capitandorra

Bob, l'Estatut

2010-07-01T09:43:00.000-07:00

Titulo aquesta rebotiga amb el fantàstic gag de Polònia perquè l’Estatut de Catalunya ha derivat en una broma. Ho dic sense ànims d’ofendre, ni de treptijar cap altre poll més enllà del necessari. M’explico: el 30 de setembre de l’any 2005 tots els grups amb representació al Parlament de Catalunya aprovaren el nou text estatutari i, plens d’ardor patriòtic, es posaren la mà al pit per cantar Els Segadors. Tots els grups? No, n’hi va haver un, un grapat d’irreductibles, comandats per un senyor que a hores d’ara es dedica a afers de l’aire, que digueren que allò era un enganyifa. Confesso que en un primer moment em va sorprendre les declaracions del senyor amb ales, el senyor Josep Piquè, ja que per a mi Catalunya és quelcom molt important i em semblava que en aquell moment estava veient quelcom important, quelcom que seria recordat com un moment gloriós. Ara fa cinc anys, ho admeto, era un ingenu convençut que tothom es prenia Catalunya en serio, com ens havia ensenyat el president Pujol a tots els de la nostra generació. Pujol, posant-hi més seny que rauxa i amb més encerts que errors, va fer de Catalunya un país que avançava cap a la modernitat i un país que valia la pena prendre’s en serio. El culebrot de l’Estatut ha demostrat que només feia falta una bona dosi de rancúnia, com la d’ERC; molta ambició de poder, com la del PSC; i no tocar de peus a terra, com ICV, per acabar transformant aquell projecte modern del president Pujol en una immensa broma de mal gust. El Tribunal Constitucional l’únic que ha fet és donar pas al darrer gir argumental d’aquesta gran broma en la que el Tripartit II ha transformat Catalunya: ara, els que no van saber fer un Estatut com Déu mana, amb cara i ulls, els que volien garantitzar el dret al paisatge, em demanen a mi, i a 7 milions més de persones, que els hi solucionem el problema acudint a una manifestació el dissabte, 10 de juliol. Doncs mirin, ni aquest dia, ni cap altre, em va bé, així que ja n’hi ha prou d’embolicar-se amb la senyera, deixin a Catalunya en pau, i convoquin eleccions el més aviat possible. A veure si d’aquesta manera, n’arriben uns altres que no siguin tant poca-vergonyes !

Article publicat a La Manyana

Castelldefels

2010-07-01T09:42:00.000-07:00

No puc evitar escriure aquesta rebotiga des d’un profund sentiment d’indignació. Em molesta molt veure com autoritats mancades de sensibilitat i patums mediàtiques de baixa volada, no van trigar ni 12 hores en qualificar d’imprudència el brutal accident que va acabar amb la vida de tretze joves la passada revetlla, a Castelldefels. Des d’aquesta columna he carregat, i durament, contra els responsables de RENFE però haig de dir que, amb els cossos de les víctimes encara presents, el president de RENFE es va mostrar molt més assenyat que el president del Govern de la Generalitat de Catalunya. Hi havia quelcom baix en les declaracions de Montilla i no diguem ja del conseller Quim Nadal. És obvi, cau pel seu propi pes, que si no haguessin creuat les vies del tren, els 13 joves encara hi serien. També és obvi, almenys pels que utilitzem habitualment el servei de trens a Catalunya, que la xarxa de rodalies, i la de mitja distància, deixa molt que desitjar. A Castelldefels van creuar les vies i no ho havien de fer però, per què estava tancat el pas elevat quan una regidora del municipi ja havia advertit que la nova estació es podia convertir en una ratera? Per què els treballadors extres contractats no van entrar abans en servei? Puc donar fe que els Euromed avisen sonorament quan ja es troben a l’estació, a una velocitat de vertigen i impossibilitats, físicament, per desviar-se de la via traçada. Puc donar fe que de Tortosa, a La Pobla de Segur, la gent creua, i continuarà creuant, les vies del tren. En definitiva, el Tripartit II perd ocasió rere ocasió per marxar com uns senyors i ho envileixen tot amb tactismes polítics de baixa volada. Tant costava dir que esperarien al resultat de les investigacions per pronunciar-se? Tant li costava al conseller Nadal entendre que les paraules del cónsul d’Equador eren fruit d’un moment d’alta tensió emocional? No es podria haver evitat el conseller Nadal declaracions de xèrif malhumorat com aquesta: “Hauré de parlar amb el cónsul d’Equador i explicar-li quines són les normes d’aquest país?”. Tot plegat és molt i molt trist.

Article publicat a La Manyana

José Saramago

2010-07-01T09:40:00.000-07:00

Vaig tenir la immensa sort de poder parlar amb José Saramago en un acte a la Universitat de La Habana la primavera de l’any 2005. El Nobel portuguès presentava una edició reduïda del Quixot subvencionada pel Ministeri d’Educació veneçolà. Saramago havia trencat feia poc amb Cuba pels fets de la primavera del 2003 i el seu divorci del castrisme havia estat sonor. Tot i així, va tornar a l’illa per presentar el Quixot. José Saramago era un dels observadors més lúcids de la condició humana. La seva visió et feia recórrer a aquella definició dels clàssics que diu que els autors de veritat no miren als seus personatges des d’adalt, amb supèrbia, com si fossin Déus; ni tampoc de genolls, com fan els clàssics grecs; sinó que miren a les seves creacions directament als ulls. L’autor portugués va bussejar en el fons de la nostra cara més fosca i va tornar per explicar-no el que havia vist. Guardo el llibre que em va dedicar, i aquells breus instants de conversa, com un tresor de valor inigualable. Crec que conèixer, el mateix dia que mor Saramago, que el president Zapatero es planteja fer entrar al seu Govern a Leire Pajín és una clara mostra del macabre sentit de l’humor de Déu. Saramago era un ateu convençut, però era un ateu que valia la pena ja que molts que s’omplen la boca parlant de fe no coneixen les Sagrades Escriptures ni la meitat de bé que ell les coneixia. Descansi en Pau aquest home que es va atrevir apujar als hombros de gegants per explicar-nos el que es veia des d’allà !

Article publicat a La Manyana

Nuñisme en estat pur

2010-07-01T09:36:00.000-07:00

La setmana vinent, amb el nou president del Barça ja ha elegit, dedicaré una rebotiga a parlar del tema. Avui, com que em vaig descomptar, haig de defugir del retrat que vaig prometre del candidat continuïsta, Jaume Ferrer, ja que no tindria gaire sentit continuar parlant de candidats ja que, quan aquesta columna vegi la llum, ja hi haurà un president in pectore. El que si voldria comentar és un fet que ha succeït en els darrers dies de campanya electoral. Un antic directiu del Barça a l’època d’en Joan Gaspart, un senyor que es diu Luís del Val, va fer una roda de premsa per denunciar que, en la venta d’uns terrenys del club, algú havia fet “el negoci de la seva vida”, en paraules del mateix senyor del Val. El senyor del Val, no content amb això, va i afirma que, si guanyen les eleccions Marc Ingla o Jaume Ferrer, portarà aquest tema als jutjtas i si ho fan Rosell o Benedito, ho deixarà en mans d’ells dos, perquè en facin el que vulguin. Cap periodista de la sala li va preguntar res sobre aquesta declaració. Tots els informadors presents es van limitar a prendre bona nota del que no era res més que una burda maniobra dels obscurs temps nuñistes. Amb aquesta jugada, el senyor del Val només pretenia estendre l’ombra del dubte sobre les candidatures de Marc Ingla i Jaume Ferrer. A l’Agustí Benedito no el va posar al mateix sac, perquè necessitava una coartada per evitar que l’acusessin d’afavorir al Sandro Rosell. Doncs miri, ja ho dic jo, i ho dic ben alt, si el senyor que fa aquesta denúncia pública té proves, el que ha de fer és anar a un tribunal i no estendre l’ombra de la sospita. Això és el que tindrem els culés si en Sandro Rosell és elegit president del Barça: nuñisme. I si en Sandro Rosell no surt elegit i l’Agustí Benedito aconsegueix donar-hi la volta, que es prepari, perquè els canons nuñistes volen un Barça pobre d’esperit per poder controlar-lo.

Article publicat a La Manyana

Marc Ingla

2010-06-04T04:52:00.000-07:00

Més sobre les eleccions a can Barça. Confesso que em venia de gust escriure sobre el vuitantè aniversari d’en Clint Eastwood, però el to de la campanya a la presidència blaugrana em porta a fer una altra rebotiga exclusivament culé. Sosté Marc Ingla, el candidat amb aspecte d’executiu amable, que Sandro Rosell ha mantingut reunions amb Boixos Nois i hi afegeix, el candidat Ingla, que si això no ha estat així, doncs “si haig de rectificar, rectifico”. Au, i avall que fa baixada, no? Reconec, de la mateixa manera que abans l’he criticat, que el candidat Rosell està modulant el to del seu missatge i intentant desprendre’s d’aquesta mística de salvador tant i tant molesta, i confesso que del senyor Marc Ingla n’esperava alguna cosa més que l’estratègia del ventilador i la tifa al davant. No és això, senyors, no és això! La presidència del Barça obliga a estar-ne a l’alçada des d’un primer moment. Ser del Barça no és només un orgull, sinó un compromís ferm i decidit amb una sèrie de valors. No s’hi val a jugar brut i després mostra una manca total d’escrúpols, com el senyor Ingla. Què en podem esperar del senyor Ingla si tant se li en fot cinc com cinquanta? A aquest columnista, l’estirabot del candidat Ingla li ha recordat, i molt, les maneres de fer del difunt Jesús Gil i Gil. Per molts, el Barça és quelcom important, un motiu per sentir-se orgullós de ser d’aquest país, país que viu hores molt baixes, i un motiu per tenir esperança en el futur, ara que avui per avui el futur és quelcom molt incert, massa i tot. Al Barça s’hi va a servir un ideal, no a servir-se’n ! L’aposta d’aquest columnista, de moment, continua sent Agustí Benedito, una candidatura que sembla 100% independent. La setmana vinent, Jaume Ferrer, l’hereu desconegut.

Més sobre Sandro Rosell

2010-06-04T04:45:00.000-07:00

En el moment d’escriure aquesta rebotiga, Sandro Rosell ha anunciat una querella contra el candidat Marc Ingla per una pressumpta difamació que aquest va fer en el programa d’en Josep Cuní. La història anava sobre uns embolics legals que, presumptament, el sr. Rossell havia tingut durant la seva estància a Brasil. Bé, ni ho sé ni tampoc m’importa gaire. El que sí trobo remarcable, molt remarcable, és la reacció d’en Sandro Rossell, el querellador més ràpid a aquesta vora del Segre. No és pas el primer cop que l’home dels miracles, l’home sense el qual els barcelonistes no hauríem conegut la felicitat, amenaça amb tirar per la via judicial. També ho va fer quan l’afer aquell tant lleig que va apuntar el president Laporta en el seu llibre. És evident que en Sandro Rossell té tot el dret del món a recórrer a la via judicial si considera que els seus interessos han estat perjudicats, però aquesta actitud el que demostra és que no està preparat per assumir la presidència del Barça. En Joan Laporta ha vist com tot el món coneixia que es quedava en calçotets a l’aeroport. En Joan Laporta ha vist com els Boixos Nois l’amenaçaven. En Joan Laporta ha aguantat com un jabalí les envestides d’uns i d’altres. I aquesta fortalesa del president Laporta és el que ha portat el Barça als millors anys de la seva història. Té Sandro Rossell aquesta fortalesa? Diria que no. Tindria Sandro Rossell la humilitat de reconèixer que els llaurers de la glòria no paguen la pena, com l’ha tingut el president Laporta? Diria que no. Ho vaig dir fa una setmana i ho torno a dir ara: en Sandro Rossell no està preparat per dirigir el Barça. En Sandro Rossell vol ser president del barça per destruir el llegat d’en Joan Laporta i el que el Sandro Rossell no sap és que el llegat d’en Joan Laporta ja no li pertany a Joan Laporta, ni a Jaume Ferrer, ni a cap dels candidats, el llegat d’en Joan Laporta, un Barça madur allunyat del victimisme nuñista, li pertany a tots els culés així que, sr. Rossell, si arriba a ser president del Barça estarem vigilants i no permetrem que el Barça torni als grisos temps dels nuñisme.

Sandro Rosell: hands off !

2010-05-21T13:48:00.000-07:00

En el moment d’escriure aquesta rebotiga, Sandro Rosell és el favorit en les enquestes per a ser el nou president del Barça. D’entrada, em sembla una notícia preocupant. Rosell va plegar del Barça l’any 2005 enmig d’un sidral que mai va acabar d’aclarir. A Sandro Rosell la rumorologia li atribueix el fitxatge de Ronaldinho, el de Deco, fins i tot el de Pedro, i no m’estranyaria que, d’aquí a poc temps, llegíssim a les pàgines d’algun mitjà que s’ha iniciat el procés de canonització de Sandro Rosell. Ho confesso: em remouen l’estòmac els salvadors de la pàtria i en Rosell està fent una campanya per venir a salvar-nos del malvat president Laporta. El Barça és una institució amb 111 anys d’història i que està molt per sobre dels personalismes que venen i van.

El candidat Rosell ha de respondre a una pregunta que, de moment, evita: per què va marxar del Barça l’any 2005? Fins que no en sabem la resposta planeja una ombra molt trista sobre la seva candidatura: l’ombra del ressentiment. Sandro Rosell és el canvi ressentit. Sandro Rosell és el salvador d’un club que necessita gent que vingui a servir-lo. El Barça és un sentiment, és molt més que un club, i el president Laporta, tot i els seus nombrosos errors, va saber entendre-ho i va treballar en aquesta línia.

En Sandro Rosell ha de demostrar que és un home de fe, que creu en el Barça, que creu en la pedrera, i que no és un especulador del futbol, un Florentino Pérez qualsevol que no entén l’intangible del Barça i es fixa només en el compte de resultats. El candidat Rosell és víctima d’un silenci prepotent que fa que planegin molts interrogants sobre la seva candidatura. Sandro Rosell, fins que no expliqui per què va marxar del club, mantingui les seves mans fora del Barça: hands off!

Manolo Lama, com a símptoma

2010-05-13T12:11:00.000-07:00

En el moment d’escriure aquestes línies, prop de 50.000 persones demanen, a la xarxa social Facebook, la destitució immediata del periodista esportiu Manolo Lama. Lama, part del tàndem conegut com ‘Los Manolos’, estava la setmana passada a Hamburg, acompanyant a l’Atlètic de Madrid que es disposava a jugar la final de l’Europa League. En el moment d’acomiadar la seva connexió en directe, Manolo Lama va pensar que era una bona idea fer-ho rient-se’n d’un sense sostre alemany. El periodista va instar a una serie d’aficionats a llençar-li monedes al sense sostre per a que pugués veure “el partido calentito”.

Hi ha quelcom de miserable en l’actitud del sr. Lama. Les coincidències astrals, sempre tant perilloses, fa que Manolo Lama mostri el seu cantó més vil el mateix dia que aquest país es veu obligat a afrontar la retallada més forta en política social de la seva història. Bé, doncs, si ara fa unes setmanes deia que Baltasar Garzón, i tot el que l’envoltava, era el clar símptoma que el projecte cultural de l’esquerra havia fracassat, em reafirmo en el que vaig dir. Lama es va disculpar al seu informatiu afirmant que “yo educo a mis hijos en la solidaridad” i “envío un beso a quienes se hayan podido sentir ofendidos por mi acción, sólo pretendía arrancarle una sonrisa”. L’esquerra divina, l’esquerra zapateril, és així: quan se’ls enganxa en un error, recorren al sentimentalisme més barat.

Tant se me’n fot com educa als seus fills el sr. Lama. Tant se me’n fot si el sr. Lama volia “arrancarle una sonrisa”. El fet és que aquest periodista va creuar una línia que no es pot traspassar mai: la línia de la dignitat. Si el lector d’aquesta secció no em creu, només ha d’entrar a www.youtube.es , introduir les paraules Manolo Lama, humillación, mendigo, i després, quan hagin jutjat per ells mateixos, poden jutjar les inclinacions ideològiques d’aquest columnista.

Article publicat a La Manyana

Ens hem begut l'enteniment

2010-05-10T04:26:00.000-07:00

En aquest país nostre ens hem begut l’enteniment. Ara fa un parell de setmanes, tornava en tren de Barcelona a casa meva, un dissabte a la nit. En arribar a Sant Vicenç de Calders, el tren, de mitja distància, es va aturar. 70 subsaharians van pujar als vagons; molts d’ells sense bitllet. El revisor va baixar a rebre’ls a l’andana ja que l’estació de Sant Vicenç, com moltes de Catalunya, no compta amb personal segons a partir de quina hora i està totalment oberta, amb el que la temptació de pujar sense pagar està sempre present.

Continuo. El revisor, un cop els 70 subsaharians estan a bord del tren, ens informa als passatgers que fins que no comprovi que tota aquesta gent, els 70, tenen bitllet, no arranquem. I el treballador de RENFE afegeix que si algun d’ells no té bitllet i no vol abandonar el vagó, trucarà als Mossos d’Esquadra. Arribats a aquest punt, aquest columnista es sulfura, ja que considera intolerable el xantatge del revisor: què pretenia aquest bon home, que ens aixequéssim contra els 70 busca-vides que anaven a vendre al top-manta? Fem una mica de ficció i pensem que hauria passat si, com altres vegades s’hi ha trobat aquest columnista, al tren hi va algun d’aquells individus de cabell ben curt i cervell ben escàs?

Però quan ja aquest columnista comprova que ha tret bé el bitllet i no ha comprat un viatge al tren dels grillats, és quan un italià ben entrat en anys i que encara cerca la platja sota les llambordes, crida a la rebel·lió contra el revisor. Els Mossos d’Esquadra fan baixar a bona part dels subsaharians i el revisor confessa que l’havien agredit físicament. Li dic al revisor que s’ha equivocat, que no és contra ells contra qui hauria d’actuar, sinó contra la seva empresa, que el fa treballar en aquestes condicions. El revisor no em diu res. Dos dies després, m’assabento, pels mitjans, que els maquinistes de RENFE fan vaga perquè no tenen 50 places d’aparcament cobert. Definitivament, en aquest país nostre ens hem begut l’enteniment.

Article publicat a La Manyana

Eleccions a Can Barça !

2010-04-30T04:21:00.000-07:00

Escric aquesta rebotiga fent la digestió, encara, de l’eliminació del Barça a la Champions. Amb uns dies de distància me n’adono que el mal no és tant no anar al Bernabéu sinó que després de creure’ns invencibles vinguins uns italians i ens diguin, a cau d’orella, que som mortals. Ara que ja m’he desfogat, continuo. Corre la brama que parlar d’eleccions abans d’acabar la temporada és desestabilitzar l’equip i aquest columnista creu que això és d’una insensatesa terrible. És què no ens podem plantejar quin futur volem pel Barça mentre gaudim d’un present esplenderòs? Ho he dit per activa i per pasiva: crec que el millor de l’immens llegat que el President Laporta deixa després de dos mandats és el pas del Barça de l’adolescència a la maduresa, amb la inestimable ajuda d’en Pep Guardiola i de tots aquells companys de junta, els presents i els passats, que varen somiar un Barça valent allunyat de la mediocritat d’en Josep Lluís Núñez. Ara, en ple d’estiu, el culé serà cridat a les urnes i dirà la seva. Les alternatives estan clares: un laportisme sense laporta, també anomenat directiva de continuïtat; un Sandro Rossell, que resta com emperador a l’ombra, imaginant el seu retorn aclamat per les multituds de barcelonistes que el veuen com el nou Messies; i després Agustí Benedito. Em permetrà el lector que m’aturi per un segon en aquest tercer candidat. De mica en mica, Benedito va guanyant terreny i ho fa recuperant el millor d’aquell Laporta original. Segueixo la seva tasca a través de les xarxes socials i, francament, la música que entona Agustí Benedito sona molt bé. El candidat està construïnt un projecte il·lusionant, engrescador, honest (va de cara l’home, i no resta amagat rera un silenci prepotent), col·lectiu, amb un Barça de tots, i amb el que hom es permet somiar amb més nits de glòria no gaire llunyanes. Entre padrins de Ronaldinhos, i succedanis del genial original (candidatura continuïsta, per entendre’ns), es cou una alternativa d’algú que s’embruta les mans, pica pedra i somia en veure tot el Barça, l’equip i la institució, al lloc que es mereix, al cantó de les estrelles.

És l'hora dels culés !

2010-04-22T11:53:00.000-07:00

Havia escrit una rebotiga sobre les eleccions a can Barça que em reservo per la propera setmana. La derrota davant l’Inter de Milán m’han fent canviar el contingut d’aquesta columna. Quan el lector tingui aquest text entre les mans quedaran 48 hores per saber si arribem, o no, a la tant desitjada final del Bernabéu. Aprofito aquest marge de temps per, des d’aquest espai, dir a tots els culés, a tots aquells que sentim l’escut, que veiem el Camp Nou com casa nostra, que és l’hora de fer un pas endavant: l’equip, i en Pep Guardiola, ens necessita. Ras i curt, ha arribat l’hora de demostrar a tota Europa de quina pasta estem fets els culés.

Hem aguantat durant anys la cantarella del canguelo, la cantarella de que no som un equip campió. Hem aguantat massa temps que se’n riguin del que per nosaltres és molt important: el sentiment que ser del Barça és ser d’alguna cosa més que un club de futbol. Després de més de 100 anys d’història, hem trobat un entrenador que està fet en la filosofia blaugrana i entèn que som superiors a la resta ja que per nosaltres el camí és la victòria, i al triomf s’hi arriba des del ferm compromís amb uns idearis arrelats en el cor de tots aquells que sentim la samarreta blaugrana. El Barça té, aquest dimecres, una cita amb la història i si queiem hem de caure com ho fan els herois: defensant un ideal i donant-ho tot al camp de batalla.

L’enemic no només és l’Inter de Milán. L’enemic a qui hem de fer front no té rostre i és eteri. L’enemic que hem de vèncer és el cinisme dels qui, de braços creuats, esperen veure com els idealistes fem la feina i es fan un fart de riure quan ensopeguem. L’enemic que hem de vèncer és l’arrogància dels qui viuen dels rèdits de la història per fer front a un present força obscur. Dimecres, 28 d’abril, a tres quarts de nou del vespre, que tremoli l’enemic perquè el Barça té una cita amb la història: és l’hora dels culés !

Garzón com a símptoma

2010-04-19T11:15:00.000-07:00

Escric aquesta rebotiga vestit amb la bata d’analista per tal de passar a disseccionar el que, humilment, creu aquest columnista que és l’estat actual de l’esquerra en aquest país. L’acte en suport del jutge Garzón, la setmana passada a una universitat de Madrid, és el símptoma que el projecte cultural de l’esquerra ha fracassat a Espanya. L’esquerra ha fracassat i crec que és pot dir més clar però no més alt. L’esquerra ha fracassat perquè són les seves formacions les que han manat en aquest país 20, dels últims 31 anys, i no han estat capaços de fer entendre a la ciutadania el funcionament de l’estat de Dret.

De veritat, que tot plegat és de traca i mocador. És de traca i mocador veure com tot un antic senyor fiscal deixa anar les perles que li ve de gust i és queda tant ample convençut que la veritat, no sé si històrica o no, el recolza. És de traca i mocador que tot un senyor director de cinema, con en Pedro Almodóvar, que ha pogut desplegar el seu art amb el suport de les subvencions públiques diu que “no podem permetre que Franco guanyi victòries després de mort”. I servidor, nascut en democràcia, es pregunta què carai hi tindrà a veure Franco amb els problemes legals que pugui o no pugui tenir el senyor Garzón? I aleshores m’imagino que algú, carregat de raó, aixeca el dit al fons de la sala per respondre la meva pregunta i em llança, com una escopinada, que és que la querella l’ha promogut la Falange. I a mi què? La Falange està il·legalitzada? No. S’hauria d’il·legalitzar? Animo a algú valent a iniciar aquest procés, de tot cor, crec que la Falange no té res a fer ni a dir en el nostre país però com que vivim en democràcia, la Falange, fins i tot la Falange, té drets i entre ells està el de recórrer a la justícia si així ho consideren oportú.

L’esquerra, la gauche divine, de ridícul en ridícul va camí d’escriure el seu propi epitafi: “Aquí resten enterrats els somnis mai complerts d’aquells que algun dia volgueren canviar el país i varen veure com el país els canviava a ells”.

Article publicat a La Manyana

Messi és alegria

2010-04-09T04:39:00.000-07:00

Escric aquesta rebotiga encara bocabadat per l’exhibició de Leo Messi davant l’Arsenal i amb una profunda tranquil·litat d’esperit el dia abans d’un clàssic vital pels de la capital i important per nosaltres. Confesso que aquest és el Madrid-Barça que estic més tranquil en anys. Si perdem, només els hi haurà costat 300 milions d’euros als madridistes guanyar-nos un dels dos enfrontaments. Si empatem o guanyem, miel sobre hojuelas, que diuen els castellans, però encara quedarà molta lliga com per considerar-nos campions. A més a més, tinc la sensació que la del passat dissabte no serà l’única visita que farem aquesta temporada al Bernabéu.

