viernes, 13 de noviembre de 2009

Laporta


Tinc la impressió que cada cop que li critiquen al president del Barça els seus posicionaments ideològics, la seva pretesa barreja entre política i esport, estan apropant més i més a Joan Laporta a l’arena política. No em sembla la millor manera de respondre a un possible candidat electoral més encara quan, i per primera vegada, el president blaugrana ha comès, al modest entendre d’aquest columnista, un error de traca i mocador.


En una conferència a la seu de la Fundació Catalunya Oberta que el president del Barça va realitzar a finals de la setmana passada, Laporta va manifestar que, en el cas de que volgués entrar en política, es plantejaria, primer, ‘què vol el país, un líder o un màrtir?’ En fer-se aquesta pregunta, el millor president de la història del F.C Barcelona demostra que no és conscient del capital que atresora com a possible polític. És, la pregunta en qüestió, un interrogant de la vella escola, un discurs que forma part d’una classe política que es mou amb paràmetres del segle XIX en l’era de les xarxes socials.


El principal actiu del president Laporta és el seu valor com a personatge d’un relat. En Joan Laporta va guanyar en unes eleccions al règim establert, un règim que semblava etern. En Joan Laporta va arribar, com un desconegut, per fer fora a una directiva vella amb certs tics dictatorials. Va ser una batalla en molts moments heroica, ja que la xarxa d’interessos bastida pel Núñez i companyia era molt i molt gran. El president Laporta va canviar l’esdevenidor d’un club, el destí d’una institució que semblava abocada a conformar-se en viure a l’ombra de la seva nemesi, el Real Madrid. En Joan Laporta va arribar sota el tutelatge espiritual d’un vell profeta que havia estat derrotat per les forces del mal. El president Laporta va cometre errors i se’n va saber redimir, conscient que tenia una missió a acomplir.


Si en Joan Laporta ha de saltar a la política per oferir més del que ja hi ha, humilment, i com a culè, li demanaria que es quedés a casa. Si el president Laporta vol oferir la mateixa il·lusió amb la que ha renovat el Barça, benvingut sigui.

Article publicat a La Manyana

2 comentarios:

Ximo dijo...

D'aquests personatges a casa meva li diem fantasmes.
Va d'independentista radical, però et ben asseguro que si demà mateix pogués ser president del govern espanyol, no s'ho pensaria ni cinc minuts: diria que sí, clar.
Quan l'altre dia Jordi Evole a Salvados li va oferir una samarreta de la selecció espanyola per signar-la no va tenir cap inconvenient. No m'imagino a un independentista convençut, amb la mateixa situació, fent el mateix; tant fàcil que ho tenia, p.e. dient que primer voldria signar la de Catalunya. Ahir mateix el vaig veure a la llotja veient el partit Espanya Argentina, feliç com un anís. Ja t'ho dic, fantasma.

Capitandorra dijo...

Hola Ximo,

Crec que el problema està en la imatge que transmet cert tipus de nacionalisme i com el viuen els nacionalistes. Mentre encara hi ha gent que planteja el nacionalisme en termes excloents, hi ha personatges mediàtics que no tenen cap mena de dubte en mostrar-se més oberts. No m'atreviria a titllar-lo de fantasma.

Gràcies