Felicitats Luis !

Servidor, a qui sempre li ha fascinat l'èpica narrativa, no pot deixar de veure gotes del millor western crepuscular en la història de Luis Aragonés. El 'sabio de Hortaleza' es va coronar ahir, diumenge 29 de juny, campió d'Europa després de la victòria de la selecció espanyola per 1-0 davant d'Alemania en la final de l'Eurocopa 2008. Temps hi haurà per cantar les glòries dels 23 futbolistes de 'la roja' però a mi em ve de gust centrar-me en la figura d'Aragonés, un home que en un mes cumplirà 70 anys i que quan no tenia perquè, va decidir complicar-se la vida i donar-li a aquest país un títol que feia 44 anys que es resistia.

Parlem clar: pocs han estat els que durant els dos anys que han passat des del Mundial del 2006, amb la cantarella de sempre, i fins a la ronda de quarts d'enguany, davant Itàlia, no han carregat tintes i verbs verinosos contra en Luis Aragonés. L'escriptor Salvador Sostres dedicava, el passat dimecres 25 de juny, un article a la seva pàgina web en el qual, com gairebé sempre, mogut per criteris fonamentalment estètics acabava presentant unes conclusions étiques més que discutibles. Al fins ahir seleccionador nacional, l'han insultat en directe per no convocar al sacrosant Raúl González. L'Aragonés, als seus 70 anys, i com un confrare més, ha carregat amb la visceralitat de mig país, i el sarcasme de l'altra meitat, convençut que, com els bons cowboys, encara tenia una tasca que complir.

La pilota va començar a rodar i la poderosa maquinària mediàtica madridista va guardar silenci confonent el no-parlar amb el respecte. Darrere aquesta aparent tranquil·litat s'hi amagava el menyspreu de l'arrogant, d'aquell que està segur que tard o d'hora se'n sortirà amb la seva ja que és impossible que es pugui equivocar. El que no sabien els Hierro, Raúl i companyia, és que en Luís Aragonés va créixer amb les sessions dobles dels cinemes, aquelles en les que John Wayne complia amb la seva missió al preu que fos i com fos. Així doncs, mentre els cortesans demanaven la presència del Rei del Bernabéu, l'Aragonés, amb el seu posat de botiguer de mercat municipal, traçava un pla en el que no només guanyaven l'Eurocopa sinó que deixaven bocabadat a mig món amb la qualitat del seu fútbol.

El somni es va començar a complir quan l'equip va trencar amb la història i va deixar a una trista i lletja Itàlia lamentant-se per no tenir un àngel com Íker Casillas a la porteria. Arribaren les semifinals i un jugador pel qual sempre he tingut debilitat, l'Andrés Iniesta, va decidir que no calia ser de Brasil per ser un mag amb la pilota als peus i que a Fuentealbilla, Albacete, no necessiten dir-se Ronaldo ni engominar-se el cabell com un model masculí de Zara per elevar el fútbol a la categoria d'art. La cirereta del pastís la va posar en Xavi, el NOSTRE Xavi, que va pensar que una final de l'Eurocopa no era un mal lloc per fer història i guanyar-se els galons de mariscal de camp, sobretot quan estàs acompanyat per amics com el Tità Puyol o en Cesc Magic Fàbregas. L'encarregat d'obrir la porta del cel va ser en Fernando Torres i mentre els mesquins es canviaven de ropatge i començaven a cantar les virtuts de Luis Aragonés aquest, com fan els cowboys, els de veritat, se n'anava amb la satisfacció d'haver 'cumplido con mi deber' - la cita és textual, en castellà.

Luis Aragonés, 70 anys, pèssims modals a taula, creador del millor futbol que hagi fet mai la selecció nacional espanyola, felicitats, gràcies i molta sort.