Molt bon any i moltes gràcies !

Molt bon any a tothom i moltes gràcies per tot ! Moltes gràcies a tots els que avui us heu enrecordat del meu cumpleanys i m'heu felicitat - avui en faig 30- com per exemple la Laura, el Javi, la Glòria, l'Oriol, el Miquel, el Thomas, ma germana, la Valeria, l'Ezequiel, el Gil, l'Àlex, el Federico, l'Alicia, el David, els meus pares - sempre els meus pares, passi el que passi !-,l'Adama, i a molts a més, mil gràcies ! I a aquells que us heu oblidat, moltes gràcies també i no patiu, són coses que passen !

A més, aquest ha estat un any especial, un any que guardaré en la memòria, per tot el que li ha passat al meu germà Joaquim i hi ha hagut tanta gent que s'ha preocupat per ell, que m'ha ofert el seu suport, que m'ha fet sentir estimat i amb forces, i jo només voldria tenir l'oportunitat d'estar a l'alçada de tanta bondat, d'haver après de tanta qualitat humana. Un miler de gràcies a tothom !

Balanç de l'any: adéu al 2008

Sembla inevitable que, mancant dos dies pel 31 de desembre, aquesta rebotiga estigui destinada a fer un balanç, personal i intransferible, de l’any que dimecres deixem enrere. L’adjectiu amb el que segurament molts qualificarien el 2008 és ‘crisi’ i sens dubte l’aspecte econòmic ha tingut una rellevància cabdal durant aquest 365 dies. D’en Jerome Kerviel a en Bernard Madoff; de Lehman Brothers a la patacada immobiliària; de la ‘refundació del capitalisme’ als ‘plans de salvament’; ha estat un any en que totes les notícies vinculades amb el món financer ens han fet contindre la respiració, convençuts que, tard o d’hora, ens tocarà el rebre. Sort que la selecció espanyola de futbol va decidir que anava sent hora de trencar amb la nostra maldestra història i el 29 de juny, diumenge, 40 anys després de l’anterior gesta, un solitari gol de Fernando Torres ens va fer creure que el somni d’una nit d’estiu pot esdevenir una bonica realitat.

Parlant de somnis, estic convençut que els aficionats al setè art recordarem aquest any com l’any en que es van apagar els ulls més macos de Hollywood. Paul Newman va decidir posar el ‘the end’ a la seva particular pel·lícula biogràfica i els amants del cinema ens trobem una mica més orfes. En el moment de redactar aquestes línies, m’assabento que també hem perdut el premi Nobel de Literatura, Harold Pinter, sens dubte una mala noticia.

No podria pas acabar un balanç anual sense fer un parell de pinzellades locals. A Catalunya hem debatut fins a l’infinit, i una mica més enllà, sobre el finançament i servidor l’únic que espera és que, arribin els diners que arribin, serveixin per fer front a les necessitats socials que, sens dubte, s’agreujaran durant tot aquest 2009. I a nivell de Lleida, sembla que el tema de les obres d’art sacre que estan en disputa entre Lleida i Barbastro ‘està resolt a nivell eclesiàstic’ però hi manca la resolució legal i civil. Tant de bo el 2009 posi punt i final a aquesta història ! Que tinguin una molt bona entrada d’any i que el 2009 sigui molt millor que el 2008!

Coda 1: Seria injust oblidar-me de l'extraordinària final de bàsquet masculí dels Jocs Olímpics de Pekín !

Coda 2: A veure si el Nàstic dóna una alegria !

Article, sense les codes, publicat a La Manyana

Amos de l'Univers

Una de les primeres novel·les que recordo haver gaudit plenament és ‘La foguera de les vanitats’, de l’escriptor i periodista nord-americà Tom Wolfe. Crec que tenia poc més de 10 anys quan em vaig apropar a aquest llibre atret – és un mal que encara arrossego ara- pel color groc característic d’Anagrama. Recordo que vaig gaudir un munt amb les estrafolàries aventures del yuppie – ‘amo de l’univers’- que poc temps després va encarnar a la gran pantalla en Tom Hanks, i del periodista perdut, alcohòlic i bohemi, que investigava els negocis poc honestos d’en Hanks i a qui li prestava la perxa un ja sufridor d’alopècia Bruce Willis.

Explico tot això ja que no puc evitar pensar en Tom Wolfe des de que s’ha sabut el cas de l’estafa d’en Bernard Madoff. Aquest lladregot americà ha confessat als seus fills que ha estafat la fantàstica xifra de 50.000 milions de dòlars, un número que no estic del tot segur que sigui capaç d’imaginar. Ho feia des de la seva empresa al cor de Manhattan i envoltat d’una aurèola de mag de les finances que, ara per ara, fa riure. L’home, a més, va ser el president de la borsa Nasdaq, jugada que vindria a ser com deixar al llop vigilant el galliner, una mala idea de totes, totes. Són molts rics els que s’han enxampat els dits amb en Madoff ja que aquest no robava a qualsevol i havies de tenir un determinat estatus social per tal de deixar que et fotés mà a la cartera. Els entesos, com passa sempre, asseguren ara que hi havia motius per a la sospita però, com passa sempre, fins que no s’han vist amb l’aigua al coll no se n’han adonat que, com diuen els castellans, ‘no es oro todo lo que reluce’.

La caiguda d’en Bernard Madoff és la caiguda de la primera peça del castell de cartes en el qual vivim: per quan un Tom Wolfe per narrar, de formar magistral, l’ensorrament que estem vivint dia a dia?

PD Article publicat a La Manyana

Oportunitats

Tota crisi gesta milers d’oportunitats. Aquesta frase, tot i semblar una sentència d’un filòsof oriental, conté un elevat tant per cent de veritat i és per això que la faré servir com a leit-motiv de La rebotiga d’aquesta setmana. Per avui, he decidit que ja és hora de parlar de la crisi i ho faré des d’un terreny molt conegut: el cinema.

El Ministeri de Cultura ha fet públic un avenç dels resultats de les pel·lícules espanyoles fins a l’1 de novembre passat, i el resultat no pot se rmés desesperançador. Només dos films, Los crímenes de Oxford y Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra, s’han apropat a la barrera piscològica del milió i mig d’espectadors, ben lluny dels 4 milions de El Orfanato. Darrera de la pel·lícula de l’Àlex de la Iglesia i de la nova adaptació a la gran pantalla dels detectius del gran Ibáñez, trobem a la llista de films espanyols amb més recaptació a Vicky, Cristina, Barcelona i Che, el Argentino que, coses curioses que pasen, a l’hora de rebre diners són españoles i quan se’n van a passejar per aquest mons de Déu, festivals de cinema inclosos, ho fan sota la bandera de les barres i estrelles que sembla que fa més patxoca quan un està convidat a Cannes.

Són molts els diners que es destinen des de tot tipus d’institucions públiques – encara fa mal la patacada econòmica que s’ha fotut la Comunitat de Madrid, 15 milions d’euros de l’ala i 750.000 de recaptació, amb la darrera del Garci, Sangre de mayo- a la producció cinematogràfica, als quals s’hi ha d’incloure el famós tant per cent que les televisions, tant públiques com privades, estan obligats a destinar a fer pel·lícules. Des d’aquesta columna demano que algun partit polític, algun responsable, es plantegi que ha arribat el moment d’eliminar les subvencions públiques i que és l’hora de començar a crear una indústria cinematogràfica, una indústria audiovisual, amb cara i ulls. És una oportunitat que no podem deixar escapar.

PD La situació familiar que m'impedia anar actualitzant el blog poc a poc, i amb molta paciència, va entrant en vies de solucionar-se - des d'aquí, un fort petó al meu germà Joaquim i dir-li que estic molt orgullós d'ell-. Tot i això, no tinc gaire temps per escriure al blog així que, per no deixar-ho, aniré penjant versions dels articles que publico tots els dilluns a La Manyana i miraré de combinar-ho amb temes lliures.

PD 1 Moltes gràcies a tots aquells que durant aquests dies heu passat per aquest raconet i, a més a més, us heu atrevit a deixar algun comentari. Disculpeu que no els hagi respòs però creiu-me que són molt importants. Pinel, muchas gracias.

El sistema funciona

Tres Mossos d'Esquadra han estat condemnats, en primera instància, a sis anys i set mesos de presó pel tracte 'cruel en excés, brutal i salvatge' que va rebre un ciutadà rumà al qual van confondre amb un lladre. Uns altres dos Mossos, vinculats en l'acte en qüestió, també han resultat condemnats. Els fets van succeir l'estiu del 2006. Un any després, els Mossos van enganxar una ratxa de males notícies que els va situar en l'epicentre de l'interés informatiu.

