Felicitats Luis !

Servidor, a qui sempre li ha fascinat l'èpica narrativa, no pot deixar de veure gotes del millor western crepuscular en la història de Luis Aragonés. El 'sabio de Hortaleza' es va coronar ahir, diumenge 29 de juny, campió d'Europa després de la victòria de la selecció espanyola per 1-0 davant d'Alemania en la final de l'Eurocopa 2008. Temps hi haurà per cantar les glòries dels 23 futbolistes de 'la roja' però a mi em ve de gust centrar-me en la figura d'Aragonés, un home que en un mes cumplirà 70 anys i que quan no tenia perquè, va decidir complicar-se la vida i donar-li a aquest país un títol que feia 44 anys que es resistia.

Parlem clar: pocs han estat els que durant els dos anys que han passat des del Mundial del 2006, amb la cantarella de sempre, i fins a la ronda de quarts d'enguany, davant Itàlia, no han carregat tintes i verbs verinosos contra en Luis Aragonés. L'escriptor Salvador Sostres dedicava, el passat dimecres 25 de juny, un article a la seva pàgina web en el qual, com gairebé sempre, mogut per criteris fonamentalment estètics acabava presentant unes conclusions étiques més que discutibles. Al fins ahir seleccionador nacional, l'han insultat en directe per no convocar al sacrosant Raúl González. L'Aragonés, als seus 70 anys, i com un confrare més, ha carregat amb la visceralitat de mig país, i el sarcasme de l'altra meitat, convençut que, com els bons cowboys, encara tenia una tasca que complir.

La pilota va començar a rodar i la poderosa maquinària mediàtica madridista va guardar silenci confonent el no-parlar amb el respecte. Darrere aquesta aparent tranquil·litat s'hi amagava el menyspreu de l'arrogant, d'aquell que està segur que tard o d'hora se'n sortirà amb la seva ja que és impossible que es pugui equivocar. El que no sabien els Hierro, Raúl i companyia, és que en Luís Aragonés va créixer amb les sessions dobles dels cinemes, aquelles en les que John Wayne complia amb la seva missió al preu que fos i com fos. Així doncs, mentre els cortesans demanaven la presència del Rei del Bernabéu, l'Aragonés, amb el seu posat de botiguer de mercat municipal, traçava un pla en el que no només guanyaven l'Eurocopa sinó que deixaven bocabadat a mig món amb la qualitat del seu fútbol.

El somni es va començar a complir quan l'equip va trencar amb la història i va deixar a una trista i lletja Itàlia lamentant-se per no tenir un àngel com Íker Casillas a la porteria. Arribaren les semifinals i un jugador pel qual sempre he tingut debilitat, l'Andrés Iniesta, va decidir que no calia ser de Brasil per ser un mag amb la pilota als peus i que a Fuentealbilla, Albacete, no necessiten dir-se Ronaldo ni engominar-se el cabell com un model masculí de Zara per elevar el fútbol a la categoria d'art. La cirereta del pastís la va posar en Xavi, el NOSTRE Xavi, que va pensar que una final de l'Eurocopa no era un mal lloc per fer història i guanyar-se els galons de mariscal de camp, sobretot quan estàs acompanyat per amics com el Tità Puyol o en Cesc Magic Fàbregas. L'encarregat d'obrir la porta del cel va ser en Fernando Torres i mentre els mesquins es canviaven de ropatge i començaven a cantar les virtuts de Luis Aragonés aquest, com fan els cowboys, els de veritat, se n'anava amb la satisfacció d'haver 'cumplido con mi deber' - la cita és textual, en castellà.

Luis Aragonés, 70 anys, pèssims modals a taula, creador del millor futbol que hagi fet mai la selecció nacional espanyola, felicitats, gràcies i molta sort.

El libro de la semana: '¡Socorro, perdón!'

Una de las grandes alegrías de los últimos tiempos me la he llevado con la aparición de la nueva novela de Frédéric Beigbeder, un escritor que me cae realmente bien y a quien sigo desde la destornillante '13,99 euros', su primera obra, si mal no recuerdo.