La columna d’aquest dilluns surt, també, d’intentar aportar el meu punt de vista sobre el tema de quin és l’adjectiu que li escau millor a Leo Messi. M’allunyaré dels referents cinematogràfics, tant propers al periodisme televisiu, i em centraré en el que crec més bàsic: Leo Messi és alegria. Messi és l’alegria del pibe que jugaba a la pelota, que canta Fito Páez. Els que em coneixen em diuen, amb una mica de raó, que vaig dir el mateix sobre Ronaldinho però el pas del temps m’ha permès trobar la diferència entre ambdós: Ronaldinho era un extraordinari acròbata que es va deixar enlluernar per les llums de la fanfàrria mentre que Leo Messi és l’alegria de l’artista dotat única, i exclusivament, pel seu art.

Messi és la jugada impossible, el gol somiat, l’alegria del futbol quan la vida encara no és amarga i tot està per fer i tot és possible. Messi és Picasso que sap que passi el que passi, sigui quin sigui el resultat, ho tornarà a intentar perquè, com artista genial, porta a la sang sempre anar un pas per endavant de la resta de la humanitat. Messi obre camins amb la naturalitat de qui se sap posseïdor d’un do natural, el do de la creació. Messi, i el Barça, són el futbol com l’expressió d’una de les més belles arts.

Article publicat a La Manyana

A favor de l'Església catòlica (i de la crítica assenyada)

2010-03-30T10:09:00.000-07:00

Mai m’hauria imaginat que em veuria en la tessitura d’haver d’escriure una columna a favor de l’església catòlica però a mi m’han ensenyat a ser valent i al mateix temps raonable, i com que cap d’aquests dos adjectius estan presents en la crítica que se li fa a l’Església Catòlica arrel dels terribles escàndols d’abusos sexuals de nombrosos sacerdots ara fa anys, em veig obligat a titular així aquesta rebotiga.

Les vestidures destrossades pels fariseus de torn que clamen contra els capellans són vestidures que cobreixen immensos hipòcrites o immensos babaus. Sota la sotana no hi ha res més que un home, amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes. Em sento un pèl estúpid havent d’explicar això, és com si li hagués de dir a homes a fets i drets que els reis són els pares, però el progressisme papanates obliga a tornar a l’abecedari més elemental de la lògica més bàsica. L’Església és una institució formada per éssers humans i, com a tal, imperfecta. L’Església ha tingut, entre les seves files, a Papes assassins, capellans pederastes i monjos guerrers, però l’aportació de l’església a la humanitat és tant i tant gran que per això es manté sobre la pedra en la que la fundà Jesucrist ara fa més de 2.000 anys.

L’Església actual és covarda, està acovardada pels canvis viscuts en la societat, una societat que es mou com un llamp mentre l’Església va molt a poc a poc, deixant-se avançar per altres tortugues institucionals. El Sant Pare hauria de fer-se la foto amb les víctimes, perquè la societat mediàtica en la que vivim és tant frívola que reclama això, gestos mediàtics. El Sant Pare, i això és més important que la foto, hauria d’obrir les portes de l’església i fer fora a tots els delinqüents, entregar-los a la justícia civil, ja que civils són els que han comès terribles delictes contra criatures innocents. No són temps de protocols eclesiàstics ni subtileses semblants!

L’Església, tanmateix, sortirà enfortida d’aquesta profunda càrrega anti-clerical que avui li llencen canons mediàtics molt poc propers a les víctimes i profundament ideologitzats. L’Església sortirà enfortida perquè l’Església, tot i els seus nombrosos errors, fins i tot delictes, és esperança i llibertat. L’esperança que salva als desvalguts de la terra i la llibertat que aporta als que estan sota les cadenes dels tirans. És per això que, passi el que passi, i afegint-me a la petició de justícia que reclamen les víctimes dels abusos, que vull dir que estic a favor de l’Església catòlica i, de passada, de l’ús de la raó com a fonament de la crítica.

Article publicat a La Manyana

El President Joan Laporta

2010-03-26T12:04:00.000-07:00

El President Joan Laporta és el millor president de la història del Barça. El projecte del President Joan Laporta i de tots aquells que han passat per la Junta Directiva era tant bo, tant potent, que ha pogut suportar el factor humà que tant de mal li ha fet a Joan Laporta. Laporta ha comès errors, errors anecdòtics que els representants de l’antic règim han intentat transformar, amb molta mala fe, en categories.

Aquest columnista, que no té el plaer de conèixer al President Laporta ni a ningú de la Junta, és un culé agraït i és per això, des de que aquest profund agraïment i fora de tota sospita d’interessos laportistes o anti – laportistes, que vull dir que el President Laporta ha comès un error greu. La gestió de la candidatura continuïsta que havia d’encapçalar Alfons Godall ha estat pèssima. Si la idea de Laporta era anomenar un hereu, ho hauria d’haver fet públic des d’un primer moment. Si Laporta volia tenir un hereu havia d’entendre que els hereus tenen el dret, fins i tot l’obligació, de fer el que els hi roti amb l’herència rebuda.

La imatge que ha transmès el President Laporta, perquè tampoc s’ha pronunciat al respecte, ha estat la de qui volia continuar manant des de l’ombra i la història diu que aquests aspirants a titellaires solen veure com el seu llegat és veu embrutat per sospites d’ambicions desmesurades. El llegat de Laporta és immens, perquè ha ajudat al Barça a passar de l’adolescència a una maduresa espectacular. L’espantós planificament de la seva sortida de la Presidència, i la seva possible entrada en política, fa que aquest llegat no llueixi com hauria de fer-ho.

El President Laporta té encara una oportunitat per sortir com es mereix de la presidència del club blaugrana: ha de plegar, deixar una Junta en funcions d’aquí a les eleccions i fer una crida a la unitat de tot el barcelonisme al voltant d’un projecte, el seu, que s’ha demostrat clarament triomfador i motiu d’orgull de tots els culés. Laporta ha construït un Barça catalanista, internacional, solidari i ètic. Laporta té molts motius per sentir-se orgullós però com a culé agraït li vull dir, des d’aquest rebotiga, que li ha arribat el moment de marxar i recollir els llaures que s’ha guanyat.

Article publicat a La Manyana

De Papanates i altres herbes

2010-03-18T12:09:00.000-07:00

La deriva actual del Progressisme Papanates és preocupant. Les darreres declaracions de la Ministra d’Igualtat, Bibiana Aido, secundada per la totpoderosa vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, feien incidència en la necessitat de convertir el feminisme en matèria troncal en els estudis universitaris i, fins i tot, en la necessitat d’impartir aquesta assignatura a la canalla. Acte seguit, el presentador dels informatius dóna la notícia que un animal li ha fotut un tret a la cara a la seva parella, viva de miracle en el moment d’escriure aquestes línies. L’animal de la pistola, com no podia ser de cap altra manera, tenia una ordre d’allunyament. I a servidor de vostès, aquest columnista, li entra el dubte: la Ministra d’Igualtat, la vicepresidenta econòmica, el president Zapatero – no sigui el cas que em titllin de masclista- són uns bonifacis amb molt mala sort o uns cínics sense ànima.

La primera teoria, la dels bonifacis, vindria a dir que Zapatero i el bonisme està ple de bones intencions però la realitat, crua i tossuda, i els malvats 10 milions d’espanyols – remarco el sarcasme- que no li van votar, impideixen que aquest sigui el país que ZP té al cap. A mi, què volen que els hi digui, no em convenç gaire. La teoria dels cínics sense ànima vindria a dir que darrera la màscara de defensor de les causes minoritàries el que hi ha és un hàbil estratega polític que descomposa la societat en petits grupets, als qui els hi ofereix la protecció del tot poderós Estat a canvi de la seva lleialtat quan arribi la hora de les urnes. Personalment, aquest columnista se situa en un terme mig. Crec que Zapatero és extremadament calculador, també crec que té altes dosis d’avatar, d’adanista vingut al món a salvar-nos dels nostres pecats, i un elevat greu d’incompetència, de manca de preparació pel càrrec.

El que no puc evitar és que se’m regiri l’estómac cada cop que veig a la panxacontenta de la Ministra Aído donant lliçons de moralitat a tort i a dret i mentre, les víctimes per violència de gènere, van caient ja que el govern de l’adanista Zapatero no dóna els recursos necessaris a la justícia per poder fer la seva feina. Tot plegat, si no fos tràgic, seria ridícul.

Article publicat a La Manyana

El Madrid té el que es mereix

2010-03-11T11:29:00.000-08:00

Ho confesso: em moria de ganes d’escriure aquesta rebotiga. Porto prop de mig any mossegant-me la llengua i passant de puntetes per sobre de les múltiples provocacions arribades dels canons mediàtics de Concha Espina. Avui em deixo anar perquè la ocasió s’ho mereix. El Real Madrid dels 250 milions d’euros, la superproducció de Florentino Pérez, ha quedat eliminat, per sisè any consecutiu, als vuitens de final de la Champions League. Me n’alegro? Moltíssim o encara diria més, molt més que moltíssim. Me’n ric de la desgràcia dels altres? No, me’n ric a la cara de la desgràcia del Real Madrid, no dels altres, que em mereixen tot el respecte del món. Me n’alegro més que una victòria del Barça? Doncs miri, benvolgut lector, depèn de la victòria. L’ADN del Barça lliga estètica amb ètica i crec que el Barça ha de ser sempre fidel a un estil, a l’estil que diu que el camí és la victòria i per adoradors d’aquella vella dita que el fi justifica els mitjans, ja tenim al Real Madrid. Prefereixo veure caure al Barça fidel al seu estil que no tornar als grisos temps del Vangaalisme segona part, per posar un exemple.

Per on anava? Ah, sí, que el Real Madrid dels 250 milions d’euros ha caigut eliminat, per sisè any consecutiu, als vuitens de final de la Champions League. Diran els merengons que a nosaltres també ens poden eliminar. Obvi! Però el que poden tenir per segur és que Pep Guardiola no permetrà mai que els seus jugadors li faltin al respecte a l’equip contrari. Diran els merengons que aquesta Champions està desprestigiada, que si Platinato per aquí, Villarato per l’altra banda…Si em permeten el consell, i disculpi el lector que tiri de tòpic, els argentins sempre han tingut fama de bons psicòlegs. Ho dic per si en Valdano, que cobra una bona pasterada de cuartos al Real Madrid, els hi en pot recomanar un!

Els merengons ens tindran moltes ganes al Bernabéu? Totes les de l’Univers. Podem perdre al Bernabéu? Podem. Podem quedar-nos aquest any en blanc? Podem. El que no saben els merengons, i això són molt males notícies per ells, és que passi el que passi, peti qui peti, el Barça persistirà en el seu camí a la recerca de la excel·lència. Per cert, no sé si ja li havia dit, benvolgut lector, que el Real Madrid dels 250 milions d’euros ha quedat eliminat…Bona setmana a tothom, menys als merengons !

Article publicat a La Manyana

PD La foto de l'article és el Santiago Bernabéu...Només una pregunta, merengons, què teniu por que aixequem la quarta al vostre santuari? Ja, ja, ja...

Toros

2010-03-04T11:06:00.000-08:00

No he anat mai en ma vida a una plaça de toros. Crec que tampoc he vist una ‘corrida’ per televisió. Em sento lleugerament atret per la mística que envolta a José Tomàs. No m’agraden els escrits de Hemingway sobre toros i no m’interessa, gens ni mica, si a Orson Welles li agradaven els toros i si el Fary s’ho va muntar amb Ava Gardner o no. Tampoc m’acabo de trobar del tot còmode als zoològics. Sempre que en visito un no puc evitar enrecordar-me’n d’aquella genial tira còmica d’en Calvin i Hobbes en la que el Calvin li diu, tot emocionat, al seu tigre de peluix, que aniran al zoo i li demana si el vol acompanyar, i el tigre de peluix que, gràcies a la màgia del còmic, parla, li contesta, tot sarcàstic que d’acord, que ell l’acompanya al zoo només si després van a visitar una presó.

Feta aquesta llarga aclaració personal, tant necessària en la Catalunya absurda i políticament correcta en la que vivim, confesso que no estic d’acord en que es prohibeixin els toros i em sembla que el Parlament de Catalunya està per alguna cosa més que per debatre sobre una parida com aquesta. No m’escandalitzen en excés les declaracions del filòsof Jesús Mosterín en les que compara els toros amb l’ablació femenina o la violència de gènere, nou manament del catecisme progresista. Les trobo del tot lògiques si tenim en compte que ens hem instal·lat en el marc mental del ‘bonisme’, una de les aberracions filosòfiques més grans que mai hagin existit. Tampoc em commouen excessivament els parlaments dels toreros i dels defensors de la festa.

Em sembla que tot plegat és molt més senzill: demanar que no es prohibeixin els toros és posicionar-se a favor de la llibertat. Els toros, avui per avui, és una qüestió de llibertats individuals. És una llàstima que el progressisme ‘papanates’, en feliç expressió de Quim Monzó manllevada al periodista Jordi Barbeta, hagi ressucitat econòmicament una festa que la pròpia lògica del lliure mercat estava a un pas de fer desaparèixer.

Per cert, i abans de tancar la rebotiga d’avui, confesso que si algun animalista se li acudeix demanar que prohibeixin el foie, pel patiment de l’ànec, em presentaré al Parlament per reclamar el meu dret a menjar-me el fetge de tant gustós animal. Fins la setmana vinent.

Article publicat a La Manyana

John Cobra

2010-02-25T04:06:00.000-08:00

Ho sento, no me’n sé estar. Sóc conscient que el sentit comú i les mínimes normes d’educació convidarien a dedicar aquesta rebotiga al anàlisi del cactus siberià abans que parlar d’aquest homínid que ha copat, i coparà, tants titulars gràcies al seu estirabot a televisió espanyola, la tele de tots. No me’n puc estar perquè el personatge, John Cobra, és una fantàstica metàfora de l’estat actual de la qüestió.

Anem a pams. Resulta que el suposat cantant de rap, i ‘cariño’ de la sempre dolça Anne Igartiburu, és un ex – presidiari. El desqualifica aquest fet per presentar-se a un concurs en el que se cerca candidat per Eurovisió ? Home, d’entrada no, ja que si em permeten que em posi un pèl demagògic (exercici altament recomanable, ni que sigui un cop per setmana, per evitar pujades de tensió), grans artistes, com ara Oscar Wilde, han passat per la presó, injustament en el cas de l’escriptor irlandès, i ben merescut en bastants altres. El fet és que, fins a l’arribada del bonisme, tots aquells que passaven per l’hotel reixes, d’una forma o altra, modificaven la seva conducta. En John Cobra, no. En John Cobra ha passat per la presó i no sent ni una mica de vergonya per aquest fet i, el que és més probable, m’imagino que tampoc entén perquè va restar dos anys privat de llibertat.

Així doncs, tenim a un subjecte sense responsabilitats, molt proper a l’home sense atributs, davant una munió d’espectadors disposats a idolatrar un festival tan hortera com el d’Eurovisió. El resultat era previsible. Entre uns que idolatren a la Massiel i un altre, convençut de ser una víctima, un rebelde porque el mundo lo ha hecho así, el que podia sorgir era el que va sorgir: l’home sense atributs engegant a menjar-li els atributs a una colla d’adoradors del catecisme progressista, que reneguen de la Fe, i ho consideren un concepte antic, i mostren una profunda idolatria cap a monstres televisius, com l’esmentada ‘tanquita de Leganés’.

A mi, el que em ve de gust és engegar-los a tots plegats a pastar fang, a uns i als altres. Deixin a la gent normal en pau i si el John Cobra vol guanyar-se la vida fent el pallasso al circ de la tele, a mi ja m’està bé, però no em vulguin fer creure que això és important !

Article publicat a La Manyana

Cinema Espanyol

2010-02-19T10:53:00.000-08:00

Són molts els temes als que podria dedicar La rebotiga d’avui. Podria bastir quatre idees sobre el debat de la crisi que va tenir lloc al Congrés. M’aburreix una mica tornar a donar tombs sobre el mateix sobre, el que aquest país viu des de que va esclatar la crisi econòmica. Podria dedicar quatre línies als madridistes que fa una setmana ja es veien campions de Lliga i que després de caure a Lyo demanen el cap de Manuel Pellegrini. Així de coherents són els merengues i la seva troupe mediàtica! També podria fer una columna parlant del Barça, però és tanta la confiança que em mereix l’equip blaugrana, és tant l’orgull que sento del Barça de Guardiola i Laporta, que sobren les paraules. Sé, perquè ho han demostrat, que s’hi deixaran la pell sempre, compromesos amb una determinada ètica i estètica que es la marca de la casa del Futbol Club Barcelona.

Del que sí vull parlar, perquè em ve molt de gust, és dels premis Goya que es van entregar la setmana passada. Els suposo informats que ‘Celda 211’ va ser la gran triomfadora de la nit. M’imagino que per molts de vostès, benvolguts lectors, serà una notícia que els deixa indiferents, ni fu, ni fa. A mi em va alegrar molt i ara explico els motius d’aquesta alegria. El director de ‘Celda 211’ és un antic crític de cinema, Daniel Monzón, que es va posicionar sempre a favor del cinema entretingut, ben fet i sense cap mena de complexos. ‘Celda 211’ és una raresa en el panorama cinematogràfic espanyol que em faria molta il·lusió que es transformés en norma. ‘Celda 211’ té un actor en estat de gràcia, Luis Tosar, que si no tinguéssim la tendència que tenim a mirar-nos el melic, el portaríem als altars com el Robert de Niro patri. ‘Celda 211’ trenca amb els dos pilars sobre els que s’ha sostès el cinema espanyol des de fa anys: la suposada ‘espanyolada’, que amaga algunes autèntiques perles, i la pretesa cerca de l’expressió artística, que ha parit bunyols de l’alçada d’un campanar. ‘Celda 211’ demostra aquella antiga dita que la feina ben feta no té fronteres.

Article publicat a La Manyana

Una de metges

2010-02-11T02:35:00.000-08:00

La rebotiga d’avui la dedico a explicar una història personal d’aquest columnista. A principis de la setmana passada, en una de les quatre capitals catalanes, em vaig fotre de lloros. Els motius: el mal estat de les voreres, la pluja i el meu etern costum d’anar a tot arreu amb kets, van transformar el meu genoll en un meló.

Atès que no podia ni posar el peu a terra, vaig anar al servei d’Urgències d’un hospital català. Beneit com pocs, vaig demanar una cadira de rodes i em van oferir un trasto al que li mancava un suport on poder recolzar la cama adolorida. Bé, almenys vaig poder seure i no haver de barallar-me amb altres pacients per una cadira lliure. Va passar una hora, van passar dos, van passar tres i quan anava a passar la quarta, vaig demanar a la no sempre prou ben valorada recepcionista que em digués si em quedava molt ja que el dolor, (i els que coneixen aquest columnista saben que tinc un llindar bastant alt, no sóc, com diria el Joaquín Sabina “un fulano de la lágrima fácil”), començava a ser insuportable.

A la quarta hora, van tenir a bé atendre’m i em van comentar que tenia un vessament de sang que era el que m’impedia moure la cama. Davant les meves queixes per l’espera em van donar un calmant, fet que agraeixo, i la metgessa em va preguntar, a mig camí entre la burla i la desesperació per no poder fer front a una nit molt complicada, sí servidor, aquest columnista, no esperava quatre hores per pujar-se a una atracció de Port Aventura. Davant el meu ‘No’ rotund, la metgessa em va mirar tal i com m’imagino que els extraterrestres ens deuen mirar als humans: entre sorpresa i resignada i, segurament, sense entendre molt bé la meva resposta.

Ara què hi penso, potser hauria d’haver titulat aquesta rebotiga amb un exabrupte cap als dirigents polítics que permeten que la classe mèdica hagi de treballar en aquestes condicions. No voldria que s’entengués aquesta columna com un atac al col·lectiu de metges, sinó més aviat com un reclam a la classe política, sobretot als que presumeixen de bones polítiques socials, que facin el favor de fer-se responsables d’alguna cosa per una punyetera vegada en sa vida. Els metges necessiten mitjans per poder atendre els pacients i permetre que el debat es traslladi i se centri, simplement, en el mal ús que el ciutadà fa d’Urgències és un poca-soltada i un clar intent de fugir d’estudi.

Article publicat a La Manyana

A pastar fang

2010-02-04T11:12:00.000-08:00

M’acullo a la benevolència de La Manyana per titular La rebotiga d’avui amb un exabrupte. Ja pot estar tranquil el lector que no és pas ell el destinatari del titular, només faltaria. A qui envio a pastar fang és a un seguit de personatges que, d’un temps ençà, i instal·lats en la supèrbia més absoluta, es dediquen a posar pals a les rodes amb teories embogides al somni que els culés vivim en el darrer any i mig.

Els noms d’aquells que m’agradaria veure pasturant entre el fang són els següents: en primer lloc, Tomás Roncero, presumpte periodista d’un diari esportiu madrileny, per pesat i aburrit. En segon lloc, a Alfredo Relaño i Eduardo Inda, directors de dos de les principals capçaleres esportives del país. El seu paper en la difusió de la teoria del Villarato passarà a la història com un dels ridículs més grans del periodisme esportiu. En tercer lloc, en Tomàs Guasch, per maleducat. En Guasch va ser un dels que, sota la manta de la broma, de l’acudit que només li feia gràcia a ell, es va inventar la parida del ‘cagómetro’.

Voldria afegir, també, que tots ells estan fent que ja no li tingui cap mena de respecte al Real Madrid. Hi va haver un temps, ho confesso, que la samarreta blanca em feia por i que m’aferrava als derbis amb la fe d’aquell que espera un miracle per tal de salvar una temporada desastrosa. Ara, avui per avui, el Madrid em mereix el mateix respecte que en Fèlix Millet i la seva tropa, presumptes senyors que amaguen sota grans quantitats de bitllets d’euros les més baixes passions. Els canons mediàtics madrilenys li fan molt de mal al club de Concha Espina ja que li impideixen iniciar el necessari procés d’auto-crítica previ al retorn a la glòria.

Aquest columnista, com ja ho hauran endevinat, és culé, culé d’aquells de pedra-picada que no s’amagava dels seus colors quan en Joan Gaspart ens feia passar vergonya, o quan en Rijkaard va veure com el somni d’una nit d’estiu s’esmicolava en el violent 4-0 del Bernabéu. Aquest culé creu que el conte escrit per la directiva del president Joan Laporta i l’entrenador Pep Guardiola és massa maco perquè quatre grillats el vulguin emmerdar amb els seus deliris de grandesa. Benvolguts autors del Villarato, el Cagómetro i parides diverses, poden vostès anar-se’n a pastar fang!

Article publicat a La Manyana

L'extrany cas del Conseller Saura

2010-01-27T10:18:00.000-08:00

El conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, va manifestar, ara fa uns dies, sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan, que “no permetré que ningú posi en dubte la feina dels bombers”. Davant aquestes manifestacions, aquest columnista va sortir corrents a consultar el Doctor House, per si s’hi podia fer alguna cosa, i en House, un cop assabentat de qui era el pacient, va dimitir i ara es dedica a tocar el piano en bars de mala mort dels barris baixos de Los Ángeles. Si servidor pogués, i sapigues tocar el piano, faria el mateix però com que té un compromís amb La Manyana passo a exposar els motius pels quals crec que el conseller Saura es comporta d’aquesta manera.

La primera hipòtesi seria que el titular del Departament d’Interior té més barra que esquena, una barra estratosfèrica, que diria un polític-poeta sevillà. És possible però no em convenç. Acceptar aquesta idea porta implícit acceptar que el polític d’Iniciativa és una mala persona i que per això no dimiteix havent-hi cinc bombers caiguts en acte de servei. De tot cor, no crec que en Joan Saura sigui una mala persona.

La segona hipòtesi, la més probable, és que el líder d’Iniciativa pateixi algun tipus de desgavell que el fa instal·lar-se en una realitat paral·lela on hi viu perfectament convençut de la superioritat moral de les seves idees. Aposto per aquesta segona via ja que és la que emmarca millor tots els disbarats que, des que va assumir la cartera d’Interior, hem patit a Catalunya. Fem un breu repàs cronològic: el cas dels presumptes maltractaments dels Mossos d’Esquadra a la comissaria de Les Corts; l’atonyinada d’estudiants el passat mes de març a la Universitat de Barcelona; el kubotán, que més semblava d’en Son Gokú que no d’una altra cosa; la pistola-performance en una manifestació a favor del poble palestí a la que el Conseller va assistir; els problemes amb la comunitat jueva; la canalla d’Iniciativa criticant a la cantant Noa en un acte en el que actuava convidada pel Departament que dirigeix en Saura; i finalment el tràgic incendi d’Horta de Sant Joan.

Només des del ferm convenciment de la superioritat de les teves idees, de la teva bona fe, és pot assumir tants i tants errors, tanta i tanta mala gestió, sense anar-te’n a casa. Només partint de la base que ets ‘l’esquerra intel·ligent i de debò’ pots empassar-te tants i tants de problemes sense patir una úlcera. Males notícies pel conseller Saura: tot i que pensi el contrari, sortirà de la Generalitat com un dels pitjors consellers dels últims 30 anys.