El 2007 treballava en un mitjà de comunicació de Tarragona i vaig publicar una sèrie d'articles arrel dels successos de la comissaria de Les Corts, a Barcelona. Aquells breus apunts meus em van fer mereixedor de correus desqualificants per part d'individus que s'identificaven com a Mossos d'Esquadra i on lo més suau que se'm deia és que 'el país no necesita periodistas como usted' - paradoxalment en castellà-. No guardo còpia d'aquells e-mails ja que entre els meus nombrosos defectes no s'hi troba el rencor. En vaig tenir prou amb sentir-me protegit per qui aleshores era el meu director i, amb el pas del temps, s'ha transformat - em perdonaran que presumeixi- en el meu amic. Sí que m'enrecordo, però, de la sensació de por que em produïa rebre aquells correus i com, al mateix temps, aquells lladrucs cibernètics em reafirmaven encara més en els meus principis: crec en una premsa lliure, independent, que actuï com a mecanisme de control del poder establert i que serveixi per a sanejar aquells petits grans que, indefectiblament, tot sistema democràtic pateix. Com dic, jo vaig ser un més dels informadors que, allunyats de les trinxeres mediàtiques, vam demanar transparència ja que sense aquesta la democràcia perd el seu rostre i es transforma en quelcom molt extrany.

En conèixer la notícia de la sentència no he pogut evitar sentir-me tranquil, pensar que el sistema funciona: si algú comet un abús, hi ha una premsa lliure disposada a denunciar-ho i un poder judicial disposat a fer justícia. Avui, també, abans que els ignorants mediàtics facin de la part el tot i abans que els demagogs ens vulguin donar gat per llebre, vull dir que necessitem els Mossos, que ens protegeixen en una societat canviant i convulsa i que aquesta situació - la condemna d'uns companys de feina per tracte 'cruel en excés'- els Mossos l'han de viure com un moment per crèixer i consolidar-se: les crisis sempre porten lligades oportunitats.

PD Per motius familiars no he pogut actualitzar la pàgina tant sovint com voldria. Intentaré anar redreçant aquesta situació

Barack Obama

Barack Obama és el nou president dels Estats Units d'Amèrica. En els propers dies molt s'escriurà sobre la seva victòria, sobre el significat del seu triomf. S'ompliran pàgines i pàgines de diaris, hores i més hores de televisió i de ràdio, s'ocuparà més i més espai de l'infinit ciberespai, parlant sobre l'arribada de Barack Obama al poder i l'acomiadament de George Bush, un president per oblidar. Es farà des de l'optimisme d'aquell qui creu en el canvi fins al cinisme d'Europa, sempre disposada a donar lliçons a una de les més grans democràcies del món. Avui no voldria afegir-me al gran cor d'opinadors i només recomano, a aquells que tinguin una mica de temps, que facin una ullada a aquest link. És el discurs on el 'yes we can' va prendre forma. El va pronunciar després de perdre en les primàries de New Hampshire davant Hillary Clinton. És una joia literària que defineix l'esperit d'aquest polític del segle XXI, que ha de fer front a una sèrie de col·legues de professió que encara no han canviat de mil·leni. Benvingut President Obama, l'estàvem esperant !

Frases históricas

Ando un pelín liado y es por ello que no tengo tiempo de actualizar el blog todo lo que me gustaría. Sin embargo, no quiero dejar pasar la oportunidad de, en la eternidad del ciberespacio, dejar constancia de una frase que cazé, al azar, del medio catódico. Su autor es Kiko Hernández, en la imagen, antiguo 'granhermano' y polemista de profesión. Ahí va la perla: 'El concursante y esta chica canaria mantienen una relación con todas sus palabras: re-la-ción'. No contento con confundir letras y palabras, va el hombre y además aprovecha para pisotear las pobres sílabas, que paseaban por ahí.

Caraduras

La empresa El Punt del Peix, franquicia de venta de pescado, ha enviado la carta de despido a una trabajadora por 'reiteradas e injustificadas' absencias laborales. La esencia del asunto reside en que la trabajadora en cuestión lleva , desde el pasado mes de septiembre, en coma. Su familia ha presentado, semana tras semana, los pertinentes documentos y aún así, quieren despedirla. Ante semejante despropósito, memez, barbaridad, a uno sólo le queda pedirle a los Gurús del Buen Mercado que logren que la crisis, cual plaga, caiga sobre El Punt del Peix y que sus dueños no puedan volver a tener nunca más un negocio propio y vivan en la miseria material ya que en la moral, hace tiempo que están instalados. Son indignos de ser llamados empresarios. ¡Vergüenza da el asunto !

PD La imagen reproduce uno de los locales de El Punt del Peix

Una anécdota

Como me apetece empezar el mes de octubre de buen humor y como pocas cosas hay que me hagan tanta gracia como 'Los Simpson', ilustro el post con una foto que he tomado hoy en la calle Mayor de Tarragona. Se trata de la mítica cerveza 'Duff', espinacas mágicas - cual Popeye fondón y amarillo- del no menos mítico Homer Simpson.

Ahora podría ponerme serio, tirar de tópico y decir aquello de 'la vida imita al arte', pero no me apetece lo más mínimo; así que, si quieren sentirse Homer por un rato y gozar de una 'Duff' helada, acérquense a la Part Alta de Tarragona. Servidor, mientras, se limitará a recrearse contemplando el pack de la 'Duff' y pensando que, cuando más gris es la realidad, más oportunidades tiene el ingenio de brillar.

Paul Newman

Ha muerto Paul Newman con 83 años de edad y por culpa de un cáncer de pulmón. Sé que a una cierta edad uno tiene un pie más en el otro lado que aquí; sé que la muerte es una de las pocas experiencias que todos vamos a compartir y sé que fumar, habitualmente, acaba pasando factura pero, ¡carajo!, que mal sienta que se vayan personas como Newman: no andamos tan sobrados de gente talentosa. ¡Descanse en paz !

'Vicky, Cristina, Barcelona': la peli del cap de setmana

Si avui és dissabte, toca cinema. Vinc de veure 'Vicky, Cristina, Barcelona', la darrera pel·lícula d'en Woody Allen. Pel respecte que li tinc a un escriptor extraordinari com el geni de Manhattan, em limitaré a dir que és una caca de vaca, dolenta a matar, aburrida fins al badall, i sense sabor com una verdura feta al vapor en la cuina d'un hospital públic. Per a anàlisis molt més profunds, e infinitament més intel·ligents dels que puc fer jo ara, us remeto al blog d'un periodista que cada cop m'agrada més, Santiago González. Menció especial per a Penélope Cruz, la única artista que se salva en unes vacances pagades d'en Woody Allen a Barcelona.

'Vicky, Cristina, Barcelona' es pot veure als cines Les Gavarres, a Tarragona, i a Andorra als Modern

PD Si la veuen a Tarragona, estalvien el café posterior al nou establiment que hi ha al cantò dels cinemes. Continuarem informant

Barça 1- Racing Santander 1

Fa quinze dies escrivia, sobre la derrota del Barça a los Pajaritos, recomanant allò tant nostre de tranquil·litat i bons aliments. Ahir, confirmant que tinc una vena masoquista amagada, em vaig asseure al sofà disposat a veure - per obra i gràcia de la guerra dels Déus del Fútbol- en obert el primer partit del Barça de Guardiola al Camp Nou. Davant, un equip tan poc temible com el Racing de Santander.

Els culès sabran ja de sobres quin és el resultat del matx així doncs, em centro en un aspecte que em preocupa, i bastant, d'aquest actual Barça. Estic plenament convençut, veient com es mou l'equip en els primers partits en els que es juga les garrofes, que el Barça ha baixat un esgraó. Ara per ara, el Barça que perfila Guardiola és un Barça correcte - només faltaria que a casa, i davant del Racing, no crees moltes més ocasions de gol-; 'aseado' - que diuen els castellans-; que dóna gust presentar-lo als sogres per lo seriós i responsable que és però que resulta terriblement gris, terriblement aburrit, terriblement previsible. La manca de connexions neuronals que demostren els jugadors més talentosos d'aquesta temporada - Xavi, Iniesta, Messi- és absolutament preocupant.

