A favor de l'Església catòlica (i de la crítica assenyada)

Mai m’hauria imaginat que em veuria en la tessitura d’haver d’escriure una columna a favor de l’església catòlica però a mi m’han ensenyat a ser valent i al mateix temps raonable, i com que cap d’aquests dos adjectius estan presents en la crítica que se li fa a l’Església Catòlica arrel dels terribles escàndols d’abusos sexuals de nombrosos sacerdots ara fa anys, em veig obligat a titular així aquesta rebotiga.

Les vestidures destrossades pels fariseus de torn que clamen contra els capellans són vestidures que cobreixen immensos hipòcrites o immensos babaus. Sota la sotana no hi ha res més que un home, amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes. Em sento un pèl estúpid havent d’explicar això, és com si li hagués de dir a homes a fets i drets que els reis són els pares, però el progressisme papanates obliga a tornar a l’abecedari més elemental de la lògica més bàsica. L’Església és una institució formada per éssers humans i, com a tal, imperfecta. L’Església ha tingut, entre les seves files, a Papes assassins, capellans pederastes i monjos guerrers, però l’aportació de l’església a la humanitat és tant i tant gran que per això es manté sobre la pedra en la que la fundà Jesucrist ara fa més de 2.000 anys.

L’Església actual és covarda, està acovardada pels canvis viscuts en la societat, una societat que es mou com un llamp mentre l’Església va molt a poc a poc, deixant-se avançar per altres tortugues institucionals. El Sant Pare hauria de fer-se la foto amb les víctimes, perquè la societat mediàtica en la que vivim és tant frívola que reclama això, gestos mediàtics. El Sant Pare, i això és més important que la foto, hauria d’obrir les portes de l’església i fer fora a tots els delinqüents, entregar-los a la justícia civil, ja que civils són els que han comès terribles delictes contra criatures innocents. No són temps de protocols eclesiàstics ni subtileses semblants!

L’Església, tanmateix, sortirà enfortida d’aquesta profunda càrrega anti-clerical que avui li llencen canons mediàtics molt poc propers a les víctimes i profundament ideologitzats. L’Església sortirà enfortida perquè l’Església, tot i els seus nombrosos errors, fins i tot delictes, és esperança i llibertat. L’esperança que salva als desvalguts de la terra i la llibertat que aporta als que estan sota les cadenes dels tirans. És per això que, passi el que passi, i afegint-me a la petició de justícia que reclamen les víctimes dels abusos, que vull dir que estic a favor de l’Església catòlica i, de passada, de l’ús de la raó com a fonament de la crítica.

Article publicat a La Manyana

El President Joan Laporta

El President Joan Laporta és el millor president de la història del Barça. El projecte del President Joan Laporta i de tots aquells que han passat per la Junta Directiva era tant bo, tant potent, que ha pogut suportar el factor humà que tant de mal li ha fet a Joan Laporta. Laporta ha comès errors, errors anecdòtics que els representants de l’antic règim han intentat transformar, amb molta mala fe, en categories.

Aquest columnista, que no té el plaer de conèixer al President Laporta ni a ningú de la Junta, és un culé agraït i és per això, des de que aquest profund agraïment i fora de tota sospita d’interessos laportistes o anti – laportistes, que vull dir que el President Laporta ha comès un error greu. La gestió de la candidatura continuïsta que havia d’encapçalar Alfons Godall ha estat pèssima. Si la idea de Laporta era anomenar un hereu, ho hauria d’haver fet públic des d’un primer moment. Si Laporta volia tenir un hereu havia d’entendre que els hereus tenen el dret, fins i tot l’obligació, de fer el que els hi roti amb l’herència rebuda.

La imatge que ha transmès el President Laporta, perquè tampoc s’ha pronunciat al respecte, ha estat la de qui volia continuar manant des de l’ombra i la història diu que aquests aspirants a titellaires solen veure com el seu llegat és veu embrutat per sospites d’ambicions desmesurades. El llegat de Laporta és immens, perquè ha ajudat al Barça a passar de l’adolescència a una maduresa espectacular. L’espantós planificament de la seva sortida de la Presidència, i la seva possible entrada en política, fa que aquest llegat no llueixi com hauria de fer-ho.

