Real Madrid ( i II)

Segona edició de la rebotiga dedicada al Real Madrid. Ara, en Ramón Calderón ja no s’asseu a la cadira presidencial i el seu lloc l’ocupa un empresari valencià, de nom Vicente Boluda, que, segons les informacions aparegudes, és soci del València Club de Futbol i la seva família té molts vincles amb el Llevant, l’altre club de la capital del Túria. Entre les primeres declaracions publiques que ha fet Boluda destaca, per mèrits propis, aquesta:‘no cambio a Roben por Messi’.

L’afició, mentre el Madrid guanya a l’Osasuna amb ajuda arbitral, sospira pel retorn de Florentino Pérez que encara no ha badat boca però ja se li adjudiquen els fitxatges de Kaká, Xabi Alonso, Villa i l’etern candidat, Cristiano Ronaldo. Confesso que segueixo la crisi del Madrid pas a pas ja que em sembla un fantàstic exemple de l’actual situació que vivim. El Madrid, el Madrid galàctic, va néixer a l’ombra del boom de la construcció i mentre els jugadors de torn perforaven la porteria contraria, la llotja del Bernabéu movia més diners que Wall Street en temps de glòria. El Madrid galàctic era un Madrid fals, construït sobre la imatge d’una sèrie de jugadors i allunyat de l’essència futbolística. El club blanc era, sota el mantell poderós de Florentino Pérez, el paradís on els diners no eren obstacle per fer realitat qualsevol somni.

Malauradament, i com bé saben la gent de muntanya, els que viuen de peus a terra, la realitat s’acaba imposant i aquesta és una veritat que, a Concha Espina, es neguen a admetre. Allà ells si no s’han adonat que la pel·lícula galàctica ja fa dies que ha arribat a la seva fi i que les fantasies, com diu el cantautor, no són d’aquest món. Mentre sospiren per Pérez – el més llest de tots-, la classificació no enganya: la distància entre el Barça i el Madrid, en el moment d’escriure aquest article, és de 12 llargs punts.

Article publicat a La Manyana

PD A Vicente Boluda només li falta el gat per tenir una imatge més tòpica.....

'Mi nombre es Harvey Milk': la peli del cap de setmana

Fa uns dies, un grup de joves va organitzar una performance-protesta, presumptament sense comptar amb el permís corresponent, davant una botiga de la Rambla Nova de Tarragona. La veritat és que el presumpte activisme d'aquest grup feia bastanta 'grima', sobretot pel que tenien d'antics i carrinclons els lemes exhibits. En sortir de veure 'Mi nombre es Harvey Milik', als cines Oscar Les Gavarres, vaig pensar que més els hi hauria aprofitat a aquest col·lectiu anar al cine a conèixer la vida d'en Harvey Milk que no pas manifestar-se de la manera en que es van manifestar.

En Harvey Milk va ser el primer polític obertament homosexual que aconseguí un càrrec públic als Estats Units. Milk, homosexual amagat a l'armari durant bona part de la seva joventut, va decidir rebentar l'armari i per això, acompanyat de la seva parella se'n va anar a San Francisco, on va esdevindre el líder del moviment gay que va convertir la ciutat californiana en l'epicentre de l'arc de sant Martí mundial, partint del barri de Castro. Harvey Milk no creia en consignes; Harvey Milk se'n va cansar de viure amagat; Harvey Milk creia en que tots tenim els mateixos deures i els mateixos drets davant la llei i estava plenament convençut que la seva orientació sexual no el feia ni millor ni pitjor que ningú altre. Harvey Milk va plantar cara a la intolerància i ho va fer introduint-se en el mateix cor de la bèstia; anant a debatre on sabia que perdria però que, com a mínim, sembraria la llavor del dubte entre els intolerants. Harvey Milk va ser un gran activista, un activista que va treballar per millorar el seu món i el món dels seus però em costa imaginar-lo manifestant-se davant una botiga, d'uns treballadors que no li havien fet res - Passolini, com t'han oblidat !- , i en nom d'unes fantasies absurdes que no donen llibertat, sinó que la retallen.

'Mi nombre es Harvey Milk' compta amb una fantàstica actuació d'en Sean Penn i amb una direcció més que interessant d'un Gus van Sant que oscil·la entre el 'mainstream' - aquí deixo el cultisme de torn, per alegria de l'afició !- de Hollywood i els seus començaments de director de cine 'indie'. Val la penar anar-la a veure ja que és una bona pel·lícula !

'Mi nombre es Harvey Milk' la fan als cines Óscar Les Gavarres.

Real Madrid

Si la setmana passada dedicava la rebotiga al Barça, aquesta ho faig, amb plaer, al Real Madrid. Ramon Calderón, president del club blanc, està destinat a que se’l recordi com el pitjor president del club de Concha Espina. El Madrid es un club on hi sobra la supèrbia i hi manca la humilitat. Calderón va arribar al poder contra els designis del seu antecessor, Florentino Pérez. La seva entrada al despatx presidencial va venir precedida d’una llarga llista de promeses incomplertes: Kaká, Cesc, Cristiano Ronaldo. Abans de l’escàndol de l’assemblea, els culés vam gaudir de valent amb el disbarat Laas-Huntelaar.

Ara ja comencen a córrer acudits com aquell que diu que els jugadors del Madrid s’han apuntat a una autoescola per veure si els hi tornen els 12 punts que els hi ha tret el Barça; i les sentències de Calderón podrien omplir un tractat de l’absurd: ‘estábamos a un paso del abismo y, por fortuna, dimos un paso al frente’ és la meva frase preferida encara que no està del tot malament aquella de que en Beckham se n’anava a Hollywood per ‘ser un medio actor’. ¡Això és cuidar bé del patrimoni que t’han encarregat!

Fins i tot si al final de temporada el Real Madrid arreplega un títol, la veritat és que si jo fos ‘merengón’ estaria força, força preocupat. El substitut de Ramon Calderón haurà de presentar un currículum net com una patena i haurà de fer front a una sèrie d’interessos que porten camí de fer perillar una institució tant prestigiosa com la del Real Madrid. Crec que en Barack Obama donaria el perfil necessari, però em sembla que ja té feina pels propers 4 anys. Bromes apart, els culés hauríem d’ajudar al Madrid a trobar un president com Déu mana. Tal i com estan, no té gaire gràcia guanyar-los !

Article publicat a La Manyana

PD La foto del post és de l'estadi Santiago Bernabéu. Havia pensat posar-hi l'escut del Madrid però després m'he imaginat el meu blog amb una foto de l'escut del Madrid i he patit un greu malestar intestinal....

Rocknrolla: La peli del cap de setmana

Ara ja feia uns dies que no parlava de cinema. He aprofitat part del temps lliure d'aquests dies de Nadal per veure totes les pel·lícules que he pogut i encara més. Entre les sorpreses més agradables 'Rocknrolla', d'en Guy Ritchie, un director del qual no en sóc especialment fan però que ha parit un film francament entretingut.

La història va de mafiosos, de mafiosos russos i llondinecs, amb uns lladregots de per mig i una estrella del rock passada de drogues, fillastre d'un dels capos de la màfia. Pel mig, hi ha la preciosa Thandie Newton, un quadre de la sort, un rus que s'assembla a l'Abramovitx i molta música de la bona. No dura excessivament, els trucs repetitius d'altres pelis d'en Ritchie - com ara a 'Snatch' o 'Lock and Stock'- no es fan pesats i, a sobre, el guió està molt ben cuidat. Qüestió a banda, és que hi surt en Tom Wilkinson, un dels meus actors favorits. Per treure's de sobre el sentimentalisme dels dies nadalencs, val la pena anar a veure 'Rocknrolla'.



La peli la fan, a data d'avui, als cines Oscar Les Gavarres de Tarragona.

Barça

En el moment d’escriure aquestes línies la propera estació del periple triomfant del Futbol Club Barcelona és Pamplona. La capital navarresa és una parada més en una Lliga que, pels culés, és absolutament daurada. El passat dimecres, dia de Reis, en Messi va sortir aplaudit de l’estadi Vicente Calderón després d’una actuació senzillament brillant. A més, com a cirereta del pastís, a cal Bernabéu fitxen jugadors que no poden fer servir i organitzen surrealistes campanyes de motivació per tal d’amagar la realitat de veure’ns a 12 punts de distància.

A començaments de temporada, sobretot després de la derrota del Barça davant el Numància, vaig ser molt crític amb l’equip i amb en Guardiola; ara, no em sap pas greu que, sigui quin sigui el resultat a final de temporada, em vaig equivocar. Em vaig equivocar amb en Guardiola i no vaig situar, en la justa mesura, la decisió presa per la junta directiva d’en Joan Laporta. Suposo que el lector espavilat ja se n’haurà adonat que aquest és un article a favor d’en Laporta. Miraré de no desviar-me més del tema.

El que deia: en Joan Laporta, amb l’oposició de bona part de la seva junta, va apostar per una idea concreta i aquesta idea concreta la va posar en mans d’un jove entrenador inexpert però molt coneixedor de la casa, en Pep Guardiola. El president del Barça ha donat una lliçó de lideratge en temps de crisi. El president del Barça creu en una determinada manera de fer les coses, concep el Barça d’una determinada manera, i se la juga per la idea que creu. Sé que molts diran que en Laporta hauria d’haver dimitit fa temps; molts em recordaran, també, els dos anys en blanc.. A tots ells els hi vull dir que ha pagat la pena, que el camí mai és fàcil, però que la meta que s’albira per a tots els culés llueix com la tercera Champions que ens espera a Roma, per primavera.

PD Article publicat a La Manyana

Franja de Gaza, Any 2009

Ja ha arribat l’any nou i, abans de dedicar-li temps a analitzar la crisi que segons tots els experts empitjorarà enguany, voldria dedicar aquesta rebotiga a parlar de l’ofensiva militar d’Israel a la franja de Gaza que, en el momento de redactar aquestes línies, ja s’ha cobrat 420 morts palestins, 2.000 ferits i 4 morts israelians, segons les informacions aparegudes en els mitjans de comunicación nacionals. No seré jo qui li negui a Israel el poder exercir el dret a la legítima defensa, i tampoc seré jo el qui menysvalorará l’efecte de viure sota els cohets llançats de la franja de Gaza. No posaré en dubte, sobretot perque no tinc informació per desmentir-ho, que Hamàs utilitzi escuts humans per protegir les seves instal·lacions i em crec que Hamàs és una organització terrorista.

El que sí afirmo, i ho voldria fer sense embuts, és que de cap de les maneres és aceptable la retòrica extremadament belicista dels líders polítics israelians, així com la desproporció de la seva defensa. No és acceptable que la ministra de Defensa israeliana, Tzipi Livni, argumenti que no és necessària cap treva humanitària, ja que no hi ha cap urgencia humanitària; amaga un cinisme tan espantòs que hom agreix que no sigui la primera ministra d’Israel.

La violència de l’acció d’Israel, la desproporció de la seva resposta – que sens dubte amaga problemas interns del govern israelià- ens posa en perill a tots. A la franja de Gaza s’hi juga bona part del nostre futur, s’hi juga la legitimitat moral d’Occident davant del terrorisme d’arrel islamista. No puc deixar de recordar aquella pregunta tan terrible, tan atroç, de si valen més els nostres morts que els seus. El pare, el germà, el fill, el cosí, el nebot, la muller que ha vist com la seva familía desapareixia sota el foc de l’armament israelià, és un home, una dona, un nen, disposat a fer-se volar pels aires i endur-se tot el que hi hagi per davant. Pel nostre futur, s’ha de demanar a Israel que aturi aquesta terrible ofensiva!

PD Article publicat a La Manyana

PD 1 Ilustro el post amb una imatge d'un mapa de la franja de Gaza.