A pastar fang

M’acullo a la benevolència de La Manyana per titular La rebotiga d’avui amb un exabrupte. Ja pot estar tranquil el lector que no és pas ell el destinatari del titular, només faltaria. A qui envio a pastar fang és a un seguit de personatges que, d’un temps ençà, i instal·lats en la supèrbia més absoluta, es dediquen a posar pals a les rodes amb teories embogides al somni que els culés vivim en el darrer any i mig.

Els noms d’aquells que m’agradaria veure pasturant entre el fang són els següents: en primer lloc, Tomás Roncero, presumpte periodista d’un diari esportiu madrileny, per pesat i aburrit. En segon lloc, a Alfredo Relaño i Eduardo Inda, directors de dos de les principals capçaleres esportives del país. El seu paper en la difusió de la teoria del Villarato passarà a la història com un dels ridículs més grans del periodisme esportiu. En tercer lloc, en Tomàs Guasch, per maleducat. En Guasch va ser un dels que, sota la manta de la broma, de l’acudit que només li feia gràcia a ell, es va inventar la parida del ‘cagómetro’.

Voldria afegir, també, que tots ells estan fent que ja no li tingui cap mena de respecte al Real Madrid. Hi va haver un temps, ho confesso, que la samarreta blanca em feia por i que m’aferrava als derbis amb la fe d’aquell que espera un miracle per tal de salvar una temporada desastrosa. Ara, avui per avui, el Madrid em mereix el mateix respecte que en Fèlix Millet i la seva tropa, presumptes senyors que amaguen sota grans quantitats de bitllets d’euros les més baixes passions. Els canons mediàtics madrilenys li fan molt de mal al club de Concha Espina ja que li impideixen iniciar el necessari procés d’auto-crítica previ al retorn a la glòria.

Aquest columnista, com ja ho hauran endevinat, és culé, culé d’aquells de pedra-picada que no s’amagava dels seus colors quan en Joan Gaspart ens feia passar vergonya, o quan en Rijkaard va veure com el somni d’una nit d’estiu s’esmicolava en el violent 4-0 del Bernabéu. Aquest culé creu que el conte escrit per la directiva del president Joan Laporta i l’entrenador Pep Guardiola és massa maco perquè quatre grillats el vulguin emmerdar amb els seus deliris de grandesa. Benvolguts autors del Villarato, el Cagómetro i parides diverses, poden vostès anar-se’n a pastar fang!

Article publicat a La Manyana

L'extrany cas del Conseller Saura

El conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, va manifestar, ara fa uns dies, sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan, que “no permetré que ningú posi en dubte la feina dels bombers”. Davant aquestes manifestacions, aquest columnista va sortir corrents a consultar el Doctor House, per si s’hi podia fer alguna cosa, i en House, un cop assabentat de qui era el pacient, va dimitir i ara es dedica a tocar el piano en bars de mala mort dels barris baixos de Los Ángeles. Si servidor pogués, i sapigues tocar el piano, faria el mateix però com que té un compromís amb La Manyana passo a exposar els motius pels quals crec que el conseller Saura es comporta d’aquesta manera.

La primera hipòtesi seria que el titular del Departament d’Interior té més barra que esquena, una barra estratosfèrica, que diria un polític-poeta sevillà. És possible però no em convenç. Acceptar aquesta idea porta implícit acceptar que el polític d’Iniciativa és una mala persona i que per això no dimiteix havent-hi cinc bombers caiguts en acte de servei. De tot cor, no crec que en Joan Saura sigui una mala persona.

La segona hipòtesi, la més probable, és que el líder d’Iniciativa pateixi algun tipus de desgavell que el fa instal·lar-se en una realitat paral·lela on hi viu perfectament convençut de la superioritat moral de les seves idees. Aposto per aquesta segona via ja que és la que emmarca millor tots els disbarats que, des que va assumir la cartera d’Interior, hem patit a Catalunya. Fem un breu repàs cronològic: el cas dels presumptes maltractaments dels Mossos d’Esquadra a la comissaria de Les Corts; l’atonyinada d’estudiants el passat mes de març a la Universitat de Barcelona; el kubotán, que més semblava d’en Son Gokú que no d’una altra cosa; la pistola-performance en una manifestació a favor del poble palestí a la que el Conseller va assistir; els problemes amb la comunitat jueva; la canalla d’Iniciativa criticant a la cantant Noa en un acte en el que actuava convidada pel Departament que dirigeix en Saura; i finalment el tràgic incendi d’Horta de Sant Joan.

Només des del ferm convenciment de la superioritat de les teves idees, de la teva bona fe, és pot assumir tants i tants errors, tanta i tanta mala gestió, sense anar-te’n a casa. Només partint de la base que ets ‘l’esquerra intel·ligent i de debò’ pots empassar-te tants i tants de problemes sense patir una úlcera. Males notícies pel conseller Saura: tot i que pensi el contrari, sortirà de la Generalitat com un dels pitjors consellers dels últims 30 anys.

Article publicat a La Manyana

Els desvergonyits

Segona rebotiga dedicada a l’incendi d’Horta de Sant Joan i la vergonyosa actuació del conseller d’Interior, Joan Saura, i el titular de la cartera de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar. En el moment d’escriure aquesta columna, dijous 21 de gener, Saura i Baltasar continuen sent membres del govern d’Entesa de la Generalitat de Catalunya. El president, José Montilla, no els ha destituït i, per tant, es pot interpretar que amb el seu silenci legitima la lamentable actuació dels dos polítics d’Iniciativa en el tràgic cas de l’incendi d’Horta i la mort dels cinc bombers lleidatans.

Tot plegat és molt senzill. Acceptant la tesi del conseller Baltasar que les seves mentides són un error, cal explicar que els errors tenen conseqüències i assumir aquestes conseqüències és ser responsable. No és de rebut que dos homes adults, amb càrrecs públics de molt alt nivell, es limitin a demanar disculpes per l’espantosa gestió de l’incendi. La política ha de ser un exercici de responsabilitat i el que està fent, en aquest cas, Francesc Baltasar és un ‘tantmenfotisme’ escandalós ja que hi ha cinc vides perdudes que, en paraules del bomber supervivent, no ho haurien estat ‘si haguessin disposat de la informació que necessitaven’.

La compareixença d’ambdós polítics el passat dilluns en la comissió parlamentària va ser un d’aquells moments que provoquen vergonya aliena. L’actuació de Baltasar i Saura va avergonyir als presents, a la gent dels pobles afectats que sabien que se’ls havia mentit des d’un bon començament, i va ser una manca de respecte pels absents. Per absents faig referència, també, a tots aquells polítics que van lluitar pel retorn de l’autogovern a Catalunya. La Generalitat no es va refer per això. El Parlament Català és un lloc massa seriós perquè aquests dos saltataulells de la política li faltin al respecte d’aquesta manera.

Vull confessar que crec que el primer tripartit tenia tot el sentit del món: després de 23 anys de govern convergent era bo donar pas a l’alternativa. El tripartit II va néixer sota la sospita de ser una conxorxa de perdedors arrapats a les cadires i al cotxe oficial. Si el president Montilla fa fora aquests dos desvergonyits, en Joan Saura i en Francesc Baltasar, serà el millor llegat que deixarà a la institució que avui presideix:li restituirà l’honor i el respecte que els constants ‘errors’ dels consellers d’Iniciativa li han pres.

Article publicat a La Manyana

Un tema seriós

La rebotiga d’avui la dedico a un tema seriós, un tema greu i de suma importància tant pels veïns de les terres de Lleida com pels habitants d’Horta de Sant Joan, el bonic poble de la Terra Alta que tant va marcar a Pablo Picasso. Les darreres notícies aparegudes sobre el tràgic incendi del passat 21 de juliol que va acabar amb la vida de cinc membres de la unitat del Graf de Lleida m’han remogut l’estòmac.

