A nivell creatiu, tinc gustos força clàssic. Considero que la poètica d'Aristòtil és un manual perfecte per aprendre a escriure i em molesten, i bastant, aquells que pel simple fet de considerar-se artistes creuen que tot el que pareix la seva ment genial és digne d'estar en un museu. Em molesta el cinema que sota la pretesa etiqueta de qualitat considera que pot bandejar l'espectador i posar en pantalla gran una història sense sentit. Respecto, amb devoció, aquells que es prenen seriosament la feina d'escriure i que, amb la paciència d'un escultor, modelen la seva obra fins donar llum una versió paral·lela de l'univers. Vaig tenir la inmensa sort de conèixer en Gabriel Garcia Màrquez i ell sempre diu que els que somien algun dia en escriure una novel·la llegeixen tant per tal d'aconseguir treure l'entrellat del magnífic misteri de la naració, no surten dels llibres per tal d'entendre, com els bons mecànics, quins caragols es necessiten per posar ordre al caos creatiu original. Diu la llegenda que l'Orson Welles, abans de posar-se darrera la càmara a 'Ciudadano Kane', es va tancar en una sala de projecció, va veure 20 vegades 'La diligència' i en sortir va exclamar :m 'Ja està, ara ja sé fer cinema!'.
Exposo tot aquest reguitzell, ja que avui ha mort el director i guionista britànic, Anthony Minghella. Minghella, guanyador de 9 oscars per la no sempre benvalorada 'El Paciente Inglés', és un dels últims directors clàssics del cinema de Hollywood. Quan vaig veure 'El Paciente Inglés' per primer cop al cinema, vaig sortir corrent a comprar-me un pantalò xino com els que lluïa en Ralph Fiennes a la pel·lícula. Volia saber que se sentia en posar-se en la pell d'un aventurer com els d'abans. Desafortunadament, no en vaig trobar de la meva talla. Descansi en pau, estimat Anthony Minghella !!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario