Barça

En el moment d’escriure aquestes línies la propera estació del periple triomfant del Futbol Club Barcelona és Pamplona. La capital navarresa és una parada més en una Lliga que, pels culés, és absolutament daurada. El passat dimecres, dia de Reis, en Messi va sortir aplaudit de l’estadi Vicente Calderón després d’una actuació senzillament brillant. A més, com a cirereta del pastís, a cal Bernabéu fitxen jugadors que no poden fer servir i organitzen surrealistes campanyes de motivació per tal d’amagar la realitat de veure’ns a 12 punts de distància.

A començaments de temporada, sobretot després de la derrota del Barça davant el Numància, vaig ser molt crític amb l’equip i amb en Guardiola; ara, no em sap pas greu que, sigui quin sigui el resultat a final de temporada, em vaig equivocar. Em vaig equivocar amb en Guardiola i no vaig situar, en la justa mesura, la decisió presa per la junta directiva d’en Joan Laporta. Suposo que el lector espavilat ja se n’haurà adonat que aquest és un article a favor d’en Laporta. Miraré de no desviar-me més del tema.

El que deia: en Joan Laporta, amb l’oposició de bona part de la seva junta, va apostar per una idea concreta i aquesta idea concreta la va posar en mans d’un jove entrenador inexpert però molt coneixedor de la casa, en Pep Guardiola. El president del Barça ha donat una lliçó de lideratge en temps de crisi. El president del Barça creu en una determinada manera de fer les coses, concep el Barça d’una determinada manera, i se la juga per la idea que creu. Sé que molts diran que en Laporta hauria d’haver dimitit fa temps; molts em recordaran, també, els dos anys en blanc.. A tots ells els hi vull dir que ha pagat la pena, que el camí mai és fàcil, però que la meta que s’albira per a tots els culés llueix com la tercera Champions que ens espera a Roma, per primavera.

PD Article publicat a La Manyana