Ser del Barça - em disculparan que em posi seriós- significa alguna cosa més que ser seguidor d'un equip de fútbol; ser del Barça significa creure que hi ha una manera correcta i una incorrecta de fer les coses - per guanyar de qualsevol manera ja està el Madrid-; ser del Barça significa que no hi ha ètica sense estètica i en Guardiola ha sacrificat el talent per rodejar-se d'un grup de futbolistes extremadament treballadors però que conviden a fer-lis el salt d'un moment a l'altre. L'esperit del Barça fa dos anys que va dimitir del Camp Nou i fa només uns mesos que va volar cap a Itàlia.Tant de bo m'equivoqui però tinc la impressió que enguany patirem, i patirem com no haviem patit mai.

PD Escric aquest post escoltant 'Let's see how far we've come' ,dels Matchbox 20. Doncs això, a veure fins on arribarà en Laporta en la seva aposta per Guardiola....

Video no apto para nerviosos

Por fin he logrado colgar un video en mi blog. Es muy divertido, el susto es potente así que, si le dais al play, es bajo vuestra responsabilidad, jajajajaja

Lance Armstrong

Un dels meus referents vitals, per circumstàncies personals, ha estat el ciclista Lance Armstrong. El 7 vegades campió del Tour de França, després d'haver superat un càncer testicular, ha anunciat que l'any que ve tornarà a participar a la Grande Boucle. Des de la seva marxa, el Tour, gràcies a una pèssima direcció i a l'espantòs paper jugat pels mitjans de comunicació, s'ha vist embolicat en històries molt tèrboles i, francament, veure a esportistes acompanyats per gendarmes en un cotxe policial, resulta patètic.

El ciclista texà diu que torna a montar-se a la bici per cridar l'atenció sobre la lluita contra el càncer i jo, com antic malalt de càncer, li vull donar les gràcies. Gràcies a ell, i a tots els que treballen per erradicar aquesta malaltia i a les families dels malalts, un suport bàsic, i gràcies a la meva familia, per aguantar-me aleshores i seguirme aguantant ara.

Che: la pel·lícula de la setmana

Si avui és dissabte, toca cinema. Vinc de veure 'Che': el Argentino'. Quan vivia a La Habana, vaig tenir l'ocasió de toparme de morros amb en Benicio del Toro, que aquell any el passava viatjant constantment a Cuba per documentarse. Dic que em vaig topar de morros, ja que no se m'acut cap altra expressió que defineixi mllor la topada que vaig tenir amb l'immens del Toro. Anava amb un amic noruec, 'vikingo-gay' li diem, a assistir a la festa d'inauguració del Festival del Nuevo Cine Latinoamericano. La festa es celebrava a l'Hotel Nacional de La Habana, una autèntica meravella arquitectònica. Pujava per les escales cap a la recepció quan l'Sveinung, nom propi del 'vikingo-gay', em va avisar que tenia a Benicio del Toro darrera meu però no va especificar a quina distància, així que la topada entre dos cranis tant ben dotats com el seu i el meu - en del Toro és un altre que, com jo, s'ha de fer els barrets a mida- es veia a venir. Per cert, i com a nota al peu, avanço que es podria escriure un llibre només amb les personalitats famoses amb les que he tingut l'ocasió de topar: Narcís Serra, Loquillo, Benicio del Toro, Shimon Peres - topada evitada pel sempre efectiu servei secret israelià-....

Però bé, deiem que si avui és dissabte, toca cinema i la pel·lícula de la que volia escriure era 'Che: el Argentino'. En poques paraules: m'ha encantat. M'ha agradat molt, moltíssim. És una pel·lícul a amb la solidesa d'una roca, contundent com un cop de puny i maca com una posta de sol - perdò per la cursilada-. L'Steven Soderbergh, director del film, es llueix amb una realització suggerent, en la que no tracta a l'espectador com imbècil, donant-s'ho tot mastegat, i firma un excel·lent film en el que sobresurt un del Toro sensacional. Avanço, també, que la pel·lícula no és fàcil, que està molt ben documentada i que és molt honesta. Si hom busca entreteniment, hi ha ofertes millors. Si hom vol veure bon cinema, el Che hauria d'estar en la llista de prioritats.

'Che, el Argentino' es pot veure a Tarragona, als Lauren i a les Gavarres, i a Andorra, al Cinema Modern

Los viejos amigos

Entre mis extensos conocimientos hortero-musicales se encuentra, en un lugar muy alto de mis preferencias, Loquillo. El roquero del tupé interminable y la espalda trapezoidal me ha acompañado en muchas noches de perrería por la ciudad condal. El 'cadillac solitario' ha sido la banda sonora de madrugadas sin fin en la mejor de las compañías. Si no me falla la memoria, el 'Loco' tiene una canción, 'Cuando pienso en los viejos amigos' en la que versiona un bello poema de Luís Alberto de Cuenca.

Y de hecho, el tema de este post es los viejos amigos. Hace unas semanas, un antiguo amigo de la época del Colegio Mayor, con el que hacía años que no nos veíamos, me llamo ya que abandonaba su residencia leridana para pasar una tarde en el Camp de Tarragona. Albert, que así se llama el susodicho, tenía ganas de volverme a ver porque guardaba muy buen recuerdo de un servidor. Fuimos a tomar unas cervezas en la Rambla Nova y fue como si el tiempo no hubiese pasado. Una auténtica gozada y en tiempos en los que esto no está muy de moda, quisiera darle las gracias a Albert por regalarme una tarde estupenda.

En la misma línea, aprovecho para anunciar que el lunes, si todo va bien, debuto como articulista en un periódico de Lleida. Lo que son las casualidades.

PD ¡Qué chulo, y que grande, es el Loco!

Catedral de Tarragona

Per motius que no venen a cuento, visito amb regularitat la Catedral de Tarragona. Avui he tingut la immensa oportunitat de poder veure l'interior de la Catedral a 20 metres d'alçada. Resulta que estant fent les obres de remodelació de l'antic orgue i, com que la cabra tira al monte, m'he enfilat per la bastida, amb el consentiment previ dels supervisors, amb una il·lusió bàrbara. Si som capaços de superar certs prejudicis que hom pugui tenir, les Catedrals haurien de ser lloc de visita obligatòria per la seva arquitectura corprenedora i, també, perquè les seves pedres guarden la nostra història. Si teniu un segon, apropeu-vos a la Catedral que tingueu més propera; val molt la pena !

Us deixo tres fotos que he pogut prendre a les altures. A la primera,d'abaix a adalt, veureu en primer pla una verge del retaule del orgue amb el rossetò de la nau central al fons. A la segona, els tubs de l'orgue presos des d'un contrapicat. A la tercera, un mossèn llegeix la Bíblia. Ja em direu què us semblen però jo estic especialment entusiasmat en com m'han sortit aquestes fotos.

PD A la meva edat, i estic descobrint lo molt que m'agrada la fotografia. Em plantejo, fins i tot, prendre algun curset.

Tranquil·litat i bons aliments: Numància 1- Barça 0

Doncs ja està. Ha començat la Lliga de primera divisió , em costa dir-li 'adelante', i el Numància s'ha imposta al Barça per un gol a zero. Els blaugranes varen poder donar-li la volta al marcador en diverses ocasions però el travesser i la jubilació mental de Thierry Henry que va començar tot just va trepitjar el Camp Nou, van fer que el Barça comenci la Lliga amb zero punts.

El fet, en si mateix, no és preocupant. Perdre és una de les tres possibilitats que es plantejen quan un disputa un partit de fútbol i molt millor perdre el primer partit de Lliga que no l'últim, en el que t'estàs jugant el títol. El que resulta francament sorprenent és el recurs fàcil al tòpic dels mitjans de comunicació que han analitzat el partit i el fet que no n'hi hagi cap que hagi deixat constància que el Barça, com equip, ha baixat un esgraó. M'explico. Mentre teniem en Ronaldinho sabiem que, tot i que el Gaucho no tingués el dia, es podia esperar un cop de geni que desencallés partits complicats com el d'ahir; en haver renunciat al talent, el Barça s'encomana a Leo Messi i, quan aquest no està inspirat, no hi ha ningú capaça de trencar defenses numantines com la palplantada per l'equip sorià a l'estadi de Los Pajaritos. Més val que ens n'anem fent a la idea però la màgia, l'intangible que fa del fútbol un esport maravellós, ha volat lluny del Camp Nou ! Tant de bo m'equivoqui !