El President Laporta té encara una oportunitat per sortir com es mereix de la presidència del club blaugrana: ha de plegar, deixar una Junta en funcions d’aquí a les eleccions i fer una crida a la unitat de tot el barcelonisme al voltant d’un projecte, el seu, que s’ha demostrat clarament triomfador i motiu d’orgull de tots els culés. Laporta ha construït un Barça catalanista, internacional, solidari i ètic. Laporta té molts motius per sentir-se orgullós però com a culé agraït li vull dir, des d’aquest rebotiga, que li ha arribat el moment de marxar i recollir els llaures que s’ha guanyat.

Article publicat a La Manyana

De Papanates i altres herbes

La deriva actual del Progressisme Papanates és preocupant. Les darreres declaracions de la Ministra d’Igualtat, Bibiana Aido, secundada per la totpoderosa vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, feien incidència en la necessitat de convertir el feminisme en matèria troncal en els estudis universitaris i, fins i tot, en la necessitat d’impartir aquesta assignatura a la canalla. Acte seguit, el presentador dels informatius dóna la notícia que un animal li ha fotut un tret a la cara a la seva parella, viva de miracle en el moment d’escriure aquestes línies. L’animal de la pistola, com no podia ser de cap altra manera, tenia una ordre d’allunyament. I a servidor de vostès, aquest columnista, li entra el dubte: la Ministra d’Igualtat, la vicepresidenta econòmica, el president Zapatero – no sigui el cas que em titllin de masclista- són uns bonifacis amb molt mala sort o uns cínics sense ànima.

La primera teoria, la dels bonifacis, vindria a dir que Zapatero i el bonisme està ple de bones intencions però la realitat, crua i tossuda, i els malvats 10 milions d’espanyols – remarco el sarcasme- que no li van votar, impideixen que aquest sigui el país que ZP té al cap. A mi, què volen que els hi digui, no em convenç gaire. La teoria dels cínics sense ànima vindria a dir que darrera la màscara de defensor de les causes minoritàries el que hi ha és un hàbil estratega polític que descomposa la societat en petits grupets, als qui els hi ofereix la protecció del tot poderós Estat a canvi de la seva lleialtat quan arribi la hora de les urnes. Personalment, aquest columnista se situa en un terme mig. Crec que Zapatero és extremadament calculador, també crec que té altes dosis d’avatar, d’adanista vingut al món a salvar-nos dels nostres pecats, i un elevat greu d’incompetència, de manca de preparació pel càrrec.

El que no puc evitar és que se’m regiri l’estómac cada cop que veig a la panxacontenta de la Ministra Aído donant lliçons de moralitat a tort i a dret i mentre, les víctimes per violència de gènere, van caient ja que el govern de l’adanista Zapatero no dóna els recursos necessaris a la justícia per poder fer la seva feina. Tot plegat, si no fos tràgic, seria ridícul.

Article publicat a La Manyana

El Madrid té el que es mereix

Ho confesso: em moria de ganes d’escriure aquesta rebotiga. Porto prop de mig any mossegant-me la llengua i passant de puntetes per sobre de les múltiples provocacions arribades dels canons mediàtics de Concha Espina. Avui em deixo anar perquè la ocasió s’ho mereix. El Real Madrid dels 250 milions d’euros, la superproducció de Florentino Pérez, ha quedat eliminat, per sisè any consecutiu, als vuitens de final de la Champions League. Me n’alegro? Moltíssim o encara diria més, molt més que moltíssim. Me’n ric de la desgràcia dels altres? No, me’n ric a la cara de la desgràcia del Real Madrid, no dels altres, que em mereixen tot el respecte del món. Me n’alegro més que una victòria del Barça? Doncs miri, benvolgut lector, depèn de la victòria. L’ADN del Barça lliga estètica amb ètica i crec que el Barça ha de ser sempre fidel a un estil, a l’estil que diu que el camí és la victòria i per adoradors d’aquella vella dita que el fi justifica els mitjans, ja tenim al Real Madrid. Prefereixo veure caure al Barça fidel al seu estil que no tornar als grisos temps del Vangaalisme segona part, per posar un exemple.