Article publicat a La Manyana

Els desvergonyits

2010-01-24T09:41:00.000-08:00

Segona rebotiga dedicada a l’incendi d’Horta de Sant Joan i la vergonyosa actuació del conseller d’Interior, Joan Saura, i el titular de la cartera de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar. En el moment d’escriure aquesta columna, dijous 21 de gener, Saura i Baltasar continuen sent membres del govern d’Entesa de la Generalitat de Catalunya. El president, José Montilla, no els ha destituït i, per tant, es pot interpretar que amb el seu silenci legitima la lamentable actuació dels dos polítics d’Iniciativa en el tràgic cas de l’incendi d’Horta i la mort dels cinc bombers lleidatans.

Tot plegat és molt senzill. Acceptant la tesi del conseller Baltasar que les seves mentides són un error, cal explicar que els errors tenen conseqüències i assumir aquestes conseqüències és ser responsable. No és de rebut que dos homes adults, amb càrrecs públics de molt alt nivell, es limitin a demanar disculpes per l’espantosa gestió de l’incendi. La política ha de ser un exercici de responsabilitat i el que està fent, en aquest cas, Francesc Baltasar és un ‘tantmenfotisme’ escandalós ja que hi ha cinc vides perdudes que, en paraules del bomber supervivent, no ho haurien estat ‘si haguessin disposat de la informació que necessitaven’.

La compareixença d’ambdós polítics el passat dilluns en la comissió parlamentària va ser un d’aquells moments que provoquen vergonya aliena. L’actuació de Baltasar i Saura va avergonyir als presents, a la gent dels pobles afectats que sabien que se’ls havia mentit des d’un bon començament, i va ser una manca de respecte pels absents. Per absents faig referència, també, a tots aquells polítics que van lluitar pel retorn de l’autogovern a Catalunya. La Generalitat no es va refer per això. El Parlament Català és un lloc massa seriós perquè aquests dos saltataulells de la política li faltin al respecte d’aquesta manera.

Vull confessar que crec que el primer tripartit tenia tot el sentit del món: després de 23 anys de govern convergent era bo donar pas a l’alternativa. El tripartit II va néixer sota la sospita de ser una conxorxa de perdedors arrapats a les cadires i al cotxe oficial. Si el president Montilla fa fora aquests dos desvergonyits, en Joan Saura i en Francesc Baltasar, serà el millor llegat que deixarà a la institució que avui presideix:li restituirà l’honor i el respecte que els constants ‘errors’ dels consellers d’Iniciativa li han pres.

Article publicat a La Manyana

Un tema seriós

2010-01-14T10:31:00.000-08:00

La rebotiga d’avui la dedico a un tema seriós, un tema greu i de suma importància tant pels veïns de les terres de Lleida com pels habitants d’Horta de Sant Joan, el bonic poble de la Terra Alta que tant va marcar a Pablo Picasso. Les darreres notícies aparegudes sobre el tràgic incendi del passat 21 de juliol que va acabar amb la vida de cinc membres de la unitat del Graf de Lleida m’han remogut l’estòmac.

M’ha fastiguejat la complaença, la indignant tranquil·litat del conseller de Medi Ambient, el membre d’ICV, Francesc Baltasar. Baltasar ha considerat un ‘error’, i no un engany, haver atribuït, com va fer, a un llamp l’origen de l’incendi quan avui hi ha dos galifardeus tancats a la presó com a presumptes responsables de la tragèdia. Es nota que el conseller no trepitja el territori i des de la torre de cristall del Govern, tant li fot cinc, com cinquanta. Si avui diu negre, i demà ha d’afirmar que és blanc, cap problema, que la casa és gran i avall, que fa baixada. No cal assumir cap responsabilitat ja que l’actuació de Baltasar va ser fruit d’un error i, com tothom sap, qui té boca, s’equivoca. Dimitir? Ep, això són figues d’un altre paner, i per què hauria de dimitir el sr. Conseller de Medi Ambiet per un ‘error’ d’aquest tipus? Fins aquí, tot entraria dintre la macabra lògica de la vida política del Tripartit II: el que compta és la cadira i si per això ens hem d’empassar un gripau, porta la sal de fruites que ajudarà a pair-ho.

El que ja és de vòmit és la següent jugada que, a nivell mediàtic, ha realitzat el govern de la Generalitat. La filtració a TV3, televisió pública depenent del Govern, de l’informe que insinua que la mort dels 5 bombers lleidatans és fruit d’una mala actuació d’aquests professionals, és una d’aquelles maniobres que hauria de passar a la història de la infàmia. Desviar la pressió mediàtica que viu el Govern centrant el focus d’atenció en les 5 víctimes mortals és, clar i català, fastigós. La filtració de les fotos dels pasarells, presuntament incendiaris, a un diari s’emmarca dins el mateix moviment. El llamp d’en Francesc Baltasar ha quedat oblidat i ara, en primer pla de l’actualitat, hi ha la cara de tòtil d’un dels dos detinguts i les dramàtiques converses que els bombers, caiguts en acte de servei, van mantenir minuts abans de perdre la vida. Els dirigents polítics que han permès això se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya !

Article publicat a La Manyana

PD La vinyeta és l'única que recull el que realment es mereixen els bombers caiguts en acte de servei: un gest d'agraïment etern !

Ja em perdonaran

2010-01-07T10:08:00.000-08:00

M’imagino que els lectors de la rebotiga tindran el detall de disculpar que el primer article, un cop tornat de la meva visita a la recontra, l’escrigui des de l’empipament. La meva empipada té l’origen en el partit de la setmana passada entre el Barça i el Sevilla. L’arbitratge d’en Pérez Burrull va ser lamentable, vorejant el ridícul, però no és d’ell de qui vull parlar, sinó dels fantasmes de Madrid, els ens abstractes de la premsa madrilenya esportiva que es dediquen a crear una realitat paral·lela per tal de fer caure el Barça triomfant d’en Pep Guardiola i el president Joan Laporta. La meva empipada també té l’origen en la falsa modèstia, en la falsa humilitat que tant ens caracteritza darrerament.

M’ha agradat, i molt, que periodistes com l’Emilio Pérez de Rozas hagin aixecat el dit i assenyalat als creadors d’aquest Matrix madridista, el director de l’As, Alfredo Relaño, pare del ‘Villarato’, i Eduardo Inda, responsable del diari Marca. Lamentablement en Pérez de Rozas és un dels pocs, per no dir l’únic, que és valent a aquest cantó de l’Ebre. Les coses s’han de dir clar i en català i aquests senyors, en Relaño i l’Inda, des de la segona epifania d’en Florentino Pérez, s’han dedicat a menystenir els éxits del Barça; a servir una pretesa causa madridista que li fa més mal que bé al club de Concha Espina i a crear un estat d’opinió que ha volgut amagar els sis títols culés sota els caríssims focs d’artifici que en Pérez ha pagat amb els diners del Real Madrid.

No ho sé pas si el Barça superarà l’eliminatòria de la Copa del Rei contra el Sevilla però sé que s’hi deixaran pell, que persistiran, que seran fidels a l’estil que tantes alegries ens ha donat, i ho faran perquè al capdavant hi ha un home que és digne de tota confiança: en Pep Guardiola. No ho sé pas si el Real Madrid guanyarà algun títol a final de temporada, però sé que en cas de que es tornin a quedar en blanc el sr. Relaño i el sr. Inda no vindran a Barcelona a demanar disculpes als seguidors madridistes per haver-lis escalfat el cap amb històries per no dormir. M’imagino que es quedaran tranquilament al seu despatx a més de 600 quilòmetres i s’inventaran una altra parida. A més de falsos, són covards.

Article publicat a La Manyana

PD He estat uns dies sense publicar. Durant aquest temps he fet una cobertura extra a La Manyana i no he volgut atabalar publicant sis articles de cop.

PD 1 Les fotos són dels srs. Alfredo Relaño i Eduardo Inda. El més prim és l'Inda, director de Marca. El de les ulleres és en Relaño, director de l'As

Un any rodó

2009-12-17T10:44:00.000-08:00

En el moment que surti publicada aquesta rebotiga el Barça haurà donat per tancat el millor any de la seva història. L’any triomfal culé ha construït una particular geografia emocional blaugrana. València; Roma; Vila-real (on el Madrid va perdre i el Barça es va proclamar campió de Lliga sense baixar de l’autobús); Mònaco; Bilbao i Abu-Dhabi, restaran per sempre a la memòria dels aficionats blaugranes.

Entre una temporada i l’altra, hi va haver, entremig, l’estiu de la por en el que els vells fantasmes blaugranes es van materialitzar en la figura de l’empresari Florentino Pérez. El culé és així: està poc acostumat a la felicitat. La pluja de milions que Pérez va posar sobre la taula, (milions que, d’altra banda, són part del deute del Real Madrid), i una excel·lent campanya de la premsa de Madrid, sempre disposada a ajudar al club blanc a tornar al seu lloc natural, van fer sorgir els dubtes entre la ‘culerada’.

Per sort, i per decisió de la junta presidida per en Joan Laporta, a la cadira d’entrenador hi seu un tipus amb les idees tan clares com en Pep Guardiola que ha acabat amb tots els dubtes i totes les por que poden provocar els 300 milions d’euros d’inversió madridista. Mantenir el nivell d’excel·lència en el joc mostrat durant la temporada 2008-2009 és impossible, però el que sí és possible és construir un equip que, quan no tenen el dia, s’hi deixen la pell i, a sobre, mostren una fidelitat a un ideari futbolístic que arriba a emocionar. L’any que deixem enrere és un any rodó per a tot aficionat al futbol i encara més pels culés. I si als madridistes no els hi agrada sentir això: què s’hi posin fulles !

Article publicat a La Manyana

PD La foto del post és per en Pep Guardiola, un dels protagonistes de l'any

El jutge Garzón

2009-12-10T11:31:00.000-08:00

M’havia promès que no faria una rebotiga sobre el jutge Garzón i sobre el cas Pretòria ja que hi ha un munt de gent opinant sobre el tema, però no me’n puc estar. La recent decisió del jutge estrella de l’Audiència Nacional de deixar en llibertat a Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, els dos ex-alts càrrecs de la Generalitat, sota fiança d’un milió d’euros, m’ha generat un munt de dubtes i, el que és pitjor, una inseguretat jurídica molt i molt gran.

M’agradaria saber quin és el presumpte delicte tan greu que han comès tant Alavedra com Prenafeta per tal de ser detinguts durant un mes i mig, amb una operació espectacular pel mig degudament retransmesa per tots els mitjans, i després deixats en llibertat, previ pagament de 166 milions de les antigues pessetes. Em costa entendre la severitat del jutge Garzón amb els detinguts en l’operació Pretòria i la benevolència del jutge Solaz amb el lladre confès Fèlix Millet i el seu soci, Jordi Montull. No puc evitar veure mala fe en l’actitud del jutge Garzón i deixadesa en la del jutge Solaz i em plantejo si aquest país, abans de reformes d’altres tipus, no necessita, d’una vegada per totes, plantejar-se una reforma del poder judicial.

És just demanar una fiança d’un milió d’euros quan se t’acusa, segons tots els mitjans, d’haver cobrat una comissió de 600 mil? Entenc que no, però com que estem tan polaritzats, tan summament dividits, hi ha mitjans que, en una giravolta fantasiosa, afirmen que un mileurista trigaria 83 anys en poder pagar la fiança que han presentat tant Lluís Prenafeta com Macià Alavedra. Potser és veritat l’afirmació de trists periodistes com Enric Sopena (autor de la demagògica frase dels mileuristes i els 83 anys) però certes actuacions seves, com les del jutge Garzón, deixen anar un flaire a revenja que espanten.

Article publicat a La Manyana

Un país estrany

2009-12-05T12:12:00.000-08:00

Quan surti publicada aquesta rebotiga ja haurà passat una setmana del cas de Diego P.V, el jove canari injustament acusat d’haver maltractat i abusat sexualment de la filla de la seva parella. El cas ha estat escandalós i ha servit perquè algunes patums mediàtiques s’hagin donat cops de puny al pit en senyal d’humil penitència i, també, perquè els de sempre puguin continuar amb la seva eterna guerra de trinxeres periodístiques. No s’enganyin, tornarà a passar, ja s’ho poden ben creure.

Encara que ara, i més en dates nadalenques, jurem i prometem que mai més, que serem persones racionals, que aplicarem preceptes tan bàsics com el principi d’innocència, tornarà a passar. I passarà perquè d’un temps ençà s’ha instal·lat a aquest país nostre, un país estrany, el ‘bonisme’ com a dogma. Estem tan convençuts de la nostra superioritat moral perquè donem suport a la lluita contra la violència de gènere, i ajudem a l’ONG de torn i ens sentim culpables perquè en el repartiment genètic ens ha tocat néixer amb tita i no amb òrgans reproductors femenins, que suspenem el nostre do més preuat, l’esperit crític, i seguim el ramat, com ovelles, a voltes pacífiques, a voltes agressives.

El ‘bonisme’ va condemnar i ha estat a punt de destrossar-li la vida a un jove 24 anys, el jove Diego P.V. L’esperit crític ens hauria de portar a demanar-nos com redimonis es pot controlar la filtració de documents personals, com ara el primer informe mèdic, erroni, que assenyalava, en el cas de Diego P.V, un llistat de fets que mai es van produir. L’esperit crític hauria de portar a la premsa a demanar-se si compleix la seva feina, informar dels fets que coneixen, o ja fa temps que la premsa està malalta del virus de l’espectacle mediàtic. El ‘bonisme’ predica l’excel·lència dels sentiments per sobre de la raó, en una fal·làcia que faria envermellir de vergonya a qualsevol professor de Filosofia d’institut. Els sentiments són fruit de la raó, són fruit d’una sèrie de valors que hem acceptat com a propis, i no sorgeixen per generació espontània.

Article publicat a La Manyana

PD No tenia ni idea de quina foto posar a aquesta entrada i m'he decantat per un petit homenatge a un ésser tan entranyable com el fantàstic Papuchi. Com diria ell, tot plegat és molt 'raro, raro, raro....'

Real Madrix C. de F.

2009-11-26T04:35:00.000-08:00

Encara que ho sembli, el títol de la rebotiga d’avui no és pas una errata, més aviat intenta ser un joc de paraules enginyós entre Madrid i la magnífica pel·lícula ‘The Matrix’, que, com recordarà el lector, anava de realitats paral·leles i tota la pesca. A partir d’aquest acudit, crec que es pot endevinar, més o menys, quina serà la tesi d’aquesta columna.

Després de l’espectacular inversió realitzada per Florentino Pérez en el seu segon desembarcament a Concha Espina, els mitjans de comunicació de la capital, de Madrid, es van posar a disposició de l’ésser superior, conscients que si la realitat no era la que li convenia a Pérez, doncs se li fabricava una altra, i així l’amo estava content.

Els fets són que en Pep Guardiola, una vegada més, té raó: després de la pasterada de milions que han posat sobre la taula, lo mínim que pot fer el Real Madrid és aspirar al liderat. Els principals diaris esportius de Madrid, el ‘Marca’ i l’’As’, i algunes de les seves plomes més afinades, com ara Tomás Roncero o l’insuportable Tomás Guasch, han aprofitat una sèrie de partits empatats pel Barça per vendre l’argument del canvi de cicle, ‘cambió el viento’ diu un poètic Roncero. I la realitat és que el Barça ha estat prop d’un mes i mig líder, a la mateixa distància que ara estan els de Madrix, però líder. La realitat és que el Barça continua viu a la Copa del Rei i que el Madrix, no. I la realitat és que a la Champions tots dos equips passaran, excepte catàstrofe planetària. Em costa, basant-me en la realitat, entendre el canvi de cicle dels madridistes confessos o ‘quintacolumnistas’.

Si em trasllado a Madrix, recordin, la combinació entre el Real Madrid i ‘The Matrix’, aleshores sí, aleshores tot pinta d’un altre color, el blanc, i en Cristiano Ronaldo, ell tot sol, guanyarà el primer clàssic de la temporada – recordin que aquesta rebotiga s’ha escrit abans del Barça-Madrix-, i en Raúl, etern, farà callar el Camp Nou i en Di Stefano, rejovenit, cavalcarà per la banda, amb la pilota enganxada als peus, per tal de fer caure als blaugranes, i en Gento farà de les seves i en….

Mentre uns viuen a Madrix, la realitat és que en Pep Guardiola continua treballant i la pedrera continua funcionant. No em cansaré mai de dir-ho: gràcies Pep i gràcies president Laporta per haver cregut en el Barça.

Article publicat a La Manyana

Una travessa política

2009-11-19T10:49:00.000-08:00

Corren temps preelectorals i tot columnista que es preuï ja ha fet la seva particular travessa de cara a l’escenari que ens podem trobar a la propera convocatòria electoral que viurem a Catalunya. Els lectors de la rebotiga em disculparan la vanitat i em permetran que la columna d’avui la dedica a explicar la meva travessa política. Em basaré en una notícia que es va conèixer la setmana passada.

La contraportada d’un dels diaris esportius de Barcelona estava dedicada, no acabava d’explicar ben bé com, a la presa de contacte entre una companyia de comunicació política (ST!Politics) i la directiva del FC Barcelona. Al dia següent, i en un diari d’Internet dels més criticats i també més consultats, llegeixo que aquesta mateixa companyia es farà càrrec de la comunicació de Reagrupament, l’associació liderada per l’antic conseller Joan Carretero i que presentarà candidatura a les eleccions a la Generalitat del 2010.

Entenc que la jugada, a partir d’aquesta informació, queda bastant clara. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, no anirà a les llistes de Reagrupament. El moviment independentista i ‘regenerador’ que lidera el metge de Puigcerdà, Joan Carretero, està construït al voltant de la figura de l’antic conseller i, alhora, saltar a Reagrupament implicaria instrumentalitzar el Barça, ja que ambdós compartirien la mateixa companyia de comunicació.

El president Laporta tampoc anirà a les llistes d’ERC ja que poc sentit tindria que deixés la candidatura continuista de la seva obra al capdavant del Barça en mans de la mateixa empresa que gestionarà la comunicació ‘preelectoral i electoral’ de Reagrupament, i després marxés a allistar-se a les files dels adversaris de Carretero. Per tant, la darrera opció que li queda al president Laporta és CiU. Després de la llarga travessia del desert que han protagonitzat els convergents, crec que tampoc portaran Laporta a les llistes però segurament li oferiran una conselleria ja que el president blaugrana atrau a un nou grup de votants independentistes desencisats amb Esquerra, bàsic per desfer la possibilitat aritmètica d’un tripartit III. La ‘Casa Gran’, doncs, sembla abocada cap al sobiranisme.

Fins aquí la meva travessa. És evident que només el temps dirà si l’encerto o m’equivoco, però no em negaran que no és pas entretingut. Convido al lector a fer la seva i, si li sembla oportú, la podem debatre. Per cert, abans d'acabar, felicitats a la gent de ST!Politics per la feina feta.

Article publicat a La Manyana

Laporta

2009-11-13T05:00:00.000-08:00

Tinc la impressió que cada cop que li critiquen al president del Barça els seus posicionaments ideològics, la seva pretesa barreja entre política i esport, estan apropant més i més a Joan Laporta a l’arena política. No em sembla la millor manera de respondre a un possible candidat electoral més encara quan, i per primera vegada, el president blaugrana ha comès, al modest entendre d’aquest columnista, un error de traca i mocador.

En una conferència a la seu de la Fundació Catalunya Oberta que el president del Barça va realitzar a finals de la setmana passada, Laporta va manifestar que, en el cas de que volgués entrar en política, es plantejaria, primer, ‘què vol el país, un líder o un màrtir?’ En fer-se aquesta pregunta, el millor president de la història del F.C Barcelona demostra que no és conscient del capital que atresora com a possible polític. És, la pregunta en qüestió, un interrogant de la vella escola, un discurs que forma part d’una classe política que es mou amb paràmetres del segle XIX en l’era de les xarxes socials.

El principal actiu del president Laporta és el seu valor com a personatge d’un relat. En Joan Laporta va guanyar en unes eleccions al règim establert, un règim que semblava etern. En Joan Laporta va arribar, com un desconegut, per fer fora a una directiva vella amb certs tics dictatorials. Va ser una batalla en molts moments heroica, ja que la xarxa d’interessos bastida pel Núñez i companyia era molt i molt gran. El president Laporta va canviar l’esdevenidor d’un club, el destí d’una institució que semblava abocada a conformar-se en viure a l’ombra de la seva nemesi, el Real Madrid. En Joan Laporta va arribar sota el tutelatge espiritual d’un vell profeta que havia estat derrotat per les forces del mal. El president Laporta va cometre errors i se’n va saber redimir, conscient que tenia una missió a acomplir.

Si en Joan Laporta ha de saltar a la política per oferir més del que ja hi ha, humilment, i com a culè, li demanaria que es quedés a casa. Si el president Laporta vol oferir la mateixa il·lusió amb la que ha renovat el Barça, benvingut sigui.

Article publicat a La Manyana

Si de Rudyard Kipling

2009-11-05T10:04:00.000-08:00

Si puedes mantener la cabeza cuando todo a tu alrededor pierde la suya y te culpan por ello; Si puedes confiar en ti mismo cuando todos dudan de ti,pero admites también sus dudas; Si puedes esperar sin cansarte en la espera,o, siendo engañado, no pagar con mentiras,o, siendo odiado, no dar lugar al odio,y sin embargo no parecer demasiado bueno, ni hablar demasiado sabiamente;

Si puedes soñar-y no hacer de los sueños tu maestro; Si puedes pensar-y no hacer de los pensamientos tu objetivo; Si puedes encontrarte con el triunfo y el desastrey tratar a esos dos impostores exactamente igual, Si puedes soportar oír la verdad que has dichoretorcida por malvados para hacer una trampa para tontos, O ver rotas las cosas que has puesto en tu vida y agacharte y reconstruirlas con herramientas desgastadas;

Si puedes hacer un montón con todas tus ganancias y arriesgarlo a un golpe de azar,y perder, y empezar de nuevo desde el principioy no decir nunca una palabra acerca de tu pérdida; Si puedes forzar tu corazón y nervios y tendonespara jugar tu turno mucho tiempo después de que se hayan gastadoy así mantenerte cuando no queda nada dentro de tiexcepto la Voluntad que les dice: “¡Resistid!”

Si puedes hablar con multitudes y mantener tu virtud, pasear con reyes y no perder el sentido común; Si ni los enemigos ni los queridos amigos pueden herirte; Si todos cuentan contigo, pero ninguno demasiado; Si puedes llenar el minuto inolvidable con un recorrido de sesenta valiosos segundos. Tuya es la Tierra y todo lo que contiene,y —lo que es más— ¡serás un Hombre, hijo mío!

PD Aquest és el poema que cito en l'article de La Manyana. Un dels poemes més coneguts i un dels que més m'agraden

Kipling i el Barça

2009-11-05T10:02:00.000-08:00

Després de l’empat del Barça davant el València, vaig escriure una rebotiga empipat pel que em semblaven uns primers símptomes d’auto-complaença, el gran mal del Barça virtuós. La columna d’avui la preparo tot just després de l’empat a zero davant el Rubin Kazan i les sensacions, que volen que els digui, són totalment diferents. Només la mala sort, i una defensa numantina, van impedir que el club blaugrana s’emportés els sis punts del doble enfrontament contra el campió rus.

N’hi ha que ho veuen d’una altra manera, engendrats com han estat en el tradicional pessimisme culé, i n’hi ha que, plens de mala llet, certifiquen el canvi de cicle i pregunten tonteries com ‘si guanyar el triplet va perjudicar al Barça?’ Una breu nota sobre la cita textual: amb la de periodistes a l’atur que hi ha, seria d’agrair que els companys que estem a la batalla ens exigíssim una mica més i evitéssim el ridícul.

Reprenc el fil principal per arribar a la meva conclusió. Deia que el Barça no es mereixia, de cap de les maneres, treure un sol punt del seu doble enfrontament contra el Rubin Kazan. Desconec si l’equip de Pep Guardiola s’acabarà classificant pels vuitens de finals, tinc la impressió que sí, però voldria dir que, siguin quins siguin els resultats momentanis, em trec el barret davant Guardiola i el seu equip tècnic.

Després de l’extraordinària temporada del triplet han tingut el valor de fer allò que molts prediquen i pocs apliquen. En Rudyard Kipling ho va explicar molt bé: ‘Si puedes hacer un montón con todas tus ganancias y arriesgarlo a un golpe de azar, y perder, y empezar de nuevo desde el principioy no decir nunca una palabra acerca de tu pérdida…’ Gràcies Pep i gràcies president Laporta! El camí que ambdós heu triat després del triplet és l’únic possible per acabar portant al Barça al lloc on tots els culés el volem veure, al cantó dels grans equips de futbol de la història. Els qui ara no tenen fe, els resultats els acabaran convertint. Dels profetes ‘florentinians’ no me n’ocupo, no valen la pena.

Article publicat a La Manyana

Una pregunta

2009-10-29T11:25:00.000-07:00

La setmana passada escrivia aquesta rebotiga des de l’emprenyament. Avui ho faig des de la consternació i no tinc gaire clar si prendrem el tema en serio o de conya. Resulta que va i detenen a l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramanet, i, amb ell, cauen Lluís Prenafeta, secretari general de presidència amb governs de Jordi Pujol, i Macià Alavedra, exconseller d’Indústria i Energía i Economia i Finances. El perquè de tot plegat s’ha de situar, com tot en els darrers anys, en el desgavell urbanístic que alguns han pres per una espècie de anyell d’or del que no n’han deixat ni els ossos.

