viernes, 19 de febrero de 2010

Cinema Espanyol


Són molts els temes als que podria dedicar La rebotiga d’avui. Podria bastir quatre idees sobre el debat de la crisi que va tenir lloc al Congrés. M’aburreix una mica tornar a donar tombs sobre el mateix sobre, el que aquest país viu des de que va esclatar la crisi econòmica. Podria dedicar quatre línies als madridistes que fa una setmana ja es veien campions de Lliga i que després de caure a Lyo demanen el cap de Manuel Pellegrini. Així de coherents són els merengues i la seva troupe mediàtica! També podria fer una columna parlant del Barça, però és tanta la confiança que em mereix l’equip blaugrana, és tant l’orgull que sento del Barça de Guardiola i Laporta, que sobren les paraules. Sé, perquè ho han demostrat, que s’hi deixaran la pell sempre, compromesos amb una determinada ètica i estètica que es la marca de la casa del Futbol Club Barcelona.

Del que sí vull parlar, perquè em ve molt de gust, és dels premis Goya que es van entregar la setmana passada. Els suposo informats que ‘Celda 211’ va ser la gran triomfadora de la nit. M’imagino que per molts de vostès, benvolguts lectors, serà una notícia que els deixa indiferents, ni fu, ni fa. A mi em va alegrar molt i ara explico els motius d’aquesta alegria. El director de ‘Celda 211’ és un antic crític de cinema, Daniel Monzón, que es va posicionar sempre a favor del cinema entretingut, ben fet i sense cap mena de complexos. ‘Celda 211’ és una raresa en el panorama cinematogràfic espanyol que em faria molta il·lusió que es transformés en norma. ‘Celda 211’ té un actor en estat de gràcia, Luis Tosar, que si no tinguéssim la tendència que tenim a mirar-nos el melic, el portaríem als altars com el Robert de Niro patri. ‘Celda 211’ trenca amb els dos pilars sobre els que s’ha sostès el cinema espanyol des de fa anys: la suposada ‘espanyolada’, que amaga algunes autèntiques perles, i la pretesa cerca de l’expressió artística, que ha parit bunyols de l’alçada d’un campanar. ‘Celda 211’ demostra aquella antiga dita que la feina ben feta no té fronteres.

Article publicat a La Manyana

No hay comentarios: