A favor de Pepu Hernández i Joan Laporta

Feia dies que no escrivia res sobre esports, però en la darrera setmana han passat un parell de coses que m'agradaria comentar. Anem a a pams i seguint criteris d'estricta actualitat.

Primer, el president de la Federació Española de Bàsquet, José Luís Sáez, ha destituït a en Pepu Hernández, seleccionador nacional i guanyador del Mundial de Bàsquet de Japò i sostcampió de l'Europeu de Bàsquet de la passada tardor. La decisió m'ha deixat bocadabat i podeu llegir a ca l'Octavi un anàlisi ben acurat. A lo que diu el meu antic company de feina, només voldria afegir-hi l'apunt que fa el periodista Luís Fernández López en el seu blog al diari El Mundo, el comentari és impecable. És una llàstima com ha acabat tot plegat i no tinc cap dubte que si la selecció no aconsegueix un bon resultat als Jocs Olímpics de Pekín el que hauria de ser cessat, i de manera immediata, seria en José Luís Sáez però sospito que, com se sol dir, no caerá esa breva i abans jo recuperaré tot el cabell que he perdut que no veuré a un directiu de qualsevol tipus d'entitat assumint les seves responsabilitats.

On m'estendré una mica més serà amb el cas en Joan Laporta. Dic cas perquè és innegable que tot plegat és carn de psicòleg, o almenys aquesta és la meva opinió. És evident que en Joan Laporta ha comés errors i és evident que alguns d'ells són de l'alçada d'un campanar però em resulta del tot incomprensible que les pifiades d'en Laporta siguin mereixedores de prop de 10.000 signatures en contra i el lamentable espectacle del senyor Oriol Giralt, promotor de la moció de censura. Dic lamentable no per la moció de censura - sense cap dubte legítima- sinó perquè resulta lamentable que s'hagi fet la foto amb els Boixos Nois, resulta lamentable que digui que ell no aspira a res, resulta lamentable l'arrogància amb la que es vanta d'haver aconseguit aquestes signatures i lamentable és la imatge de veure com descarrega la caixa amb les signatures d'un Porsche Cayenne - preu mínim al mercat prop de 60.000 euros- i després assegura a tota la premsa que ell, en Giralt, ha muntat tot això amb una sabata i una espardenya. Resulta esperpèntic veure'l engegar un procés clarament destructiu sense cap proposta constructiva i és per això que em llenço a la piscina i dic que sospito que en Giralt és un submarí de les forces vives catalanes que han desitjat sempre al Barça amb la mateixa passió que un golafre es deixa caure sobre un pastís. El FC Barcelona ha estat sempre una institució desitjada per tots els trepes haguts i per haver i en Joan Laporta, el mateix que ens va conduir al somni de París, paga era el haver polititzat en excés el club i no haver entès que la seva cadira era molt desitjada i que cada cop que ell s'apropava una mica més a la glòria - sempre ens quedarà París !- n'hi havia milers que li anaven preparant la tomba. Francament, si no li donem temps a en Laporta perquè se n'adoni dels seus errors - l'exercici de l'autocrítica no tothom l'aplica- ens mereixem que tornin els temps del gaspartisme !

PD Il·lustro el post amb la foto d'en Pepu Hernández el dia que va guanyar el Mundial de Japò. Aquella mateixa jornada es va morir el seu pare.

PD 1 Quim i Guillem, demà es juga el primer partit de la final Celtics-Lakers. Ja sabeu que jo sempre he estat dels Boston així que el post sobre la final està al caure, tal com us vaig prometre