Per on anava? Ah, sí, que el Real Madrid dels 250 milions d’euros ha caigut eliminat, per sisè any consecutiu, als vuitens de final de la Champions League. Diran els merengons que a nosaltres també ens poden eliminar. Obvi! Però el que poden tenir per segur és que Pep Guardiola no permetrà mai que els seus jugadors li faltin al respecte a l’equip contrari. Diran els merengons que aquesta Champions està desprestigiada, que si Platinato per aquí, Villarato per l’altra banda…Si em permeten el consell, i disculpi el lector que tiri de tòpic, els argentins sempre han tingut fama de bons psicòlegs. Ho dic per si en Valdano, que cobra una bona pasterada de cuartos al Real Madrid, els hi en pot recomanar un!

Els merengons ens tindran moltes ganes al Bernabéu? Totes les de l’Univers. Podem perdre al Bernabéu? Podem. Podem quedar-nos aquest any en blanc? Podem. El que no saben els merengons, i això són molt males notícies per ells, és que passi el que passi, peti qui peti, el Barça persistirà en el seu camí a la recerca de la excel·lència. Per cert, no sé si ja li havia dit, benvolgut lector, que el Real Madrid dels 250 milions d’euros ha quedat eliminat…Bona setmana a tothom, menys als merengons !

Article publicat a La Manyana

PD La foto de l'article és el Santiago Bernabéu...Només una pregunta, merengons, què teniu por que aixequem la quarta al vostre santuari? Ja, ja, ja...

Toros

No he anat mai en ma vida a una plaça de toros. Crec que tampoc he vist una ‘corrida’ per televisió. Em sento lleugerament atret per la mística que envolta a José Tomàs. No m’agraden els escrits de Hemingway sobre toros i no m’interessa, gens ni mica, si a Orson Welles li agradaven els toros i si el Fary s’ho va muntar amb Ava Gardner o no. Tampoc m’acabo de trobar del tot còmode als zoològics. Sempre que en visito un no puc evitar enrecordar-me’n d’aquella genial tira còmica d’en Calvin i Hobbes en la que el Calvin li diu, tot emocionat, al seu tigre de peluix, que aniran al zoo i li demana si el vol acompanyar, i el tigre de peluix que, gràcies a la màgia del còmic, parla, li contesta, tot sarcàstic que d’acord, que ell l’acompanya al zoo només si després van a visitar una presó.

Feta aquesta llarga aclaració personal, tant necessària en la Catalunya absurda i políticament correcta en la que vivim, confesso que no estic d’acord en que es prohibeixin els toros i em sembla que el Parlament de Catalunya està per alguna cosa més que per debatre sobre una parida com aquesta. No m’escandalitzen en excés les declaracions del filòsof Jesús Mosterín en les que compara els toros amb l’ablació femenina o la violència de gènere, nou manament del catecisme progresista. Les trobo del tot lògiques si tenim en compte que ens hem instal·lat en el marc mental del ‘bonisme’, una de les aberracions filosòfiques més grans que mai hagin existit. Tampoc em commouen excessivament els parlaments dels toreros i dels defensors de la festa.

Em sembla que tot plegat és molt més senzill: demanar que no es prohibeixin els toros és posicionar-se a favor de la llibertat. Els toros, avui per avui, és una qüestió de llibertats individuals. És una llàstima que el progressisme ‘papanates’, en feliç expressió de Quim Monzó manllevada al periodista Jordi Barbeta, hagi ressucitat econòmicament una festa que la pròpia lògica del lliure mercat estava a un pas de fer desaparèixer.

Per cert, i abans de tancar la rebotiga d’avui, confesso que si algun animalista se li acudeix demanar que prohibeixin el foie, pel patiment de l’ànec, em presentaré al Parlament per reclamar el meu dret a menjar-me el fetge de tant gustós animal. Fins la setmana vinent.

Article publicat a La Manyana