PD En Pep Guardiola té una tasca molt difícil per davant i si no ens volem carregar part del patrimoni sentimental del Barça, més val que li donem una mica de temps així doncs: tranquil·litat i bons aliments !

Zohan: la pel·lícula de la setmana

Amb l'Adam Sandler passa que o et fascina o l'odies. Jo, personalment, i atès que tinc un sentit de l'humor bastant simple, reconec que és un còmic que em fa riure molt. He gaudit de pràcticament totes les seves pel·lícules i va demostrar que podia ser un gran hereu de Buster Keaton a 'Embriagado de Amor', d'en Paul Thomas Anderson.

La seva darrera pel·lícula, 'Zohan:licencia para peinar', és la culminació del Sanderlisme en estat pur. En aquest film, l'Adam Sandler encarna a un poderós agent del Mossad que, fastiguejat de viure en constant enfrontament, decideix fingir la seva pròpia mort per fer realitat el seu somni: ser perruquer. La trama es desenvolupa com totes les de les pelis d'en Sandler, amb molt d'humor gruixut, molts acudits penials - és una paraula que no sé si existeix i no crec que sigui gaire difícil esbrinar el seu significat- i amb alguns gags senzillament genials. La virtut d'aquest film resideix en que fa humor d'una situació dramàtica i això em porta a una discussió d'aquestes de sobretaula, que sempre m'ha fascinat: es pot fer humor de tot? Personalment, no tinc gaire clara la resposta: a vegades crec que sí i altres que no; però mentre hom esbrina la seva posició en aquest debat, no és gens mala idea fer-ho veient 'Zohan', un film estúpidament divertit

'Zohan' es pot veure a Tarragona, a Les Gavarres i als Lauren, i a Andorra, als Cinemes Modern

PD Aprofito aquesta entrada per felicitar a en Pinel per haver augmentat la família ! Desitjo que hagi anat tot molt bé

Vodafone

Anem a pams. L'estiu del 2007 vaig tenir la pèssima ocurrència de canviar el meu estatus 'movilià', és a dir: vaig passar de ser client de targeta de Vodafone a signar, amb sang, un contracte de permanència de 18 mesos amb aquesta companyia. A canvi, i per un preu molt assequible, passava a ser l'orgullós propietari d'un telèfon que, excepte el dinar, ho podia fer tot i més. Poc sospitava que el meu calvari estava a punt de començar.

Durant mesos, el meu telèfon va prendre vida pròpia fins al punt que ell decidia quines trucades filtrava i quines no, mitjançant el senzill mecanisme de, a vegades, fer anar el timbre de la trucada i altres no. No pocs problemes em va comportar disposar d'una tecnologia infinitament més llesta que jo.

La culminació d'aquest absurd va ser quan, per un error de l'empresa, Vodafone va decidir tallar-me la línia durant un parell de mesos. Però, demostrant que la justícia existeix, el passat 13 d'agost, mentre gaudia de 'El caballero oscuro', el meu telèfon pervers va decidir desaparèixer, qui sap si acollonit per la demostració de força que Batman duia a terme a la sala de cinema. Vaig trucar al servei d'atenció al client de Vodafone - una autèntica entelequia, ja que sempre tinc el dubte de si estaré parlant amb un senyor de la Patagònia o amb un jove del Baix Llobregat- per demanar que em suspenguessin la línia. Neuròtic que és un, vaig tornar a trucar un parell de cops per confirmar que me l'havien suspès correctament - tinc més fe en les promeses electorals de Ramon Calderón que no en Vodafone- i la meva sorpresa va arribar ahir quan la noia que m'atenia em va explicar que el meu contracte de permanència s'havia allargat fins al maig del 2009. Li pregunto per què i em respon que en quan se suspèn la línia, el contracte automàticament s'amplia pel temps que ha estat suspesa. Li dic si això apareix al contracte i, avergonyida, i amb veu baixa - suposo que si ho senten els seus capataços de Vodafone l'assotarien a la plaça pública- em confessa que no.

Corolari d'aquesta història: si necessiten comunicar-se amb algú i han de triar entre Vodafone i el vell sistemes de les senyals de fum, no ho dubtin: tindran molts menys mals de caps si fan servir la gran manta índia.

PD Per si no ha quedat prou clar: Vodafone és un desastre, així que millor no involucarar-s'hi.

Medalla de plata

Sense que serveixi de precedent, aquest matí m'he llevat a les 8 en punt per poder veure la final de bàsquet masculí dels Jocs Olímpics. La veritat és que la selecció espanyola, aquesta selecció, m'ha fet gaudir com mai i, tot i la vergonyosa derrota que el combinat americà ens va infringir en el partit de la primera ronda, la meva devoció per l'esport de la cistella ha pogut més que l'empipada que portava sobre.

La selecció nacional ha començat enxufadíssima però lo bo de veritat ha arribat al final del tercer quart i durant els darrers 10 minuts quan semblava que l'or no era del tot impossible. En Rudy Fernàndez s'ha sortit, en Pau Gasol - tot i el cansament acumulat- ho ha bordat, en Ricky Rubio és l'esperança d'un futur engrescador i en Navarro, la Bomba, volia demostrar als americans el talent que no va poder acabar d'ensenyar a la llunyana Memphis. La nota negativa: un arbritatge molt per sota de les circumstàncies i l'insistència de l'Aito de defensar en una zona 2-3 que els americans, el Redeem Team, destrossava a base de tres punts i un home a la part alta de la botella. El resultat final , 107-118, ha estat el millor exemple del gran partit de bàsquet que aquestes dues grans seleccions han ofert. L'or, no està tan lluny i, de moment, la plata és la culminació d'una generació extraordinària de jugadors. Felicitats !

Spanair

He trigat un parell de dies en escriure alguna cosa sobre l'accident de Barajas. La brutalitat de la tragèdia m'ha deixat sense saber que dir i crec que hi ha vegades que val més la pena callar que omplir-se la boca amb paraules buides. Sobre les víctimes, només voldria recollir l'hermosa frase que recull el periodista Santiago González al seu blog del diari 'El Mundo': 'Que la tierra les sea leve y que nuestra conmoción lleve nuestras condolencias a sus familiares'.

Sobre la companyia, Spanair, només afegir que si ells, després de l'accident, no veuen motius per revisar els altres aparells que tenen idèntics al sinistrat, jo tampoc vec motius per comprar un bitllet de la seva companyia i convido a tothom a prescindir dels serveis de Spanair, dintre de l'exercici dels meus drets com a consumidor.

Los Pedros, el Café Gijón i el Museo del Prado

Fa una setmana em trobava brenant al Café Gijón de Madrid quan va entrar en escena, amb la força d'una antiga estrella del teatre, Pedro Ruiz, anteriorment humorista i en l'actualitat filòsof postmodern sense seguidors. En Ruiz va passar a un petit reservat on s'hi va estar mitja hora i en va sortir alçant el mentò i esperant que algun dels presents el reconeguèssim.

Sigui com sigui, i atès que en aquella hora jo devia ser l'únic client de parla castellana que estava al Café, ningú va fer el gest de demanar-li un autògraf a l'antiga estrella del paper cuché i assot incansable del 'felipisme'. Pedro Ruiz, que en la intimitat somia que s'assembla una mica més a George Cloney i una mica menys als éssers que investiga Eudald Carbonell, es va tombar cap als clients donant-nos una segona oportunitat per admirar-lo. A la segona, tampoc va ser la vençuda. L'humorista va sortir per la porta amb la cua entre les cames i juro, solemnement, que no he intentat fer un acudit verd.

A la nit, i desprès de sopar, vam coincidir amb el rodatge de Pedro Almodòvar. El cineasta manxec està rodant la darrera part de la seva pel·lícula a la capital de Espanya i quan ens el vam trobar, estava assajant amb en Lluís Homar, excel·lent actor català que treballa molt més més enllà de l'Ebre que no en aquest racó de món que fa frontera amb França i que encara no sap que vol ser quan sigui gran. Però bé, centrem-nos. Un amable assistent de producció ens va demanar que sortíssim ja que no podiem molestar la feina del geni.