L’exèrcit político-mediàtic, agafat a contrapeu ja que aquest cop la iniciativa judicial l’han pres des del malèfic ‘Madriz’, ha pres posicions i n’hi ha que, en els titulars, s’obliden que l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet és socialista, d’aquells que prediquen els 100 anys d’honradesa, i n’hi ha que carreguen tintes contra CiU pels dos militants que fa temps que no tenen un càrrec públic. Tot plegat succeix poques setmanes después que l’inefable Millet se n’anés a casa seva a reflexionar, i molt, sobre lo lleig que és robar.

La conclusió és clara: de la Catalunya dels prodigis hem passat, sense solució de continuitat, a ser els dignes hereus dels malayos marbellís. Fóra interessant, ara que el president Pujol arrassa a les llibreries d’arreu amb la segona part de les seves memòries, veure com el gran líder convergent, inventor del relat de la Catalunya moderna, explica tot el que ha passat. En quin moment, president, hem passat de ser el motor d’Espanya i enveja de la resta de l’estat, a estar plens de malayitos?

M’agradaria poder fer-li aquesta pregunta, també, als seus successors però sospito que el president Montilla ni té un relat ni se l’espera i al president Maragall tant li fa, ja que ell serà per sempre l’alcalde dels Jocs Olímpics. Estaria bé que algú respongués aquesta pregunta abans que Catalunya s’hagi tornat en un immens solar en ruïnes. Avui ja sabem que la corrupció no té denominació d’origen i que no hi ha cap territori lliure d’aquesta lacra.

Article publicat a La Manyana

Emprenyat

2009-10-22T11:27:00.000-07:00

Aquesta és una rebotiga escrita des de l’emprenyament. He comptat fins a 100 i li he donat voltes i més voltes per tal de trobar el to adequat a la columna d’avui. Els motius pels quals em confesso emprenyat són diversos. Podríem començar per la bajanada que resulta que tot una senyora vicepresidenta del govern estatal i ministra d’Economia, na Elena Salgado, s’amagui sota un masclisme que només veu ella per carregar contra el clar guanyador del debat dels pressupostos, Mariano Rajoy. Fóra un detall que els responsables públics no ens prenguessin per idiotes.

Em confesso emprenyat, també, per la reaparició, com el Guadiana, d’en Oriol Giralt, personatge molt poc recomanable que li retreu al president del Barça, Joan Laporta, que li parli als seus fills en castellà. S’ha de ser curt de gambals per creure que hi ha cap mena de contradicció entre elegir lliurement la llengua amb la que et dirigeixes als altres i el posicionament ideològic que cadascú pugui tenir.

Com no podia ser de cap altra manera, em confesso emprenyat, i molt, pel cas Millet. No només em molesta que un senyor que ha confessat haver robat tot el que ha pogut i més estigui lliure, sinó que em declaro molest, cabrejat, per la cobertura partidista que certs mitjans de comunicació n’estan fent i per la poca autocrítica que el cas Millet ha generat. Ens en riem de la boda de la filla de l’Aznar i després callem com putes davant el casori de les nenes d’en Fèlix Maria Millet al Palau de la Música i tot a càrrec d’una institució mantinguda amb diners públics. Reclamo, des d’aquí, el meu dret a un canapè d’alguna de les dues bodes: ja que hi vaig contribuir, em sembla que me l’he guanyat!

I per últim, manifesto que tinc la mosca sota el nas perquè el Barça va perdre a casa contra el Rubin Kazan i no vaig sentir a ningú parlar clar i català. El Barça va jugar molt malament contra el València i va tenir una mica de mala sort contra els russos. Ja està dit i no s’ha pas mort ningú, però el que no es pot fer és tornar a caure en l’auto complaença que tant mal ens va fer ara fa un parell d’anys. Vull creure que en Pep Guardiola, conscient del mal que les crítiques públiques d’en Cruyff li feien a la plantilla, ha apostat per llegir-li la cartilla a l’equip dins el vestidor i, de portes enfora, mostrar una confiança que, sens dubte, s’han guanyat.

Article publicat a La Manyana

PD Ara ja fa un temps es va morir el creador d'en Shin Chan. Per manifestar el meu emprenyament, i fer-li un petit homenatge, per totes les bones estones passades, el dibuix d'aquest post és un Shin Chan emprenyat

Amenábar i Ágora

2009-10-15T10:11:00.000-07:00

Vaig aprofitar els darrers dies festius per apropar-me al cinema a veure la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, ‘Ágora’. No hi anava gaire convençut però el fet que en les darreres setmanes havia vist grans pel·lícules – entre elles, ‘Malditos Bastardos’; ‘El secreto de sus ojos’ i ‘Distrito 9’- em van dur a la conclusió que, en cas que el film d’Amenábar fos una gran tifa, estava en condicions de soportar-ho. Greu error el meu!

El film d’Amenábar, una de les grans apostes de la minsa indústria cinematogràfica nacional per aixecar el vol enguany, resulta buit de contingut i no és d’estranyar que hagi costat 50 milions d’euros: cal falta molts i molts diners per omplir de sentit dos hores de pel·lícula sense història. Els hi faig cinc cèntims. El film va d’una astrònoma que, en l’època de la Biblioteca d’Alejandria, dóna classes a uns nois que desprès creixen i aquests nois ocupen llocs de responsabilitat i n’hi ha que es discuteixen i n’hi ha que no. Pel mig, i per molt que Alejandro Amenábar ho hagi negat, per activa i per passiva, hi ha unes gotes de càrrega anti-religiosa – li toca el rebre al cristianisme – i molta lloança a l’esperit científic d’una dona avançada al seu temps, l’astrònoma Hypatia.

‘Ágora’ està tenint problemes per trobar distribuïdor als Estats Units ja que als interessats els espanta la posada en escena que Amenábar fa dels cristians. La veritat és que feia temps que no contemplava una posta en escena tan simplista: els dolents, els cristians, van vestits de negres, duen barba, són crèduls i lletjos; els pagans van vestits de blanc, són científics, guapos i a més a més tenen esclaus, que sempre és com més de classe alta que no ser un cristià que no té ni per afaitar-se.

Aquests dies, i si ja han vist les pel·lícules que citava més amunt, a l’inici d’aquesta rebotiga, si volen, es queden a casa i veuen a la tele una sèrie com ‘Flashforward’, fascinant.

Article publicat a La Manyana

La relliscada

2009-10-09T09:24:00.000-07:00

Reconec que em fa mandra entrar en el debat sobre si Laporta utilitza la presidència del Barça per les seves ambicions polítiques o no. Em cansa, ja que mostra un clar desconeixement de la història del club blaugrana, i m’aborreix, fins a límits insondables, la crítica ‘farisea’ dels qui carreguen contra Laporta per les seves legítimes ambicions polítiques i ho fan tractant al president del Barça com si ja fos un polític. És difícil trobar un altre context – el de voler tallar-li les ales abans de començar a volar- en el que entendre que mesos després d’una sortida de to d’en Joan Laporta amb un polític professional, el president d’Extremadura, s’esbombi l’esmentada conversació.

És per això que, el que queda de La rebotiga d’aquest dilluns, el dedicaré al que, des del meu modest punt de vista, em sembla una relliscada que pot arribar a ser històrica: l’elecció, per part de l’Acadèmia Sueca, del president Barack Obama com a nou premi Nobel de la Pau. Em confesso fan de l’escriptura del president Obama. El discurs que va fer a New Hampshire, desprès de perdre les primàries davant Hillary Clinton, hauria d’estudiar-se en totes les facultats de Ciències Polítiques i hauria de ser de lectura obligada per a tots els aficionats a la bona literatura. Un discurs per emmarcar, sens dubte! El que resulta molt més agosarat és atorgar-li un Nobel a algú que de moment només ha exhibit molt bones intencions i pocs resultats. No és perquè no en sigui capaç, de cap de les maneres, sinó perquè encara no fa ni un any que ha pres possessió del seu càrrec.

Així doncs, si per ben intencionat li donen la tan preuada medalla, en cas de que aconsegueix la pau en el conflicte israelí-palestí, què hem de fer? Ens inventem un premi mundial que reconegui les virtuts d’aquest extraordinari polític? Una altra hipòtesis: i si en la defensa dels legítims interessos dels USA, Barack Obama ha de prendre alguna decisió impopular, que no agradi a la resta del planeta, què fem? Li retirem el Nobel? Una decisió arriscada la de l’Acadèmia, que s’assembla massa a una una relliscada en tota regla.

Article publicat a La Manyana

Roman Polanski

2009-10-01T10:54:00.000-07:00

M’ensumo que aquesta temporada hauré de dedicar moltes rebotigues al Barça, no només per la bona feina que fa en Guardiola, sinó per la guerra bruta, tant interna com externa, que viurà l’entitat. Em posicionaré, sempre, en la defensa del Barça de tots aquells atacs externs que vulguin desestabilitzar el club. Pel que fa als merders interns, tinc prou confiança en Joan Laporta com per saber que farà sempre el millor pel Barça.

Així doncs, i sense ànims d’allargar-me gaire més, la rebotiga d’avui la dedicaré al director de cinema, Roman Polanski. Els suposo informats que, a finals del passat mes de setembre, el cineasta franc-polonès va ser detingut a la seva arribada a Suïssa, en compliment d’un ordre d’extradició dels Estats Units que cerquen a Polanski des de fa més de trenta anys perquè respongui sobre unes ‘relacions sexuals il·legals’.

S’ha escrit molt sobre aquesta història i s’escriurà més, encara. Intel·lectuals, principalment d’esquerres, s’han esguerrat les vestidures davant el que consideren un ‘excés de la justícia’. D’altra banda, alguns comunicadors, entre ells alguns que aquest articulista valora especialment, s’han posat puristes i reclamen, sota el sempre auxiliar recurs del ‘personalisme’ –‘i si la víctima hagués estat la seva filla, què en diria vostè?’, criden preocupats- , que el pes de la llei caigui sobre el realitzador de la magnífica ‘Chinatown’ o ‘El Pianista’.

No he escoltat, ni llegit, a cap comentarista que es preguntés si una justícia que triga més de 30 anys en aplicar-se és justa o no? Si una justícia que actua fins i tot en contra del criteri de la víctima, és justa o no? En Roman Polanski va fugir de la justícia davant la sospita que el jutge encarregat del seu cas estava predisposat a ser qualsevol cosa menys just. En Roman Polanski ha passat més de 30 anys amb el codi penal a la mà, veient a quin país podia anar i a quin no, tal i com els vells dictadors. En Roman Polanski ha vist la seva vida condicionada per una situació d’ara fa més de 3 dècades. Dir que en Polanski encara ha de pagar el seu deute amb la justícia, és ser un malparit o, el que és pitjor, un venjador enlloc d’un servidor de la justícia. Llibertat per en Roman Polanski !

Article publicat a La Manyana

El millor president

2009-09-24T10:47:00.000-07:00

Ja feia dies que tenia ganes de dedicar una rebotiga al president del Barça, Joan Laporta. Les reaccions mediàtiques i socials arrel de la seva presència en una de les manifestacions del passat 11 de setembre, em van fer pujar la mosca al nas. El president del Barça no li fa mal al club manifestant-se independentista ja que el Barça, aquesta gran institució, ha tingut dirigents de l’Opus, espanyolistes convençuts, catalanistes no separatistes i, ja s’ho poden imaginar, de tots els colors en els més de cent anys d’història del club blaugrana.

Joan Laporta, probablement, passarà a la història com el millor president del Barça per haver regenerat les pràctiques d’un club que estava massa cobert de caspa i haver apostat per un projecte que és un model per la resta de clubs del món: no només pels resultats esportius, espectaculars, sinó pels valors que han guiat el club en aquestes darreres temporades.

El president Laporta també ha comès errors, com tothom. Un dels més greus ha estat creure en l’anomenat oasi català. Els primers moviments d’en Joan Laporta, que podrien indicar una futura possible carrera política, han provocat moviments sísmics que han iniciat la maquinària del silenci. Sobre ostracisme o guerra bruta, el president Laporta podria demanar consell al Partit Popular de Catalunya o, si molt m’apura, a Convergència i Unió que ha vist com en els darrers temps, tot i guanyar les eleccions, és incapaç de governar. En aquest context, en el de voler tallar-li les ales abans de començar a volar, és en el que situo l’aparició de la notícia sobre l’espionatge a quatre vicepresidents del Barça dut a terme pel mateix club. La filtració de la notícia, prop de mig any després que succeís, respon, en primer lloc, a un posicionament dels poders fàctics de cara a les futures eleccions a can Barça i, també, a voler embrutar la sortida de qui sens dubte pot acabar sent el millor president de la història del club culè: Joan Laporta.

PD: Per cert, i en opinió d’aquest articulista, imperdonable que el director general Joan Oliver prengués la iniciativa de fer una ‘auditoria de seguretat’ sense avisar al president

PD 2: Una petita medalla per aquesta rebotiga i per La Manyana. Ara que les grans patums mediàtiques ja han trobat les semblances entre Zapatero i els últims temps de Suárez, els primers en apuntar-ho vàrem ser nosaltres, allà pel mes d’agost.

Article publicat a La Manyana

Fèlix Millet

2009-09-17T02:44:00.000-07:00

M’agrada molt el cinema i entre les pel·lícules que més m’han agradat destaca ‘Quiz Show’, un film de 1994 dirigit per Robert Redford. Si el lector no recorda la pel·lícula, li refresco la memòria: el 1950, als USA, un noi de casa bona, en Charles van Doren, vol prendre part en un famós concurs televisiu i la productora, veient que en van Doren és més guapo i més fotogènic que el concursant estrella que tenien fins aquell moment, en Herbie Stempel, li passa les preguntes a en Charles van Doren per tal de que jugui amb avantatge. L’escàndol, quan es va descobrir, va ser majúscul i va acabar amb una investigació del Congrès dels Estats Units. En el moment de testificar davant la cambra d’investigació, en Charles van Doren va fer un exercici de penediment i va demanar excuses pel seu comportament del tot inexcusable. Un congressista li va recordar que, a certes edats, els actes públics de penediment són més aviat ridículs.

Aquest llarg pròleg cinematogràfic l’he fet arran de la confessió pública de l’antic president de la Fundació Orfeó-Palau de la Música Catalana, Fèlix Millet. Diu el sr. Millet, en una carta pública que li ha valgut l’aplaudiment dels de sempre, que s’ha apropiat, com a mínim, de 3,3 milions d’euros de la institució que presidia i manifesta que ‘me he equivocado gravemente’.

Home, no fotem! Un error es deixar-se el telèfon a casa, oblidar-se de les claus o no treure el tíquet en el moment d’aparcar; prendre 3,3 milions d’euros és, aquí i a la Xina popular, robar. Si el sr. Millet vol que se’l prengui en serio, hauria de començar per dir les coses pel seu nom.

Per cert, i torno a la pel·lícula de ‘Quiz Show’, ja que la Generalitat de Catalunya, via Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, és membre d’honor de la Fundació Orfeó-Palau de la Música Catalana, cap la possibilitat de demanar-li responsabilitats al sr. Millet, o fer-lo comparèixer al Parlament?

Article publicat a La Manyana

El model Barcelona

2009-09-10T07:25:00.000-07:00

D’un temps ençà, per ser més exactes des de les manifestacions en contra de la guerra d’Iraq, s’ha instal·lat a Catalunya el model Barcelona. El model Barcelona és el model de la retòrica, de les paraules buides de contingut, de la manca d’idees i de qui creu que es pot viure eternament de rentes. M’explico. La ciutat comtal ha crescut a base de projectes faraònics que, en alguns instants, han anat acompanyats d’un relat i un narrador que creien en aquella història.

Els grans narradors dels darrers temps han estat el president Pujol i el president Maragall. El drama de Catalunya és que els de la capital, els barcelonins, no se n’adonen que el conte ja s’ha acabat. Ja no hi ha història, només queden records. I és per aquest motiu que Barcelona aguanta la decadència que calgui perquè viu en la memòria de l’Amics per sempre i els Jocs Olímpics.

Això no seria tan greu sino fos perquè ve acompanyat d’un altre gran drama: a la resta de capitals catalanes no hi ha ningú, cap líder, amb una història a explicar. Lleida cerca aquella idea que l’ajudi a adquirir un rol protagonista dins la societat catalana, que la ajudi a deixar de ser l’eterna oblidada. Tarragona veu com els pitjors vicis de la ciutat comtal s’instal·len a la vella Tàrraco. Girona resta mig adormida.

Mentres l’imaginari internacional de Catalunya s’associa amb les prostítutes del mercat de la Boqueria; amb el pacifisme de Visa d’Or que té el seu màxim representant en el conseller d’Interior, Joan Saura, qui, dia rera dia, cerca maneres de fer-li el ridícul a Catalunya; amb conflictes absurds, com el referéndum d’Arenys de Munt que no deixa de ser res més que un trist brindis al sol; i així la llista podría ser eterna. Cal repensar Catalunya, cal tornar-la a explicar i cal fer-ho sense Barcelona i des de la resta del territori.

Article publicat a La Manyana

Havia de passar

2009-09-04T10:30:00.000-07:00

Tard o d’hora, havia de passar, era inevitable: la derivada lògica de l’imperi de lo políticament correcte és l’infantilisme. M’explico. Els suposo informats que comenta la retirada de bosses de plàstic dels diferents supermercats que hi ha arreu el territori. El motiu és l’alta contaminació que provoquen les bosses. Com no podia ser de cap altra manera, en el país de les meravelles on vivim, la mesura ha arribat de la maneta de la seva particular campanya de comunicació, patrocinada per una gran cadena de supermercats.

El lema de la campanya és ‘bolsa, caca’ i a servidor li entren ganes d’enviar-los a pastar a fang primer, als creatius que han parit aquesta idea, i tot seguit al cretí de torn que ho trobi graciós o, fins i tot, original. ‘Bolsa, caca’ és la forma que tenen els grans narradors del nostre temps, els publicistes, de prendre’ns per criatures i, a més, criatures amb molt poc seny.

Els adalids de lo políticament correcte, que tenen en el canvi climàtic una de les seves armes preferides, voregen tal grau de fanatisme que ens prenen als altres per canalla que encara no ha passat de la fase anal. El problema de fer una crítica com la que avui he fet en aquesta rebotiga, és que l’arena pública, habitual terreny de debat, s’ha transformat en un camp de batalla en el que tothom lluita per imposar el seu frame. Els frames no donen gaire marge a la dicussió i tot el que queda fora del marc és interpretat com un atac a aquest. Crec que s’han de prendre mesures per, en certs casos, reduir el ritme de consum dels recursos naturals. No crec que per prendre mesures contra el canvi climàtic calgui prendre al personal per idiota.

Article publicat a La Manyana

L'home estúpid

2009-08-27T09:32:00.000-07:00

Desprès de donar-hi molts tombs, i d’una ampla recerca pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana, crec que l’adjectiu que millor li escau al director general del Real Madrid, Jorge Valdano, és el d’estúpid. Afirma el diccionari que estúpid és ‘…la persona que molesta, irrita, etc.,per la seva manca d’oportunitat, de discreció, per la seva presumpció,etc.’ Les declaracions de Valdano a l’agència DPA s’ajusten, punt per punt, a la definició d’estúpid.

Diu la veu i el rostre del ser superior, que ‘Cuando el Barcelona fichó a Ibrahimovic sí eché en falta el discurso del obispo de Barcelona’. Es refereix, el lletraferit argentí, a les crítiques, suaus, d’altra banda, que el Cardenal-arquebisbe de Barcelona, que no bisbe, tot sigui dit, va realitzar al Real Madrid pels 96 milions d’euros que va pagar pel fitxatge de Cristiano Ronaldo. L’oportunitat de respondre a Mons. Martínez Sistach era quan el prelat va publicar la seva carta, no prop d’un mes després i quan es compta amb un as amagat a la mànega. La rèplica que Valdano llença contra el Sr. Cardenal no només és inoportuna sinó que mostra la covardia de qui passava per ser un dels homes més ben formats del món del futbol.

Continuem. Sosté Jorge Valdano que ‘Cada uno desde su visión intenta ocupar un lugar en el mundo. El Barcelona lo hace mirando desde Catalunya hacia adentro, el Real Madrid desde España hacia fuera’. És ben veritat que el tòpic dibuixa als argentins com a presumptuosos però no m’imaginava pas que ho poguessin ser tant com en Valdano qui, amb els anys que porta per la pell de brau, es veu capaç de manifestar un anàlisi tant curt de mires com aquest i vestir-ho com una sentència inapel·lable.

Veiem que per aconseguir el títol d’estúpid, Jorge Valdano ja compleix dos requisits dels tres que apunta el diccionari. Anem pel tercer. La mesquina medalla que Valdano s’ha penjat per haver rebutjat, ara fa cinc anys, el fitxatge pel Real Madrid de Gabi Milito, un central que ha donat un rendiment més que estimable tant al Saragossa com al Barça abans de lesionar-se, mostra, com a mínim, una clara manca de discreció.Si volia fer mèrits a càrrec del patiment d’un professional, hagués estat un detall que ho hagués fet en privat.

Per tant, i com a conclusió, des de La rebotiga tenim el plaer d’afirmar que el director general del Madrid és un home estúpid.

Article publicat a La Manyana

420 euros

2009-08-20T10:48:00.000-07:00

Vist que el Gamper va ser un laboratori per provar al jovent de la pedrera, i vist que la Supercopa d’Espanya és un títol que arriba molt aviat i, sobretot, tenint, com tinc, plena confiança amb en Pep Guardiola i el president Laporta, aparco el Barça, amb ganes de que comenci ja la Lliga, i dedicaré la rebotiga d’avui a un fet que m’ha cridat molt l’atenció.

Parlo dels famosos 420 euros que el govern de Zapatero ha aprovat com ajuda addicional pels aturats de llarga duració. No entraré en analitzar la conveniència o no d’aquesta ajuda, ni si és la quantitat que ha de ser o no, però el que sí que m’ha fet molta gràcia és l’ús del llenguatge que n’ha fet el president Zapatero. Suposo que ja estan al corrent de que, en una primera versió (no en tinc cap dubte que n’hi haurà una segona), l’ajuda només estava disponible per aquells que es quedaven sense prestació a partir de l d’agost, deixant sense els 420 euros a aquells que portaven molt més temps amb la soga al coll.

A casa, de la manera de fer d’en Zapatero, n’hauríem dit que és una improvisació, un error, una pífia….(el lector pot triar l’adjectiu que més li plagui i que més s’ajusti a les seves necessitats econòmiques). ZP, que és llest com ell sol, li ha donat la volta al tema i el que en el fons no deixa de ser una rectificació en tota regla, ho ha presentat com un gest de generositat, de benevolència, i així, mutatis, mutandi, de la pífia hem passat a‘…estamos dispuestos, dialogando con los sindicatos, a hacer más eficaz la medida y la prestación, desde el punto de vista social, y que abarque al número de personas que lo puedan necesitar’, com va manifestar recentment el president.

Fins a cert punt, té la seva lògica que el president construeixi la realitat com a ell més li convingui i més li plagui; per això és el president i per això té ‘talante’. El que no té cap mena de sentit és que tots nosaltres li riguem la gràcia com portem anys fent.

Article publicat a La Manyana

Aixecareu el vol

2009-08-13T10:47:00.000-07:00

M’ha costat un munt escriure aquesta rebotiga. Els que l’hagin seguit des d’un bon començament, saben que l’autor d’aquesta columna és molt ‘futbolero’. M’apassiona el futbol i m’apassiona el Barça. Com a bon culé tinc sempre en el punt de mira al Real Madrid i, en menor mesura, al R.C.D Espanyol.

La recent mort del central perico Dani Jarque ha trastocat la meva ‘fútbolvisió’. Em confesso colpit per la mala sort del club de Cornellà. Em confesso profundament adolorit pel tràgic destí d’un equip que primer veu com perd casa seva i desprès, desprès de molts anys de viure de llogat en un estadi que mai van sentir com una llar, poden tornar a tenir una casa de la que en gaudeixen només una setmana, el temps que va passar de la inauguració de l’estadi al dramàtic traspàs d’en Jarque. Les llargues cues davant la porta 21 de l’estadi són un reflex de la força del sentiment ‘perico’. La directiva blanc-i-blava ha superat, amb escreix, una prova dificilíssima.

Aquests dies s’ha vist, a l’estadi de l’Espanyol, l’altra cara d’un esport moltes vegades dominat per les més baixes passions. El futbol és un dels motors d’aquest país i moltes vegades els seus dirigents obliden les seves responsabilitats i es transformen en un més dels seus seguidors més radicals. Els exemples són nombrosos i no cal recordar-los ja que tots els tenim a la memòria.

La mort d’en Dani Jarque, una desgràcia terrible per a la seva família i per a la seva companya, hauria de ser la llavor que permetés que els dos grans clubs catalans, el Barça i l’Espanyol, es miressin, a partir d’ara, d’una manera diferent i deixessin enrere les diferències que han marcat, fins ara, la relació entre dos veïns que, ho vulguin o no, estan condemnats a entendre’s. Els triomfs del Barça seran els triomfs de tots els catalans quan des del Nou Camp no es miri amb superioritat a l’Espanyol. El destí dels ‘pericos’ serà el de tots nosaltres quan ens vegin com un club català més i no se sentin amenaçats per la preponderància blaugrana. La col·laboració entre ambdós clubs, dos clubs que cuiden i cuidaran la cantera, podria ser molt beneficiosa pel món de l’esport en general. Avançar en aquesta direcció, fer el primer pas per tal de buscar maneres de treballar plegats, seria l’única manera de transformar en realitat els bons sentiments que ha despertat la mort d’en Jarque, una mort que no hauria de caure en el oblit.

El meu condol més profund per a la família del futbolista així com per a dos pericos, en Didac B. i en Josep S., que em van fer veure lo difícil que és ser blanc-i-blau en una terra majoritàriament blaugrana. ‘Pericos’, aixecareu el vol !

Una de cinema

2009-08-06T11:32:00.000-07:00

Aquest és un estiu amb poques alegries. La sacralitat del mes d’agost fa que les nostres preocupacions es fonguin com els glaçons de la beguda que ens serveixen al ‘chiringuito’. L’agost és un desert que travessem amb tota la tranquil·litat del món. El problema és que aquest desert arriba també al terreny cultural. , i també ho és a nivell cultural. Tot i això en aquest desert, i des de fa un parell d’anys, apareixen certs miratges cortesia de la productora Pixar. L’any passat ja vam poder gaudir de ‘Wall-E’, una extraordinària pel·lícula d’animació, que venia a prendre el relleu de ‘Ratatouille’.

Aquest agost ha començat amb ‘Up’ la culminació d’artística d’un fantàstic camí iniciat ara ja fa prop d’una dècada pel mag dels ordinadors, John Lasseter. ‘Up’, pels al·lèrgics al cinema de dibuixos animats, suposa un pas més enllà en la història del cinema d’animació, no només per la riquesa tècnica de la que en fa gala sinó per les novetats narratives. Per primer cop en molt temps, una pel·lícula vinculada a la sensibleria de Disney, propietària de Pixar, mostra una mort d’un ésser humà, deixant el traspàs de la mare de Bambi en un joc de nens. No és una qüestió menor ja que fins ara, totes les produccions vinculades a la casa del ratolí es caracteritzaven per presentar una versió adulterada de la vida, amb la idea que als nens, principals consumidors dels productes de l’oncle Walt, no se’ls podia fer patir gaire.

Bé, doncs a ‘Up’, el vell protagonista es queda vidu en una memorable seqüència que passarà a la història del cinema per la seva capacitat de síntesis. Aquest mateix personatge, el vell Carl, agredeix amb el seu bastó a un jove, causant-li una ferida sagnant. En Carl veu com en la seva aventura, la seva aposta per fer realitat el somni de la seva vida, el somni que va tenir amb la seva dona amb qui no van tenir descendència, estarà acompanyat per un nen, en Russell, abandonat pel seu pare i que somia amb completar la seva col·leció de medalles dels minyons escortes. ‘Up’ és imaginació i tendresa, lluny de l’excés d’edulcorants present a la majoria de produccions de l’actual Hollywood. ‘Up’ és un regal pels amants del cinema que els aproparà a l’esperit de les pel·lícules d’en Frank Capra i al vell Spencer Tracy. ‘Up’ és l’opció ideal per quan sentim que les vacances se’ns fan massa curtes i les angoixes del dia a dia se’ns fan presents abans d’hora. ‘Up’ ens diu que quan amenaça ruïna sempre ens quedarà el cel. Vagin a veure la pel·lícula i no cal que em donin les gràcies, per això estem.

Article publicat a La Manyana

Anatomía de un instante

2009-07-30T11:00:00.000-07:00

Un dels llibres que més m’ha agradat enguany és ‘Anatomía de un instante’ de Javier Cercas, autor del bestseller ‘Soldados de Salamina’. A la seva darrera obra, en Cercas basteix un anàlisi sobre el 23-F d’on neixen conceptes fàcilment aplicables avui en dia. A ‘Anatomía de un instante’ es diu que la llavor del cop d’estat va ser la suma d’una crisi econòmica esfereïdora; una ETA que encongia el cor del país amb un atemptat rere l’altre; les tensions autonòmiques en les que vivim instal·lats des de la tornada de la democràcia; i unes Forces Armades que se sentien en el punt de mira de la banda terrorista i, al mateix temps, molt lluny de l’estima dels seus conciutadans. En aquests gairebé 30 anys des d’aleshores, l’exèrcit ha guanyat en empatia fins al punt que una víctima seva és una víctima de tots nosaltres.

Però, i això és difícil de rebatre, en tots els darrers punts estem vivint una situació idèntica a la que va desencadenar en el cop d’estat de Tejero. En el moment d’escriure aquest article, els assassins d’ETA han matat dos guàrdies civils a Palma de Mallorca, tot just 24 hores després d’haver intentat repetir la matança de Vic, però aquest cop a Burgos. Sobre la crisi econòmica, que sembla adormida per les altes temperatures, se’n continuarà parlant, i molt, un cop arribi el mes de setembre i acabem amb aquest estrany miratge que és el mes d’agost. De les tensions autonòmiques, només cal veure les reaccions que l’acord de finançament ha provocat a la capital d’Espanya i que ha portat a un alt responsable de la Comunitat de Madrid a demanar-se, en veu alta, ‘¿por qué un catalán vale más de dos veces que un madrileño?’ Bé, és obvi que amb el finançament s’hi pot estar d’acord o en desacord, considerar-lo un bon tracte o un mal tracte, tot depèn del color del vidre des del que es mira, però seria de desitjar que els responsables polítics sortissin de casa havent esmorzat, havent anat al lavabo i havent deixat la demagògia al menjador, on discuteixen de política amb el cunyat de torn.

Estic convençut que en aquest país nostre podem aguantar molt més temps que abans les tensions que van portar al cop d’estat. Crec això ja que si hi ha alguna societat líquida per excel·lència, aquesta és la nostra. Però també crec que la millor manera de conjurar tots aquests mal auguris que ronden pel nostre país, és fer una crida al lideratge, a la Política amb majúscules, als estadistes capaços d’allunyar-se del tacticisme partidista. A les bases de tots els partits, hi ha gent molt vàlida ara només falta que els hi donin el relleu que es mereixen.

Article publicat a La Manyana

Guardiola i el feeling

2009-07-24T02:52:00.000-07:00

El periodisme no deixa de ser el self-service del que algun dia apareixerà als llibres d’història. M’explico: amb presses, sense gaire temps per l’anàlisi tranquil i pausat i pressionats per mecanismes industrials, els professionals de la comunicació ens veiem obligats a opinar de lo diví i de lo humà. Quan es perd de vista el fet que la nostra opinió no és pas l’opinió d’un expert, sinó la d’un pastisser de la informació, es cau en el risc de deixar de ser periodista per transformar-se en una altra cosa que, massa sovint, cau en el ridícul.

Explico tot això arran de les reaccions provocades per la primera roda de premsa de la temporada que ha fet l’entrenador del Barça, Pep Guardiola. Diu Guardiola que no vol que continuï Eto’o per una qüestió de feeling i pràcticament tots els mitjans de comunicació se li han tirat a sobre titllant-lo, entre altres llindeses, ‘d’esotèric’. Bé, en el moment d’escriure aquesta columna Eto’o enfila cap a Milán i Ibrahimovic, un extraordinari jugador, encamina les seves passes cap a la ciutat comtal.

Si enlloc de feeling hagués parlat de management, ara aplaudiríem Guardiola fins i tot amb les orelles per una altra mostra de sentit comú. Només cal anar a l’hemeroteca per recordar com el Barça de Ronaldinho, Rijkaard i Deco ens va fer somiar a París i ens va fer plorar al Bernabéu, amb poc menys de dos anys de diferència. A servidor, el feeling proclamat per Guardiola li sembla que va més encaminat a evitar l’autocomplaença que tants problemes va donar en el passat i és evident que, números en mà, no respon a motius purament futbolístics. Així doncs, des d’aquesta rebotiga tinc el feeling que la temporada es comença a construir sobre uns bons ciments i, com va dir el mestre, no s’ha d’oblidar que sempre és més difícil el segon any que el primer.

Per cert, i perquè aquesta columna no sigui sempre flors i violes blaugranes, espero que la presentació de l’Ibrahimovic s’allunyi del patró de focs artificials al que estan acostumats a la capital. Seria una mala senyal que, ara, tot just ara, que el Barça es fa gran, ens deixéssim intimidar per la fanfàrria artificial del sr. Florentino Pérez i la seva cort de mariatxis.

Article publicat a La Manyana

El cas Rayan

2009-07-16T03:35:00.000-07:00

Reprenc La rebotiga amb la intenció d’oferir un nou enfoc a un cas que ha saltat als papers darrerament i que m’ha colpit, i molt. Parlo de la mort del bebé prematur Rayán, el fill de la primera víctima mortal a Espanta per la grip A. El cas posa la pell de gallina pel que té d’infortuni i per la virulència amb la que despulla la nostra falsa seguretat, el nostre fals control en el que vivim cómodament instal·lats. Però l’enfoc d’aquest article no és pas filosòfic, sinó més aviat metodològic.

M’explico. M’espanta, m’aterroritza, que els gerents de l’Hospital madrileny Gregorio Marañón, escenari del ‘terrorífic error’ que va acabar amb la vida del petit Rayan, no haguessin previst la possibilitat d’una errada, la possibilitat de l’error. D’un temps ençà trobo que ens allunyem d’aquella sèrie de valors que ens van inculcar quan érem petits i, amb el pas del temps, els canviem per un mal concepte del lliure mercat que, en la seva versió hispana, ni és lliure, ni és mercat, i té molt més a veure amb el Lazarillo de Tormes que no pas amb el lliberalisme d’arrel anglosaxona.

Me n’alegro que el director de l’Hospital donés la cara però si hagués fet bé la seva feina, si hagués estat un bon gerent, no hauria hagut de passar per un dels pitjors tràngols de la seva vida professional, com ell mateix va declarar. La seva obligació era dotar a l’Hospital dels mecanismes suficients de forma tal que l’error quedés reduït a la seva mínima expressió. Va fallar com a responsable i, per tant i donades les dimensions de l’error, hauria de dimitir.

Un altre tema és la vergonyosa reacció dels sindicats que poc han trigat en saltar a la premsa per defensar uns drets que, en el dia a dia, deixen que es vagin perdent, adormits com estan per les grans quantitats de subvencions oficials. Si alguna cosa havien de dir els sindicats d’infermeria, si alguna idea volien transmetre a l’opinió pública, aquesta hauria d’haver estat el condol a un jove pare de família que, als 22 anys, veu com tot allò pel que havia lluitat ha desaparegut en poc menys d’un parell de mesos. Utilitzar els diaris per protestar per una mala situació laboral quan feia temps que no se’ls sentia, i enmig d’una situació tan trista, és ben patètic.

Abans de finalitzar, aprofito l’espai que em queda per traslladar el meu més sincer condol a una família destrossada per l’infortuni i el meu desig que, entre tant patiment, puguin trobar una mica de pau: bé que s’ho mereixen !

Article publicat a La Manyana

Honduras

2009-07-01T10:30:00.000-07:00

El darrer diumenge del mes de juny hi va haver un cop d’estat a Honduras. El president derrocat, Manuel Zelaya, pretenia realitzar un referéndum que permetés la modificació de la Constitució hondurenya. El motiu que amagava Manuel Zelaya per tal de fer aquesta consulta, i sempre segons les forces colpistes, és obrir la porta a la seva reelecció en perpetuitat.

Més enllà d’acusacions que encara s’han de provar, el fet és que una part de l’exèrcit hondureny, en un cop d’estat en tota regla, ho reconegui Obama o no, va detenir al president Zelaya al seu domicili, el va embarcar en un avió rumb a Costa Rica i des d’allí, on va estar-s’hi poc menys d’un dia, el president Zelaya va buscar suports en diferents organismes internacional on tots, la Casa Blanca inclosa, l’han reconegut com l’actual president hondureny tot i el nomenament de Roberto Micheletti, fins al moment president del Congrés hondureny i nomenat per aquesta mateixa cámara com a president interí del país.

Es tracta d’un cop d’estat postmodern en el que no se li diuen a les coses pel seu nom i que, a l’entendre d’aquest columnista, són les restes dels vuit anys de govern Bush. M’explico: els colpistes aseguren que ells no han fet cap cop d’estat i es limiten a asegurar que han complert amb la llei i que si Zelaya torna a Tegucigalpa anirá dret a la presó. Els colpistes hondurenys cobreixen els sesu actes amb tota la verborrea d’aquests extranys temps líquids que vivim. Les coses són com són i, sigui quina sigui la motivació, accedir al poder per les vies de les armes és un cop d’Estat aquí i a qualsevol part del món. En un enfrontament com el que viu Honduras s’ha de lluitar per preservar el significat de les paraules, l’única garantia de poder accedir a la veritat.

Deia, també, que la situació del páis centreamericà és fruit de la política del president del Bush i ho justifico afirmant que la manca d’atenció que el darrer president dels Estats Units va dedicar a Llatinoamericà va obrir la porta al populisme petroler de Chávez, curiós aliat d’un antic terratinent com Zelaya i que poc ha trigat en afirmar que derrocaran a Micheletti; i al feixisme, representat pels colpistes hondurenys i que va donar cobertura a tantes i tantes dictadures que van obrir les venes d’Amèrica Llatina ara ja fa tants anys que la ferida semblava cicatritzada. Per desgràcia, ens equivocàvem !

Article publicat a La Manyana

PD Les fotos d'aquest post me les envien directament d'Honduras i mostren l'enfrontament entre l'exèrcit i els ciutadans que s'oposen al cop d'Estat.Pel que em comenten, hi ha ciutats que s'han aixecat en contra dels colpistes ¡Ánimo Gaby!

Laporta té raó

2009-06-18T09:11:00.000-07:00

El president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, ha manifestat, sobre els darrers fitxatges multimilionaris de Florentino Pérez, que el model del Real Madrid és un ‘model imperialista’. Ràpidament des de la capital, i utilitzant el tan popular ‘gracejo madrileño’, se li ha dit de tot al president Laporta i lo més suau, en la contraportada dominical de l’edició del diumenge 14 de juny del diari més llegit d’Espanya, és que el president del Barça està ‘gordo’.

Bé, més enllà del brillant anàlisi sobre l’actualitat blaugrana que sempre fan des de Madrid, val la pena dir, cal dir, que el president Laporta té raó. Té raó quan diu que el model del club de Chamartín és imperialista ja que imperialista és la supèrbia amb la que han desacreditat els comentaris provinents des de més enllà de la capital.

La conyeta, la ironia, amb la que a Madrid es rep l’opinió del Barça tricampió amaga la ferma convicció que el Real és el centre del món i que lo del tricampionat – el Barça és el cinquè equip en la història del futbol que l’aconsegueix, i el primer espanyol en fer-ho- ha estat un error de la història que el ‘ser superior’ s’encarregarà de corregir. Però és que a més el president Laporta també té raó quan diu que pagar el que està pagant el Madrid per les seves noves incorporacions, és inflaccionar el mercat. Té tanta raó el president, que el mateix Real Madrid ha patit de la seva pròpia medicina veient com el València, club on juga el davanter asturià David Villa, s’ha despenjat demanant-li més diners a Florentino per deixar anar a Villa, pretès pel Real Madrid.

Tot això no deixen de ser assumptes propis de la casa blanca que a servidor, com que és culé, poc li importen. El que sí em sap greu, i molt, és veure el penós estat del periodisme esportiu d’aquest país nostre. Ningú, ni un sol company, ha aixecat la veu i ha demanat si no resulta un pél arriscat donar-li 94 milions d’euros al finalista de la Champions les dues darreres temporades, el Manchester United. Cap company de la professió s’ha plantejat que pot fer algú tan brillant com sir Alex Ferguson amb tants i tants cuartos a la butxaca. Les crítiques cap a la gestió de Florentino Pérez s’han situat més a prop de la moralina barata que de l’anàlisi rigurós. Les lloances cap a la gestió de Florentino, simplement provoquen vergonya aliena i fan que em plantegi perquè no li vaig fer cas a ma mare quam em va aconsellar que estudiés una carrera de veritat.

Panificadora Rovira

2009-06-18T09:03:00.000-07:00

Rovira és el cognom de la família propietària d’una panificadora allà a terres valencianes. La Guàrdia Civil els hi ha tancat l’empresa ja que presenta, segons han recollit diversos mitjans de comunicació, ‘greus deficiències de seguretat i higiene’. Això, d’entrada, sembla un fet molt greu però el desgavell no s’atura aquí.

Els Rovira tenien contractats a 7 immigrants sense-papers, fet que, si no vaig malentès, és il·legal. La família Rovira, també, va veure com una màquina amputava el braç a un dels seus empleats i, tan panxos ells, van decidir portar el treballador a l’hospital. Ja que l’accidentat no tenia papers, i conscients els Rovira que això és un fet que comporta serioses responsabilitats legals, el van deixar aprop del centre mèdic demanant-li que digués que havia estat un accident.

Els Rovira, conscients que en temps de crisi cal augmentar la productivitat i no es pot perdre ni un minut, van tornar a la fàbrica per reempendre la producció. Abans, però, van netejar la sang derramada i, emparant-se en els amplis coneixements mèdics que els hi aporta tenir una panificadora, van decidir llençar el braç amputat a les deixalles ja que, i així ho han manifestat davant el jutge, ‘ l’extremitat estava en molt mal estat’. Els Rovira deuen ser gent amb molta, molta sort ja que, a l’espera del judici corresponent, el magistrat que porta el cas els ha deixat en llibertat amb càrrecs i sense fiança.

Hi ha estudis científics que diuen que l’ésser humà només té uns quants gens més que un cuc; veient com actuen éssers de la nostra espècie, com la família Rovira esmentada en aquest text, m’atreveixo a afirmar que hi ha éssers humans que no tenen cap mena de diferència genètica amb les rates.

Article publicat a La Manyana

Los peores Óscar

2009-06-17T10:35:00.000-07:00

Por motivos que no vienen a cuento, me estoy poniendo al día de las películas de Hollywood candidatas a los últimos premios de la Academia, los Óscar, y puedo decir, sin temor a equivocarme, que, tras el visionado de 'Frost contra Nixon' y 'El Luchador', los Óscar 2009 fueron los peores en mucho tiempo, y no sólo porque se atrevieran a premiar a Penélope Cruz.

Voy por partes. 'Frost contra Nixon' es una estupenda obra dirigida por un incapaz director de cine que responde al nombre de Ron Howard. Howard ya demostró en 'Una mente maravillosa' que elige los emplazamientos de cámara con el mismo criterio que yo relleno el boleto del Euromillón: puro y simple azar. Ron Howard es incapaz de reconocer la cumbre dramática de la historia que tiene entre manos y cuando ha alcanzado un momento fantástico, gracias a la increíble interpretación de Frank Langella como Nixon, va y se saca de la manga un final de esos para tontos que le obliga a uno a plantearse si realmente los americanos son tontos o lo son sus directores de cine. En el caso que me ocupa, me decanto claramente por la segunda opción.

'El Luchador' es una de esas pelis tonti-progres que gustan mucho a los gafapastas. Contar no es que cuente nada, más bien resulta un documental al estilo de National Geographic sobre la mutación de Mickey Rourke en una vaca loca, pero cuanta sensibilidad y cuanta tontería hay en en cada uno de sus planos. El primer hecho importante a nivel narrativo, el primer punto de giro, llega en el minuto 30 y durante la primera media hora larga de la película hemos estado viendo a Rourke en una situación que ya nos imaginamos desde los títulos de crédito. Una película redudante, previsible, colección de tópicos y que provoca que servidor se plantee si no hubiese sido mejor que los productores hubiesen donado el dinero al Real Madrid, después de la pasta que se han gastado con CR7 cualquier ayuda es buena. Que pena que un director tan cañero como Aronofsky haya descubierto, a estas alturas, que de mayor quiere ser artista y no simplemente uno de los realizadores más interesantes del panorama cinematográfico.

Ya está entre nosotros

2009-06-11T03:07:00.000-07:00

Ya está. Ya llegó. Tras meses, casi años, de culebrón, el gran Cristiano Ronaldo ha fichado por el Real Madrid por el módico precio de 96 millones de euros y sin que se conozca, al menos en el momento de escribir esta entrada, el pellizco que se llevará en concepto de salario.

No descubro nada si confieso que soy culé hasta la médula pero como lo cortés no quita lo valiente, afirmo que me alegro, y mucho, del fichaje de Cristiano por el Real Madrid. Me alegro porque no hay nada más complicado que encontrar tu lugar en el mundo y a mí me da en la nariz que CR7 y el club de Chamartín están hechos el uno para el otro. Me alegro, también, porque Cristiano Ronaldo puede traer consigo la lluvia necesaria para que los pequeños brotes verdes de nuestra economía se conviertan en robustos robles que nos devuelvan a la senda del crecimiento.

Los de la prensa rosa deben estar en estos instantes reclutando paparazzis en cantidades industriales para cubrir las andanzas del mozo portugués por la capital del Reino. No sólo los medios se llevarán una gran alegría con CR7 sinó que los zapateros, si son listos, ya estarán incrementando su producción de zapatos de tacón de vértigo para que las lagartaneras de turno, visto que las han rechazado en el último casting de Gran Hermano, puedan hacer guardia en las discotecas de los madriles a la caza y captura del antes terror de Old Trafford y, desde hoy, gloria del sagrado club blanco. Pero es que además los concesionarios de automóbiles también empiezan a afilar sus colmillos viendo el sangriento filete cargado de dinero que ven al contemplar la egregia figura de Cristiano Ronaldo.

Sé que algún purista me dirá que en realidad Cristiano Ronaldo es un jugador de futbol y que a lo mejor no se adapta al estilo de juego del Madrid; o tal vez no logra encajar con su nuevo entrenador, el adusto chileno Manuel Pellegrini. Esta última opción no resulta del todo descabellado, ya que el majo delantero portugués ha tenido sus más y sus menos con toda una institución futbolística como Sir Alex Ferguson. Si no respetó al veterano técnico escocés, ¿es mucho suponer que poco o nada le va a importar la opinión de Pellegrini? Cabe, incluso, que CR7 se lesione en algún encontronazo con el defensa central del Jérez - ¡ánimo, que ascendéis seguro!- y entonces los 96 millones de euros irán directamente a la enfermería.

A este purista hipotético yo le respondería que no entiende nada de nada y que en el Madrid, como ha dictado 'el ser superior', tienen que jugar los mejores, y en qué disciplina deportiva sean 'los mejores' poco importa ante el dinamismo económico que supone gastarse semejante cantidad de pasta. De todo corazón, me alegro del fichaje de CR7 por el Madrid y a los amigos merengues, que alguno tengo, les deseo suerte, creo que lo necesitan más que nunca.

Millenium

2009-06-10T01:57:00.000-07:00

Amb l’arribada de l’estiu els afortunats que encara tenen feina es plantegen com omplir el temps lliure que tant han esperat durant tot l’any. Una de les opcions més habituals és aprofitar les vacances per tal de treure’s la mala consciència de sobre i llegir allò que durant l’hivern, ja sigui per manca de temps o manca de ganes, s’ha anat deixant sobre la tauleta de nit. Entre els llibres que s’acumulen destaquen, o al menys això es pot deduir de la llista dels més venuts, la trilogia de novel·la negra del periodista suec, Stieg Larsson. Parlo de ‘Millenium’ i els tres exemplars que la composen: ‘Els homes que no estimaven les dones’; ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidò de gasolina’; i ‘La reina al palau dels corrents d’aire’, de propera publicació.

D’entrada, la novel·la negra, gènere en el que es mou Larsson, no em sol atreure gaire ja que sempre sol ser el mateix: un heroi desencantat que ha de resoldre un misteri enrevessat i amb un munt de girs argumentals. Em vaig apropar als cinemes per veure ‘Millenium’, l’adaptació de la primera novel·la d' Stieg Larsson, amb l’esperança de trobar arguments que em reforcessin la manca de ganes de ser un més dels fans del difunt periodista suec. El fet és que em vaig trobar una pel·lícula molt i molt correcta, de factura impecable, de gènere i de gènere ben tractat, tot i ser un film europeu. A més, el film em va permetre entendre el perquè de l’èxit de Larsson.

L'autor suec és el primer escriptor del gènere negre que revoluciona la novel·la atorgant-li a la seva protagonista femenina, la Lisbeth Salander, un rol de lideressa. Dóna gust veure una noia en el cinema que no necessita del protagonista masculí per realitzar-se; dóna gust veure una noia que fa el que li dóna la gana i quan li dóna la gana i, a més, té temps per salvar d’una mort cruel al suposat heroi de la història, el periodista Mikael Blomkvist.

En temps políticament correctes com els que vivim, Stieg Larsson proposa un personatge femení autènticament femenista i molt allunyat dels ‘miembros y miembras’ que patim avui en dia. Tan aviat com pugui em llançaré sobre la trilogia de Millenium.

Article publicat a La Manyana

Entronització

2009-06-04T04:49:00.000-07:00

Assistim, des de que ha finalitzat la temporada futbolística 08/09, a l’entronització del senyor Florentino Pérez, mag de la totxana i nou capataç d’una nau, el Real Madrid, que fa molt temps que navega a la dèriva. El senyor Pérez, ja ho he deixat escrit en algun altre lloc, representa el model social i econòmic que està en crisi i que, tot i això, es resisteix a desaparèixer, tal i com els amants del vinil es neguen a passar-se al mp3. La primera jugada del nou cap del club de Concha Espina ha estat pagar entre 65 i 75 milions d’euros pel jugador brasiler del Milán, Kaká. Afirma l’amo de l’empresa ACS, Florentino, que té previst gastar-se prop de 200 milions d’euros per portar els millors jugadors del món al Santiago Bernabéu. A Madrid senten 200 milions i ‘chorrean’ de plaer davant semblant exhibició de ‘poderío’ del ‘Tito Floren’.

El president Laporta ha intentat posar una mica de seny entre tanta disbauxa financera i ha manifestat que el Barça s’ajustarà al mercat futbolístic. Els aficionats madridistes, seguint la coral dels periodistes pro-Florentino, han carregat contra el president blaugrana recuperant vells conceptes com el ‘canguelo’ i altres joies del periodisme esportiu made in Madrid.

Faria bé, el president Laporta, en no fer pública cap mena d’opinió sobre les accions de Florentino Pérez, fins i tot si aquestes accions poden perjudicar al Barça. El madridisme està plenament convençut de la seva superioritat; el senyor Pérez està plenament convençut que està dotat de poders taumaturgs; i la prensa filo-merengue, amb personatges com en Tomàs Guasch al capdavant, està plenament convençuda que tenen als culés controlats i que saben perfectament com som.

No hi ha res a fer amb aquesta gent, president ! Més val que continuem el nostre camí, humilment, en silenci, i entenguem d’una vegada per totes que ni que guanyéssim 10 títols en una temporada, els de Madrid estarien disposats a acceptar-nos com iguals. Ni ens entenen ni volen fer-ho.

Article publicat a La Manyana

Això tot just comença

2009-05-28T02:41:00.000-07:00

Doncs ja està. Ja hem arribat al final de temporada i ho hem fet de la millor manera possible: Copa, Lliga i Champions. En Pep Guardiola i en Joan Laporta han escrit un relat que només podia tenir un final d’aquest tipus. Les bases d’aquesta història, d’aquest conte tan bonic que hem viscut els culés, no cal anar a buscar-les molt lluny, ja que les tenim més a prop del que creiem. El cor d’aquesta novel·la de somni es troba a la Masia, al cantó del Camp Nou, i el primer en adonar-se’n, el primer en sospitar que el Barça del futur s’havia de començar a construir des d’allí, va ser l’holandès genial, en Johan Cruyff.

En Johan va decidir que el protagonista del seu relat havia de ser prim, baixet, poca-cosa físicament i que mai, mai, sota cap concepte, s’havia de separar de la millor amiga d’un futbolista: la pilota. Partint d’aquesta premisa, sorgiren en Luis Milla, en Guillermo Amor, en Pep Guardiola, l’Iván de la Peña, en Xavi, l’Iniesta, en Cesc, en Mikel Arteta, en Sergio Busquets...Alguns han arribat al primer equip, altres triomfen arreu del món mostrant el seu ADN blaugrana.

La factoria blaugrana s’ha anat ampliant i al voltant d’aquesta gent, d’aquests mags de la pilota, ha anat preparant escuders de primera clase, companys que entenen com ningú el que significa jugar al Barça i ser del Barça. La Masia ha parit un porter lo suficientment sonat com en Víctor Valdés que no té por de quedar-se sol davant la davantera contrària. La Masia ha donat llum a un jugador que està obligat a defensar sempre, petit qui peti i passi el que passi, l’escut gloriós del Barça. Parlo, per si no ho havien endevinat, del gran Carles Puyol i, perquè no dir-ho, de la seva versió millorada tècnicament, en Gerard Piquè. En aquest repàs no hi poden mancar el nen de Linyola, en Bojan, i la joia de la corona, en Leo Messi.

Vaig acabant. La Masia és una identitat i quan diem que el Barça és més que un club ens referim precisament a això: on uns tiren d’hemeroteca i estan orgullosos de Copes d’Europa que no van veure, altres podem presumir de saber qui som i cap a on volem anar.

I per últim, un missatge cap a la resta d'equips, que cerquen desesperadament l'antídot per parar un Barça que sembla no tenir límits. Parafrasejant el que en Clinton li va dir a en Bush pare, els hi vull recordar que el secret del Barça ‘és la Masia, estúpids’. Ja poden fitxar a qui els hi doni la gana perquè tard o d’hora tornarem a donar llum a una generació extraordinària. Jo, si no fos culé, no li tindria por a l’Iniesta, en Xavi i companyia; em preocuparia pel xaval de 12 anys que, vingut de qualsevol lloc del món, creua les portes de la Masia i es disposa a emprendre un viatge extraordinari que, avui per avui, sembla no tenir fi. Gràcies Barça pel somni que tot just comença !

Article publicat a La Manyana

PD A la llunyania diviso l'estadi del Madrid i el mes de maig del 2010: la culminació d'un somni?

Aigües revoltes

2009-05-21T10:09:00.000-07:00

Baixa nerviós el Valira i això ho saben bé els veïns lleidatans del Principat d’Andorra. El resultat de les últimes eleccions va deixar un escenari nou a Andorra ja que tot i que hi va haver un clar guanyador en vots, el Partit Social-Demòcrata-L’Alternativa (PS), la seva victòria no es va veure traduïda en un número suficient d’escons que li permetés formar govern en solitari. Les dues altres formacions que van aconseguir entrar al Consell General, institució andorrana equivalent al Parlament, van obtenir la representació suficient – 11 escons Coalició Reformista (CR) i 3 Andorra pel Canvi (ApC)- que els hi permetria, arribat el cas, bloquejar la constitució d’un govern social-demòcrata.

L’escenari és l’habitual d’una negociació política però, i aquest és el motiu del malestar general, els tres partits elegits pel poble el passat 26 d’abril han fallat, i molt, a l’hora d’exercir pedagogia política. És absurd que la gent s’enfadi perquè CR o ApC en algun moment de la negociació hagin demanant contrapartides, com ara la seva presència en un executiu de concertació a canvi del seu suport a la formació d’un govern del PS. Un polític sense poder – és a dir sense competències i sense pressupost- és tan útil com un video VHS en plena època dels DVD. Davant la manca de coneixement de les democràcies parlamentàries, cal defensar, també, el dret de qualsevol candidat a presentar la seva candidatura per a formar govern. No deixa de ser una forma, com qualsevol altra, de defensar el seu programa davant els representants del poble andorrà.

És absurd, també, que des de les files de Coalició Reformista i Andorra pel Canvi es carregui contra el PS per una suposada manca de voluntat de consens. Home, sembla clar que si un ha guanyat les eleccions el que vol és portar a terme el màxim possible del seu programa electoral i fer-ho a la seva manera. Per tant, i amb la seguretat que al final de les negociacions la sang no arribarà al riu – és a dir, no hi tornaran haver eleccions i l’actual govern no quedarà en funcions fins d’aquí un any, quan la llei preveu que es pot tornar a convocar a la ciutadania-, des d’aquesta rebotiga aposto per deixar governar al Partit Social-demòcrata, amb en Jaume Bartomeu al capdavant i quedar a l’espera de resultats. Si les dues formacions restants no estan satisfestes amb les accions del futur govern social-demòcrata disposen de mecanisme suficients com per manifestar-ho.

Qualsevol altra mesura seria una irresponsabilitat en el context actual, on Andorra ha de resoldre el seu problema d’encaix amb Europa abans de final d’any.

Article publicat a La Manyana

Pedja Mijatovic

2009-05-20T04:21:00.000-07:00

Pedja Mijatovic, fins ara director esportiu del Real Madrid, abandona el seu càrrec i ho fa amb la sensació 'del deber cumplido'. Té tota la raó, ho ha fet molt i molt bé i els culés mai li podrem estar prou agraïts pel que ens ha fet gaudir durant tot aquesta temporada gloriosa. Gràcies Pedja !

Contra la idiotez...y a favor de Homer Simpson

2009-05-20T03:44:00.000-07:00

De un tiempo a esta parte se ha instalado en el periodismo de este país el virus de la estupidez, que amenaza con quedarse. Plumillas de todo tipo y condición se ven capaces de hablar de lo que saben y de lo que no saben sin que les caiga la cara de la vergüenza y, además, cobrando una pasta gansa por ello. Si al menos fueran graciosos, como el bueno de Homer, la cosa tendría un pase pero es que encima resultan absurdamente solemnes.

Viene todo esto a cuento a raíz de la polémica que se ha levantado debido a la inmensa pitada que el público presente en Mestalla dedicó tanto a sus majestades los Reyes como al himno español. No digo yo que el gesto no tuviera considerables dosis de maleducación ya que para que le respeten lo que uno aprecia debe respetar lo que aprecian los demás. Lo que sí considero digno de estúpidos es el análisis que muchos periodistas han hecho sobre el acontecimiento. Se preguntan, estos lumbreras del racionalismo kantiano, que si tanto le molesta a la afición vasca y catalana la presencia del Rey, ¿por qué participan en el torneo que lleva el nombre de su Majestad?

La respuesta, por pura obviedad, resulta vergonzosa. Tanto el Barça como el Athlétic participan en la Copa del Rey porque es el segundo trofeo nacional de este país, tras la Liga. Ambos equipos participan en la Copa porque es el torneo de fútbol más antiguo de este país - como una sencilla consulta a la wikipedia puede confirmar- y además lo hacen porque les da la gana y porque las dos instituciones no son directamente responsables de la actuación de sus aficionados. En Holanda a su particular copa del Rey la llaman la KNVB Cup, así que a ver si hay suerte y alguna entidad patrocina la copa del Rey y nos evitamos todos estos ridículos.

Sólo un breve detalle más: la Copa del Rey no siempre llevó este nombre así que a ver si dejamos todos de ser más monárquicos que el propio monarca. Parecía que con lo de 'El Jueves' ya habíamos aprendido la lección.

El Barça s'ha fet gran

2009-05-14T10:29:00.000-07:00

En la temporada triomfal que enguany està fent el Barça s’ha centrat el focus d’atenció informativa en diversos rostres sens dubte mereixedors de tot tipus d’homenatges i distincions: de Guardiola a Iniesta, passant per Messi, Eto’o, el recuperat Henry i el sempre discutit Victor Valdés.

Tinc la sensació que a qui no se l’ha acabat de fer justícia és al president Joan Laporta. Sé que els detractors d’en Laporta estan carregats d’arguments, alguns raonables i altres, senzillament, insostenibles. Sóc conscient que el president del Barça ha comès alguns errors que, desde la benevolència, es podrien calificar com a falta de diplomàcia, o de tacte, i desde la beligerància no es dubta a titllar-los d’imperdonables i indignes d’algú que ocupa un càrrec tant important.

Sincerament: m’importen ben poc el famós lloro, les bronques al xofer o els problemes als controls dels aeroports.

En Laporta ha aconseguit que el Barça, d’una vegada per totes, es faci gran i abandoni el victimisme dels anys d’en Nuñez. En Josep Lluís Nuñez, com tots els règims que duren massa, es va envoltar d’una cort d’aduladors que li han fet més mal que bé al club blaugrana. El nuñisme van ser plors, banys al Tàmesis, cadires volant en el moment de despatxar a un entrenador amb aires de geni i, sobretot, autocompassió.

Nuñez mai va creure en el Barça, mai va creure en que som més que un club i així ens anava, feliços de vèncer al Madrid en el derbi anual i oblidant-nos que el club blanc sumava títol rera títol. Ara són ells els que s’alegren de les nostres derrotes i animen als nostres adversaris. Ara són ells els que s’emmirallen en nosaltres, a la recerca d’un esperit perdut. Ara, fins i tot, els fantasmes dels culés antics, el fantasma del ‘ai què patirem!’, s’esvaeix en l’alegria d’un Barça que, a la fi, s’ha fet gran; d’un Barça que s’ha allunyat d’amics que semblen enemics i enemics que volen passar per amics. I tot ho ha fet gràcies a en Joan Laporta: gràcies President !

Article publicat a La Manyana

Ha mort Antonio Vega

2009-05-12T03:23:00.000-07:00

Hi ha gent que no s'hauria de morir mai. Deixo el link d'una cançó que, per moltes vegades que l'escolti, no deixa d'impactar-me: Lucha de gigantes

Don Andrés

2009-05-07T09:42:00.000-07:00

L'entrada 101 d'aquest blog volia que estigués dedicada a un jugador que em té el cor robat. Andrés Iniesta, Don Andrés, és un anti-heroi que en temps de marketing i excés d'informació fa l'únic que sap fer: jugar a fútbol com els Déus !

No es tenyeix els cabells, no es tatua, estudia una carrera universitària i quan marca un gol no posa com ho fan les estrelles mediàtiques del fútbol. Andrés Iniesta és un dels motius pels quals estic orgullós de ser del Barça.

Felicitat

2009-05-07T09:39:00.000-07:00

La Rebotiga, com bé saben els que la llegeixen, és de periodicitat setmanal. En els set dies que van d’un article a un altre, em plantejo centenars de temes dels quals podria escriure tres o quatre frases més o menys encertades i donar llum a alguna idea més o menys original. Sempre cerco temes que tinguin dins seu, o que em provoquin, una certa tensió, amb el convenciment que seré capaç de transformar la tensió en el conflicte que tot relat necessita.

Desprès del 2-6 al Bernabéu el passat 2 de maig, i impregnat per la bondat d’aquell que no vol fer massa sang de l’enemic caigut en combat, em vaig plantejar dedicar l’article al Real Madrid, demanant la prompta recuperació del club de Chamartín. La competència és bona i el Barça necessita al Madrid per mantenir la tensió – sempre la tensió!- que el fa mereixedor de la sort dels Déus. Però és que resulta que el dimecres, 6 de maig, quan passaven dos quarts d’onze de la nit i mancaven poc més de dos minuts perquè el Chelsea fes fora al Barça de la Champions League, Andrés Iniesta, Don Andrés, es va inventar un xut que portava el segell dels campions: 1-1 i a la final de la Champions vestits amb l’aurèola màgica d’aquells que estan destinats a fer-ne una de molt grossa.

Davant tanta felicitat, l’únic que em queda per fer és treure’m el barret, donar les gràcies a l’equip i gaudir d’una primavera més romana que mai. A tots aquells lectors que no siguin del Barça, els hi prego disculpin l’alegria d’aquest articulista ! De cara a la setmana vinent miraré de recuperar la mossegada que necessita tot columnista que vulgui ser conegut com a tal.

Article publicat a La Manyana

Fart

2009-04-30T10:20:00.000-07:00

Rebotiga futbolística. Escric aquest article després de l’empat del Barça contra el Chelsea i abans de la disputa del clàssic de clàssics: Real Madrid-F.C Barcelona. N’estic fart dels del canguelo. N’estic fart de les seves mentides, de la seva manca de respecte, de la seva arrogància, de la seva supèrbia, de la seva ignorància. N’estic tant fart que em demano per què no ens donen una lliga pròpia: si tan poc ens volen, si tant poc ens aprecien, millor que ens deixin en pau.

Em semblen ben tristos els presentadors d’esports de Cuatro. Em fan bastanta pena en Tomàs Guasch, en Roncero i tants altres que, desprès, de guanyar al Getafe per la mínima i patir per endur-se una victòria a Sevilla, porten al cim del futbol a un equip que està embrutant el seu històric escut. A la pregunta de ‘¿a qué nivel ha llegado el cagómetro esta semana?’, el sots-director del diari As, el premi Pulitzer Tomàs Guasch, respon, en una mostra de talent literari, ‘ a 25 millones de cagahercios, a tope o sea’. No em fan gens de gràcia ni, molt menys encara, una miqueta de por. N’estic fart de ser cornut i pagar el beure.

No sé si el Barça guanyarà la lliga, desconec si ens alçarem amb la Copa, i no tinc gaire clar que conseguim la Champions, però em resultat bastant igual. A la vida, arriba un moment en que un ha de posicionar-se. En la divisió del món entre culés i merengues, posicionar-se al cantó del Barça és una qüestió moral. Posicionar-se al cantó de l’equip blaugrana és dir que la fi no justifica els mitjans i que el futbol només deixa de ser banal quan es juga bé i es transforma un esport força ridícul – 11 homes en calces contra 11 homes en calces- en una bella combinació de ciències i art. Posicionar-se del cantó madridista és apostar per la dictadura de la mediocritat; dir que no hi ha cap altra llei que la del mercat i que l’únic que val és que, a la fi dels 90 minuts, el teu equip tingui un gol més al marcador que l’altre. Davant aquesta disjuntiva, tinc clar de quin cantó em col·loco. Jo vaig amb els bons, amb en Pep Guardiola i amb el president Joan Laporta. Continueu lluitant,we keep the faith. Gràcies per fer que ens puguem sentir orgullosos de ser del Barça !

Article publicat a La Manyana

PD La foto d'aquest article és la d'una tassa de vàter ja que sempre que vaig al bany me'n recordo dels graciosos del canguelo. Per cert, el meu lavabo no és tant xulo com aquest !

'El País', qui t'ha vist i qui et veu

2009-04-23T09:29:00.001-07:00

Hi va haver un temps en que a casa només entrava el diari 'El País'. Eren uns anys en que la capçalera madrilenya estava considerada molt prestigiosa i un exemple de periodisme de qualitat.

D'un parell d'anys ençà, i arran de la crisi econòmica que està picant fort al grup propietari de 'El País', Prisa, el diari exemplar per a tots els estudiants de periodisme, s'ha transformat en un aparell de pressió, demagog i manipulador, que està al servei del seu amo i vol recuperar els favors d'un Partit Socialista que sembla que ha abandonat els seus flirtejos amb la família Polanco per llançar-se als braços de Mediapro.

L'última mostra del trist paper que està fent el diari del carrer Miguel Yuste és la portada d'avui, 23 d'abril, on, faltant una mica més de 30 dies per a les eleccions europees, recuperen el cas 'Gürtel', sobre la presumpta trama de corrupció al voltant del Partit Popular, i que havia desaparegut de les seves pàgines després de la derrota socialista a les eleccions autonòmiques gallegues. L'agenda temàtica és de vital importància als mitjans i qui ho atribueixi a una casualitat és que poca idea té del funcionament d'un diari.

El següent paràgraf, que es pot consultar aquí, és un clar exemple del MAL periodisme que està fent 'El País': 'Grabaciones telefónicas efectuadas por la policía en el curso de la investigación sobre la trama corrupta vinculada al PP acreditan que Francisco Camps, presidente de la Comunidad Valenciana, mantenía una estrechísima relación con Álvaro Pérez, el jefe valenciano de la red empresarial que dirigía Francisco Correa. Pérez y Correa están imputados por diversos delitos. Estas grabaciones, fruto de pinchazos telefónicos autorizados por el juez, también muestran cómo Pérez hizo regalos de alto valor a Camps, a su mujer y a su hija en enero de 2009. La esposa del presidente valenciano consideró que era un regalo excesivo, a tenor de las expresiones utilizadas durante la conversación que ella mantuvo con Álvaro Pérez, hasta el punto de sugerirle que le iba a devolver el regalo.'

El que fa 'El País' amb la presumpta vinculació de Francisco Camps a la trama Gürtel és un clar exemple d'una operació de 'acoso y derribo', a la que tinc els meus dubtes que fa uns anys aquest diari s'hi hagués prestat. No es demostra enlloc la vinculació que clarament s'insinua: a canvi de regals a ell i a la seva família, el president Camps hauria, presumptament, afavorit l'empresa d'un dels imputats en el cas de corrupció. I les insinuacions, per si ho havien oblidat, MAI són notícia.

Per cert, el president valencià, de qui tinc els meus seriosos dubtes que s'hagi deixat entavanar per tres o quatre peces de roba, hauria de començar a plantejar-se una retirada de la política, ja que sembla evident que ha pecat de passarell i ha deixat que se l'apropessin massa personatges força dubtosos i obscurs.

El caniv a Andorra

2009-04-23T09:23:00.000-07:00

En el moment de sortir publicada aquesta rebotiga ja se sabrà quin partit ha guanyat les eleccions generals al Principat d’Andorra. El favorit, segons les enquestes, és el Partit Socialdemòcrata (PS)-L’Alternativa, amb el candidat Jaume Bartomeu com a cap de files.El Centre Reformista (CR), hereu del Partit Lliberal, que ha estat més de 15 anys al poder, pagarà el desgast de tants anys en primera línia, així com certs errors polítics d’alçada, com ara el famós contracte blindat del ministre Juli Minoves, una clara mostra de fins on es pot arribar a pervertir el concepte de funció pública. Els lliberals han estat al capdavant del país des de l’aprovació de la Constitució i presenten un balanç de clars i obscurs. En el seu deure, la no adopció de mesures que facilitin l’encaix del Principat amb Europa. En el seu haver, el manteniment d’uns determinants estàndards de qualitat pel que fa al nivell de vida a Andorra. Cap partit polític de cap país del món es manté durant 15 anys en el poder sense establir les complicitats necessàries.

Així doncs, i si com tot apunta, el PS s’alça amb la victòria electoral faria bé en tenir en compte aquest fet i apostar per un govern de concertació amb el CR, mesura que li facilitaria molt la feina i que ajudaria a crear la confiança necessària amb el futur del país en un context global de crisi econòmica. D’altra banda, si el Centre Reformista aconsegueix la majoria suficient per formar govern seria una acció temerària, que el país difícilment entendria, no buscar un pacte amb un Partit Socialdemòcrata que, sens dubte, s’ha treballat, i molt, el seu paper de principal partit de l’oposició.

Cap un tercer escenari: la irrupció d’una tercera força política, Andorra pel Canvi (ApC), que obtingui la representació suficient com per entrar al Consell General – institució que equival al Parlament-. La temptació és evident: repetir la jugada del pacte Partit Lliberal-Centre Demòcrata Andorrà de la legislatura passada,i que tant mals records porta als protagonistes de la vida política andorrana. Si ApC entra al consell, el que, per salud democràtica, li pertoca és picar pedra durant quatre anys i no jugar un paper clau que pot acabar esdevenint clarament desestabilitzador.

Ho resumeixo: aposto per un govern de coalició PS-L’Alternativa amb el Centre Reformista o, en el cas que la victòria dels Socialdemòcrates sigui àmplia, un executiu amb presència de membres del Centre Reformista.

Article publicat a La Manyana

PD Per motius d'edició, absolutament normals, em demanen que entregui l'article els dijous per sortir publicat el dilluns. Les eleccions al Principat d'Andorra són el diumenge, 26 d'abril. Molta sort als participants !

Cine Principat

2009-04-17T02:24:00.000-07:00

Llegeixo al Diari d'Andorra que el cine Principat tancarà les seves portes el diumenge, amb el passi de la darrera pel·lícula d'en Clint Eastwood, 'Gran Torino'. És una notícia que, personalment, m'entristeix molt. Hom, que es confessa nostàlgic, té molts dels seus records d'infància lligats a aquesta sala antiga, amb platea i amfiteatre d'altres èpoques. L'emoció que vaig sentir en aquella sala gran i atrotinada en marcà tant que, en quant vaig haver de triar els estudis, vaig decidir decantar-me pel cine, a veure si era capaça de capturar aquella màgia que només una sala gran, i un pèl atrotinada, com la del cine Principat et pot donar.

Recordo, com si fos ahir, l'estrena de Titanic, d'en James Cameron. La cúa donava la volta a la cantonada i, entre el públic assistent, s'hi trobava una senyora que, segons em va confessar, feia 30 anys que no trepitjava una sala de cine i que, per si li entrava gana, havia preparat una gran truita de patates. Quan es va estrenar Jurassic Park, la primera, la bona, la d'Steven Spielberg, el públic cridava de terror en veure el baf del velociràptor sobre el vidre de la porta de la cuina, on s'hi amagaven els dos crios. En aquella sala vaig intentar algun flirteig que altre que em guardaré molt de dir com van acabar.

En definitiva, una trista notícia i m'encantaria que, enlloc de la botiga de torn, la sala es guardés com un futur museu del cinema a Andorra, als Pirineus, i no es malgastés mig segle d'història.

PD La imatge de la foto no és del cine Principat, però és que m'ha estat impossible trobar-ne sense recórrer al pirateig.

Igualitarisme

2009-04-17T02:22:00.000-07:00

Rebotiga amb caire reflexiu. El món està construït a base d’antònims: bo-dolent; sa-malalt; gran-petit; gras-prim; bonic-lleig, i així, multitud d’exemples. D’un temps ençà, una vocació igualitària s’ha instal·lat entre nosaltres. Vocació empobridora i profundament tramposa, ja que qui tendeix a igualar parteix sempre d’una posició clarament superior. Posem un exemple, que potser s’entendrà millor. El col·lectiu homosexual era, abans de la febre de lo ‘políticament correcte’- la bandera dels promotors de la igualtat-, un pou sense fons de creativitat i, a partir de l’igualitarisme heterosexual, s’ha instal·lat en una rutina força mediocre, canviant a l’esbojarrat Boy George per l’avorrit Jesús Vázquez.

