John Cobra

Ho sento, no me’n sé estar. Sóc conscient que el sentit comú i les mínimes normes d’educació convidarien a dedicar aquesta rebotiga al anàlisi del cactus siberià abans que parlar d’aquest homínid que ha copat, i coparà, tants titulars gràcies al seu estirabot a televisió espanyola, la tele de tots. No me’n puc estar perquè el personatge, John Cobra, és una fantàstica metàfora de l’estat actual de la qüestió.

Anem a pams. Resulta que el suposat cantant de rap, i ‘cariño’ de la sempre dolça Anne Igartiburu, és un ex – presidiari. El desqualifica aquest fet per presentar-se a un concurs en el que se cerca candidat per Eurovisió ? Home, d’entrada no, ja que si em permeten que em posi un pèl demagògic (exercici altament recomanable, ni que sigui un cop per setmana, per evitar pujades de tensió), grans artistes, com ara Oscar Wilde, han passat per la presó, injustament en el cas de l’escriptor irlandès, i ben merescut en bastants altres. El fet és que, fins a l’arribada del bonisme, tots aquells que passaven per l’hotel reixes, d’una forma o altra, modificaven la seva conducta. En John Cobra, no. En John Cobra ha passat per la presó i no sent ni una mica de vergonya per aquest fet i, el que és més probable, m’imagino que tampoc entén perquè va restar dos anys privat de llibertat.

Així doncs, tenim a un subjecte sense responsabilitats, molt proper a l’home sense atributs, davant una munió d’espectadors disposats a idolatrar un festival tan hortera com el d’Eurovisió. El resultat era previsible. Entre uns que idolatren a la Massiel i un altre, convençut de ser una víctima, un rebelde porque el mundo lo ha hecho así, el que podia sorgir era el que va sorgir: l’home sense atributs engegant a menjar-li els atributs a una colla d’adoradors del catecisme progressista, que reneguen de la Fe, i ho consideren un concepte antic, i mostren una profunda idolatria cap a monstres televisius, com l’esmentada ‘tanquita de Leganés’.

A mi, el que em ve de gust és engegar-los a tots plegats a pastar fang, a uns i als altres. Deixin a la gent normal en pau i si el John Cobra vol guanyar-se la vida fent el pallasso al circ de la tele, a mi ja m’està bé, però no em vulguin fer creure que això és important !

Article publicat a La Manyana

Cinema Espanyol

Són molts els temes als que podria dedicar La rebotiga d’avui. Podria bastir quatre idees sobre el debat de la crisi que va tenir lloc al Congrés. M’aburreix una mica tornar a donar tombs sobre el mateix sobre, el que aquest país viu des de que va esclatar la crisi econòmica. Podria dedicar quatre línies als madridistes que fa una setmana ja es veien campions de Lliga i que després de caure a Lyo demanen el cap de Manuel Pellegrini. Així de coherents són els merengues i la seva troupe mediàtica! També podria fer una columna parlant del Barça, però és tanta la confiança que em mereix l’equip blaugrana, és tant l’orgull que sento del Barça de Guardiola i Laporta, que sobren les paraules. Sé, perquè ho han demostrat, que s’hi deixaran la pell sempre, compromesos amb una determinada ètica i estètica que es la marca de la casa del Futbol Club Barcelona.

Del que sí vull parlar, perquè em ve molt de gust, és dels premis Goya que es van entregar la setmana passada. Els suposo informats que ‘Celda 211’ va ser la gran triomfadora de la nit. M’imagino que per molts de vostès, benvolguts lectors, serà una notícia que els deixa indiferents, ni fu, ni fa. A mi em va alegrar molt i ara explico els motius d’aquesta alegria. El director de ‘Celda 211’ és un antic crític de cinema, Daniel Monzón, que es va posicionar sempre a favor del cinema entretingut, ben fet i sense cap mena de complexos. ‘Celda 211’ és una raresa en el panorama cinematogràfic espanyol que em faria molta il·lusió que es transformés en norma. ‘Celda 211’ té un actor en estat de gràcia, Luis Tosar, que si no tinguéssim la tendència que tenim a mirar-nos el melic, el portaríem als altars com el Robert de Niro patri. ‘Celda 211’ trenca amb els dos pilars sobre els que s’ha sostès el cinema espanyol des de fa anys: la suposada ‘espanyolada’, que amaga algunes autèntiques perles, i la pretesa cerca de l’expressió artística, que ha parit bunyols de l’alçada d’un campanar. ‘Celda 211’ demostra aquella antiga dita que la feina ben feta no té fronteres.