No vaig poder evitar anar-me'n a dormir amb una extranya sensació al cos. Resulta que la trobada amb els Pedros havia estat precidida per una visita ineludible al Museo del Prado. Reconec que passar dels genis de Velàzquez i Goya als nostres particulars intel·lectuals, em va portar a pensar si cada època no tindrà els genis que es mereix. Mentre segles enrere pariem les Menines y Los fusilamientos del 3 de mayo, avui ens hem de conformar amb les gratuïtes lliçons que ningú li ha demanat d'en Pedro Ruiz i el particular univers de l'Almodòvar, davant el qual només tens la possibilitat de caure de genolls i rendir pleitesia al talent de l'antic treballador de Telefònica i guanyador de dos Oscar de l'Acadèmia. Alguna cosa hem fet malament ja que no és fàcil, tot i els segles que han passat, deixar de ser la terra del Quijote, Ramon Llull i tants grans de la literatura, per passar a ser el país de Chimo Bayo i Jordi Gonzàlez.

PD De les olimpiades de Pekín - tot un exemple d'hipocresia informativa-, estic seguint, i amb ganes, la sort de la selecció espanyola de bàsquet. La victòria d'avui davant de Xina ha estat, simplement, impressionant. De Rússia i el que està fent a Ossetia, ja en parlarem un altre dia.

PD 1 Sota el risc de que se'm titlli d'hortera, confesso que escric aquest post escoltant I would do anything for love del Meat Loaf, un personatge que em cau molt bé i més encara després del seu paper a The Fight Club.

Wall-e: la pel·lícula de la setmana

Si avui és dimarts, toca cinema. Surto del meu retir breument per comentar-vos que, si podeu, si esteu a prop d'un cinema, si la calor no us ha estovat massa les neurones, i la amanida russa detorn no se us ha emportat la sensibilitat per la tassa del water, passeu a veure Wall-e, abans que 'El Caballero Oscuro' arrassi a les pantalles de tot el país. Qualsevol cosa que pugui escriure sobre la darrera meravella d'animació de Pixar es quedaria curta, comparada amb el plaer de veure aquest film.

Agost

Per quelcom més, no ho sé, però per si alguna cosa serveix el mes d'agost és per relaxar les rutines del dia a dia i és per això que, durant uns dies, aquest blog no s'actualitzarà amb la regularitat habitual (cada 3 dies). Espero que tots els que estigueu de vacances, les gaudiu al màxim !

Catalunya no és això

El regidor d'Alternativa Baix Gaià, Lluís Suñé, s'ha vist involucrat en una forta tempesta política per haver publicat, al seu blog personal, una campanya en la que, presuntament, es fa broma sobre les balances fiscals i es tracta al poble extremeny, i més concretament als seus nens, amb un indisimulat menyspreu i una marcada ignorància. Suñé s'ha apresurat a disculpar-se, també mitjançant el seu blog, però aquest blogger creu que no n'hi ha prou.

El polític de Torredembarra hauria de presentar la dimisió després d'haver demostrat que li manca qualsevol tipus de tacte o sensibilitat per tal de tractar els assumptes públics. Suñé hauria de ser conscient que el que ha publicat era una invitació en tota regla a tensar, una mica més encara, les relacions entre Catalunya i Espanya. Excuses, doncs, les mínimes ja que es tracta d'un regidor que en el seu moment va ser objecte d'una altra broma per part d'un jove polític tarragoní i no va dubtar, en Suñé, en embolicar-se ràpidament amb la bandera del victimisme. En cas de que no vulgués dimitir, si en Lluís Suñé fos coherent hauria de passar a militar a les files d'algun partit antisistema ja que resulta difícilment compatible formar part d'un partit polític que governa a Catalunya , (ABG és la marca d'Iniciativa a Torredembarra), i fomentar actituds com les que fomenta mitjançant el seu blog.

Abans d'acabar, però, aquest blogger voldria deixar constància - davant els previsibles atacs de catalanofobia- que l'actitud d'en Suñé no és la de Catalunya i que Catalunya, com diria el poeta, no és això, companys, no és això.

PD Amb la imatge del post vull deixar clar que Catalunya i Espanya haurien de començar a coneguer-se l'una i l'altra

La peli de la setmana: Hancock

Si avui és dilluns, toca cinema. Recupero, temporalment, la meva secció de crítica cinematogràfica que, a partir d'ara i aprofitant que a l'estiu, cada cuca viu, surtirà de manera aleatòria ja que pràcticament tothom està de vacances i qualsevol dia és bo per refugiar-se de la calor del mes d'agost en una sala de cine ben refrigerada.

Però recuperem el que deiem. Si avui és dilluns, toca cinema i la peli de la que parlaré és 'Hancock', protagonitzada per en Will Smith. L'estiu és una época de grans estrenes als Estats Units i com que tard o d'hora els hi acabem copiant absolutament tot als nordamericans, la canícula peninsular s'ha transformat en el temps ideal per gaudir dels grans blockbusters de Hollywood. Per blockbuster s'entèn aquella superproducció destinada a reventar les guixetes de mig món i part de l'univers.

La primera que ha arribat - a l'espera de 'El Caballero Oscuro'- és Hancock, pel·lícula no apta per intel·lectuals i altament recomanable per veure en bona companyia i acompanyat d'una gran bossa de crispetes. Sense cap altra intenció que fer passar una bona estona, la història narra la descoberta d'un superheroi bastant sapastre- una espècie de Superlópez americanitzat- que gràcies a la bona voluntat d'un tipus de bon cor, descobreix que dins seu també hi rau un superheroi que pot ésser estimat per tothom. Sé que dit així, no sona gaire atractiu però si hi afegim una correcta actuació d'en Will Smith, una Charlize Theron que cada dia que passa està més bonica, uns efectes especials poc carregants, i un sentit de l'humor gamberro sense trencar els motlles de lo políticament correcte, els 6 euros de l'entrada no senten tant malament.

Hancock es pot veure a Tarragona a Les Gavarres i als Laurens i a Andorra, al cinema Modern

Diego Armando Maradona y Leo Messi

Resulta que la selección Argentina de fútbol quiere contar con el jugador del Fútbol Club Barcelona Leo Messi para los juegos olímpicos de Pekín. Resulta que la fecha de los juegos coincide con la previa de la Champions League que el Barça - el club de mis amores- tiene que jugar por su mala cabeza.

El Barça, aplicando aquél dicho de que quien paga, manda, se niega a ceder a la estrella azulgrana antes de jugársela en la previa de la Champions.La albiceleste monta en cólera y pide que Messi defienda los cólores de su patria caiga quien caiga. En medio de este follón, Messi, como siempre, se dedica a lo mejor que sabe hacer, jugar al fútbol, y ha goleado en los dos partidos amistosos que ha jugada hasta ahora el club azulgrana. Como el fútbol mueve mucho dinero, ambas partes están presionando al 'pibito' con sus mejores armas para que se decante hacia alguno de los dos lados y entre tanto cacao, Diego Armando Maradona ha metido chucharada y ha declarado, públicamente, que 'a Leo Messi le falta carácter'.

Hasta aquí, todo bien. Parece normal que Maradona se decante por la selección Argentina y que intente arrimar el ascua a su sardina. Lo sorprendente es que nadie, absolutamente nadie, ha levantado el dedo y le ha preguntado a Diego Armando Maradona, el eterno 10 del fútbol, la mano de Dios, el pibe, si alguien que ha estado al borde de la muerte por una sobredosis de drogas está en condiciones de dar lecciones de carácter a nadie. ¡Increíble! Sólo una petición: dejen a Messi tranquilo, por favor.

PD La banda sonora de este post es'Champs Elysee' de Joe Dassin, en honor al gran Carlos Sastre que tanto nos ha hecho disfrutar en la etapa d'Alpe d'Huez y que hoy se ha proclamado merecido ganador del Tour de Francia

PD 1 Como me gusta mucho el fútbol, ilustro el post con una imagen del Maradona futbolista. El astro caído está presente en la memoria de todos

Bruce Springsteen

El Boss ha actuat dos nits seguides a Barcelona i ha renovat el seu lideratge amb dos concerts que quedaran a la memòria dels afortunats que hi han pogut assistir. Per motius que no venen a compte, m'ha estat impossible disposar d'una entrada però, en l'hipotètic cas que es conformin els rumors que ell i la E-Street Band es retiren, sempre em quedarà el record de l'estiu del 2003, a Montjuic, quan vaig entendre perquè és tant i tant gran aquest home en un altre memorable concert del qual en vaig gaudir en la companyia d'un gran amic.

Deixo el link d'una d eles cançons que més m'agraden del Boss, Jungleland, amb un solo extraordinari de saxo d'en Clarence Clemons, el saxofonista de la banda, en Big Man. És fantàstica.

PD A la foto, el Boss amb en Clarence Clemons i, per mi, un dels millors bateries del món, Max Weinberg.

Una relliscada

És evident que equivocar-se és d'humans i que una relliscada la pot tenir tothom. El tema està que quan el que s'equivoca treballa en mitjans de comunicacions, la seva pífia és pública i per tant més dolorosa. Els que coneixem el terreny, hem de desenvolupar un alt grau d'humilitat, i una cuirassa ben gruixuda, per saber aguantar les crítiques als nostres errors.

Tot aquest pròleg sorgeix del fet que avui, revisant la revista de l'Ajuntament de Tarragona, he conegut que en Pablo Milanés - cantautor cubà i un dels fundadors, juntament amb Silvio Rodríguez, de la Nueva Trova Santiaguera- actuarà al Camp de Mart, el proper 19 d'agost i dins el marc de les festes de sant Magí. L'alegria que sento és gran ja que, personalment, no tinc el gust de conéixer a en Pablo, però sí a alguns dels seus familiars més propers i la simple possibilitat de tornar-los a veure, em posa molt content. El tema està - i ara recupero el concepte del primer paràgraf- en que la fotografia que acompanya la informació de la pàgina 29 em sobta molt ja que en Pablo Milanés no està com exactament el recordava. D'acord amb que últimament em falla molt la memòria, però dubto que tant, així que, començo a barrinar i barrinar i, vés per on, trobo la solució. Resulta que la foto que acompanya la informació és d'en Chucho Valdés - un altre excel·lent músic cubà- i no d'en Pablo Milanés. És una relliscada, però important ja que es tracta d'una revista que arribarà a tota la ciutat. Podeu comprovar el que dic, clicant en aquest link.

PD El de la primera foto d'aquest post és en Pablo Milanés, el de la segona en Chucho Valdés, fill d'en Bebo.

Albert Roig

El del posat seriós de la foto és l'Albert Roig, fins a l'1 de setembre d'enguany director del diari 'Bondia', primer mitjà gratuït de premsa escrita del Principat d'Andorra. Durant 9 mesos, vaig treballar a les seves ordres i avui ha anunciat , al seu blog personal, que deixa la direcció del diari on ens vam conèixer.

Ja he deixat escrit en altres entrades d'aquest blog que l'Albert és un tio que em cau rematadament bé. Podem discrepar en certs posicionaments ideològics, podem no estar d'acord amb alguna pel·lícula i tampoc tenir el mateix punt de vista sobre com enfocar una notícia, però em sembla un paio honest, una persona com cal, un cap dels d'abans, dels que es prenen la molestia d'atendre els seus treballadors, dels que donen la cara pels seus periodistes quan el poderós de torn ve a tocar els nassos perquè una informació no li ha agradat - va sortir en la meva defensa un parell de cops-, i amb una certa mànega ampla que permetia i ajudava a crear un ambient laboral fantàstic. M'ha escrit explicant-me que s'embarca en una nova aventura - no m'ha autoritzat a fer públic quina és- i jo, des d'aquí, vull dedicar-li aquesta entrada.

Molta sort Albert !

PD Escric aquest post escoltant 'Till the End of time', de Devotchka i part de la banda sonora de 'Little Miss Sunshine', un film fascinant amb un Steve Carell fantàstic. Ho podeu escoltar aquí: http://www.youtube.com/watch?v=2BtxhqfNnwY

Línies vermelles

Per línies vermelles es pot entendre aquells conceptes que no estem disposats a canviar, que no estem disposats a creuar de cap de les maneres, es posi la gent com es posi i ens ofereixin el que ens ofereixin. Per desgràcia, vivim uns temps en els quals tot és discutible i els valors absoluts s'associen amb l'inmovilisme.

Aquest pròleg ve a compte ja que avui ha començat, a la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Tarragona, el judici en contra de Luigi D., ciutadà dominicà de 19 anys acusat de matar al bebè de la seva parella a cops. L'advocat de la defensa, poden acceptar el veredicte de culpabilitat i no anant a judici, ha argumentat que el seu defensat, en Luigi, portava moltes hores jugant al 'Mortal Kombat', a la Playstation, i que això li va fer perdre la raó i el poc seny que segurament té i emprendre-la a cops de puny contra un nadó de pocs mesos. L'argument resulta asquerós i tot i que tothom té dret a una defensa, l'advocat havia d'aconsellar, per dignitat, al seu client que es declarés culpable i que arribés a un acord amb la Fiscalia Pública. Lo contrari significa traspassar una línia vermella ben clara, dir el que ha dit l'advocat significa argumentar que no hi ha bé ni mal, que tot depèn de les circumstàncies i la veritat és que si que n'hi ha de bé i de mal i que ja portem massa casos - Josef Fritzl, Luigi D.- per voler continuar negant-ho.

PD La imatge del post correspon a l'edifici de Reus on van succeir els fets el passat 1 de septembre de 2007

Toc d'Atenció

La moció de censura contra Joan Laporta no ha triomfat. L'Oriol Giralt, impulsor de la mesura, va aconseguir un bon resultat, el 60%, però es va quedar a 6 punts percentuals del que marquen els estatuts del FC Barcelona per aconseguir fer fora a l'actual Junta Directiva i convocar eleccions. Fins aquí, tot normal.

Les reaccions al resultat de les urnes han demostrat que aquesta era una moció més personalista que no pas barcelonista. En Giralt, i els que li han donat suport, cercaven acabar amb en Laporta i per això recorren a un argument tant fastigós com que fa 10 anys el president Laporta, aleshores censurador de l'etern Nuñez, va assegurar que tot i guanyar la moció, en Nuñez havia de dimitir ja que tenia un 40% del barcelonisme està en contra. Utilitzo un adjectiu contundent perquè demanar que algú sigui coherent amb un pensament de fa 10 anys, és negar-li la capacitat d'evolucionar, de progressar, al president Laporta. És veritat que estem fets d'un material inamovible, sòlid, que se li en diuen conviccions, però també és cert que no naixem ensenyats, i que l'experiència serveix per redreçar un rumb que només els fanàtics insisteixen en mantindre inamovible.

En Laporta de l'Elefant Blau era un Laporta innocent, que volia cambiar el món i sense experiència de poder. En Laporta del 2008, és un president que ha guanyat 2 lligues, una Copa d'Europa - la segona en més de 100 anys d'història del club- i una supercopa i que ens ha donat el millor futbol del continent. En Laporta del 2008 és un president que s'ha equivocat en moltes coses, que ha desatès les seccions, però a qui resulta absurd intenta desallotjar d'una plaça que ha aconseguit passant tres cops per les urnes, argumentant que un cop a l'aeroport es va baixar els pantalons o que té passió pels loros.

Tot i això, aquest humil blogger voldria fer una crida a la grandesa de Laporta perquè entengui que el resultat d'aquesta moció no és un vot blanc, sinó un toc d'atenció, una demanda d'excel·lència, de virtuosisme - el famós cercle- que fa temps que ha abandonat l'actual president del Barça. Per això, se li dóna una oportunitat de redreçar el rumb dels darrers dos anys i això passar per marcar el camí cap a la resurrecció i anar-se'n a casa amb la satisfacció de la feina ben feta.

¡Bienvenida, Ingrid!

La diputada secuestrada durante casi 7 largos años por las FARC, Ingrid Betancourt, ha sido liberada en una operación en la que no se ha vertido ni una sola gota de sangre.

El presidente Álvaro Uribe, tantas veces criticado, ha logrado, sin disparar un solo tiro, la liberación de 15 secuestrados por las Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC). Sólo cabe felicitar a Colombia, y a los colombianos, por lo que tiene esta operación militar de primera piedra en el largo camino hacia la paz.

Este blogger quiere darle la bienvenida a Ingrid , y a los otros rehenes, a la libertad, donde pertenecen y de donde nunca nada ni nadie puede volver a sacarlos.

Por cierto: aún quedan otros, aún hay centenares de individuos, de seres humanos, a quienes las FARC mantiene secuestrados en un juego macabro de imposible explicación. La lucha debe continuar.

PD Ilustro el post con una imagen de Ingrid Betancourt, recién liberada, acariciando tiernamente a su madre. Esta foto me gusta especialmente

PD Esta entrada ha sido modificada ante el malentendido que ha producido con una persona por la que siento un honesto aprecio. Nada más lejos de mi intención que causarle algún tipo de malestar pero también quiero dejar por escrito lo molesto que resulta tener que estar luchando, constantemente, contra el maniqueismo mental que ve enemigos donde sólo hay gente de buena voluntad que se alegra por las buenas noticias. ¡Una pena!

