Un país estrany

Quan surti publicada aquesta rebotiga ja haurà passat una setmana del cas de Diego P.V, el jove canari injustament acusat d’haver maltractat i abusat sexualment de la filla de la seva parella. El cas ha estat escandalós i ha servit perquè algunes patums mediàtiques s’hagin donat cops de puny al pit en senyal d’humil penitència i, també, perquè els de sempre puguin continuar amb la seva eterna guerra de trinxeres periodístiques. No s’enganyin, tornarà a passar, ja s’ho poden ben creure.

Encara que ara, i més en dates nadalenques, jurem i prometem que mai més, que serem persones racionals, que aplicarem preceptes tan bàsics com el principi d’innocència, tornarà a passar. I passarà perquè d’un temps ençà s’ha instal·lat a aquest país nostre, un país estrany, el ‘bonisme’ com a dogma. Estem tan convençuts de la nostra superioritat moral perquè donem suport a la lluita contra la violència de gènere, i ajudem a l’ONG de torn i ens sentim culpables perquè en el repartiment genètic ens ha tocat néixer amb tita i no amb òrgans reproductors femenins, que suspenem el nostre do més preuat, l’esperit crític, i seguim el ramat, com ovelles, a voltes pacífiques, a voltes agressives.

El ‘bonisme’ va condemnar i ha estat a punt de destrossar-li la vida a un jove 24 anys, el jove Diego P.V. L’esperit crític ens hauria de portar a demanar-nos com redimonis es pot controlar la filtració de documents personals, com ara el primer informe mèdic, erroni, que assenyalava, en el cas de Diego P.V, un llistat de fets que mai es van produir. L’esperit crític hauria de portar a la premsa a demanar-se si compleix la seva feina, informar dels fets que coneixen, o ja fa temps que la premsa està malalta del virus de l’espectacle mediàtic. El ‘bonisme’ predica l’excel·lència dels sentiments per sobre de la raó, en una fal·làcia que faria envermellir de vergonya a qualsevol professor de Filosofia d’institut. Els sentiments són fruit de la raó, són fruit d’una sèrie de valors que hem acceptat com a propis, i no sorgeixen per generació espontània.

Article publicat a La Manyana

PD No tenia ni idea de quina foto posar a aquesta entrada i m'he decantat per un petit homenatge a un ésser tan entranyable com el fantàstic Papuchi. Com diria ell, tot plegat és molt 'raro, raro, raro....'