Article publicat a La Manyana

Una de metges

La rebotiga d’avui la dedico a explicar una història personal d’aquest columnista. A principis de la setmana passada, en una de les quatre capitals catalanes, em vaig fotre de lloros. Els motius: el mal estat de les voreres, la pluja i el meu etern costum d’anar a tot arreu amb kets, van transformar el meu genoll en un meló.

Atès que no podia ni posar el peu a terra, vaig anar al servei d’Urgències d’un hospital català. Beneit com pocs, vaig demanar una cadira de rodes i em van oferir un trasto al que li mancava un suport on poder recolzar la cama adolorida. Bé, almenys vaig poder seure i no haver de barallar-me amb altres pacients per una cadira lliure. Va passar una hora, van passar dos, van passar tres i quan anava a passar la quarta, vaig demanar a la no sempre prou ben valorada recepcionista que em digués si em quedava molt ja que el dolor, (i els que coneixen aquest columnista saben que tinc un llindar bastant alt, no sóc, com diria el Joaquín Sabina “un fulano de la lágrima fácil”), començava a ser insuportable.

A la quarta hora, van tenir a bé atendre’m i em van comentar que tenia un vessament de sang que era el que m’impedia moure la cama. Davant les meves queixes per l’espera em van donar un calmant, fet que agraeixo, i la metgessa em va preguntar, a mig camí entre la burla i la desesperació per no poder fer front a una nit molt complicada, sí servidor, aquest columnista, no esperava quatre hores per pujar-se a una atracció de Port Aventura. Davant el meu ‘No’ rotund, la metgessa em va mirar tal i com m’imagino que els extraterrestres ens deuen mirar als humans: entre sorpresa i resignada i, segurament, sense entendre molt bé la meva resposta.

Ara què hi penso, potser hauria d’haver titulat aquesta rebotiga amb un exabrupte cap als dirigents polítics que permeten que la classe mèdica hagi de treballar en aquestes condicions. No voldria que s’entengués aquesta columna com un atac al col·lectiu de metges, sinó més aviat com un reclam a la classe política, sobretot als que presumeixen de bones polítiques socials, que facin el favor de fer-se responsables d’alguna cosa per una punyetera vegada en sa vida. Els metges necessiten mitjans per poder atendre els pacients i permetre que el debat es traslladi i se centri, simplement, en el mal ús que el ciutadà fa d’Urgències és un poca-soltada i un clar intent de fugir d’estudi.

Article publicat a La Manyana

A pastar fang

M’acullo a la benevolència de La Manyana per titular La rebotiga d’avui amb un exabrupte. Ja pot estar tranquil el lector que no és pas ell el destinatari del titular, només faltaria. A qui envio a pastar fang és a un seguit de personatges que, d’un temps ençà, i instal·lats en la supèrbia més absoluta, es dediquen a posar pals a les rodes amb teories embogides al somni que els culés vivim en el darrer any i mig.

Els noms d’aquells que m’agradaria veure pasturant entre el fang són els següents: en primer lloc, Tomás Roncero, presumpte periodista d’un diari esportiu madrileny, per pesat i aburrit. En segon lloc, a Alfredo Relaño i Eduardo Inda, directors de dos de les principals capçaleres esportives del país. El seu paper en la difusió de la teoria del Villarato passarà a la història com un dels ridículs més grans del periodisme esportiu. En tercer lloc, en Tomàs Guasch, per maleducat. En Guasch va ser un dels que, sota la manta de la broma, de l’acudit que només li feia gràcia a ell, es va inventar la parida del ‘cagómetro’.

Voldria afegir, també, que tots ells estan fent que ja no li tingui cap mena de respecte al Real Madrid. Hi va haver un temps, ho confesso, que la samarreta blanca em feia por i que m’aferrava als derbis amb la fe d’aquell que espera un miracle per tal de salvar una temporada desastrosa. Ara, avui per avui, el Madrid em mereix el mateix respecte que en Fèlix Millet i la seva tropa, presumptes senyors que amaguen sota grans quantitats de bitllets d’euros les més baixes passions. Els canons mediàtics madrilenys li fan molt de mal al club de Concha Espina ja que li impideixen iniciar el necessari procés d’auto-crítica previ al retorn a la glòria.

Aquest columnista, com ja ho hauran endevinat, és culé, culé d’aquells de pedra-picada que no s’amagava dels seus colors quan en Joan Gaspart ens feia passar vergonya, o quan en Rijkaard va veure com el somni d’una nit d’estiu s’esmicolava en el violent 4-0 del Bernabéu. Aquest culé creu que el conte escrit per la directiva del president Joan Laporta i l’entrenador Pep Guardiola és massa maco perquè quatre grillats el vulguin emmerdar amb els seus deliris de grandesa. Benvolguts autors del Villarato, el Cagómetro i parides diverses, poden vostès anar-se’n a pastar fang!

Article publicat a La Manyana