jueves, 28 de mayo de 2009

Això tot just comença


Doncs ja està. Ja hem arribat al final de temporada i ho hem fet de la millor manera possible: Copa, Lliga i Champions. En Pep Guardiola i en Joan Laporta han escrit un relat que només podia tenir un final d’aquest tipus. Les bases d’aquesta història, d’aquest conte tan bonic que hem viscut els culés, no cal anar a buscar-les molt lluny, ja que les tenim més a prop del que creiem. El cor d’aquesta novel·la de somni es troba a la Masia, al cantó del Camp Nou, i el primer en adonar-se’n, el primer en sospitar que el Barça del futur s’havia de començar a construir des d’allí, va ser l’holandès genial, en Johan Cruyff.


En Johan va decidir que el protagonista del seu relat havia de ser prim, baixet, poca-cosa físicament i que mai, mai, sota cap concepte, s’havia de separar de la millor amiga d’un futbolista: la pilota. Partint d’aquesta premisa, sorgiren en Luis Milla, en Guillermo Amor, en Pep Guardiola, l’Iván de la Peña, en Xavi, l’Iniesta, en Cesc, en Mikel Arteta, en Sergio Busquets...Alguns han arribat al primer equip, altres triomfen arreu del món mostrant el seu ADN blaugrana.


La factoria blaugrana s’ha anat ampliant i al voltant d’aquesta gent, d’aquests mags de la pilota, ha anat preparant escuders de primera clase, companys que entenen com ningú el que significa jugar al Barça i ser del Barça. La Masia ha parit un porter lo suficientment sonat com en Víctor Valdés que no té por de quedar-se sol davant la davantera contrària. La Masia ha donat llum a un jugador que està obligat a defensar sempre, petit qui peti i passi el que passi, l’escut gloriós del Barça. Parlo, per si no ho havien endevinat, del gran Carles Puyol i, perquè no dir-ho, de la seva versió millorada tècnicament, en Gerard Piquè. En aquest repàs no hi poden mancar el nen de Linyola, en Bojan, i la joia de la corona, en Leo Messi.

Vaig acabant. La Masia és una identitat i quan diem que el Barça és més que un club ens referim precisament a això: on uns tiren d’hemeroteca i estan orgullosos de Copes d’Europa que no van veure, altres podem presumir de saber qui som i cap a on volem anar.


I per últim, un missatge cap a la resta d'equips, que cerquen desesperadament l'antídot per parar un Barça que sembla no tenir límits. Parafrasejant el que en Clinton li va dir a en Bush pare, els hi vull recordar que el secret del Barça ‘és la Masia, estúpids’. Ja poden fitxar a qui els hi doni la gana perquè tard o d’hora tornarem a donar llum a una generació extraordinària. Jo, si no fos culé, no li tindria por a l’Iniesta, en Xavi i companyia; em preocuparia pel xaval de 12 anys que, vingut de qualsevol lloc del món, creua les portes de la Masia i es disposa a emprendre un viatge extraordinari que, avui per avui, sembla no tenir fi. Gràcies Barça pel somni que tot just comença !


Article publicat a La Manyana
PD A la llunyania diviso l'estadi del Madrid i el mes de maig del 2010: la culminació d'un somni?

jueves, 21 de mayo de 2009

Aigües revoltes


Baixa nerviós el Valira i això ho saben bé els veïns lleidatans del Principat d’Andorra. El resultat de les últimes eleccions va deixar un escenari nou a Andorra ja que tot i que hi va haver un clar guanyador en vots, el Partit Social-Demòcrata-L’Alternativa (PS), la seva victòria no es va veure traduïda en un número suficient d’escons que li permetés formar govern en solitari. Les dues altres formacions que van aconseguir entrar al Consell General, institució andorrana equivalent al Parlament, van obtenir la representació suficient – 11 escons Coalició Reformista (CR) i 3 Andorra pel Canvi (ApC)- que els hi permetria, arribat el cas, bloquejar la constitució d’un govern social-demòcrata.


L’escenari és l’habitual d’una negociació política però, i aquest és el motiu del malestar general, els tres partits elegits pel poble el passat 26 d’abril han fallat, i molt, a l’hora d’exercir pedagogia política. És absurd que la gent s’enfadi perquè CR o ApC en algun moment de la negociació hagin demanant contrapartides, com ara la seva presència en un executiu de concertació a canvi del seu suport a la formació d’un govern del PS. Un polític sense poder – és a dir sense competències i sense pressupost- és tan útil com un video VHS en plena època dels DVD. Davant la manca de coneixement de les democràcies parlamentàries, cal defensar, també, el dret de qualsevol candidat a presentar la seva candidatura per a formar govern. No deixa de ser una forma, com qualsevol altra, de defensar el seu programa davant els representants del poble andorrà.


És absurd, també, que des de les files de Coalició Reformista i Andorra pel Canvi es carregui contra el PS per una suposada manca de voluntat de consens. Home, sembla clar que si un ha guanyat les eleccions el que vol és portar a terme el màxim possible del seu programa electoral i fer-ho a la seva manera. Per tant, i amb la seguretat que al final de les negociacions la sang no arribarà al riu – és a dir, no hi tornaran haver eleccions i l’actual govern no quedarà en funcions fins d’aquí un any, quan la llei preveu que es pot tornar a convocar a la ciutadania-, des d’aquesta rebotiga aposto per deixar governar al Partit Social-demòcrata, amb en Jaume Bartomeu al capdavant i quedar a l’espera de resultats. Si les dues formacions restants no estan satisfestes amb les accions del futur govern social-demòcrata disposen de mecanisme suficients com per manifestar-ho.


Qualsevol altra mesura seria una irresponsabilitat en el context actual, on Andorra ha de resoldre el seu problema d’encaix amb Europa abans de final d’any.


Article publicat a La Manyana

miércoles, 20 de mayo de 2009

Pedja Mijatovic


Pedja Mijatovic, fins ara director esportiu del Real Madrid, abandona el seu càrrec i ho fa amb la sensació 'del deber cumplido'. Té tota la raó, ho ha fet molt i molt bé i els culés mai li podrem estar prou agraïts pel que ens ha fet gaudir durant tot aquesta temporada gloriosa. Gràcies Pedja !

Contra la idiotez...y a favor de Homer Simpson


De un tiempo a esta parte se ha instalado en el periodismo de este país el virus de la estupidez, que amenaza con quedarse. Plumillas de todo tipo y condición se ven capaces de hablar de lo que saben y de lo que no saben sin que les caiga la cara de la vergüenza y, además, cobrando una pasta gansa por ello. Si al menos fueran graciosos, como el bueno de Homer, la cosa tendría un pase pero es que encima resultan absurdamente solemnes.


Viene todo esto a cuento a raíz de la polémica que se ha levantado debido a la inmensa pitada que el público presente en Mestalla dedicó tanto a sus majestades los Reyes como al himno español. No digo yo que el gesto no tuviera considerables dosis de maleducación ya que para que le respeten lo que uno aprecia debe respetar lo que aprecian los demás. Lo que sí considero digno de estúpidos es el análisis que muchos periodistas han hecho sobre el acontecimiento. Se preguntan, estos lumbreras del racionalismo kantiano, que si tanto le molesta a la afición vasca y catalana la presencia del Rey, ¿por qué participan en el torneo que lleva el nombre de su Majestad?


La respuesta, por pura obviedad, resulta vergonzosa. Tanto el Barça como el Athlétic participan en la Copa del Rey porque es el segundo trofeo nacional de este país, tras la Liga. Ambos equipos participan en la Copa porque es el torneo de fútbol más antiguo de este país - como una sencilla consulta a la wikipedia puede confirmar- y además lo hacen porque les da la gana y porque las dos instituciones no son directamente responsables de la actuación de sus aficionados. En Holanda a su particular copa del Rey la llaman la KNVB Cup, así que a ver si hay suerte y alguna entidad patrocina la copa del Rey y nos evitamos todos estos ridículos.


Sólo un breve detalle más: la Copa del Rey no siempre llevó este nombre así que a ver si dejamos todos de ser más monárquicos que el propio monarca. Parecía que con lo de 'El Jueves' ya habíamos aprendido la lección.

jueves, 14 de mayo de 2009

El Barça s'ha fet gran


En la temporada triomfal que enguany està fent el Barça s’ha centrat el focus d’atenció informativa en diversos rostres sens dubte mereixedors de tot tipus d’homenatges i distincions: de Guardiola a Iniesta, passant per Messi, Eto’o, el recuperat Henry i el sempre discutit Victor Valdés.


Tinc la sensació que a qui no se l’ha acabat de fer justícia és al president Joan Laporta. Sé que els detractors d’en Laporta estan carregats d’arguments, alguns raonables i altres, senzillament, insostenibles. Sóc conscient que el president del Barça ha comès alguns errors que, desde la benevolència, es podrien calificar com a falta de diplomàcia, o de tacte, i desde la beligerància no es dubta a titllar-los d’imperdonables i indignes d’algú que ocupa un càrrec tant important.

Sincerament: m’importen ben poc el famós lloro, les bronques al xofer o els problemes als controls dels aeroports.


En Laporta ha aconseguit que el Barça, d’una vegada per totes, es faci gran i abandoni el victimisme dels anys d’en Nuñez. En Josep Lluís Nuñez, com tots els règims que duren massa, es va envoltar d’una cort d’aduladors que li han fet més mal que bé al club blaugrana. El nuñisme van ser plors, banys al Tàmesis, cadires volant en el moment de despatxar a un entrenador amb aires de geni i, sobretot, autocompassió.
Nuñez mai va creure en el Barça, mai va creure en que som més que un club i així ens anava, feliços de vèncer al Madrid en el derbi anual i oblidant-nos que el club blanc sumava títol rera títol. Ara són ells els que s’alegren de les nostres derrotes i animen als nostres adversaris. Ara són ells els que s’emmirallen en nosaltres, a la recerca d’un esperit perdut. Ara, fins i tot, els fantasmes dels culés antics, el fantasma del ‘ai què patirem!’, s’esvaeix en l’alegria d’un Barça que, a la fi, s’ha fet gran; d’un Barça que s’ha allunyat d’amics que semblen enemics i enemics que volen passar per amics. I tot ho ha fet gràcies a en Joan Laporta: gràcies President !


Article publicat a La Manyana

martes, 12 de mayo de 2009

Ha mort Antonio Vega


Hi ha gent que no s'hauria de morir mai. Deixo el link d'una cançó que, per moltes vegades que l'escolti, no deixa d'impactar-me: Lucha de gigantes

jueves, 7 de mayo de 2009

Don Andrés


L'entrada 101 d'aquest blog volia que estigués dedicada a un jugador que em té el cor robat. Andrés Iniesta, Don Andrés, és un anti-heroi que en temps de marketing i excés d'informació fa l'únic que sap fer: jugar a fútbol com els Déus !


No es tenyeix els cabells, no es tatua, estudia una carrera universitària i quan marca un gol no posa com ho fan les estrelles mediàtiques del fútbol. Andrés Iniesta és un dels motius pels quals estic orgullós de ser del Barça.

Felicitat


La Rebotiga, com bé saben els que la llegeixen, és de periodicitat setmanal. En els set dies que van d’un article a un altre, em plantejo centenars de temes dels quals podria escriure tres o quatre frases més o menys encertades i donar llum a alguna idea més o menys original. Sempre cerco temes que tinguin dins seu, o que em provoquin, una certa tensió, amb el convenciment que seré capaç de transformar la tensió en el conflicte que tot relat necessita.


Desprès del 2-6 al Bernabéu el passat 2 de maig, i impregnat per la bondat d’aquell que no vol fer massa sang de l’enemic caigut en combat, em vaig plantejar dedicar l’article al Real Madrid, demanant la prompta recuperació del club de Chamartín. La competència és bona i el Barça necessita al Madrid per mantenir la tensió – sempre la tensió!- que el fa mereixedor de la sort dels Déus. Però és que resulta que el dimecres, 6 de maig, quan passaven dos quarts d’onze de la nit i mancaven poc més de dos minuts perquè el Chelsea fes fora al Barça de la Champions League, Andrés Iniesta, Don Andrés, es va inventar un xut que portava el segell dels campions: 1-1 i a la final de la Champions vestits amb l’aurèola màgica d’aquells que estan destinats a fer-ne una de molt grossa.


Davant tanta felicitat, l’únic que em queda per fer és treure’m el barret, donar les gràcies a l’equip i gaudir d’una primavera més romana que mai. A tots aquells lectors que no siguin del Barça, els hi prego disculpin l’alegria d’aquest articulista ! De cara a la setmana vinent miraré de recuperar la mossegada que necessita tot columnista que vulgui ser conegut com a tal.


Article publicat a La Manyana