Felicitats Luis !

Servidor, a qui sempre li ha fascinat l'èpica narrativa, no pot deixar de veure gotes del millor western crepuscular en la història de Luis Aragonés. El 'sabio de Hortaleza' es va coronar ahir, diumenge 29 de juny, campió d'Europa després de la victòria de la selecció espanyola per 1-0 davant d'Alemania en la final de l'Eurocopa 2008. Temps hi haurà per cantar les glòries dels 23 futbolistes de 'la roja' però a mi em ve de gust centrar-me en la figura d'Aragonés, un home que en un mes cumplirà 70 anys i que quan no tenia perquè, va decidir complicar-se la vida i donar-li a aquest país un títol que feia 44 anys que es resistia.

Parlem clar: pocs han estat els que durant els dos anys que han passat des del Mundial del 2006, amb la cantarella de sempre, i fins a la ronda de quarts d'enguany, davant Itàlia, no han carregat tintes i verbs verinosos contra en Luis Aragonés. L'escriptor Salvador Sostres dedicava, el passat dimecres 25 de juny, un article a la seva pàgina web en el qual, com gairebé sempre, mogut per criteris fonamentalment estètics acabava presentant unes conclusions étiques més que discutibles. Al fins ahir seleccionador nacional, l'han insultat en directe per no convocar al sacrosant Raúl González. L'Aragonés, als seus 70 anys, i com un confrare més, ha carregat amb la visceralitat de mig país, i el sarcasme de l'altra meitat, convençut que, com els bons cowboys, encara tenia una tasca que complir.

La pilota va començar a rodar i la poderosa maquinària mediàtica madridista va guardar silenci confonent el no-parlar amb el respecte. Darrere aquesta aparent tranquil·litat s'hi amagava el menyspreu de l'arrogant, d'aquell que està segur que tard o d'hora se'n sortirà amb la seva ja que és impossible que es pugui equivocar. El que no sabien els Hierro, Raúl i companyia, és que en Luís Aragonés va créixer amb les sessions dobles dels cinemes, aquelles en les que John Wayne complia amb la seva missió al preu que fos i com fos. Així doncs, mentre els cortesans demanaven la presència del Rei del Bernabéu, l'Aragonés, amb el seu posat de botiguer de mercat municipal, traçava un pla en el que no només guanyaven l'Eurocopa sinó que deixaven bocabadat a mig món amb la qualitat del seu fútbol.

El somni es va començar a complir quan l'equip va trencar amb la història i va deixar a una trista i lletja Itàlia lamentant-se per no tenir un àngel com Íker Casillas a la porteria. Arribaren les semifinals i un jugador pel qual sempre he tingut debilitat, l'Andrés Iniesta, va decidir que no calia ser de Brasil per ser un mag amb la pilota als peus i que a Fuentealbilla, Albacete, no necessiten dir-se Ronaldo ni engominar-se el cabell com un model masculí de Zara per elevar el fútbol a la categoria d'art. La cirereta del pastís la va posar en Xavi, el NOSTRE Xavi, que va pensar que una final de l'Eurocopa no era un mal lloc per fer història i guanyar-se els galons de mariscal de camp, sobretot quan estàs acompanyat per amics com el Tità Puyol o en Cesc Magic Fàbregas. L'encarregat d'obrir la porta del cel va ser en Fernando Torres i mentre els mesquins es canviaven de ropatge i començaven a cantar les virtuts de Luis Aragonés aquest, com fan els cowboys, els de veritat, se n'anava amb la satisfacció d'haver 'cumplido con mi deber' - la cita és textual, en castellà.

Luis Aragonés, 70 anys, pèssims modals a taula, creador del millor futbol que hagi fet mai la selecció nacional espanyola, felicitats, gràcies i molta sort.

El libro de la semana: '¡Socorro, perdón!'

Una de las grandes alegrías de los últimos tiempos me la he llevado con la aparición de la nueva novela de Frédéric Beigbeder, un escritor que me cae realmente bien y a quien sigo desde la destornillante '13,99 euros', su primera obra, si mal no recuerdo.

En '13,99 euros', Beigbeder, uno de los creativos publicitarios más brillantes de Francia y autor del famoso eslogan del Wonderbra, se quemaba a lo gonzo y desnudaba, a través de la ficción, el mundo que le había dado de comer durante 10 años. Rizando el rizo, y en una especie de conversión, Beigbeder no sólo mostraba al rey desnudo sinó que tenía la osadía de burlarse de él y eso hacía de '13,99 euros' una novela francamente divertida.

Tras ésta, si no me equivoco, llegó 'El amor dura tres años', en la que, el ya por aquel entonces exitoso escritor, plasmaba la visión desencantada del amor de un enamorado del amor. Tras las ironías de Beigbeder se esconde un autor decepcionado por no haber logrado hacer del mundo un lugar mejor.

Y después de 'El amor...', le tocó el turno a 'Windows on the world' en el que Frédéric Beigbeder se acercaba, a su particular manera, a la tragedia del 11-S y lo hacía estableciendo un juego deliciosamente triste entre la realidad y la ficción.

Ahora, y tras una pequeña estancia en la cárcel - este hombre tiene un carácter, ¡cuánto menos!, peculiar- llega '¡Socorro, perdón!', en la que Beigbeder recupera a su alma mater y protagonista de '13,99 euros', el publicista Octave Parango, para transformarlo en un cazador de modelos en la decadente pero multimillonaria Rusia de hoy en día. Frédéric pasa el mito de Lolita por la batidora de quien toca de pies en el suelo y cuenta una brillante historia sobre lo difícil que es lograr ser una persona decente y feliz en la sociedad 'fashionista' en la que vivimos.

En definitiva, dado que el buen tiempo por fin ha llegado, y que Beigbeder es sumamente agradecido de leer, llévense '¡Socorro, perdón!' a sus domingos playeros. Me lo agradecerán.

Ya era hora

Ha tenido que ser alguien de fuera el que haya puesto un poco de sensatez y sentido común al triste panorama cinematográfico nacional. Me explico.

Resulta que el hispanista Paul Simon ha publicado un artículo en 'The Guardian' en el que afirma que 'un gran nombre - el de Almodóvar- puede hacer naufragar a toda una industria cinematográfica nacional monopolizando el interés internacional'. Ante el doloroso dedo británico en el callo español, el realizador manchego ha respondido que se trata de una tesis 'injusta' e 'estúpida' y como los exabruptos siempre pesan más que los argumentos pues discusión cerrada, punto en boca, y a seguir todos adorando al antiguo trabajador de Telefónica.

Pues va a ser qué no y además este modesto blogger se posiciona al lado de Simon y cree que si el hispanista fuese realmente valiente, debería ir más allá de los personalismos y poner en tela de juicio lo que realmente subyace en su texto: la cultura subvencionada. Resulta, cuanto menos, absurdo seguir aportando ingentes cantidades de dinero público a una productora como 'El Deseo SL', de solvencia sumamente contrastada y propiedad del ilustre ganador de dos premios Oscar, Pedro Almodóvar, mientras que productoras más modestas y directores pequeños se las ven y se las desean para asomar su cabezita en la abigarrada cartelera española, dominada por las distribuidoras y las grandes majors, que tienen en cartera a Almodóvar. Un breve repaso a las cifras de la Industria Cinematográfica española, disponibles en el Ministerio de Cultura, permite corroborar mi afirmación y demuestra que Simon no está tan equivocado y que lo que realmente le ha jorobado a Almodóvar es que le hayan puesto el dedo en la llaga y, de esta manera, hayan demostrado que el cine español tiene una llaga, infectada, que se llama monopolio y, lo que es peor, monopolio pagado por todos. ¡Anda que no se podrían hacer cosas buenas con las subvenciones que ha recibido Pedro Almodóvar!

PD Ilustro el post con una imagen del realizador y Penélope Cruz, protagonista de su último film que se encuentra rodando en las Canarias

Renfe: la vida sigue igual

Dado que el espíritu de este blog ha sido, desde siempre, constructivo y, ante la imposibilidad de añadir algo positivo ante todo lo que ha sucedido desde mi última entrada, decidí guardar silencio durante un tiempo. Pero resulta que el viernes, 20 de junio, por motivos familiares, me vi obligado a ir en tren hasta Terrassa para recoger a mis hermanos. Paso a relatarles mi peripecia, regada con unas gotas de ironía y una franca voluntad optimista.