M’ha fastiguejat la complaença, la indignant tranquil·litat del conseller de Medi Ambient, el membre d’ICV, Francesc Baltasar. Baltasar ha considerat un ‘error’, i no un engany, haver atribuït, com va fer, a un llamp l’origen de l’incendi quan avui hi ha dos galifardeus tancats a la presó com a presumptes responsables de la tragèdia. Es nota que el conseller no trepitja el territori i des de la torre de cristall del Govern, tant li fot cinc, com cinquanta. Si avui diu negre, i demà ha d’afirmar que és blanc, cap problema, que la casa és gran i avall, que fa baixada. No cal assumir cap responsabilitat ja que l’actuació de Baltasar va ser fruit d’un error i, com tothom sap, qui té boca, s’equivoca. Dimitir? Ep, això són figues d’un altre paner, i per què hauria de dimitir el sr. Conseller de Medi Ambiet per un ‘error’ d’aquest tipus? Fins aquí, tot entraria dintre la macabra lògica de la vida política del Tripartit II: el que compta és la cadira i si per això ens hem d’empassar un gripau, porta la sal de fruites que ajudarà a pair-ho.

El que ja és de vòmit és la següent jugada que, a nivell mediàtic, ha realitzat el govern de la Generalitat. La filtració a TV3, televisió pública depenent del Govern, de l’informe que insinua que la mort dels 5 bombers lleidatans és fruit d’una mala actuació d’aquests professionals, és una d’aquelles maniobres que hauria de passar a la història de la infàmia. Desviar la pressió mediàtica que viu el Govern centrant el focus d’atenció en les 5 víctimes mortals és, clar i català, fastigós. La filtració de les fotos dels pasarells, presuntament incendiaris, a un diari s’emmarca dins el mateix moviment. El llamp d’en Francesc Baltasar ha quedat oblidat i ara, en primer pla de l’actualitat, hi ha la cara de tòtil d’un dels dos detinguts i les dramàtiques converses que els bombers, caiguts en acte de servei, van mantenir minuts abans de perdre la vida. Els dirigents polítics que han permès això se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya !

Article publicat a La Manyana

PD La vinyeta és l'única que recull el que realment es mereixen els bombers caiguts en acte de servei: un gest d'agraïment etern !

Ja em perdonaran

M’imagino que els lectors de la rebotiga tindran el detall de disculpar que el primer article, un cop tornat de la meva visita a la recontra, l’escrigui des de l’empipament. La meva empipada té l’origen en el partit de la setmana passada entre el Barça i el Sevilla. L’arbitratge d’en Pérez Burrull va ser lamentable, vorejant el ridícul, però no és d’ell de qui vull parlar, sinó dels fantasmes de Madrid, els ens abstractes de la premsa madrilenya esportiva que es dediquen a crear una realitat paral·lela per tal de fer caure el Barça triomfant d’en Pep Guardiola i el president Joan Laporta. La meva empipada també té l’origen en la falsa modèstia, en la falsa humilitat que tant ens caracteritza darrerament.

M’ha agradat, i molt, que periodistes com l’Emilio Pérez de Rozas hagin aixecat el dit i assenyalat als creadors d’aquest Matrix madridista, el director de l’As, Alfredo Relaño, pare del ‘Villarato’, i Eduardo Inda, responsable del diari Marca. Lamentablement en Pérez de Rozas és un dels pocs, per no dir l’únic, que és valent a aquest cantó de l’Ebre. Les coses s’han de dir clar i en català i aquests senyors, en Relaño i l’Inda, des de la segona epifania d’en Florentino Pérez, s’han dedicat a menystenir els éxits del Barça; a servir una pretesa causa madridista que li fa més mal que bé al club de Concha Espina i a crear un estat d’opinió que ha volgut amagar els sis títols culés sota els caríssims focs d’artifici que en Pérez ha pagat amb els diners del Real Madrid.

No ho sé pas si el Barça superarà l’eliminatòria de la Copa del Rei contra el Sevilla però sé que s’hi deixaran pell, que persistiran, que seran fidels a l’estil que tantes alegries ens ha donat, i ho faran perquè al capdavant hi ha un home que és digne de tota confiança: en Pep Guardiola. No ho sé pas si el Real Madrid guanyarà algun títol a final de temporada, però sé que en cas de que es tornin a quedar en blanc el sr. Relaño i el sr. Inda no vindran a Barcelona a demanar disculpes als seguidors madridistes per haver-lis escalfat el cap amb històries per no dormir. M’imagino que es quedaran tranquilament al seu despatx a més de 600 quilòmetres i s’inventaran una altra parida. A més de falsos, són covards.

