senyor que ha confessat haver robat tot el que ha pogut i més estigui lliure, sinó que em declaro molest, cabrejat, per la cobertura partidista que certs mitjans de comunicació n’estan fent i per la poca autocrítica que el cas Millet ha generat. Ens en riem de la boda de la filla de l’Aznar i després callem com putes davant el casori de les nenes d’en Fèlix Maria Millet al Palau de la Música i tot a càrrec d’una institució mantinguda amb diners públics. Reclamo, des d’aquí, el meu dret a un canapè d’alguna de les dues bodes: ja que hi vaig contribuir, em sembla que me l’he guanyat!

I per últim, manifesto que tinc la mosca sota el nas perquè el Barça va perdre a casa contra el Rubin Kazan i no vaig sentir a ningú parlar clar i català. El Barça va jugar molt malament contra el València i va tenir una mica de mala sort contra els russos. Ja està dit i no s’ha pas mort ningú, però el que no es pot fer és tornar a caure en l’auto complaença que tant mal ens va fer ara fa un parell d’anys. Vull creure que en Pep Guardiola, conscient del mal que les crítiques públiques d’en Cruyff li feien a la plantilla, ha apostat per llegir-li la cartilla a l’equip dins el vestidor i, de portes enfora, mostrar una confiança que, sens dubte, s’han guanyat.

Article publicat a La Manyana

PD Ara ja fa un temps es va morir el creador d'en Shin Chan. Per manifestar el meu emprenyament, i fer-li un petit homenatge, per totes les bones estones passades, el dibuix d'aquest post és un Shin Chan emprenyat

Amenábar i Ágora

Vaig aprofitar els darrers dies festius per apropar-me al cinema a veure la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, ‘Ágora’. No hi anava gaire convençut però el fet que en les darreres setmanes havia vist grans pel·lícules – entre elles, ‘Malditos Bastardos’; ‘El secreto de sus ojos’ i ‘Distrito 9’- em van dur a la conclusió que, en cas que el film d’Amenábar fos una gran tifa, estava en condicions de soportar-ho. Greu error el meu!

El film d’Amenábar, una de les grans apostes de la minsa indústria cinematogràfica nacional per aixecar el vol enguany, resulta buit de contingut i no és d’estranyar que hagi costat 50 milions d’euros: cal falta molts i molts diners per omplir de sentit dos hores de pel·lícula sense història. Els hi faig cinc cèntims. El film va d’una astrònoma que, en l’època de la Biblioteca d’Alejandria, dóna classes a uns nois que desprès creixen i aquests nois ocupen llocs de responsabilitat i n’hi ha que es discuteixen i n’hi ha que no. Pel mig, i per molt que Alejandro Amenábar ho hagi negat, per activa i per passiva, hi ha unes gotes de càrrega anti-religiosa – li toca el rebre al cristianisme – i molta lloança a l’esperit científic d’una dona avançada al seu temps, l’astrònoma Hypatia.

‘Ágora’ està tenint problemes per trobar distribuïdor als Estats Units ja que als interessats els espanta la posada en escena que Amenábar fa dels cristians. La veritat és que feia temps que no contemplava una posta en escena tan simplista: els dolents, els cristians, van vestits de negres, duen barba, són crèduls i lletjos; els pagans van vestits de blanc, són científics, guapos i a més a més tenen esclaus, que sempre és com més de classe alta que no ser un cristià que no té ni per afaitar-se.

Aquests dies, i si ja han vist les pel·lícules que citava més amunt, a l’inici d’aquesta rebotiga, si volen, es queden a casa i veuen a la tele una sèrie com ‘Flashforward’, fascinant.

Article publicat a La Manyana