420 euros

Vist que el Gamper va ser un laboratori per provar al jovent de la pedrera, i vist que la Supercopa d’Espanya és un títol que arriba molt aviat i, sobretot, tenint, com tinc, plena confiança amb en Pep Guardiola i el president Laporta, aparco el Barça, amb ganes de que comenci ja la Lliga, i dedicaré la rebotiga d’avui a un fet que m’ha cridat molt l’atenció.

Parlo dels famosos 420 euros que el govern de Zapatero ha aprovat com ajuda addicional pels aturats de llarga duració. No entraré en analitzar la conveniència o no d’aquesta ajuda, ni si és la quantitat que ha de ser o no, però el que sí que m’ha fet molta gràcia és l’ús del llenguatge que n’ha fet el president Zapatero. Suposo que ja estan al corrent de que, en una primera versió (no en tinc cap dubte que n’hi haurà una segona), l’ajuda només estava disponible per aquells que es quedaven sense prestació a partir de l d’agost, deixant sense els 420 euros a aquells que portaven molt més temps amb la soga al coll.

A casa, de la manera de fer d’en Zapatero, n’hauríem dit que és una improvisació, un error, una pífia….(el lector pot triar l’adjectiu que més li plagui i que més s’ajusti a les seves necessitats econòmiques). ZP, que és llest com ell sol, li ha donat la volta al tema i el que en el fons no deixa de ser una rectificació en tota regla, ho ha presentat com un gest de generositat, de benevolència, i així, mutatis, mutandi, de la pífia hem passat a‘…estamos dispuestos, dialogando con los sindicatos, a hacer más eficaz la medida y la prestación, desde el punto de vista social, y que abarque al número de personas que lo puedan necesitar’, com va manifestar recentment el president.

Fins a cert punt, té la seva lògica que el president construeixi la realitat com a ell més li convingui i més li plagui; per això és el president i per això té ‘talante’. El que no té cap mena de sentit és que tots nosaltres li riguem la gràcia com portem anys fent.

Article publicat a La Manyana