Article publicat a La Manyana

PD He estat uns dies sense publicar. Durant aquest temps he fet una cobertura extra a La Manyana i no he volgut atabalar publicant sis articles de cop.

PD 1 Les fotos són dels srs. Alfredo Relaño i Eduardo Inda. El més prim és l'Inda, director de Marca. El de les ulleres és en Relaño, director de l'As

Un any rodó

En el moment que surti publicada aquesta rebotiga el Barça haurà donat per tancat el millor any de la seva història. L’any triomfal culé ha construït una particular geografia emocional blaugrana. València; Roma; Vila-real (on el Madrid va perdre i el Barça es va proclamar campió de Lliga sense baixar de l’autobús); Mònaco; Bilbao i Abu-Dhabi, restaran per sempre a la memòria dels aficionats blaugranes.

Entre una temporada i l’altra, hi va haver, entremig, l’estiu de la por en el que els vells fantasmes blaugranes es van materialitzar en la figura de l’empresari Florentino Pérez. El culé és així: està poc acostumat a la felicitat. La pluja de milions que Pérez va posar sobre la taula, (milions que, d’altra banda, són part del deute del Real Madrid), i una excel·lent campanya de la premsa de Madrid, sempre disposada a ajudar al club blanc a tornar al seu lloc natural, van fer sorgir els dubtes entre la ‘culerada’.

Per sort, i per decisió de la junta presidida per en Joan Laporta, a la cadira d’entrenador hi seu un tipus amb les idees tan clares com en Pep Guardiola que ha acabat amb tots els dubtes i totes les por que poden provocar els 300 milions d’euros d’inversió madridista. Mantenir el nivell d’excel·lència en el joc mostrat durant la temporada 2008-2009 és impossible, però el que sí és possible és construir un equip que, quan no tenen el dia, s’hi deixen la pell i, a sobre, mostren una fidelitat a un ideari futbolístic que arriba a emocionar. L’any que deixem enrere és un any rodó per a tot aficionat al futbol i encara més pels culés. I si als madridistes no els hi agrada sentir això: què s’hi posin fulles !

Article publicat a La Manyana

PD La foto del post és per en Pep Guardiola, un dels protagonistes de l'any

El jutge Garzón

M’havia promès que no faria una rebotiga sobre el jutge Garzón i sobre el cas Pretòria ja que hi ha un munt de gent opinant sobre el tema, però no me’n puc estar. La recent decisió del jutge estrella de l’Audiència Nacional de deixar en llibertat a Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, els dos ex-alts càrrecs de la Generalitat, sota fiança d’un milió d’euros, m’ha generat un munt de dubtes i, el que és pitjor, una inseguretat jurídica molt i molt gran.

M’agradaria saber quin és el presumpte delicte tan greu que han comès tant Alavedra com Prenafeta per tal de ser detinguts durant un mes i mig, amb una operació espectacular pel mig degudament retransmesa per tots els mitjans, i després deixats en llibertat, previ pagament de 166 milions de les antigues pessetes. Em costa entendre la severitat del jutge Garzón amb els detinguts en l’operació Pretòria i la benevolència del jutge Solaz amb el lladre confès Fèlix Millet i el seu soci, Jordi Montull. No puc evitar veure mala fe en l’actitud del jutge Garzón i deixadesa en la del jutge Solaz i em plantejo si aquest país, abans de reformes d’altres tipus, no necessita, d’una vegada per totes, plantejar-se una reforma del poder judicial.

És just demanar una fiança d’un milió d’euros quan se t’acusa, segons tots els mitjans, d’haver cobrat una comissió de 600 mil? Entenc que no, però com que estem tan polaritzats, tan summament dividits, hi ha mitjans que, en una giravolta fantasiosa, afirmen que un mileurista trigaria 83 anys en poder pagar la fiança que han presentat tant Lluís Prenafeta com Macià Alavedra. Potser és veritat l’afirmació de trists periodistes com Enric Sopena (autor de la demagògica frase dels mileuristes i els 83 anys) però certes actuacions seves, com les del jutge Garzón, deixen anar un flaire a revenja que espanten.

Article publicat a La Manyana