Continuem. Deia que la vocació igualitària és profundament tramposa i un clar exemple el tenim amb la política del Govern espanyol pel que fa al tema del finançament de Catalunya. Nomenen ministre a un senyor com en Manuel Chaves que, primer, s’ha preocupat de resoldre el seu propi problema – allò tant nostrat de ‘¿qué hay de lo mío?’- i que ara ha de venir a igualar-nos a tots ja que és el moment de deixar enrere l’època de les reivindicacions, com digué la senyora vicepresidenta. Ara que no els hi convé, aquesta gent s’embolcalla amb la bandera de la igualtat, cosida amb estrelles de solidaritat, i ens demana que fem muts i a la gàbia i ‘arrimemos el hombro’.

Doncs què volen que els hi digui, Catalunya no és igual, i no té les mateixes necessitats, que Andalusia, i Andalusia no és igual que Castella-La Manxa i Castella-La Manxa no és igual que...I així fins a l’infinit.En un país normal el tema del finançament ni tant se vols s’hauria de reclamar, n’hi hauria prou amb fer que es complís la llei.

Article publicat a La Manyana

República independent

2009-04-15T05:02:00.000-07:00

Torna el futbol a la rebotiga. Després de l’exhibició del dimecres passat davant el Bayern de Munich, i desconeixent el resultat del Barça davant el Recreativo de Huelva, proclamo aquesta columna territori pertanyent a la república independent del Barça, amb capital al Camp Nou.

El motiu que em porta a fer aquesta proclamació unilateral és, bàsicament, el fet que, avui per avui, el Barça és l’únic projecte engrescador i il·lusionant que tenim en un país que es cau a trossos. El projecte d’en Pep Guardiola és un projecte sensat, coherent, treballat, amb moltes hores i molt esforç al darrera i pot esdevenir un mirall en el qual molts pares de la pàtria podrien emmirallar-se.

El mateix conseller d’Interior del govern de la Generalitat, el sr. Joan Saura, podria demanar un parell d’entrades per anar a la llotja del Camp Nou i aprendre’n una mica. Si la Maleni Álvarez se’n va anar a Sibèria, en viatge d’estudis, per aprendre a gestionar aeroports amb nevades, el sr. Saura podria anar al Camp Nou, amb un cost mínim per l’erari públic, a aprendre com se surt d’una crisi amb un projecte triomfant, vinguin o no vinguin els títols. A més, podria prendre nota de l’esforç de continència verbal que està fent el president Laporta i ens estalviaríem tots plegats la vergonya d’escoltar, per exemple, com el sr. Conseller posa TV3 al centre de la diana de l’opinió pública per emetre ‘massa’ vegades les imatges de la càrrega del passat 18 de març. Qui dictamina quantes vegades és ‘massa’, sr. Saura? Però potser estic somiant massa i segurament m’hauré de conformar, que no és poc, en veure com el Barça afronta el partit de tornada contra el Bayern.

Article publicat a La Manyana el dia de la mona

Setmana gran

2009-04-03T08:34:00.000-07:00

Ara sí ! No s'hi val a badar ! El Barça davant el seu destí. Dimecres 8 d'abril: FC Barcelona - Bayern de Munich, anada dels quarts de final de la Champions League. Dijous 9 d'abril: FC Barcelona - Tau de Vitòria, cinquè i definitiu partit dels quarts de final de la Copa d'Europa de bàsquet. És la setmana, el mes, de o caixa o faixa. Poques oportunitats més tindrem de marcar una època. El Barça està a la seva setmana gran. Que es morin d'enveja els del canguelo !

La Mostra

2009-04-03T08:28:00.000-07:00

Fa uns dies l’alcalde d’una de les quatre capitals catalanes va manifestar, en una entrevista a un mitjà de comunicació local, que ‘la gente de la cultura tiene que entender que prefiero dar de comer a una familia, antes que darles dinero a ellos’. La frase, llastimosament cada dia que passa menys demagògica, amaga un concepte molt estès en el nostre país sobre el món de la cultura.

Arreu d’Europa es concep la cultura com un sector a subvencionar, com un pou sense fons al que se l’hi aboquen milers de milions d’euros amb l’esperança de poder treure’n algun rèdit polític i penjar-se la medalla de salvadors del patrimoni nacional. No hi ha hagut cap partit capaç d’afrontar un tema que fa massa temps que és a l’aigüera: la necessària modernització del sector de la cultura. La cultura no té perquè ser un sector eternament subvencionat i gens productiu. L’actual sistema d’ajudes i subvencions publiques crea una xarxa clientelar i provoca un greu greuge comparatiu amb altres sectors econòmics. És just que una pel·lícula hagi cobert costos només amb diners públics i abans de ser estrenada? No, està clar que no.

De vegades, però, hi ha excepcions que confirmen la regla. La Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida, que enguany ha arribat a la seva quinzena edició, és un clar exemple de la perfecta convergència entre el suport públic i la iniciativa privada. Felicitats als promotors i organitzadors de la Mostra i a veure si en altres ciutats del territori en van prenent nota de com es pot ajudar a la cultura sense caure en la perillosa disjuntiva que citava al començament d’aquesta rebotiga.

Article publicat a La Manyana

El joc dels despropòsits

2009-03-26T10:50:00.000-07:00

Nova rebotiga parant atenció a la crisi esdevinguda arrel de la càrrega dels Mossos contra els joves estudiants antiBolonia.

Fem un breu resum dels principals titulars apareguts des de la batussa del passat 18 de març: El conseller Saura escriu ‘una carta d’amor als Mossos’ – les cometes són meves-; Els Mossos s’autoexculpen en un informe filtrat a la premsa; El conseller Saura ofereix un pacte sindical als Mossos en plena crisi; Un grup d’estudiants antiBolonia es tanca de nou en diverses facultats de Barcelona; El conseller Saura té previst fer fora del seu càrrec al director general de la Policia, Rafael Olmos; Convocada una manifestació d’estudiants a Barcelona i altres capitals catalanes el dijous 26 de març; Els estudiants afirmen que no es manifestaran per la Rambla si s’ho prohibeixen els Mossos – Alerta! Que diu el crític. Hem arribat al punt que és notícia obeir a la autoritat-; Els estudiants expliquen que comptaran amb el seu propi servei d’ordre – com diuen els castellans: ¡Cría cuervos, que te sacarán los ojos !

De veritat que, tot plegat, és un immens joc de despropòsits que ni tant se vols resulta divertit. Continuem. El sr. Saura té previst comparèixer el dimarts, 31 de març, al Parlament, per presentar l’informe sobre l’actuació dels Mossos. No es descarta la presència, com a convidats, de Gaby, Fofo i Miliki per tal de dibuixar un somriure en una societat bocabadada i esmaperduda. La rumorologia afirma que el nét del Che Guevara, que ha visitat Barcelona en els darrers dies, pot substituir a Olmos al capdavant la policia catalana. Entren ganes de demanar’ls-hi que s’ho facin mirar tots plegats. A la vida es pot fer tot, menys el ridícul. Per cert, encara que el lector no se’n pugui avenir, només la frase sobre els tres mítics pallassos de la tele i l'altra sobre el nét del Che Guevara són falses, tota la resta és veritat de la bona.

Article publicat a La Manyana

PD He pres la imatge de la web del Polonia. El Conseller Saura està copiant descaradament al Saura d'en Toni Soler i els seus

Saura ha de plegar

2009-03-19T06:10:00.000-07:00

Havia escrit una rebotiga parlant d’Almodóvar i la seva nova pel·lícula ‘Los abrazos rotos’. Estava apunt d’enviar-la a ‘La Manyana’ quan he llegit les primeres declaracions del conseller d’Interior, Joan Saura, sobre la càrrega policial que el passat dimecres, 18 de març, els Mossos van dur a terme contra els estudiants anomenats anti-Bolonya. En aquesta càrrega van resultar ferits diversos manifestants, així com Mossos i periodistes, degudament identificats. No és de rebut que en les primeres declaracions que fa el màxim responsable de la polícia catalana afirmi, com recullen diversos mitjans de comunicació, que ‘els periodistes no anaven prou identificats’. Quina identificació més necesita el sr. Conseller, a banda del braçalet i la càmara de televisió?

La presència de Joan Saura al capdavant d’una conselleria tant complicada com Interior suposa una amenaça constant pel crèdit dels Mossos d’Esquadra. Són ja varis els casos d’errors greus del conseller, des de la pistola-performance fins a la càrrega que va transformar el centre de Barcelona en una batalla campal, passant per les sentències que, dia sí, dia també, condemnen a policies catalans per abusos d’autoritat i, en alguns casos, maltractaments.

Crec en la necessitat de l’existència dels Mossos; crec que és un cos sobradament democràtic però em fa por que la presència d’un líder tant feble, tant volàtil, com el sr. Saura acabi perjudicant la imatge d’una institució necesaria. No em considero un innocent i entenc que Iniciativa té una determinada quota de poder intocable i que el manteniment d’aquesta quota és el preu que el tripartit ha de pagar per continuar governant. No espero miracles i per això demano a la resta de líders de la formació eco-socialista que facin fora a Joan Saura, abans de que se’ls endugui per davant, i que qualsevol d’ells es posi al capdavant d’Interior. Segur que ho fa millor que l’actual titular.

Article publicat a La Manyana

Barça ( i II)

2009-03-12T11:19:00.000-07:00

Ni puc, ni sé, ni me’n vull estar. El Liverpool va acomiadar al Real Madrid d’Europa amb 4 gols que van destrossar l’arrogància blanca. El Barça es va classificar per a quarts de final de la Champions League, regalant una primera part de luxe que convida a somiar amb la primavera romana. Per davant, abans de cantar victòria, queda un camí molt complicat on els clubs anglesos, amb especial atenció al Manchester United i als d’Anfield Road, es mostren com els escolls més difícils de superar.

Avui, quan encara falten dos mesos llargs perquè els títols, si finalment arriben, omplin la vitrina del museu blaugrana, vull felicitar al president Joan Laporta per haver apostat, en moments molt complicats, per reforçar la identitat del club i no deixar-se endur pels cants de sirena resultadistes, per aquells que creuen en allò tant cínic de ‘qui dia passa, any empeny’ i que són incapaços de parir cap idea, de bastir cap projecte que pugui entusiasmar, que pugui il·lusionar a un col·lectiu, a una societat, tant mancada de fe com la nostra. Gràcies, president, per no deixar que el Barça es transformi en un club qualsevol ! Gràcies, president, per defensar una història que va començar allà pels anys 90 del segle passat, quan un holandès genial va asseure’s a la banqueta del nostre equip !

Ho deia al començament d’aquest article: ni puc amagar l’orgull de ser del Barça; ni sé dubtar d’aquest equip; i, sobretot, no me’n vull estar de dir que ser del Barça és molt maco i que ser culé és dir que hi ha una ètica, que les formes importen i que la fi no justifica, mai de la vida, els mitjans. Ah, me n’oblidava: els del canguelo que vagin esperant el seu particular salvador, en Florentino, i segueixin amb les seves campanyes mediàtiques; mentre, nosaltres continuarem fent l’únic que sabem fer, jugar a futbol !

Article publicat a La Manyana

PD La foto del post correspon a l'Estadi Olímpic de Roma, seu de la final de la Champions d'enguany. Hi arribarà el Barça? S'admeten apostes....

Slumdog Millionaire: la peli de l'any

2009-03-05T09:45:00.000-08:00

Feia temps que havia vist el llibre de '¿Quiere ser millonario?' per alguna de les botigues que visito habitualment. El resum de la contraportada em convidava a pensar en una narració potent, ben trobada i, la veritat, és que per una cosa, o per l'altra, no m'acabava de decidir a comprar-lo. Bé, sí que hi ha un motiu i aquest és, com sempre, monetari. Pels amants de la lectura, una mitjana de 20 euros, o més, per una edició més o menys correcta, resulta un cop important a la cartera. Per posar un exemple: si prop del 50% de la gent té un sou mileurista, fem una regla de tres i veiem com comprar-se un llibre suposa el 5% de la nòmina mileurista. Però aquesta és una entrada de cine i no pas d'economia.

El fet és que quan vaig veure els nominats als Oscar i vaig veure que la pel·lícula amb més nominacions estava basada en aquella novel·la que feia temps que rondava, vaig anar ràpidament a comprar-la. Evidentment, '¿Quiere ser millonario?' estava esgostat a totes les llibreries de Tarragona i me'n vaig fer amb una còpia al FNAC de Barcelona. Vaig devorar el llibre a l'aviò, de camí cap a Mèxic, i de tornada a Tarragona vaig anar, directe, a veure la pel·lícula. Per primer cop, en molt temps, he gaudit d'una adaptació literària molt ben feta. El film canvia línies argumentals de la novel·la i ho fa amb sabiduria, fent guanyar a la història amb potencial dramàtic. En Danny Boyle repren la fortalesa fílmica que va mostrar a 'Trainspotting' i els actors, sobretot el germa mafiós, estan fantàstics. 'Slumdog Millionaire' és una excel·lent pel·lícula i un fantàstic avís per a navegants per a aquells que encara creuen que, al cinema, quan més gran, més car i més espectacular, millor. L'important és, com sempre, el relat i en relats tant bons com el de 'Slumdog Millionaire' millor no avançar gaire informació i convidar a tothom a anar-la a veure.

Barça

2009-03-05T09:42:00.000-08:00

Se m’acumulen els temes sobre la taula. Per una banda, el projecte de llei del Cine de Catalunya es mereix quelcom més que un article d’opinió, potser una tesi doctoral, i tot. A l’altre cantó, l’espantós paper que un anteriorment prestigiós mitjà de comunicació està jugant en el cas de la trama investigada pel jutge Garzón. Les dades de l’atur són massa serioses com per intentar parlar-ne en tant poc espai i, a més, em manquen els coneixements necessaris com per oferir un anàlisi rigorós.

Així doncs, i vist l’estat actual de la situació, del que escriuré, avui, serà del Barça. Vull escriure sobre el Barça ja que me n’he cansat de ‘canguelos’ i tonteries vàries nascudes allà baix, a Madrid. En el moment d’escriure aquestes línies, el club blaugrana s’ha classificat per a la final de la Copa del Rey que jugarà ,el dimecres 13 de maig, a València, contra l’Athletic de Bilbao. ‘El Athletic ilusiona a España con la Copa 24 años después’, diu un dels diaris digitals més llegits del país. ‘El Barça entra en la final por la puerta de atrás’, sentencia un altre mitjà de los madriles. A servidor, habitualment tranquil, comença a esgotar-se-li la paciència amb tanta tonteria i creu que ja va sent hora de deixar anar un clar i contundent ‘mecagoencony’ i dir que el Barça és el rei de Copes, i que la guanyarà, ja que és millor equip que l’Athlètic de Bilbao; que és millor estar primer, a 4 punts del segon, que no anar segon, a 4 punts del primer; que és millor rebre el Lyon a casa, amb un empat al partit d’anada, que no haver d’anar a remuntar a Anfield; i que, definitivament, és mil vegades millor, més maco, més emotiu, més emocionant, ser del Barça que del Real Madrid. Ah ! I els dodotis i el canguelo, que se’l posin on els hi càpiga, que aquí som adults que juguem a fútbol, i no nens, o esclaus, que s’espanten davant l’amo !

Article publicat a La Manyana

Andorra

2009-02-26T10:34:00.000-08:00

El dia 26 d’abril el Principat d’Andorra celebra eleccions generals. S’hi presenten el Partit Lliberal, que porta 15 anys al poder; l’Alternativa, coalició que agrupa al Partit Socialdemòcrata, el Gupi – al Principat, els partits tenen noms realment curiosos-, i Independents; Nou Centre, formació sorgida de les restes d’altres sigles polítiques, així com professionals allunyats de la vida pública que han estat definits, per algun gran guru andorrà, com la ‘generació perduda’; i Andorra pel Canvi, una plataforma que compta amb un candidat ‘angelical’ – l’adjectiu, sarcàstic, sens dubte, és de collita pròpia- que, segons ell mateix es defineix a la seva pàgina web, ‘no es vol posicionar ni a la dreta ni a l’esquerra, ni al centre’.

La crida a les urnes arriba al bell mig d’un fort toc d’atenció de Nicolas Sarkozy, copríncep de les Valls d’Andorra, a més de marit de la Bruni i altres futileses a les que dedica el seu temps, a les classes dirigents del país, per la presència d’Andorra a la llista de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) de paradisos fiscals no cooperatius. Situats en una crisi financera internacional, que t’acusin de paradís fiscal, no és pas de l’agrat de ningú. El G-20, reunits a Berlín fa pocs dies, ja va amenaçar amb greus sancions als països considerats ‘paradisos fiscals’. El Principat viu un moment, a nivell de relacions internacionals, francament complicat, però no en tinc cap dubte que se n’acabarà ensortint i que la sang no arribarà al riu: hi ha massa interessos en joc.

El que em preocupa és que no veig que cap dels candidats a Cap de Govern s’hagi aturat ni un sol segon a comentar l’espantosa crisi de valors que viu el Principat i no se n’adonen que la columna vertebral del país, ‘l’andorranitat’, corre el gran risc de desaparèixer. Si Andorra perd el seu autèntic fet diferencial, tant és resoldre o no el problema de la OCDE, ja que després d’aquest en vindrà un altre, i després un altre, i després un altre més....Així fins que el Principat esdevingui una anècdota en els llibres d’història d’Europa. Tant de bo m’equivoqui !

Article publicat a La Manyana

PD L'escut d'Andorra té un lema preciós 'Virtus Unita Fortior', o el que és el mateix, 'La Virtut unida fa la força'.

L'empresari-lladre

2009-02-19T04:20:00.000-08:00

Em confesso sorprès pel cas de l’empresari de la construcció lleidatà que, presumptament, es dedicava a robar per pagar els seus deutes. No tinc gaire clar quin hauria de ser l’enfoc d’aquesta noticia. Els mitjans, sempre disposats a recórrer al tòpic, poc han trigat en responsabilitzar a la tan popular crisi dels actes d’aquest senyor. Em sembla massa fàcil, massa senzill.

La història és que l’home en qüestió està acusat d’haver atracat 4 bancs, dels quals va sostreure 80.000 euros. El constructor va ser detingut en el moment que es disposava a perpetrar el seu cinquè atracament. La policia ha manifestat que sembla ser que el lladre va fer servir els diners per pagar els deutes pendents i d’aquest fet, afegint-hi una ràpida confessió, les forces d’ordre han deduït que l’acusat no presenta el perfil típic de lladre.

Alto les seques! O sigui que una persona que roba 4 bancs i es disposa a atracar un cinquè, no té ‘el perfil típic de lladre’? Realment cada cop tinc més dubtes de si la crisi és únicament econòmica o també intel·lectual: si una persona ven carn, és un carnisser, no? Així, si un home roba, és un lladre, no? La resposta la tinc clara però em sorprèn aquesta indigència mental en la qual ens hem instal·lat. Si aquest senyor va robar, i així es demostra en el judici posterior, ha comès un delicte i les circumstàncies que l’han empès a delinquir són, només, atenuants.

Em sembla indicador dels temps que vivim el fet que la responsabilitat individual d’aquest senyor, en el cas que n’hi hagi, es traslladi a un ens tant abstracte com el de la ‘crisi’. Fins que no entenguem que som responsables dels nostres actes, no començarem a treure cap del forat tant gros en el qual ens estem enfonsant.

Article publicat a La Manyana

PD He estat uns dies fora, durant els quals no he actualitzat el blog....Ara recupero la mitjana habitual !

Real Madrid ( i II)

2009-01-22T04:00:00.001-08:00

Segona edició de la rebotiga dedicada al Real Madrid. Ara, en Ramón Calderón ja no s’asseu a la cadira presidencial i el seu lloc l’ocupa un empresari valencià, de nom Vicente Boluda, que, segons les informacions aparegudes, és soci del València Club de Futbol i la seva família té molts vincles amb el Llevant, l’altre club de la capital del Túria. Entre les primeres declaracions publiques que ha fet Boluda destaca, per mèrits propis, aquesta:‘no cambio a Roben por Messi’.

L’afició, mentre el Madrid guanya a l’Osasuna amb ajuda arbitral, sospira pel retorn de Florentino Pérez que encara no ha badat boca però ja se li adjudiquen els fitxatges de Kaká, Xabi Alonso, Villa i l’etern candidat, Cristiano Ronaldo. Confesso que segueixo la crisi del Madrid pas a pas ja que em sembla un fantàstic exemple de l’actual situació que vivim. El Madrid, el Madrid galàctic, va néixer a l’ombra del boom de la construcció i mentre els jugadors de torn perforaven la porteria contraria, la llotja del Bernabéu movia més diners que Wall Street en temps de glòria. El Madrid galàctic era un Madrid fals, construït sobre la imatge d’una sèrie de jugadors i allunyat de l’essència futbolística. El club blanc era, sota el mantell poderós de Florentino Pérez, el paradís on els diners no eren obstacle per fer realitat qualsevol somni.

Malauradament, i com bé saben la gent de muntanya, els que viuen de peus a terra, la realitat s’acaba imposant i aquesta és una veritat que, a Concha Espina, es neguen a admetre. Allà ells si no s’han adonat que la pel·lícula galàctica ja fa dies que ha arribat a la seva fi i que les fantasies, com diu el cantautor, no són d’aquest món. Mentre sospiren per Pérez – el més llest de tots-, la classificació no enganya: la distància entre el Barça i el Madrid, en el moment d’escriure aquest article, és de 12 llargs punts.

Article publicat a La Manyana

PD A Vicente Boluda només li falta el gat per tenir una imatge més tòpica.....

'Mi nombre es Harvey Milk': la peli del cap de setmana

2009-01-16T04:35:00.000-08:00

Fa uns dies, un grup de joves va organitzar una performance-protesta, presumptament sense comptar amb el permís corresponent, davant una botiga de la Rambla Nova de Tarragona. La veritat és que el presumpte activisme d'aquest grup feia bastanta 'grima', sobretot pel que tenien d'antics i carrinclons els lemes exhibits. En sortir de veure 'Mi nombre es Harvey Milik', als cines Oscar Les Gavarres, vaig pensar que més els hi hauria aprofitat a aquest col·lectiu anar al cine a conèixer la vida d'en Harvey Milk que no pas manifestar-se de la manera en que es van manifestar.

En Harvey Milk va ser el primer polític obertament homosexual que aconseguí un càrrec públic als Estats Units. Milk, homosexual amagat a l'armari durant bona part de la seva joventut, va decidir rebentar l'armari i per això, acompanyat de la seva parella se'n va anar a San Francisco, on va esdevindre el líder del moviment gay que va convertir la ciutat californiana en l'epicentre de l'arc de sant Martí mundial, partint del barri de Castro. Harvey Milk no creia en consignes; Harvey Milk se'n va cansar de viure amagat; Harvey Milk creia en que tots tenim els mateixos deures i els mateixos drets davant la llei i estava plenament convençut que la seva orientació sexual no el feia ni millor ni pitjor que ningú altre. Harvey Milk va plantar cara a la intolerància i ho va fer introduint-se en el mateix cor de la bèstia; anant a debatre on sabia que perdria però que, com a mínim, sembraria la llavor del dubte entre els intolerants. Harvey Milk va ser un gran activista, un activista que va treballar per millorar el seu món i el món dels seus però em costa imaginar-lo manifestant-se davant una botiga, d'uns treballadors que no li havien fet res - Passolini, com t'han oblidat !- , i en nom d'unes fantasies absurdes que no donen llibertat, sinó que la retallen.

'Mi nombre es Harvey Milk' compta amb una fantàstica actuació d'en Sean Penn i amb una direcció més que interessant d'un Gus van Sant que oscil·la entre el 'mainstream' - aquí deixo el cultisme de torn, per alegria de l'afició !- de Hollywood i els seus començaments de director de cine 'indie'. Val la penar anar-la a veure ja que és una bona pel·lícula !

'Mi nombre es Harvey Milk' la fan als cines Óscar Les Gavarres.

Real Madrid

2009-01-16T04:32:00.000-08:00

Si la setmana passada dedicava la rebotiga al Barça, aquesta ho faig, amb plaer, al Real Madrid. Ramon Calderón, president del club blanc, està destinat a que se’l recordi com el pitjor president del club de Concha Espina. El Madrid es un club on hi sobra la supèrbia i hi manca la humilitat. Calderón va arribar al poder contra els designis del seu antecessor, Florentino Pérez. La seva entrada al despatx presidencial va venir precedida d’una llarga llista de promeses incomplertes: Kaká, Cesc, Cristiano Ronaldo. Abans de l’escàndol de l’assemblea, els culés vam gaudir de valent amb el disbarat Laas-Huntelaar.

Ara ja comencen a córrer acudits com aquell que diu que els jugadors del Madrid s’han apuntat a una autoescola per veure si els hi tornen els 12 punts que els hi ha tret el Barça; i les sentències de Calderón podrien omplir un tractat de l’absurd: ‘estábamos a un paso del abismo y, por fortuna, dimos un paso al frente’ és la meva frase preferida encara que no està del tot malament aquella de que en Beckham se n’anava a Hollywood per ‘ser un medio actor’. ¡Això és cuidar bé del patrimoni que t’han encarregat!