En '13,99 euros', Beigbeder, uno de los creativos publicitarios más brillantes de Francia y autor del famoso eslogan del Wonderbra, se quemaba a lo gonzo y desnudaba, a través de la ficción, el mundo que le había dado de comer durante 10 años. Rizando el rizo, y en una especie de conversión, Beigbeder no sólo mostraba al rey desnudo sinó que tenía la osadía de burlarse de él y eso hacía de '13,99 euros' una novela francamente divertida.

Tras ésta, si no me equivoco, llegó 'El amor dura tres años', en la que, el ya por aquel entonces exitoso escritor, plasmaba la visión desencantada del amor de un enamorado del amor. Tras las ironías de Beigbeder se esconde un autor decepcionado por no haber logrado hacer del mundo un lugar mejor.

Y después de 'El amor...', le tocó el turno a 'Windows on the world' en el que Frédéric Beigbeder se acercaba, a su particular manera, a la tragedia del 11-S y lo hacía estableciendo un juego deliciosamente triste entre la realidad y la ficción.

Ahora, y tras una pequeña estancia en la cárcel - este hombre tiene un carácter, ¡cuánto menos!, peculiar- llega '¡Socorro, perdón!', en la que Beigbeder recupera a su alma mater y protagonista de '13,99 euros', el publicista Octave Parango, para transformarlo en un cazador de modelos en la decadente pero multimillonaria Rusia de hoy en día. Frédéric pasa el mito de Lolita por la batidora de quien toca de pies en el suelo y cuenta una brillante historia sobre lo difícil que es lograr ser una persona decente y feliz en la sociedad 'fashionista' en la que vivimos.

En definitiva, dado que el buen tiempo por fin ha llegado, y que Beigbeder es sumamente agradecido de leer, llévense '¡Socorro, perdón!' a sus domingos playeros. Me lo agradecerán.

Ya era hora

Ha tenido que ser alguien de fuera el que haya puesto un poco de sensatez y sentido común al triste panorama cinematográfico nacional. Me explico.

Resulta que el hispanista Paul Simon ha publicado un artículo en 'The Guardian' en el que afirma que 'un gran nombre - el de Almodóvar- puede hacer naufragar a toda una industria cinematográfica nacional monopolizando el interés internacional'. Ante el doloroso dedo británico en el callo español, el realizador manchego ha respondido que se trata de una tesis 'injusta' e 'estúpida' y como los exabruptos siempre pesan más que los argumentos pues discusión cerrada, punto en boca, y a seguir todos adorando al antiguo trabajador de Telefónica.

Pues va a ser qué no y además este modesto blogger se posiciona al lado de Simon y cree que si el hispanista fuese realmente valiente, debería ir más allá de los personalismos y poner en tela de juicio lo que realmente subyace en su texto: la cultura subvencionada. Resulta, cuanto menos, absurdo seguir aportando ingentes cantidades de dinero público a una productora como 'El Deseo SL', de solvencia sumamente contrastada y propiedad del ilustre ganador de dos premios Oscar, Pedro Almodóvar, mientras que productoras más modestas y directores pequeños se las ven y se las desean para asomar su cabezita en la abigarrada cartelera española, dominada por las distribuidoras y las grandes majors, que tienen en cartera a Almodóvar. Un breve repaso a las cifras de la Industria Cinematográfica española, disponibles en el Ministerio de Cultura, permite corroborar mi afirmación y demuestra que Simon no está tan equivocado y que lo que realmente le ha jorobado a Almodóvar es que le hayan puesto el dedo en la llaga y, de esta manera, hayan demostrado que el cine español tiene una llaga, infectada, que se llama monopolio y, lo que es peor, monopolio pagado por todos. ¡Anda que no se podrían hacer cosas buenas con las subvenciones que ha recibido Pedro Almodóvar!

PD Ilustro el post con una imagen del realizador y Penélope Cruz, protagonista de su último film que se encuentra rodando en las Canarias

Renfe: la vida sigue igual

Dado que el espíritu de este blog ha sido, desde siempre, constructivo y, ante la imposibilidad de añadir algo positivo ante todo lo que ha sucedido desde mi última entrada, decidí guardar silencio durante un tiempo. Pero resulta que el viernes, 20 de junio, por motivos familiares, me vi obligado a ir en tren hasta Terrassa para recoger a mis hermanos. Paso a relatarles mi peripecia, regada con unas gotas de ironía y una franca voluntad optimista.