Me presento en la estupenda estación de Renfe de Tarragona faltando 10 minutos para la una de la tarde cuando un guardia de seguridad muy amable me informa que los taquilleros están de huelga y que si quiero comprar el billete, que lo haga en el tren. Sin dudarlo, me subo al siguiente tren que parte rumbo a BCN y un amable revisor me cobra el billete más una recarga de 3 euros por haber tenido que hacerlo él y no haberlo adquirido yo en la ventanilla que estaba cerrada.



Sorprendentemente, llego a la ciudad condal con un retraso más o menos aceptable siempre y cuando utilizemos el concepto de puntualidad que tienen los servicios ferroviarios de los países del centro de África.



Ya en Sants, hago transbordo y me subo al tren con destino a Terrassa que parte con una hora de retraso y con 350-400 personas - me tomo la molestia de contarlas- en el vagón. Como es de suponer, no tengo asiento, así que me coloco en tierra de nadie, en ese 1,5 m2 que hay entre puerta y puerta, y donde puedo gozar de la perfecta visión del sobaco de mi compañero así como de las dificultades de una mujer embarazada para mantenrse en pie. Tras un trayecto sin aire acondicionado y a 37 grados, alcanzamos nuestro destino: Terrassa. En la estación de Terrassa Nord, un señor mayor, por los calores, pierde el equilibrio y se cae a la vía por el hueco que hay entre el vagón del tren y el anden. Por suerte, esa era la última parada del tren y pudimos sacarlo de ahí abajo sin que pasara nada pero asusta pensar en lo que podría haber acontecido en caso de que el tren hubiese seguido su recorrido. Ahorro al lector, por la similitud, los detalles del viaje de vuelta de Terrassa a BCN y de la capital catalana a Tarragona.



Corolario de esta historia: Renfe me insulta. Renfe me trata como un borrego. Renfe se ríe de mi y de todos aquellos que aún creen en la necesidad de usar el transporte público y no seguir emitiendo CO2 de forma indescriminada. Pero Renfe ya no es noticia, Cercanías Catalunya ya no interesa a los periódicos y en consecuencia ya no interesa a los políticos. Al menos tengo la satisfacción de haber visto a la inefable Maleni con cara de sufrimiento ante la huelga de los transportistas, mucho menos dóciles que nosotros, los catalanes.



Propuesta: Invito a cualquier apologeta de la Catalunya optimista a viajar conmigo en Cercanías. El billete corre de mi cuenta.



PD Ante la mala calidad de las películas exhibidas ultimamente he decidido, en señal de protesta, suspender mi sección de crítica hasta que vuelva a ver algo que me guste. Sólo se salva la de Sidney Lumet.

'La Niebla':la peli del cap de setmana

Si avui és divendres, toca cinema. Reconec que vaig anar a veure 'La Niebla' atret pel bon sabor de boca que em va deixar 'Cadena perpetua', la peli més exitosa del director Frank Darabont. I reconec, també, que en els primers vint minuts del film vaig estar a un pas d'anar-me'n de la sala. Darrerament els efectes especials em cansen en munt ja que semblen ser l'únic punt d'interés del 90% de la producción cinematogràfica. Tinc la sensación que la indústria cinematogràfica s'ha instal·lat en una cursa desproporcionada per veure qui aconsegueix la imatge més espectacular i aquesta és una competició que em fa venir son.

Però estava parlant de 'La Niebla' i, sense voler-ho, m'he desviat del tema. Deia que durant la primera mitja hora vaig estar a punt de sortir de la sala però com que la situació està com està, hom no pot anar regalant 6,5 euros així com així. Em quedo, doncs, a la sala, i quan ja s'havia exhibit la primera bobina i el projeccionista feia el canvi, 'La Niebla' abandonava el to de pel·lícula seriosa de por - quin mal ha fet en Shyamalan !- i començava a desprendre una flaire a sèrie B molt atractiva. En l'instant que els bitxos es mengen la pantalla, el film passa a ser interessant ja que té tot un regust a cinema dels anys 50, en els quals l'amenaça russa es transformava en extranys marcians que atacaven la terra, que no deixa de ser encantador. 'La Niebla' presenta a un perfecte pare de familia que viu a la perfecta Costa d'Est dels Estats Units i que resol els seus perfectes problemes amb un perfecte optimisme però quelcom amenaça la seva vida perfecta. Una extranya boira s'apodera de la petita i perfecta ciutat i dins la boira hi viuen monstres d'una altra dimensió que han pres vida per culpa dels experiments de l'exèrcit dels Estats Units. És interessant veure com abans l'amenaça venia de fora i ara els americans comencen a pensar que l'enemic potser el tenen a casa.

En definitiva, si hom té ganes de passar una estona divertida recordant alguns clàssics del cinema dels 50 pot anar a veure 'La Niebla'. Si hom prefereix gaudir del bon temps - si és que arriba abans de la propera tardor- tampoc passa res si no la veu.

'La Niebla' es pot veure a Tarragona als Lauren i a les Gavarres i a Andorra al Cinema Modern.

A favor de Pepu Hernández i Joan Laporta

Feia dies que no escrivia res sobre esports, però en la darrera setmana han passat un parell de coses que m'agradaria comentar. Anem a a pams i seguint criteris d'estricta actualitat.

Primer, el president de la Federació Española de Bàsquet, José Luís Sáez, ha destituït a en Pepu Hernández, seleccionador nacional i guanyador del Mundial de Bàsquet de Japò i sostcampió de l'Europeu de Bàsquet de la passada tardor. La decisió m'ha deixat bocadabat i podeu llegir a ca l'Octavi un anàlisi ben acurat. A lo que diu el meu antic company de feina, només voldria afegir-hi l'apunt que fa el periodista Luís Fernández López en el seu blog al diari El Mundo, el comentari és impecable. És una llàstima com ha acabat tot plegat i no tinc cap dubte que si la selecció no aconsegueix un bon resultat als Jocs Olímpics de Pekín el que hauria de ser cessat, i de manera immediata, seria en José Luís Sáez però sospito que, com se sol dir, no caerá esa breva i abans jo recuperaré tot el cabell que he perdut que no veuré a un directiu de qualsevol tipus d'entitat assumint les seves responsabilitats.

On m'estendré una mica més serà amb el cas en Joan Laporta. Dic cas perquè és innegable que tot plegat és carn de psicòleg, o almenys aquesta és la meva opinió. És evident que en Joan Laporta ha comés errors i és evident que alguns d'ells són de l'alçada d'un campanar però em resulta del tot incomprensible que les pifiades d'en Laporta siguin mereixedores de prop de 10.000 signatures en contra i el lamentable espectacle del senyor Oriol Giralt, promotor de la moció de censura. Dic lamentable no per la moció de censura - sense cap dubte legítima- sinó perquè resulta lamentable que s'hagi fet la foto amb els Boixos Nois, resulta lamentable que digui que ell no aspira a res, resulta lamentable l'arrogància amb la que es vanta d'haver aconseguit aquestes signatures i lamentable és la imatge de veure com descarrega la caixa amb les signatures d'un Porsche Cayenne - preu mínim al mercat prop de 60.000 euros- i després assegura a tota la premsa que ell, en Giralt, ha muntat tot això amb una sabata i una espardenya. Resulta esperpèntic veure'l engegar un procés clarament destructiu sense cap proposta constructiva i és per això que em llenço a la piscina i dic que sospito que en Giralt és un submarí de les forces vives catalanes que han desitjat sempre al Barça amb la mateixa passió que un golafre es deixa caure sobre un pastís. El FC Barcelona ha estat sempre una institució desitjada per tots els trepes haguts i per haver i en Joan Laporta, el mateix que ens va conduir al somni de París, paga era el haver polititzat en excés el club i no haver entès que la seva cadira era molt desitjada i que cada cop que ell s'apropava una mica més a la glòria - sempre ens quedarà París !- n'hi havia milers que li anaven preparant la tomba. Francament, si no li donem temps a en Laporta perquè se n'adoni dels seus errors - l'exercici de l'autocrítica no tothom l'aplica- ens mereixem que tornin els temps del gaspartisme !

PD Il·lustro el post amb la foto d'en Pepu Hernández el dia que va guanyar el Mundial de Japò. Aquella mateixa jornada es va morir el seu pare.

PD 1 Quim i Guillem, demà es juga el primer partit de la final Celtics-Lakers. Ja sabeu que jo sempre he estat dels Boston així que el post sobre la final està al caure, tal com us vaig prometre