Fins i tot si al final de temporada el Real Madrid arreplega un títol, la veritat és que si jo fos ‘merengón’ estaria força, força preocupat. El substitut de Ramon Calderón haurà de presentar un currículum net com una patena i haurà de fer front a una sèrie d’interessos que porten camí de fer perillar una institució tant prestigiosa com la del Real Madrid. Crec que en Barack Obama donaria el perfil necessari, però em sembla que ja té feina pels propers 4 anys. Bromes apart, els culés hauríem d’ajudar al Madrid a trobar un president com Déu mana. Tal i com estan, no té gaire gràcia guanyar-los !

Article publicat a La Manyana

PD La foto del post és de l'estadi Santiago Bernabéu. Havia pensat posar-hi l'escut del Madrid però després m'he imaginat el meu blog amb una foto de l'escut del Madrid i he patit un greu malestar intestinal....

Rocknrolla: La peli del cap de setmana

2009-01-08T10:00:00.000-08:00

Ara ja feia uns dies que no parlava de cinema. He aprofitat part del temps lliure d'aquests dies de Nadal per veure totes les pel·lícules que he pogut i encara més. Entre les sorpreses més agradables 'Rocknrolla', d'en Guy Ritchie, un director del qual no en sóc especialment fan però que ha parit un film francament entretingut.

La història va de mafiosos, de mafiosos russos i llondinecs, amb uns lladregots de per mig i una estrella del rock passada de drogues, fillastre d'un dels capos de la màfia. Pel mig, hi ha la preciosa Thandie Newton, un quadre de la sort, un rus que s'assembla a l'Abramovitx i molta música de la bona. No dura excessivament, els trucs repetitius d'altres pelis d'en Ritchie - com ara a 'Snatch' o 'Lock and Stock'- no es fan pesats i, a sobre, el guió està molt ben cuidat. Qüestió a banda, és que hi surt en Tom Wilkinson, un dels meus actors favorits. Per treure's de sobre el sentimentalisme dels dies nadalencs, val la pena anar a veure 'Rocknrolla'.

La peli la fan, a data d'avui, als cines Oscar Les Gavarres de Tarragona.

Barça

2009-01-08T09:08:00.000-08:00

En el moment d’escriure aquestes línies la propera estació del periple triomfant del Futbol Club Barcelona és Pamplona. La capital navarresa és una parada més en una Lliga que, pels culés, és absolutament daurada. El passat dimecres, dia de Reis, en Messi va sortir aplaudit de l’estadi Vicente Calderón després d’una actuació senzillament brillant. A més, com a cirereta del pastís, a cal Bernabéu fitxen jugadors que no poden fer servir i organitzen surrealistes campanyes de motivació per tal d’amagar la realitat de veure’ns a 12 punts de distància.

A començaments de temporada, sobretot després de la derrota del Barça davant el Numància, vaig ser molt crític amb l’equip i amb en Guardiola; ara, no em sap pas greu que, sigui quin sigui el resultat a final de temporada, em vaig equivocar. Em vaig equivocar amb en Guardiola i no vaig situar, en la justa mesura, la decisió presa per la junta directiva d’en Joan Laporta. Suposo que el lector espavilat ja se n’haurà adonat que aquest és un article a favor d’en Laporta. Miraré de no desviar-me més del tema.

El que deia: en Joan Laporta, amb l’oposició de bona part de la seva junta, va apostar per una idea concreta i aquesta idea concreta la va posar en mans d’un jove entrenador inexpert però molt coneixedor de la casa, en Pep Guardiola. El president del Barça ha donat una lliçó de lideratge en temps de crisi. El president del Barça creu en una determinada manera de fer les coses, concep el Barça d’una determinada manera, i se la juga per la idea que creu. Sé que molts diran que en Laporta hauria d’haver dimitit fa temps; molts em recordaran, també, els dos anys en blanc.. A tots ells els hi vull dir que ha pagat la pena, que el camí mai és fàcil, però que la meta que s’albira per a tots els culés llueix com la tercera Champions que ens espera a Roma, per primavera.

PD Article publicat a La Manyana

Franja de Gaza, Any 2009

2009-01-02T11:17:00.000-08:00

Ja ha arribat l’any nou i, abans de dedicar-li temps a analitzar la crisi que segons tots els experts empitjorarà enguany, voldria dedicar aquesta rebotiga a parlar de l’ofensiva militar d’Israel a la franja de Gaza que, en el momento de redactar aquestes línies, ja s’ha cobrat 420 morts palestins, 2.000 ferits i 4 morts israelians, segons les informacions aparegudes en els mitjans de comunicación nacionals. No seré jo qui li negui a Israel el poder exercir el dret a la legítima defensa, i tampoc seré jo el qui menysvalorará l’efecte de viure sota els cohets llançats de la franja de Gaza. No posaré en dubte, sobretot perque no tinc informació per desmentir-ho, que Hamàs utilitzi escuts humans per protegir les seves instal·lacions i em crec que Hamàs és una organització terrorista.

El que sí afirmo, i ho voldria fer sense embuts, és que de cap de les maneres és aceptable la retòrica extremadament belicista dels líders polítics israelians, així com la desproporció de la seva defensa. No és acceptable que la ministra de Defensa israeliana, Tzipi Livni, argumenti que no és necessària cap treva humanitària, ja que no hi ha cap urgencia humanitària; amaga un cinisme tan espantòs que hom agreix que no sigui la primera ministra d’Israel.

La violència de l’acció d’Israel, la desproporció de la seva resposta – que sens dubte amaga problemas interns del govern israelià- ens posa en perill a tots. A la franja de Gaza s’hi juga bona part del nostre futur, s’hi juga la legitimitat moral d’Occident davant del terrorisme d’arrel islamista. No puc deixar de recordar aquella pregunta tan terrible, tan atroç, de si valen més els nostres morts que els seus. El pare, el germà, el fill, el cosí, el nebot, la muller que ha vist com la seva familía desapareixia sota el foc de l’armament israelià, és un home, una dona, un nen, disposat a fer-se volar pels aires i endur-se tot el que hi hagi per davant. Pel nostre futur, s’ha de demanar a Israel que aturi aquesta terrible ofensiva!

PD Article publicat a La Manyana

PD 1 Ilustro el post amb una imatge d'un mapa de la franja de Gaza.

Molt bon any i moltes gràcies !

2008-12-31T10:12:00.001-08:00

Molt bon any a tothom i moltes gràcies per tot ! Moltes gràcies a tots els que avui us heu enrecordat del meu cumpleanys i m'heu felicitat - avui en faig 30- com per exemple la Laura, el Javi, la Glòria, l'Oriol, el Miquel, el Thomas, ma germana, la Valeria, l'Ezequiel, el Gil, l'Àlex, el Federico, l'Alicia, el David, els meus pares - sempre els meus pares, passi el que passi !-,l'Adama, i a molts a més, mil gràcies ! I a aquells que us heu oblidat, moltes gràcies també i no patiu, són coses que passen !

A més, aquest ha estat un any especial, un any que guardaré en la memòria, per tot el que li ha passat al meu germà Joaquim i hi ha hagut tanta gent que s'ha preocupat per ell, que m'ha ofert el seu suport, que m'ha fet sentir estimat i amb forces, i jo només voldria tenir l'oportunitat d'estar a l'alçada de tanta bondat, d'haver après de tanta qualitat humana. Un miler de gràcies a tothom !

Balanç de l'any: adéu al 2008

2008-12-29T01:43:00.000-08:00

Sembla inevitable que, mancant dos dies pel 31 de desembre, aquesta rebotiga estigui destinada a fer un balanç, personal i intransferible, de l’any que dimecres deixem enrere. L’adjectiu amb el que segurament molts qualificarien el 2008 és ‘crisi’ i sens dubte l’aspecte econòmic ha tingut una rellevància cabdal durant aquest 365 dies. D’en Jerome Kerviel a en Bernard Madoff; de Lehman Brothers a la patacada immobiliària; de la ‘refundació del capitalisme’ als ‘plans de salvament’; ha estat un any en que totes les notícies vinculades amb el món financer ens han fet contindre la respiració, convençuts que, tard o d’hora, ens tocarà el rebre. Sort que la selecció espanyola de futbol va decidir que anava sent hora de trencar amb la nostra maldestra història i el 29 de juny, diumenge, 40 anys després de l’anterior gesta, un solitari gol de Fernando Torres ens va fer creure que el somni d’una nit d’estiu pot esdevenir una bonica realitat.

Parlant de somnis, estic convençut que els aficionats al setè art recordarem aquest any com l’any en que es van apagar els ulls més macos de Hollywood. Paul Newman va decidir posar el ‘the end’ a la seva particular pel·lícula biogràfica i els amants del cinema ens trobem una mica més orfes. En el moment de redactar aquestes línies, m’assabento que també hem perdut el premi Nobel de Literatura, Harold Pinter, sens dubte una mala noticia.

No podria pas acabar un balanç anual sense fer un parell de pinzellades locals. A Catalunya hem debatut fins a l’infinit, i una mica més enllà, sobre el finançament i servidor l’únic que espera és que, arribin els diners que arribin, serveixin per fer front a les necessitats socials que, sens dubte, s’agreujaran durant tot aquest 2009. I a nivell de Lleida, sembla que el tema de les obres d’art sacre que estan en disputa entre Lleida i Barbastro ‘està resolt a nivell eclesiàstic’ però hi manca la resolució legal i civil. Tant de bo el 2009 posi punt i final a aquesta història ! Que tinguin una molt bona entrada d’any i que el 2009 sigui molt millor que el 2008!

Coda 1: Seria injust oblidar-me de l'extraordinària final de bàsquet masculí dels Jocs Olímpics de Pekín !

Coda 2: A veure si el Nàstic dóna una alegria !

Article, sense les codes, publicat a La Manyana

Amos de l'Univers

2008-12-18T04:01:00.000-08:00

Una de les primeres novel·les que recordo haver gaudit plenament és ‘La foguera de les vanitats’, de l’escriptor i periodista nord-americà Tom Wolfe. Crec que tenia poc més de 10 anys quan em vaig apropar a aquest llibre atret – és un mal que encara arrossego ara- pel color groc característic d’Anagrama. Recordo que vaig gaudir un munt amb les estrafolàries aventures del yuppie – ‘amo de l’univers’- que poc temps després va encarnar a la gran pantalla en Tom Hanks, i del periodista perdut, alcohòlic i bohemi, que investigava els negocis poc honestos d’en Hanks i a qui li prestava la perxa un ja sufridor d’alopècia Bruce Willis.

Explico tot això ja que no puc evitar pensar en Tom Wolfe des de que s’ha sabut el cas de l’estafa d’en Bernard Madoff. Aquest lladregot americà ha confessat als seus fills que ha estafat la fantàstica xifra de 50.000 milions de dòlars, un número que no estic del tot segur que sigui capaç d’imaginar. Ho feia des de la seva empresa al cor de Manhattan i envoltat d’una aurèola de mag de les finances que, ara per ara, fa riure. L’home, a més, va ser el president de la borsa Nasdaq, jugada que vindria a ser com deixar al llop vigilant el galliner, una mala idea de totes, totes. Són molts rics els que s’han enxampat els dits amb en Madoff ja que aquest no robava a qualsevol i havies de tenir un determinat estatus social per tal de deixar que et fotés mà a la cartera. Els entesos, com passa sempre, asseguren ara que hi havia motius per a la sospita però, com passa sempre, fins que no s’han vist amb l’aigua al coll no se n’han adonat que, com diuen els castellans, ‘no es oro todo lo que reluce’.

La caiguda d’en Bernard Madoff és la caiguda de la primera peça del castell de cartes en el qual vivim: per quan un Tom Wolfe per narrar, de formar magistral, l’ensorrament que estem vivint dia a dia?

PD Article publicat a La Manyana

Oportunitats

2008-12-12T01:16:00.000-08:00

Tota crisi gesta milers d’oportunitats. Aquesta frase, tot i semblar una sentència d’un filòsof oriental, conté un elevat tant per cent de veritat i és per això que la faré servir com a leit-motiv de La rebotiga d’aquesta setmana. Per avui, he decidit que ja és hora de parlar de la crisi i ho faré des d’un terreny molt conegut: el cinema.

El Ministeri de Cultura ha fet públic un avenç dels resultats de les pel·lícules espanyoles fins a l’1 de novembre passat, i el resultat no pot se rmés desesperançador. Només dos films, Los crímenes de Oxford y Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra, s’han apropat a la barrera piscològica del milió i mig d’espectadors, ben lluny dels 4 milions de El Orfanato. Darrera de la pel·lícula de l’Àlex de la Iglesia i de la nova adaptació a la gran pantalla dels detectius del gran Ibáñez, trobem a la llista de films espanyols amb més recaptació a Vicky, Cristina, Barcelona i Che, el Argentino que, coses curioses que pasen, a l’hora de rebre diners són españoles i quan se’n van a passejar per aquest mons de Déu, festivals de cinema inclosos, ho fan sota la bandera de les barres i estrelles que sembla que fa més patxoca quan un està convidat a Cannes.

Són molts els diners que es destinen des de tot tipus d’institucions públiques – encara fa mal la patacada econòmica que s’ha fotut la Comunitat de Madrid, 15 milions d’euros de l’ala i 750.000 de recaptació, amb la darrera del Garci, Sangre de mayo- a la producció cinematogràfica, als quals s’hi ha d’incloure el famós tant per cent que les televisions, tant públiques com privades, estan obligats a destinar a fer pel·lícules. Des d’aquesta columna demano que algun partit polític, algun responsable, es plantegi que ha arribat el moment d’eliminar les subvencions públiques i que és l’hora de començar a crear una indústria cinematogràfica, una indústria audiovisual, amb cara i ulls. És una oportunitat que no podem deixar escapar.

PD La situació familiar que m'impedia anar actualitzant el blog poc a poc, i amb molta paciència, va entrant en vies de solucionar-se - des d'aquí, un fort petó al meu germà Joaquim i dir-li que estic molt orgullós d'ell-. Tot i això, no tinc gaire temps per escriure al blog així que, per no deixar-ho, aniré penjant versions dels articles que publico tots els dilluns a La Manyana i miraré de combinar-ho amb temes lliures.

PD 1 Moltes gràcies a tots aquells que durant aquests dies heu passat per aquest raconet i, a més a més, us heu atrevit a deixar algun comentari. Disculpeu que no els hagi respòs però creiu-me que són molt importants. Pinel, muchas gracias.

El sistema funciona

2008-11-26T09:43:00.000-08:00

Tres Mossos d'Esquadra han estat condemnats, en primera instància, a sis anys i set mesos de presó pel tracte 'cruel en excés, brutal i salvatge' que va rebre un ciutadà rumà al qual van confondre amb un lladre. Uns altres dos Mossos, vinculats en l'acte en qüestió, també han resultat condemnats. Els fets van succeir l'estiu del 2006. Un any després, els Mossos van enganxar una ratxa de males notícies que els va situar en l'epicentre de l'interés informatiu.

El 2007 treballava en un mitjà de comunicació de Tarragona i vaig publicar una sèrie d'articles arrel dels successos de la comissaria de Les Corts, a Barcelona. Aquells breus apunts meus em van fer mereixedor de correus desqualificants per part d'individus que s'identificaven com a Mossos d'Esquadra i on lo més suau que se'm deia és que 'el país no necesita periodistas como usted' - paradoxalment en castellà-. No guardo còpia d'aquells e-mails ja que entre els meus nombrosos defectes no s'hi troba el rencor. En vaig tenir prou amb sentir-me protegit per qui aleshores era el meu director i, amb el pas del temps, s'ha transformat - em perdonaran que presumeixi- en el meu amic. Sí que m'enrecordo, però, de la sensació de por que em produïa rebre aquells correus i com, al mateix temps, aquells lladrucs cibernètics em reafirmaven encara més en els meus principis: crec en una premsa lliure, independent, que actuï com a mecanisme de control del poder establert i que serveixi per a sanejar aquells petits grans que, indefectiblament, tot sistema democràtic pateix. Com dic, jo vaig ser un més dels informadors que, allunyats de les trinxeres mediàtiques, vam demanar transparència ja que sense aquesta la democràcia perd el seu rostre i es transforma en quelcom molt extrany.

En conèixer la notícia de la sentència no he pogut evitar sentir-me tranquil, pensar que el sistema funciona: si algú comet un abús, hi ha una premsa lliure disposada a denunciar-ho i un poder judicial disposat a fer justícia. Avui, també, abans que els ignorants mediàtics facin de la part el tot i abans que els demagogs ens vulguin donar gat per llebre, vull dir que necessitem els Mossos, que ens protegeixen en una societat canviant i convulsa i que aquesta situació - la condemna d'uns companys de feina per tracte 'cruel en excés'- els Mossos l'han de viure com un moment per crèixer i consolidar-se: les crisis sempre porten lligades oportunitats.

PD Per motius familiars no he pogut actualitzar la pàgina tant sovint com voldria. Intentaré anar redreçant aquesta situació

Barack Obama

2008-11-05T03:19:00.000-08:00

Barack Obama és el nou president dels Estats Units d'Amèrica. En els propers dies molt s'escriurà sobre la seva victòria, sobre el significat del seu triomf. S'ompliran pàgines i pàgines de diaris, hores i més hores de televisió i de ràdio, s'ocuparà més i més espai de l'infinit ciberespai, parlant sobre l'arribada de Barack Obama al poder i l'acomiadament de George Bush, un president per oblidar. Es farà des de l'optimisme d'aquell qui creu en el canvi fins al cinisme d'Europa, sempre disposada a donar lliçons a una de les més grans democràcies del món. Avui no voldria afegir-me al gran cor d'opinadors i només recomano, a aquells que tinguin una mica de temps, que facin una ullada a aquest link. És el discurs on el 'yes we can' va prendre forma. El va pronunciar després de perdre en les primàries de New Hampshire davant Hillary Clinton. És una joia literària que defineix l'esperit d'aquest polític del segle XXI, que ha de fer front a una sèrie de col·legues de professió que encara no han canviat de mil·leni. Benvingut President Obama, l'estàvem esperant !

Frases históricas

2008-10-16T04:44:00.000-07:00

Ando un pelín liado y es por ello que no tengo tiempo de actualizar el blog todo lo que me gustaría. Sin embargo, no quiero dejar pasar la oportunidad de, en la eternidad del ciberespacio, dejar constancia de una frase que cazé, al azar, del medio catódico. Su autor es Kiko Hernández, en la imagen, antiguo 'granhermano' y polemista de profesión. Ahí va la perla: 'El concursante y esta chica canaria mantienen una relación con todas sus palabras: re-la-ción'. No contento con confundir letras y palabras, va el hombre y además aprovecha para pisotear las pobres sílabas, que paseaban por ahí.

Caraduras

2008-10-06T07:45:00.001-07:00

La empresa El Punt del Peix, franquicia de venta de pescado, ha enviado la carta de despido a una trabajadora por 'reiteradas e injustificadas' absencias laborales. La esencia del asunto reside en que la trabajadora en cuestión lleva , desde el pasado mes de septiembre, en coma. Su familia ha presentado, semana tras semana, los pertinentes documentos y aún así, quieren despedirla. Ante semejante despropósito, memez, barbaridad, a uno sólo le queda pedirle a los Gurús del Buen Mercado que logren que la crisis, cual plaga, caiga sobre El Punt del Peix y que sus dueños no puedan volver a tener nunca más un negocio propio y vivan en la miseria material ya que en la moral, hace tiempo que están instalados. Son indignos de ser llamados empresarios. ¡Vergüenza da el asunto !

PD La imagen reproduce uno de los locales de El Punt del Peix

Una anécdota

2008-10-01T03:10:00.000-07:00

Como me apetece empezar el mes de octubre de buen humor y como pocas cosas hay que me hagan tanta gracia como 'Los Simpson', ilustro el post con una foto que he tomado hoy en la calle Mayor de Tarragona. Se trata de la mítica cerveza 'Duff', espinacas mágicas - cual Popeye fondón y amarillo- del no menos mítico Homer Simpson.

Ahora podría ponerme serio, tirar de tópico y decir aquello de 'la vida imita al arte', pero no me apetece lo más mínimo; así que, si quieren sentirse Homer por un rato y gozar de una 'Duff' helada, acérquense a la Part Alta de Tarragona. Servidor, mientras, se limitará a recrearse contemplando el pack de la 'Duff' y pensando que, cuando más gris es la realidad, más oportunidades tiene el ingenio de brillar.

Paul Newman

2008-09-28T10:05:00.001-07:00

Ha muerto Paul Newman con 83 años de edad y por culpa de un cáncer de pulmón. Sé que a una cierta edad uno tiene un pie más en el otro lado que aquí; sé que la muerte es una de las pocas experiencias que todos vamos a compartir y sé que fumar, habitualmente, acaba pasando factura pero, ¡carajo!, que mal sienta que se vayan personas como Newman: no andamos tan sobrados de gente talentosa. ¡Descanse en paz !

'Vicky, Cristina, Barcelona': la peli del cap de setmana

2008-09-20T12:07:00.000-07:00

Si avui és dissabte, toca cinema. Vinc de veure 'Vicky, Cristina, Barcelona', la darrera pel·lícula d'en Woody Allen. Pel respecte que li tinc a un escriptor extraordinari com el geni de Manhattan, em limitaré a dir que és una caca de vaca, dolenta a matar, aburrida fins al badall, i sense sabor com una verdura feta al vapor en la cuina d'un hospital públic. Per a anàlisis molt més profunds, e infinitament més intel·ligents dels que puc fer jo ara, us remeto al blog d'un periodista que cada cop m'agrada més, Santiago González. Menció especial per a Penélope Cruz, la única artista que se salva en unes vacances pagades d'en Woody Allen a Barcelona.

'Vicky, Cristina, Barcelona' es pot veure als cines Les Gavarres, a Tarragona, i a Andorra als Modern

PD Si la veuen a Tarragona, estalvien el café posterior al nou establiment que hi ha al cantò dels cinemes. Continuarem informant

Barça 1- Racing Santander 1

2008-09-14T09:03:00.000-07:00

Fa quinze dies escrivia, sobre la derrota del Barça a los Pajaritos, recomanant allò tant nostre de tranquil·litat i bons aliments. Ahir, confirmant que tinc una vena masoquista amagada, em vaig asseure al sofà disposat a veure - per obra i gràcia de la guerra dels Déus del Fútbol- en obert el primer partit del Barça de Guardiola al Camp Nou. Davant, un equip tan poc temible com el Racing de Santander.

Els culès sabran ja de sobres quin és el resultat del matx així doncs, em centro en un aspecte que em preocupa, i bastant, d'aquest actual Barça. Estic plenament convençut, veient com es mou l'equip en els primers partits en els que es juga les garrofes, que el Barça ha baixat un esgraó. Ara per ara, el Barça que perfila Guardiola és un Barça correcte - només faltaria que a casa, i davant del Racing, no crees moltes més ocasions de gol-; 'aseado' - que diuen els castellans-; que dóna gust presentar-lo als sogres per lo seriós i responsable que és però que resulta terriblement gris, terriblement aburrit, terriblement previsible. La manca de connexions neuronals que demostren els jugadors més talentosos d'aquesta temporada - Xavi, Iniesta, Messi- és absolutament preocupant.

Ser del Barça - em disculparan que em posi seriós- significa alguna cosa més que ser seguidor d'un equip de fútbol; ser del Barça significa creure que hi ha una manera correcta i una incorrecta de fer les coses - per guanyar de qualsevol manera ja està el Madrid-; ser del Barça significa que no hi ha ètica sense estètica i en Guardiola ha sacrificat el talent per rodejar-se d'un grup de futbolistes extremadament treballadors però que conviden a fer-lis el salt d'un moment a l'altre. L'esperit del Barça fa dos anys que va dimitir del Camp Nou i fa només uns mesos que va volar cap a Itàlia.Tant de bo m'equivoqui però tinc la impressió que enguany patirem, i patirem com no haviem patit mai.

PD Escric aquest post escoltant 'Let's see how far we've come' ,dels Matchbox 20. Doncs això, a veure fins on arribarà en Laporta en la seva aposta per Guardiola....

Video no apto para nerviosos

2008-09-10T03:59:00.000-07:00

Por fin he logrado colgar un video en mi blog. Es muy divertido, el susto es potente así que, si le dais al play, es bajo vuestra responsabilidad, jajajajaja

Lance Armstrong

2008-09-10T03:28:00.000-07:00

Un dels meus referents vitals, per circumstàncies personals, ha estat el ciclista Lance Armstrong. El 7 vegades campió del Tour de França, després d'haver superat un càncer testicular, ha anunciat que l'any que ve tornarà a participar a la Grande Boucle. Des de la seva marxa, el Tour, gràcies a una pèssima direcció i a l'espantòs paper jugat pels mitjans de comunicació, s'ha vist embolicat en històries molt tèrboles i, francament, veure a esportistes acompanyats per gendarmes en un cotxe policial, resulta patètic.

El ciclista texà diu que torna a montar-se a la bici per cridar l'atenció sobre la lluita contra el càncer i jo, com antic malalt de càncer, li vull donar les gràcies. Gràcies a ell, i a tots els que treballen per erradicar aquesta malaltia i a les families dels malalts, un suport bàsic, i gràcies a la meva familia, per aguantar-me aleshores i seguirme aguantant ara.