Me presento en la estupenda estación de Renfe de Tarragona faltando 10 minutos para la una de la tarde cuando un guardia de seguridad muy amable me informa que los taquilleros están de huelga y que si quiero comprar el billete, que lo haga en el tren. Sin dudarlo, me subo al siguiente tren que parte rumbo a BCN y un amable revisor me cobra el billete más una recarga de 3 euros por haber tenido que hacerlo él y no haberlo adquirido yo en la ventanilla que estaba cerrada.



Sorprendentemente, llego a la ciudad condal con un retraso más o menos aceptable siempre y cuando utilizemos el concepto de puntualidad que tienen los servicios ferroviarios de los países del centro de África.



Ya en Sants, hago transbordo y me subo al tren con destino a Terrassa que parte con una hora de retraso y con 350-400 personas - me tomo la molestia de contarlas- en el vagón. Como es de suponer, no tengo asiento, así que me coloco en tierra de nadie, en ese 1,5 m2 que hay entre puerta y puerta, y donde puedo gozar de la perfecta visión del sobaco de mi compañero así como de las dificultades de una mujer embarazada para mantenrse en pie. Tras un trayecto sin aire acondicionado y a 37 grados, alcanzamos nuestro destino: Terrassa. En la estación de Terrassa Nord, un señor mayor, por los calores, pierde el equilibrio y se cae a la vía por el hueco que hay entre el vagón del tren y el anden. Por suerte, esa era la última parada del tren y pudimos sacarlo de ahí abajo sin que pasara nada pero asusta pensar en lo que podría haber acontecido en caso de que el tren hubiese seguido su recorrido. Ahorro al lector, por la similitud, los detalles del viaje de vuelta de Terrassa a BCN y de la capital catalana a Tarragona.



Corolario de esta historia: Renfe me insulta. Renfe me trata como un borrego. Renfe se ríe de mi y de todos aquellos que aún creen en la necesidad de usar el transporte público y no seguir emitiendo CO2 de forma indescriminada. Pero Renfe ya no es noticia, Cercanías Catalunya ya no interesa a los periódicos y en consecuencia ya no interesa a los políticos. Al menos tengo la satisfacción de haber visto a la inefable Maleni con cara de sufrimiento ante la huelga de los transportistas, mucho menos dóciles que nosotros, los catalanes.



Propuesta: Invito a cualquier apologeta de la Catalunya optimista a viajar conmigo en Cercanías. El billete corre de mi cuenta.



PD Ante la mala calidad de las películas exhibidas ultimamente he decidido, en señal de protesta, suspender mi sección de crítica hasta que vuelva a ver algo que me guste. Sólo se salva la de Sidney Lumet.

'La Niebla':la peli del cap de setmana

Si avui és divendres, toca cinema. Reconec que vaig anar a veure 'La Niebla' atret pel bon sabor de boca que em va deixar 'Cadena perpetua', la peli més exitosa del director Frank Darabont. I reconec, també, que en els primers vint minuts del film vaig estar a un pas d'anar-me'n de la sala. Darrerament els efectes especials em cansen en munt ja que semblen ser l'únic punt d'interés del 90% de la producción cinematogràfica. Tinc la sensación que la indústria cinematogràfica s'ha instal·lat en una cursa desproporcionada per veure qui aconsegueix la imatge més espectacular i aquesta és una competició que em fa venir son.

Però estava parlant de 'La Niebla' i, sense voler-ho, m'he desviat del tema. Deia que durant la primera mitja hora vaig estar a punt de sortir de la sala però com que la situació està com està, hom no pot anar regalant 6,5 euros així com així. Em quedo, doncs, a la sala, i quan ja s'havia exhibit la primera bobina i el projeccionista feia el canvi, 'La Niebla' abandonava el to de pel·lícula seriosa de por - quin mal ha fet en Shyamalan !- i començava a desprendre una flaire a sèrie B molt atractiva. En l'instant que els bitxos es mengen la pantalla, el film passa a ser interessant ja que té tot un regust a cinema dels anys 50, en els quals l'amenaça russa es transformava en extranys marcians que atacaven la terra, que no deixa de ser encantador. 'La Niebla' presenta a un perfecte pare de familia que viu a la perfecta Costa d'Est dels Estats Units i que resol els seus perfectes problemes amb un perfecte optimisme però quelcom amenaça la seva vida perfecta. Una extranya boira s'apodera de la petita i perfecta ciutat i dins la boira hi viuen monstres d'una altra dimensió que han pres vida per culpa dels experiments de l'exèrcit dels Estats Units. És interessant veure com abans l'amenaça venia de fora i ara els americans comencen a pensar que l'enemic potser el tenen a casa.

En definitiva, si hom té ganes de passar una estona divertida recordant alguns clàssics del cinema dels 50 pot anar a veure 'La Niebla'. Si hom prefereix gaudir del bon temps - si és que arriba abans de la propera tardor- tampoc passa res si no la veu.

'La Niebla' es pot veure a Tarragona als Lauren i a les Gavarres i a Andorra al Cinema Modern.

A favor de Pepu Hernández i Joan Laporta

Feia dies que no escrivia res sobre esports, però en la darrera setmana han passat un parell de coses que m'agradaria comentar. Anem a a pams i seguint criteris d'estricta actualitat.

Primer, el president de la Federació Española de Bàsquet, José Luís Sáez, ha destituït a en Pepu Hernández, seleccionador nacional i guanyador del Mundial de Bàsquet de Japò i sostcampió de l'Europeu de Bàsquet de la passada tardor. La decisió m'ha deixat bocadabat i podeu llegir a ca l'Octavi un anàlisi ben acurat. A lo que diu el meu antic company de feina, només voldria afegir-hi l'apunt que fa el periodista Luís Fernández López en el seu blog al diari El Mundo, el comentari és impecable. És una llàstima com ha acabat tot plegat i no tinc cap dubte que si la selecció no aconsegueix un bon resultat als Jocs Olímpics de Pekín el que hauria de ser cessat, i de manera immediata, seria en José Luís Sáez però sospito que, com se sol dir, no caerá esa breva i abans jo recuperaré tot el cabell que he perdut que no veuré a un directiu de qualsevol tipus d'entitat assumint les seves responsabilitats.

On m'estendré una mica més serà amb el cas en Joan Laporta. Dic cas perquè és innegable que tot plegat és carn de psicòleg, o almenys aquesta és la meva opinió. És evident que en Joan Laporta ha comés errors i és evident que alguns d'ells són de l'alçada d'un campanar però em resulta del tot incomprensible que les pifiades d'en Laporta siguin mereixedores de prop de 10.000 signatures en contra i el lamentable espectacle del senyor Oriol Giralt, promotor de la moció de censura. Dic lamentable no per la moció de censura - sense cap dubte legítima- sinó perquè resulta lamentable que s'hagi fet la foto amb els Boixos Nois, resulta lamentable que digui que ell no aspira a res, resulta lamentable l'arrogància amb la que es vanta d'haver aconseguit aquestes signatures i lamentable és la imatge de veure com descarrega la caixa amb les signatures d'un Porsche Cayenne - preu mínim al mercat prop de 60.000 euros- i després assegura a tota la premsa que ell, en Giralt, ha muntat tot això amb una sabata i una espardenya. Resulta esperpèntic veure'l engegar un procés clarament destructiu sense cap proposta constructiva i és per això que em llenço a la piscina i dic que sospito que en Giralt és un submarí de les forces vives catalanes que han desitjat sempre al Barça amb la mateixa passió que un golafre es deixa caure sobre un pastís. El FC Barcelona ha estat sempre una institució desitjada per tots els trepes haguts i per haver i en Joan Laporta, el mateix que ens va conduir al somni de París, paga era el haver polititzat en excés el club i no haver entès que la seva cadira era molt desitjada i que cada cop que ell s'apropava una mica més a la glòria - sempre ens quedarà París !- n'hi havia milers que li anaven preparant la tomba. Francament, si no li donem temps a en Laporta perquè se n'adoni dels seus errors - l'exercici de l'autocrítica no tothom l'aplica- ens mereixem que tornin els temps del gaspartisme !

PD Il·lustro el post amb la foto d'en Pepu Hernández el dia que va guanyar el Mundial de Japò. Aquella mateixa jornada es va morir el seu pare.

PD 1 Quim i Guillem, demà es juga el primer partit de la final Celtics-Lakers. Ja sabeu que jo sempre he estat dels Boston així que el post sobre la final està al caure, tal com us vaig prometre